Mostrar-se

… és, a vegades, una forma d’amagar-se. L’altre dia em deien en broma que el dia que algú vulgui fer-me una biografia (¿?), ho tindrà fàcil amb totes les actualitzacions que vaig fent als diferents canals 2.0 (flickr, facebook, twitter, blog…) que tinc en marxa. I això m’ha fet pensar en un comentari que en Marcel Riera va deixar al meu blog arran fa uns pocs mesos. Va passar desaparcebut, potser, i per això m’ha semblat apropiat recuperar-lo ara. “A mi també m’agradaria saber-ho, com descriure’m.” –deia Riera en el comentari– “Però la gràcia és justament que costi. La gent que es descriu fàcilment no sol tenir interés, oi? Sense anar gaire lluny, tu mateix no pares d’explicar-te (o de “descobrir-te”) als ulls de tothom i tanmateix, com més elements de suposat judici hi ha damunt la taula, més costa fer una descripció precisa de qui hi ha al darrera. Doncs imagina’t això amb algú que ha deixat la vida diguem-ne pública per dedicar-se a les coses que de veritat li agraden però que no mostra en públic. Algú que detesta el Facebook, els blogs i aquesta faramalla i prefereix refugiar-se en la poesia, el no-art de masses per excel·lència. Per exemple. L’aire és lleuger però això sempre és aparença. Per això potser John Martyn va fer aquella meravellosa cançó “Solid Air”.” 

El joc de l'atles

Hi ha gent que mira els atles com la guia dels llocs on cal anar, l’estri on poder calcular les distàncies que cal recórrer, l’espai on clavar les banderetes de ‘jo he estat aquí’. Però també hi ha les persones per les quals un atles és el paisatge impossible, la finestra que convida a la fugida, la terra promesa, una mena d’Itaca de butxaca. No clava xinxetes als llocs on han estat, aquest segon tipus de persona. En tot cas, si n’hagués de clavar, les posaria als llocs on voldria anar i tot plegat esdevindria aviat un joc absurd, perquè els jocs han de tenir regles i un principi i un final. I aquest seria un joc sense regles, ni principi, ni final. 

I t'enamoraves d'aquelles músiques romàntiques…

Recordo el barber del carrer d’en Prim. Hi havia aquell senyor amb la barbeta i el seu company, de gest més greu, quasi opac. Els dos duien ulleres de muntura daurada. Eren homes elegants. Barbers de bata blaucel, d’afaitar amb brotxa i de tisores eficients però sense gaires floritures. Hi havia aquella olor enganxosa i les fotografies d’uns nois de grans i capritxoses cabelleres atrapades en l’univers d’un paper couché esgrogeït. Somreien a la càmera (quins professionals!) malgrat quasi ningú els feia cas, i tothom optava per tallar-se el cabell, i punt. Perquè aleshores et tallaves el cabell, i punt. No et feien un massatge capil·lar, ni et deien de si volies endur-te una cera especial. Ni tan sols et preguntaven: tisora o màquina? Només entraves allà un dissabte al matí amb els diners justos a la butxaca, preguntaves qui era l’últim i t’asseies en aquelles cadires d’sky negre. Agafaves la revista o el diari menys comprometedor (mai l’Interviu, que només miraves amb furtiva avidesa i evident torbació) i escoltaves l’emissora preferida d’aquells barbers, M80, serie oro. Rod Stewart, Leo Sayer, Gillbert O’Sullivan, els Carpenters o Dion, grandes éxitos de ayer. I t’enamoraves d’aquelles músiques romàntiques que deien ‘please stay’, ‘what’s on a kiss’, ‘more than a feeling’, ‘would you love me tomorrow’… abans de saber ni tan sols què era estar enamorat.

* Foto: Un graffit ‘reivindicatiu’ a Dalt de la Vila. / O.L.

Una tarda amb Joni Mitchell

Vinc a la teva música, a vegades. Fa hores que plou, fa hores que treballo. He fet aquesta ‘tetera’ amb te verd dues vegades i tinc la taula de l’estudi plena de tassetes, testimonis tossuts de no sé què. Hi ha aquest post-it rebregat amb una nota que no entenc del tot, una agenda massa plena i un telèfon mut, al meu costat. I hi ha la teva veu que com un lament va fent un camí borrós: ‘I’m on a lonely road and I am traveling, traveling, traveling, traveling’. Em sembla que, aquesta tarda, o em salves o m’enfonso amb tu, Joni Mitchell

