La fórmula Bankrobber fa 10 anys

Era la primavera de l’any 2005. En Marçal Lladó compaginava aleshores la feina a La Malla com a periodista especialitzat en medi ambient amb la direcció compartida d’un petit segell de música. Bankrobber, es deia. Amb en Marçal no som família (que sapiguem, almenys) però erem col·legues i tractavem sovint. Amb la feina ens posavem d’acord ràpidament. Quedava prou estona per parlar de música i per intercanviar recomanacions. “Escolta això, és el Viva! de Sanjosex i l’Esgarrapada de Mazoni… t’agradaran”. Acabaven de sortir, de fet. Els editava Bankrobber.

Ahir a la sala Apolo de Barcelona, la discogràfica, ja beneïda com un dels actors protagonistes del bon moment de la música del país, celebrava els 10 anys de vida. Dalt de l’escenari, la fórmula es mostrava en perfecte estat de salut. A la discogràfica, per cert, són militants del ‘com si’, com si fossim un país com els altres, s’entén. En la veu dels músics de l’escuderia, tres llengües convivint amb normalitat i ganes de sorpresa, ambició i risc; al capdavall, una colla d’intèrprets compromesos tot celebrant plegats la més vella/bella idea: la música com a viatge imprevisible.

Tants paisatges per descobrir encara. Felicitats, Bankrobber!

* * *

A continuació, alguns vídeos d’artistes i activitats de la discogràfica que he anat enregistrant i publicant al meu canal de Youtube al llarg d’aquest temps:

  • Mientras duermes tranquilo d’Espaldamaceta. 20.3.11. Sargantana.
  • Busca i captura d’El Petit de Cal Eril. 16.1.11. Sargantana.
  • Temps i rellotge Sanjosex dins El Retaule. 12.9.10. Altaveu. Sant Boi de Llobregat.
  • Perduts en la boira Mazoni. 23.3.2010. Sargantana.
  • … i les figues d’El Petit de Cal Eril. 9.7.2009. Presentació de Les Sargantanes al sol, editat per Bankrobber.
  • Oda a Francesc Pujols amb Roger Mas i Eduard Canimas, dins el cicle Concerts de sobretaula, organitzats per Bankrobber. 21.1.2009. Apolo.
  • Al mar… amb Guillem Gisbert (Manel) i Pere Agramunt (La Brigada). Dins el cicle Concert de sobretaula. 7.1.2009. Apolo.
  • Música de ball? Espectacle sobre la Sardana coordinat per Guillamino. Al vídeo, tema interpretat per la Cobla Bisbal Jove i Linn Youki Project el 21 de setembre de 2007, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, dins les Festes de la Mercè.
  • Se’m moren les plantes amb Mazoni a l’Altaveu de Sant Boi de Llobregat. 8.7.2007.

Reinventar-se, l’obligació permanent

És periodista i escriptor. I potser assagista. També ha tastat la gestió i la comunicació política. «Prefereixo deixar estar les etiquetes i… anar fent coses. Aprendre i compartir el que calgui.» Avui és una de les veus més escoltades del periodisme a la xarxa. Es diu Joan Carreras, Janquim, i és el meu entrevistat a la secció de Tasques Connectades del número de setembre de la Revista d’Òmnium Cultural.

Un tastet de l’entrevista –per cert realitzada via twitter–: “Per Vida a Mart em referia a la visió que de vegades hi ha d’Internet des del periodisme… com si Internet fos un món a part i no part del món.” “Sóc un narrador. Amb més o menys fortuna. El periodisme és un dels oficis que he fet. És una provisionalitat. Reinventar-se és quasi una obligació permanent.”

L’entrevista sencera la podeu llegir aquí i totes les Tasques en aquest altre enllaç.

Literatura sense objectiu?

“I ara ja passo al tema fonamental. A allò que expressa l’essència de la vida en un camp. A allò que constitueix la sensació principal d’un antic vigilant de camp de presoners. A les característiques de la sospitosa semblança entre els guardes i els reclusos. O, per dir-ho d’una manera més ampla, entre el ‘camp’ i ‘la llibertat’.

Em fa l’efecte que això és molt important.

Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu. Altrament, diria que havia escrit aquest llibre precisament per això.”

Aquest és un fragment de les cartes que Sergei Dovlatov va escrivint al seu editor estatudinenc i que articulen “La Zona. Apunts d’un vigilant de camp”, una novel·la singular i altament recomanable en la qual es van creuant aquestes missives amb els desordenats i sovint incomprensibles apunts de la vida al camp de concentració soviètic, vist des de la perspectiva del vigilant. Dovlatov utilitza l’absurd no tant per descol·locar-nos, sinó per descol·locar-se. I és això que el fa tan interessant. L’escritptor no alliçona al lector, sinó que dubta ‘amb el lector’; que no promet el que no podrà oferir, vaja. Aquí no trobarem una resposta convincent a les grans preguntes de torn. Rússia és massa enorme, per això. La tragicomèdia Dovlatoviana enllaça moltes misèries i unes poques grandeses. I ho fa amb les afilades dots d’observació marca de la casa i un sentit de l’humor contingut que evita la temptació del cinisme.

