Més enllà del pentagrama

Resutla que Wilco i Bonnie Prince Billy venen cafè (a més de bons discos). No és només una notícia simpàtica, aquesta (que també, al tanto). Més enllà de l’anècdota i de la modèstia evident de les dues puntuals ‘marques cafeteres’, aquí trobem un senyal més d’una indústria en transformació, que es va orientant correctament, absent a l’apocalisme invocat per tants tertulians de pega.

A l’FNAC, els gadgets i les figuretes d’artistes van prenent espai als cedés i a vegades sembla que hagi de ser més fàcil trobar un mug de Kiss o una figureta de Mick Jagger que la nova delicadesa de Bella Union o la darrera recopil.lació dels Warners Archives. Ni bé ni malament, això. (O més malament, que bé, tot i que això ja seria objecte d’un altre apunt). És, en tot cas, la constatació que hi ha un grup sociològic amb temps i diners (encara) per ampliar la cistella de la compra musical. Els darrers soldats del peterpanisme? Els exiliats obligats d’un Neverland que amb aquests objectes ensumen la pàtria perduda?

Més encara: als concerts, les parades de mertxandatge han duplicat la dimensió i ofereixen una gama de productes molt completa que, davant la mirada de perplexitat del rockero de tota la vida, va dels vestidets per a nadó a les bosses d’anar a la platja. Als concerts de l’escena ‘americana’ dels EUA, fa temps que bandes com Iron & wine, New Pornographers o els mateixos Wilco venen làmines d’artistes locals amb el seu nom, la sala i la data: un record per a sempre, capturar el temps que s’escapa; l’il.lustrador signa amb llapis, garantia de singularitat, la peça única. Ens fem grans, la dona, el crio, qui sap quan podrem tornar a un concert… jo hi vaig ser.

L’artista és una marca? Molt més que això: l’artista és –sempre ha estat, de fet– el vincle necessari per fer brillar un objecte en l’infinit prestatge del supermercat global; la pròrroga salvada en l’últim minut (mirar-se al mirall i fer veure que no has canviat tant!); una declaració d’intencions; un secret molt ben guardat, el consol quan s’apaga l’última nit de casa.

No es tracta de deixar la guitarra pel molinet de cafè (ejem!) sinó d’entendre que avui cal diversificar el negoci, i sobretot ser a molts llocs a l’hora. La feina de l’artista -diguem-ne- independent està també, entre moltes altres coses, a exercir un nou paper, el de facilitadors: el cantant o la banda esdevé la peça que fa encaixar equips cada vegada més multidisciplinars i flexibles. L’artista afina i dóna joc: ven cafè, litografies o bufandes. I fa discos i concerts. I explica històries, sobretot (per sort, això continua sent el més important)

Mals temps per al rock’n’roll? Mals temps per als intèrprets que no entenguin que la seva feina és connectar els punts en un ecosistema cultural més complex que mai, que tan important és que la gent vibri amb les teves cançons, com identificar les complicitats (potencialitats?) més enllà del pentagrama. Res nou, potser; només que ara ja comença a ser inexcusable.

Resulta que entre tants downloads, encara necessitem tocar, mira. Resulta que entre tanta globalització, encara necessitem ser d’algun lloc (la nació rock?) i aixecar les banderes que calgui (substitueixi ‘bandera’ per samarreta o pòster).

El barbes del Bonnie Prince Billy venent cafè? Una frivolitat? Segur? Diria que aquest és l’artista a qui li sortiran els números en un futur. He dit en un futur?