Delfos i la publicitat percutiva

En els temps antics, els grecs anaven a Delfos i després d’una accidentada aventura, amb sirenes i minotaures pel mig, podien escoltar retronar l’oracle i, seguidament, sortien amb la cara de la futura estimada estampada en tot el pit. La cosa era força dolorosa, i tenia un dramatisme fals i exagerat, ben propi de l’èpica de manual. Sorties una mica adolorit, d’acord; però amb les coses clares. Arribat a casa, només calia trobar trobar la cara descrita en el prodigiós oracle entre les noies del poble. I així, voilà!, trobaves la mitja taronja. “Busca pareja? Más de 10 millones de usuarios en Friendscout: no perderás más tu tiempo”. L’eslògan és més percutiu que persuassiu, però és així com tendeix a ser la publicitat, avui. L’anunci en qüestió em cerca des del quadrant superior dret de la pantalla, a una cantonada del meu Facebook. El procés proposat és més net i còmode que en l’antiga Grècia. Els nous Delfos són un alegorítme informàtic i s’activen amb un cop de Visa. S’ha perdut vigor i muscle, però mira, a un sol clic de distància hom té a disposició un espectacular mercat de la carn virtualitzada. Tanmateix, els 10 milions de persones de l’anunci, són la mateixa mentida majúscula que aquest Delfos ple de sirenes i minotaures anotat unes línies més amunt. “No perderás más tu tiempo”, rebla la noia de l’anunci. I a mi em venen ganes de dir-li a aquesta dolça noia pixelada que no, que no, que el temps no es perd, que el temps es guanya. 

North Dakota i les fronteres de l'amor

Lyle Lovett va tancar amb North Dakota, un dels seus temes més corprenedors, el seu concert al Royal Festival Hall de Londres. És una cançó de matinada, que té alguna cosa de lament. Parla dels cowboys de North Dakota i de Texas, els dos estats situats als extrems dels EUA. I explica que els uns i els altres miren frontera enllà per aprendre les maneres de l’amor, “they look across the border to learn the ways of love”. I m’agrada imaginar aquells nois durs de la inòspita Dakota i els cowboys de l’encegadora Texas sospirant a les envistes de Canadà i de Mèxic. La frontera, en la cançó de Lovett, és el misteri, l’aventura, la pregunta i potser la descoberta… el principal aliment de l’amor.

Quan només queda el Caprabo…

El Caprabo (o el Mercadona, o el Condis, o l’Eroski… que pel cas és el mateix) és una mala opció per a quasi totes les compres. La verdura es fa malbé en quatre dies, el pollastre fa aquella aigueta; els ous estan apilats d’una forma que sempre em fa pensar en totes les bones raons que devien tenir els animals de la Granja de l’Orwell; i sempre hi ha el terra enganxós al passadís dels sucs perquè a algú li ha caigut una ampolla de Granini fent un estrèpit trist i desastrós. Això per no parlar de l’invariable (per dolent) humor de les dependentes, que els que em coneixen saben que és un tema que m’ofusca particularment.

Però clar: a la xarcuteria del barri hi ha sempre tanta cua (i són tan lents!) i la verdulera continua entestada a donar-te records a la senyora (i un any després ja no saps com dir-li que ja no en tens, de ‘senyora’). I malgrat el temps que fa que em dic a mi mateix que m’organitzaré d’una altra manera, la veritat és que no aconsegueixo domesticar l’agenda i quan el senyor pot ‘la peixateria de la tia Neus està tancada’, o ‘can Colomer aquesta tarda no obre’.

Per tant, i per allò de socialitzar el coneixement, m’agradaria compartir amb vosaltres alguns productes força acceptables que no acostumen a fallar mai al meu rebost i que, malgrat tot, compro al Caprabo. La pasta fresca Rana (amb una menció especial als farcits de tomàquet i mozzarella), les galetes Cuétara de canyella, la xocolata Valor negra amb ametlles, la cervesa Franziskaner, els iougurts ‘enriquecidos con nata’, el pebrot vermell escalivat Carretilla, la salsa HP, les olives arbequines Blai, el gelat de xocolata de Ben&Jerry i un vi negre Castell de Peralada que per una mica més de cinc euros dóna molt més del que promet.

Vistes les circumstàncies, les concretes i les generals, hi ha molts dies que, amb això, un home com jo es pot donar per ben satisfet.

Tres cançons sobre 'cartes'

M’adono que algunes de les meves cançons preferides parlen de cartes: el Return to sender de l’Otis Blackwell (popularitzada per Elvis Prestley), el Please Mr. Postman de les Marvelettes (que us sonarà per la versió dels Beatles) i The Letter dels Box Tops (amb el gran Alex Chilton als lead vocals). La primera parla d’un amor no correspost servint-se de la imatge demolidora de l’adreça que ja no existeix; la segona és la impaciència, l’enamorament inflamat, la pressa, l’aventura de construir per primera vegada… la tercera també té pressa, però és una pressa diferent: és algú que torna a casa, que vol continuar el que ja va començar. És una carta convençuda, serenament alegre, que ens mostra un amor convençut al qual no fan falta gaires preguntes. Un amor tranquil que es contraposa a l’amor incert (Return to sender) i l’amor urgent  (Please Mr. Postman). Les tres cançons, però, coincideixen en una cosa: l’espera, el temps que passa entre allò que tan desitgem i allò que podem assolir finalment (o no). Han passat més de quaranta anys, però no ha canviat l’essencial. Avui ja no ens passem el matí esperant l’arribada del carter; ni ens preocupem de si tenim segells o no a casa; però el cor se’ns continua parant uns segons quan escoltem el ‘ping’ del nostre programa de correu electrònic quan ens indica que em rebut un nou mail. … Ping!
 
Aquí podeu accedir a un àlbum d’spotify sobre el tema.