Dovlatov necessita reconèixer l’artifici de la literatura i convida al lector a un diàleg desordenat entre el passat i el present, la ficció i la realitat, el mite i la política, l’escriptor i el lector… “Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu.”, diu l’escriptor rus. D’acord. La literatura deu ser, en tot cas, l’eina.

A vegades trigues molt a entendre una cançó

 

A vegades trigues molt a entendre una cançó.

Però abans de desvetllar res, dues breus notes d’un parell de pel·lícules visonades recentment. Last Night, aparent història d’adulteris, una parella perfecta dins un apartament de somni. Nova York, la ciutat més bonica del món. Tot brilla com una joia, les copes, els vestits, la flama en les espelmes, els llums dels taxis. Aquesta nit és tota una vida. Hi ha una noia molt prima. És la protagonista. Té uns dits llarguíssims que fan ballar les ombres d’un vol i dol; sospita d’ell, perquè en realitat sospita d’ella. I hi ha el noi, el protagonista, que s’amaga rera una cara inexpressiva que, malgrat això, ho expressa tot: que ja no entén res, que té por, i que ja li va bé, o potser no. El noi vol i dol, també. Però no sospita. I en la llarga nit, la darrera nit, ell i ella conversen amb les vides que haurien pogut tenir, desfullant passat, present i futur. Massy Tadjedin, la directora, excel·leix en l’ambigua foscor que imprimeix en aquesta pel·lícula quasi onírica, i, certament, molt especial.

A Beginners, l’altre film, trobem una història amb una moral més lluminosa. Però compte, que és (també) una moral esquiva, que no s’acaba de definir, i que va saltant de flor en flor, sense acabar de decidir-se del tot. Els punts suspensius com a mode de vida. És, aquesta, una història d’amor i també és una mica una història de mort. És, de nou, un relat sobre les decisions i els camins que emprenem. De tornar a començar. I d’acabar. La cosa, finalment, té més de poema que de llibre d’autoajuda (i hi havia un risc real que el film de Mike Mills acabés rascat en aquesta riba).

A vegades trigues molt a entendre una cançó, deia. La bola de cristall, de l’últim disc de Manel. “Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. “Treu-te la disfressa i revela qui ets!”. I decideix-te.

M’agrada el Play Bach!

Quan era petit, per casa corrien els discos de Jacques Loussier. Un parell, de fet; i, concretament, els dos volums de Play Bach (fabulós títol, per cert), el verd i el vermell. El pianista francès hi repicava Bach en clau de swing, oferint una música clàssica reinventada, i que a mi em semblava d’una naturalitat prodigiosa, quasi màgica; melodies que existien perquè sí.

No em cansava d’escoltar aquells discs, que van acabar amb les fundes arrugades i estripades, i amb diverses taques de nocilla a la caràtula. Aquest honor el compartíen amb dos altres productes d’ús intensiu a casa: els àlbums de Tintin i els llibrets dels Peanuts de l’etern Schultz, que tenia en custòdia compartida amb la la Maria, la meva germana.

Ara he recordat aquells vinils, en trobar-me els dos Play Bach navegant a Spotify. La gran botiga virtual desafia totes les obsolències programades i està bé que sigui així. Però jo he trobat a faltar, proustià amateur com sóc, aquella lleu remor, el curt pròleg del viatge, l’agulla quan començava a lliscar damunt el negre vinil. Tan, tin, tan, tiroriroriro…

Del twitter a l’impremta

“Quan un amic em va suggerir de crear una pàgina del Twitter per tenir un registre de totes les bogeries que li surten de la boca al meu pare, vaig començar ‘Shit My Dad Says’. Vaig estar una setmana amb només un grapat de seguidors… uns quants amics que coneixien el meu pare i el consideraven un personatge. Després, un dia em vaig despertar i hi havia mil persones que em seguien. L’endemà, deu mil. Després cinquanta mil. Després cent, dues centes, tres-centes mil, i tot d’una una fotografia de la cara del meu pare i les seves citacions van començar a aparèixer pertot arreu. Em trucaven agents literaris que em volien representar; productors de televisió em convidaven als seus programes, i els periodistes em demanaven entrevistes.”

Avui gairebé dos milions de persones segueixen les meditacions filosòfiques del senyor Alpern a Twitter. El seu fill Justin, amb Parides del meu pare ha aplegat algunes d’aquestes perles 2.0 i hi ha afegit unes quantes quartilles on, de forma lleugereta però també –s’ha de reconèixer– simpàtica, enfila records i consells. Tot plegat desperta més d’una riallada (i això ja és prou) i subtilment ens convida a remirar els nostres pares d’una altra manera. Hi ha aquella mica de moralina, sí; però aquí té la dolçor ben administrada, i fins aporta al cocktail un àcid puntet refrescant. El llibre, editat per la Magrana, és perfecte per un matí de platja.