* Apunt també publicat a Vinil Connection

Versos (prestats) per a en Miquel


“Daurats migdies dels minvants d’hivern! / Ara és temps de morir, que la vida comença. / Com un foc invisible, meravellós, intern, / sota la terra nua batega el crit etern / de la larva, l’arrel i la semença.” (Màrius Torres. A Febrer. 1937)

“Tu destino está en los demás / tu futuro es tu própia vida / tu dignidad es la de todos” (J.A. Goytisolo. A Palabras para Julia. 1979)

“I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre. / Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val: / recordareu el batre la pluja en aquest sostre / i com és dolça l’ombra del porxo paternal.” (Joan Maragall. A En una casa nova. 1910)

“Dos tempos dos espellos xurdiron / as horas das postas de sol. / Para dubidar de novo á beira dun río. / Para sair de novo, agora, outra vez / ó camiño.” (Rafael Lema. A Primera Singradura. 1999)

“Every mountain is not the same / every cloud won’t bring the rain / every spark won’t start a flame / every heart won’t let you down.” (Greg Trooper. A Every Heart Won’t Let You Down. 1998)

“Molt més que el sol, / molt més que el sol / m’agrada aquest estel. // Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!” (Joan Argenté. A Un grec, un groc i un negre)

* En Miquel Lladó Touzón va néixer a Badalona avui fa just una setmana, el 5 de febrer de 2012. Aquesta és la làmina que hem penjat a l’incubadora d’en Miquel per donar-li la benvinguda a ell i a tots els que aquests dies comencen a apropar-se a l’hospital per saludar-lo. Està molt bé, per cert; i nosaltres també (clar) i amb ganes de tenir-lo a casa ben aviat (què us he de dir!).

Despullada amb el seu amor/dolor


La millor foto o una foto que no havies vist mai abans? Qualitat o originalitat? Professionalitat o oportunitat? Totes les fotos distingides pel jurat del World Press Photo acostumen a tenir una bona puntuació en cadascuna d’aquestes qualitats i desafien el joc de contraris. Es preguntava Sergi Fornols a Vinilconnection.com: Com es tria una fotografia d’entre 101.254 peces aportades per més de 5000 fotògrafs d’entre els més destacats del planeta? 

A el World Press Photo no trien les millors fotografies, sinó les millors històries. És obvi, o potser no tant. Potser us heu preguntat si la informació és una forma d’anestèsia. Jo si. Una bona fotograria té sempre al darrera una bona història, però poques fotografies tenen una història nova, un punt de vista no explorat. No totes les fotografies et miren de fit a fit, per restar amb tu quan plegues el diari del dia.

No sé si la fotografia del colomenc Samuel Aranda és la millor fotografia de l’any, sí que sé, en canvi, que aquesta fotografia il·lumina amb una sensibilitat gens complanet les ombres del relat oficial. Aranda connecta la contemporaneitat més rabent amb la sala d’un museu (de la Pietà a les ombres de Caravaggio) i ho fa interpel·lant-nos, quasi de forma provocadora, amb aquesta dona que, tapada fins al capdemunt amb el seu burka, ens mostra tantes coses. Despullada amb el seu amor, despullada amb el seu dolor.

> Per cert, que Aranda treballa habitualment per al New York Times. Gens casualment (crec) agraia ahir (el dia que es va conèixer el premi) a l’equip de fotografia del rotatiu nordamericà. Prova de la importància que el NY Times dóna a la fotografia és aquest blog intern; també està molt bé aquest altre de la Ràdio Pública Nordamericana. Els mitjans anglosaxons marquen la patua, també en aquest àmbit.

… An age of indiference

Billy Bragg sap dir molt amb molt poc. “Polemical tunes in an age of indiference”. Aquest és el petit text que es pot llegir en la portada del seu nou disc, Fight Songs, a decade of downloads. Bragg llença el seu puny a la càmera mentre fita la seva mirada en nosaltres per dir-nos, sense que calgui dir res, que encara hi ha camí. “I keep faith”, cantava, convertit en el nostre ‘crooner’ amb programa, en el tema que obria el seu Mr. Love & Justice, el seu reivindicable disc de 2008. No hi ha moltes recopil·lacions oportunes (sí que n’hi ha, i massa, d’oportunistes) per això em sembla que paga la pena fixar-nos en aquesta, que endreça amb naturalitat el cançoner més urgent de l’anglès, temes solts i que en molts casos només es van poder ‘descarregar’ del seu web.

