Si t'avorreixes, és perquè vols

Una nena disfressada de porquet fa voleiar la llarga cua de roba mentre es gronxa, a la plaça de la Plana. Hauria d’estar refugiada amb els seus germans-porquets tot tremolant rera -diguem- una caseta de palla, però aquí la tenim, concentrada i amb els ulls mig tancats, mentre va i vé, com un estel rosa, muntada en el resistent gronxador de la zona de jocs infantils inaugurada fa uns pocs mesos per les autoritats del municipi. Les tradicions viuen un mal moment, ja es veu, i ningú pensa en els germans Grimm, ni molt menys en l’ós ferotge que, ara mateix, podria amagar-se rera la cabina telefònica de la cantonada. És carnestoltes i la ciutat es converteix per uns pocs dies en una mena de laboratori de l’absurd. Tot plegat té un aire fellinià que potser és un pèl òbvi (d’acord), però que em fa somriure contínuament: ara és la nena-porquet; unes hores abans era la parella que caminava distretament agafada de la mà disfressada de toro (ell, clar) i de torero (ella, pobreta, que feia cara d’aguantar-ne de tots colors)… I fa una estona les dues adolescents que pujaven cap a Morera redundantment disfressades de gates maules. Tan si et disfresses com si no… ‘si t’avorreixes, és perquè vols’.

El saló de la bellesa immòbil

El millor de tot és que l’art és en cada cantonada. Hi ha qui es queixa que la gent no va a museus, jo em queixo que la gent va pel món despistada, que és diferent. Molt diferent. Mazoni ho explica bé en la seva cançó Apocalipsi Now: “preocupats per fomentar la lectura, no pas perquè la gent llegeixi el mateix”. L’altre dia amb una amiga vam aturar-nos davant d’un aparador enreixat –la matinada era ben entrada– dins el qual ens esguardaven sense ulls desenes de dones immòbils. Era una botiga de llenceria un pèl desordenada, una finestra imprevista al misteri esventrat. Naturalment, no ens vam fixar en el nom de l’establiment. En la llum tènue de l’interior de la botiga, les maniquins es mostraven belles i suggeridores. La meva càmera va recollir unes imatges que, potser previsiblement, tenen una elevada càrrega de voluptuositat; en canvi, la meva companya de rally amb les seves fotos va subratllar el context grotesc, irreal i fins un pèl sòrdid de les figures sense vida, inútilment vestides per a la seducció. En cada cantonada, si, un museu a la teva mida. Ja portes la càmera al damunt?

La forma de les coses

Fa just un any escrivia això al meu bloc: “L’amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l’autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de ‘La forma de les coses’. El dramaturg nord-americà segueix el fil d”In company of men’, la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l’engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d’alguna manera. Tot pot ser un joc d’interessos, potser si. Però és que l’amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.” Un any després remarcaria encara més aquest mot: transformació. I potser n’afegiria un altre: creixement.

Post curt de diumenge al matí

A vegades el diari queda per obrir, un diumenge; però això no és signe de malastrugança. L’olor de tinta pot esdevenir un perfum embriagador, però… ¿n’hi ha per tant? Cal llegir entre línies, fins i tot quan hom no té res a les mans amb que llegir. El diumenge al matí és una promesa, que cal tractar amb delicadesa, amb molta mà esquerra. Es pot acabar el cafè; pots no tenir res a la nevera; els teus plans poden haver-se escolat aigüera avall; et poden esperar, desafiants, una enorme pila de papers per repassar, a la taula del despatx. Però hi ha aquell silenci, la ciutat quieta. Shhhh…

Sant Valentí i les noves pàtries

Els catalans políticament correctes no celebrem Sant Valentí –aquest invent del Corte Inglés, mussitem entre dents–, i està bé que sigui així. Està bé que aquí i arreu del món hi hagi gent que resisteixi la irresistible onada i que mantingui els seus focs en la nit: d’aquesta manera el món és com un cel estrellat a l’inversa, un indret més segur i hospitalari; milers, centenars de milers, milions de focs ens donen la benvinguda allà on anem, diversos, variats, sorprenents. Aquí tenim Sant Jordi, és clar, el nostre dia els enamorats. És la nostra diferència, el nostre petit foc, la nostra contribució a la benaurada constel·lació que ens aplega a tots. Però jo un dia com avui tinc un conflicte; un conflicte que he viscut, i que visc, amb prudent discreció (almenys fins avui, això de la discreció). Resulta que, finalment, Sant Valentí ha trobat el seu lloc en el meu paisatge sentimental: Sant Valentí és en Charlie Brown mirant la bústia fatalment buida mentre Snoopy rep totes les felicitacions i i el mira amb una crueltat que no he pogut oblidar mai; Sant Valentí és una cançó de doo woop (o Valentine’s Day, de l’Sprinsteen, inclosa en Tunnel of Love, l’últim disc que em va agradar del Boss); també és una pel·lícula romàntica d’aquelles que no arriben ni a estrenar-se i que un dia trobes al vídeoclub i dius… “mira, encara”. Sant Valentí és una de les noves pàtries que ens ofereix el món globalitzat: la pàtria del cel·lulòide, del còmic, del rock’n’roll. “Els catalans no celebrem Sant Valentí”: d’acord com a declaració d’intencions, però no com a descripció de la realitat. Sant Valentí no és un dia qualsevol i tampoc és només ‘aquest invent del Corte Inglés’, la nova conspiració de la germandat de la Visa… O en tot cas, ho és cada vegada menys. És un foc, un altre foc, un entre milers… imparable, imprevisible… ¿inevitable? Omnipresent, segur. Com gestionem la cultura de les fronteres difuses i els referents múltiples? Com ens ho fem per preservar el que és divers i únic en un món on tot va tan ràpid? Qui trobi la solució que m’enviï un correu-e, a mi i als milers de persones que ens preocupen aquestes coses.

