Una nena disfressada de porquet fa voleiar la llarga cua de roba mentre es gronxa, a la plaça de la Plana. Hauria d’estar refugiada amb els seus germans-porquets tot tremolant rera -diguem- una caseta de palla, però aquí la tenim, concentrada i amb els ulls mig tancats, mentre va i vé, com un estel rosa, muntada en el resistent gronxador de la zona de jocs infantils inaugurada fa uns pocs mesos per les autoritats del municipi. Les tradicions viuen un mal moment, ja es veu, i ningú pensa en els germans Grimm, ni molt menys en l’ós ferotge que, ara mateix, podria amagar-se rera la cabina telefònica de la cantonada. És carnestoltes i la ciutat es converteix per uns pocs dies en una mena de laboratori de l’absurd. Tot plegat té un aire fellinià que potser és un pèl òbvi (d’acord), però que em fa somriure contínuament: ara és la nena-porquet; unes hores abans era la parella que caminava distretament agafada de la mà disfressada de toro (ell, clar) i de torero (ella, pobreta, que feia cara d’aguantar-ne de tots colors)… I fa una estona les dues adolescents que pujaven cap a Morera redundantment disfressades de gates maules. Tan si et disfresses com si no… ‘si t’avorreixes, és perquè vols’.

Fa just un any escrivia això al meu bloc: “L’amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l’autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de ‘La forma de les coses’. El dramaturg nord-americà segueix el fil d”In company of men’, la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l’engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d’alguna manera. Tot pot ser un joc d’interessos, potser si. Però és que l’amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.” Un any després remarcaria encara més aquest mot: transformació. I potser n’afegiria un altre: creixement.

A vegades el diari queda per obrir, un diumenge; però això no és signe de malastrugança. L’olor de tinta pot esdevenir un perfum embriagador, però… ¿n’hi ha per tant? Cal llegir entre línies, fins i tot quan hom no té res a les mans amb que llegir. El diumenge al matí és una promesa, que cal tractar amb delicadesa, amb molta mà esquerra. Es pot acabar el cafè; pots no tenir res a la nevera; els teus plans poden haver-se escolat aigüera avall; et poden esperar, desafiants, una enorme pila de papers per repassar, a la taula del despatx. Però hi ha aquell silenci, la ciutat quieta. Shhhh…