Never buy the sun, Last flight to Abu Dhabi, Bush War Blues… Un altre cantant convertit en analista polític? No. Bragg no canta sobre els polítics. Canta sobre les persones. Ningú com ell pot convertir una diatriba en una cançó d’amor, i una cançó d’amor en una invitació a la revolució.

+ Aquí el podeu escoltar a Spotify.
+ Apunt publicat al blog de Vinil Connection.

Mirades sota el bosc lacti

“Pots sentir com cau la rosada i com respira el poble. Ets tu només que tens els ulls oberts per veure la ciutat, negra i plegada, i adormida profundament i lenta. I ets tu només que pots sentir la invisible caiguda dels estels, l’estremiment en la densa foscor que precedeix l’aurora, tocada pel rou del matí, dels minúsculs contactes sobre el mar negre (…). Escolta: és la nit que es mou pels carrers, és la processó del vent salat i musical i lent per Coronation Street i Cockle Row; és l’herba que creix a Llareggub Hill; és la caiguda dels estels i la rosada, el son dels ocells al Bosc Lacti. (…) Només tu pots sentir i veure, més enllà dels ulls dels dorments, els moviments i països i laberints i colors i consternacions i arcs de Sant Martí i melodies i desitjos i vols i caigudes i desesperacions i els amples mars dels seus somnis. Des d’on ets pots escoltar els seus somnis.”

“Sota el Bosc Lacti” (Clàssics Moderns Edhasa, 1987, amb traducció d’Angela Buxton i Salvador Oliva) és una de les darreres obres de Dylan Thomas, pensada i escrita per a ser dita a la ràdio. La BBC va estrenar-ne el muntatge definitiu el 1954 i un temps més tard fins i tot se’n va fer una adaptació fílmica amb Richard Burton i Peter O’Toole.

Aquest drama per a veus ens aproxima amb la càlida ironia habitual a diferents escenes urbanes: vint-i-quatre hores d’un dia qualsevol, en un lloc qualsevol. És així com Thomas ens convida a visitar una ciutat sense ser vistos, i totes les seves veus esdevenen una de sola. Recorrem estances i travessem parets i cossos saltant-nos totes les lleis de la física; l’escriptor ja ens ha convertit en petits déus.

Des del 2005 he anat aplegant en el meu àlbum de Flickr desenes de rostres presents a la ciutat/ciutats (hi podeu donar un cop d’ull, aquí). Em sembla que podrien ser també, i d’alguna manera, fotos sota el Bosc Lacti. Cares amagades rera una cantonada, ulls que et miren des d’una paret a punt de caure, un somriure que surt de sorpresa en estripar un cartell, el reflex d’una noia en el vidre d’una botiga… Thomas col·leccionava converses i pensaments que atrapava negre sobre blanc damunt les pàgina d’un llibre. Jo m’he servit d’una càmera per explicar les meves ciutats sota el cel (el bosc) lacti.

Els (meus) 30 discos del 2011

  1. Paul Simon – So beautiful or so what
  2. Lucinda Williams – Blessed
  3. PJ. Harvey – Let England Shake
  4. The Low Anthem – Smart Flesh
  5. Gillian Welch – The harrow and the harvest
  6. Ryan Driver – Who’s breathing
  7. Meshell Ndegeocello – Weather
  8. Antonia Font – Lamparetes
  9. The Decemberists – The King is dead
  10. The Black Keys – El camino
  11. R.E.M – Collapse into now
  12. Xavier Baró – La màgica olivera
  13. Dawes – Nothing is wrong
  14. Middle Brother – Middle Brother
  15. Tom Russell – Mesabi
  16. Senior i el cor brutal – Gran
  17. Tinariwen – Tassili
  18. Pajaro Sunrise – Old goodbyes
  19. The Leisure Society – Into the murky water
  20. Nick Lowe – That old magic
  21. Joe Henry – Reverie
  22. Tom Waits – Bad to me
  23. Bon Iver – Bon Iver
  24. Wilco – The Whole Love
  25. James Blake – James Blake
  26. Vinicius Cantuaria & Bill Frisell – Lagrimas mexicanas
  27. Ryan Adams – Ashes & Fire
  28. Laura Veirs – Tumble Vee
  29. Bill Callahan – Apocallypse
  30. Manel – 10 milles per veure una bona armadura

* Recull a Spotify.

