Una nena disfressada de porquet fa voleiar la llarga cua de roba mentre es gronxa, a la plaça de la Plana. Hauria d’estar refugiada amb els seus germans-porquets tot tremolant rera -diguem- una caseta de palla, però aquí la tenim, concentrada i amb els ulls mig tancats, mentre va i vé, com un estel rosa, muntada en el resistent gronxador de la zona de jocs infantils inaugurada fa uns pocs mesos per les autoritats del municipi. Les tradicions viuen un mal moment, ja es veu, i ningú pensa en els germans Grimm, ni molt menys en l’ós ferotge que, ara mateix, podria amagar-se rera la cabina telefònica de la cantonada. És carnestoltes i la ciutat es converteix per uns pocs dies en una mena de laboratori de l’absurd. Tot plegat té un aire fellinià que potser és un pèl òbvi (d’acord), però que em fa somriure contínuament: ara és la nena-porquet; unes hores abans era la parella que caminava distretament agafada de la mà disfressada de toro (ell, clar) i de torero (ella, pobreta, que feia cara d’aguantar-ne de tots colors)… I fa una estona les dues adolescents que pujaven cap a Morera redundantment disfressades de gates maules. Tan si et disfresses com si no… ‘si t’avorreixes, és perquè vols’.
Category Archives: Coses meves
El saló de la bellesa immòbil
El millor de tot és que l’art és en cada cantonada. Hi ha qui es queixa que la gent no va a museus, jo em queixo que la gent va pel món despistada, que és diferent. Molt diferent. Mazoni ho explica bé en la seva cançó Apocalipsi Now: “preocupats per fomentar la lectura, no pas perquè la gent llegeixi el mateix”. L’altre dia amb una amiga vam aturar-nos davant d’un aparador enreixat –la matinada era ben entrada– dins el qual ens esguardaven sense ulls desenes de dones immòbils. Era una botiga de llenceria un pèl desordenada, una finestra imprevista al misteri esventrat. Naturalment, no ens vam fixar en el nom de l’establiment. En la llum tènue de l’interior de la botiga, les maniquins es mostraven belles i suggeridores. La meva càmera va recollir unes imatges que, potser previsiblement, tenen una elevada càrrega de voluptuositat; en canvi, la meva companya de rally amb les seves fotos va subratllar el context grotesc, irreal i fins un pèl sòrdid de les figures sense vida, inútilment vestides per a la seducció. En cada cantonada, si, un museu a la teva mida. Ja portes la càmera al damunt?
La forma de les coses
Fa just un any escrivia això al meu bloc: “L’amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l’autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de ‘La forma de les coses’. El dramaturg nord-americà segueix el fil d”In company of men’, la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l’engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d’alguna manera. Tot pot ser un joc d’interessos, potser si. Però és que l’amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.” Un any després remarcaria encara més aquest mot: transformació. I potser n’afegiria un altre: creixement.
Post curt de diumenge al matí
A vegades el diari queda per obrir, un diumenge; però això no és signe de malastrugança. L’olor de tinta pot esdevenir un perfum embriagador, però… ¿n’hi ha per tant? Cal llegir entre línies, fins i tot quan hom no té res a les mans amb que llegir. El diumenge al matí és una promesa, que cal tractar amb delicadesa, amb molta mà esquerra. Es pot acabar el cafè; pots no tenir res a la nevera; els teus plans poden haver-se escolat aigüera avall; et poden esperar, desafiants, una enorme pila de papers per repassar, a la taula del despatx. Però hi ha aquell silenci, la ciutat quieta. Shhhh…
Sant Valentí i les noves pàtries
Foto: Aquest matí, a l’Ikea. Per veure-la a major resolució, feu click aquí.
El fantasma de Walt Whitman
Hi ha un home a Badalona que és igual que en Walt Whitman: llarga barba blanca, un barret tou i l’americana cordada fins a l’últim botó. És un homeless o un senyor, no ho sé; tot i que, ben pensat, es pot ser les dues coses a la vegada. El fantasma del poeta té un caminar elegant, terrenalment despreocupat, i declama en silenci, servint-se de la seva mirada roent. Du unes sabates gastades, però és com si caminés descalç. Em pregunto on deu guardar l’arpa d’herba i si és possible que la el fantasma del poeta se’m faci present i què deu voler dir aquesta aparició. Però mentre no trobo la resposta, penso que el vers lliure pot arribar a funcionar prou bé com a pla de vida.