Jeunet s’indigna!

En Jean-Pierre Jeunet s’indigna i vol convertir Micmacs, el seu últim artefacte fílmic en una denúncia dels foscos interessos de la indústria armamentística. I tot plegat per acabar servint un pastitx indigest i clarament fallit. Vistos els resultats, la reflexió sociopolítica li va una mica gran, al director francès. La militant i grotesca foscor de Delicatessen (l’obra que va situar-lo a la fama internacional) podria servir a Jeunet per fer el mirall metafòric d’un Inside Job, posem per cas; però el director oblida que aquest cocktail havia de servir-se sec i fort, i no pas amb excés de gas i sucre. Perquè hi ha massa Amélie (el seu film més famós), aquí; i almenys quatre pel·lícules a l’hora, que no s’acaben de trobar. Hi ha la peli denúncia i la història d’amor; també el retrat del París dels abocadors (pur univers Jeunet, que és quan l’obra excel·leix gràficament) i, finalment, una reflexió sobre la volatilitat de la vida que té una certa gràcia (per la manera sorprenent de presentar el plantejament), però que no va més enllà dels primers 10 minuts de la pel·lícula (el millor del metratge, per cert).

El cinisme com a protecció

Mick Haller; l’advocat de “The Lincoln Project”, El Inocente, l’estimable thriller de Brad Furman protagonitzat per Matthew McConaughey i Marisa Tomei; s’ha especialitzat en la defensa de ‘culpables’. Es mou amb elegant fatxenderia en un món violent, que és el perfecte reflex d’un sistema sense ànima ni moral, un gran taulell on no guanya el bo, sinó el llest. Ja li va bé, això; és la llei de la selva i ell és el mascle alpha. Instal·lat en la zona còmoda del ‘tots són igual’ defuig l’excepció. Tem la innocència, perquè la innocència desafia tots els seus mètodes i l’obliga a mirar als ulls de l’home. Aterroritzat per la possibilitat de fallar a l’innocent, prefereix treballar al costat del ‘culpable’, ni que sigui per alliberar-lo d’anar a la presó. Tan se val! És un cínic de manual. Sap que la barroca arquitectura de les lleis i les normes que aguanta el pes del sistema fa temps que ha deixat de servir al be de tots. Però en realitat, sí que va tenir per client a un innocent. I el nostre advocat es va equivocar. Això és el que explica la pel·lícula.

El director Brad Furman i el seu guionista John Romano, prenen la novel·la de Michael Connelly (que no he llegit) per servir-nos una metàfora perfecta del moment actual, amagada en la sintaxi d’una pel·lícula de judicis aparentment convencional. El cinisme com a protecció, el cinisme com a excusa.

Cap armadura és per a sempre, per sort.

Sense punt i final

Tots els periodistes sabem que un no pot rellegir infinites vegades l’article abans de lliurar-lo i que el punt i final és, sempre, i ho vulguem o no, l’assumpció d’una limitació. Tots els periodistes sabem que un no pot deixar reposar les idees tot el temps que voldria i que l’actualitat corre als nostres peus com un riu furiós i remogut. La política és l’art del possible, diu el lloc comú. El periodisme és l’art del que es pot escriure, en un temps i unes circumstàncies determinades. D’aquí neix una eterna dialèctica, que ens entreté des del temps del temps. Periodista o escriptor? Notari o historiador? La mutació dels mitjans de comunicació de masses tradicionals a partir de l’entrada de les xarxes socials ha accelerat la realitat de la nostra feina, i les exigències que s’hi relacionen. Fa uns dies, en aquesta… (continua llegint a Media.cat, en aquest enllaça).

Brooklyn, en tres viatges

Atenció, aquest text està minat d’spoilers, de la primera lletra a la darrera.

Brooklyn, de Colm Tóibín, és la història de tres viatges: el que emprèn l’Eilis, una de tantes emigrants!, de la Irlanda de mitjan del segle XX als Estats Units; ritual de maduresa, descoberta d’un món apressat i imprevisible. És bonic el que fa Tóibín en convertir aquesta descoberta de la ciutat, en la descoberta interior, la noia que es va fent dona. L’altre viatge és el de tornada. La mort de la germana l’obliga a afrontar els secrets d’un paisatge propi, que ella creia conèixer. Ja com a dona, l’Eilis s’adona que no és d’enlloc; perquè l’emigrant és, en realitat, un nàufrag. La família i l’entorn social li plantaran un mirall al davant i l’obligaran a triar i aquí arriba el tercer viatge, el més trist de tots.