Els reis vénen

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

–

L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació. La foto és de tres de les cerveses Dimoni, de Badalona.

 

Literatura a Twitter

Van néixer a Twitter com una tertúlia literària 2.0. Són la Neus Pinart, la Laura Santacruz i la Judith Vives, tres lletraferides en xarxa, autores del bloc Llegim i Piulem (http://llegimipiulem.blogspot.com). Aquesta tardor, han guanyat un dels Premis Blocs Catalunya i ara preparen diferents millores a la seva proposta d’obrir la literatura a través de les xarxes socials.

Llegiu en el seguent enllaç l’entrevista realitzada l’11 d’octubre de 2011, en directe i obert via Twitter, per @oriolllado a @npini, @lalectora) i @judithvives i que ha estat publicada en la meva secció Tasques Connectades, al número d’hivern de la revista d’Omnium Cultural.

Com dos amics parlant de la vida…

Perseguint un vers m’he estimbat muntanya avall i he volat sense ser vist. Durant dos dies no em reconeixia davant del mirall i algun cop m’ha semblat trobar alguna cosa que s’assemblava a una resposta per oblidar, tot seguit, les paraules que la conformaven. Ja em va semblar bé. Un no llegeix un llibre de poemes per passar l’estona ni per explicar cap bona nova. Prou feina tens a estirar el fil del vers amb el just i cert temor.

*
Val la pena enfrontar-se a ‘Errors de càlcul’, el primer llibre de poemes del badaloní Jordi Pujol-Nadal, editat recentment per la inquieta editorial 66 R.P.M, amb seu a la vila de Gràcia.

Hi ha poemaris que et consolen, d’altres t’inquieten, alguns més, –aquests m’agraden, especialment–, són com un conversa que tot just comença, t’empenyen a aixecar el dit i a discutir-hi coses. De fet, en Jordi m’ha permès anar intervenint en el procés d’elaboració del llibre, i per mostra aquest enllaç amb una noteta meva amb data aproximada de, diria, 2008. Continuem el diàleg?

Errors de càlcul, dius? Creus realment que la vida és aquest gran edifici? I si hi ha un error, ¿és que hi ha uns plànols que contenen els càlculs previs, oi? I si és així, qui els té? I per a fer què? Jo sempre he pensat que no, que no hi ha pla previst, només homes i dones que posen noms a les coses, tot conjurant bellíssims pactes impossibles. Sempre tendeixo a escriure de les coses que m’agraden. És la meva manera de pactar?

Perseguint un vers sempre trobes un altre vers.

Gràcies, Jordi. Continuarem parlant de la vida…

  • Més informació del llibre, aquí. I de l’editorial que el publica aquí.
  • En aquest enllaç podeu accedir al vídeo que vaig enregistrar sobre la presentació a Barcelona.

Artista en busca de públic

Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l’hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d’igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El ‘divideix i guanya’ s’afina en un reeixit ‘segmenta i guanya’, aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.

No ho tenen tan fàcil els autèntics ‘inclassificables’, que és del que us volia parlar.

La Mar Serra tot just acaba d’editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp]. La pianista, –amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka–, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l’ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d’Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. “El ‘tema en fa’ el vaig començar l’any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l’acabo ja li posaré nom”, escriu l’autora en unes notes interiors plenes de pistes.

L’Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s’enfila i s’amaga, que dóna les gràcies i et fa l’ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l’obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.

* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s’ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.