Foto: Aquest matí, a l’Ikea. Per veure-la a major resolució, feu click aquí.

El fantasma de Walt Whitman

Hi ha un home a Badalona que és igual que en Walt Whitman: llarga barba blanca, un barret tou i l’americana cordada fins a l’últim botó. És un homeless o un senyor, no ho sé; tot i que, ben pensat, es pot ser les dues coses a la vegada. El fantasma del poeta té un caminar elegant, terrenalment despreocupat, i declama en silenci, servint-se de la seva mirada roent. Du unes sabates gastades, però és com si caminés descalç. Em pregunto on deu guardar l’arpa d’herba i si és possible que la el fantasma del poeta se’m faci present i què deu voler dir aquesta aparició. Però mentre no trobo la resposta, penso que el vers lliure pot arribar a funcionar prou bé com a pla de vida.

Matemàtica imperfecta

“It takes two to make one”, cantava en Jim Ford amb el seu soul brut i atropellat d’ulls blaus, als anys setanta; l’anglès Badly Drawn Boy, esquiu hereu d’Elton John versió indie, semblava donar-li la raó amargament una bona colla d’anys després, ‘One plus one is one’, u més u és igual a u, tot desafiant de passada amb xuleria la críptica certesa de la matemàtica pura. Però la matemàtica, mirada d’a prop, i sobretot amb un vinil sonant al costat, revela algunes esquerdes, per sort (o és per desgràcia?). En Miquel Bernis m’explicava l’altre dia que hi ha la matemàtica discreta (fa somriure, oi?, però és així mateix, ho he comprovat, existeix), i a mi em va venir al cap tot això de la matemàtica relativa i després la matemàtica perplexa, la matemàtica imperfecta. Els sentiments i els números, l’oli i l’aigua, la Linda i la Yoko, Monsieur Hulot i Ace Ventura, les coses que no lliguen. 1+1=1? 1+1=2? Continuarem, és clar, buscant la resposta…

Dins el cap de Batman

Una de les peces més preuades de la meva col·lecció de coses inútils és un cap articulat de Batman, una mena d’efígie que vaig comprar fa una colla d’anys en una fira de joguines de segona mà a Figueres. El superheroi hi mostra una mirada inquitant (per buida i inmòbil) i la seva faç es presenta amb unes faccions dures, de brillant elegància, l’aplom dels que saben guardar un secret. La gràcia de la petita joguina és que és articulada i mitjançant un gest senzill el cap s’obre com una porta i deixa entreveure la ‘batcova’, que és plena de trampes i perills. La ironia està servida. Un petit ‘click’ i podem arribar-nos a l’interior del misteriós home rat penat, dins mateix del seu cap… l’inaccessible i sorprenent lloc que mai hauríem imaginat poder visitar. I finalment descobrim una sala deserta on cal anar amb molt de compte, perquè hi ha parets que semblen segures (i no ho són), portes que ens tranquil·litzen (però de les quals hauríem de fugir) i un sòl ple d’artilugis que en ser pitjats, ai las!, ens desfarien en mil bocins. També hi una gran ‘metralleta’ (dic metralleta i potser, segur, és una cosa més terrorífica), que en girar fa caure un fragment del terra on ens trobem i ens llença a la planta inferior, on, donat el cas, podríem fer-nos fonedís amb una gran rapidesa. Això, és clar, si sabéssim servir-nos de la gran brúixola que presideix la ‘batcova’ i que amaga el mecanisme que desbloqueja la sortida. Només els superherois saben fer-ho amb èxit. Hem començat amb una ironia, i acabem amb una lliçó. 

Una càmera a la butxaca

Duc, quasi sempre, una càmera a la butxaca. És la meva manera d’anar pel món: m’agrada mirar-me el carrer per on passo cada dia i veure-hi coses noves cada vegada perquè l’observo a través d’un objectiu òptic, que és, d’alguna manera, el passaport més fàcil i barat a la mirada distanciada. He descobert que moltes de les meves fotos són sobre les mateixes coses –tot torna, tot ens acompanya, per lluny que viatgem– i al veure-les totes plegades –al meu flickr, per exemple– m’adono que potser conformen un dietari més sincer i valuós que aquest bloc, que tendeix a ser massa dispers i apresurat. Faig fotos amb una càmera petita (una Canon SD500, comprada ara farà quatre anys a centreamèrica) perquè em cap a la butxaca dels pantalons. La duc amb una funda primeta, més maca que pràctica; i a vegades a pèl, perquè així emprenya menys. És per això que està tan ratllada, la pobre. Suposo que també deu ser atribuïble a aquestes males pràctiques la misteriosa desaparició de dos petits cargolets que unien la carcassa. Des de fa uns mesos, pateixo perquè tot grinyola una mica i a la màquina li costa engegar-se. Fa temps que estudio renovar-la, clar, però no ho acabo de veure clar… una càmera de fotos no és un objecte qualsevol (hi ha objectes ‘qualsevol’?), és una eina per interpretar allò que ens envolta i versionar-ho en forma de fotografia.