Del twitter a l’impremta

“Quan un amic em va suggerir de crear una pàgina del Twitter per tenir un registre de totes les bogeries que li surten de la boca al meu pare, vaig començar ‘Shit My Dad Says’. Vaig estar una setmana amb només un grapat de seguidors… uns quants amics que coneixien el meu pare i el consideraven un personatge. Després, un dia em vaig despertar i hi havia mil persones que em seguien. L’endemà, deu mil. Després cinquanta mil. Després cent, dues centes, tres-centes mil, i tot d’una una fotografia de la cara del meu pare i les seves citacions van començar a aparèixer pertot arreu. Em trucaven agents literaris que em volien representar; productors de televisió em convidaven als seus programes, i els periodistes em demanaven entrevistes.”

Avui gairebé dos milions de persones segueixen les meditacions filosòfiques del senyor Alpern a Twitter. El seu fill Justin, amb Parides del meu pare ha aplegat algunes d’aquestes perles 2.0 i hi ha afegit unes quantes quartilles on, de forma lleugereta però també –s’ha de reconèixer– simpàtica, enfila records i consells. Tot plegat desperta més d’una riallada (i això ja és prou) i subtilment ens convida a remirar els nostres pares d’una altra manera. Hi ha aquella mica de moralina, sí; però aquí té la dolçor ben administrada, i fins aporta al cocktail un àcid puntet refrescant. El llibre, editat per la Magrana, és perfecte per un matí de platja.

Sense punt i final

Tots els periodistes sabem que un no pot rellegir infinites vegades l’article abans de lliurar-lo i que el punt i final és, sempre, i ho vulguem o no, l’assumpció d’una limitació. Tots els periodistes sabem que un no pot deixar reposar les idees tot el temps que voldria i que l’actualitat corre als nostres peus com un riu furiós i remogut. La política és l’art del possible, diu el lloc comú. El periodisme és l’art del que es pot escriure, en un temps i unes circumstàncies determinades. D’aquí neix una eterna dialèctica, que ens entreté des del temps del temps. Periodista o escriptor? Notari o historiador? La mutació dels mitjans de comunicació de masses tradicionals a partir de l’entrada de les xarxes socials ha accelerat la realitat de la nostra feina, i les exigències que s’hi relacionen. Fa uns dies, en aquesta… (continua llegint a Media.cat, en aquest enllaça).

#sensepreguntescapcobertura

#sensepreguntescapcobertura. Aquest hashtag (una etiqueta pactada entre diversos usuaris de Twitter) s’ha estés per les xarxes socials en els darrers dies. Aquesta inciativa ha sorgit d’un grup de periodistes en actiu (i ben actius, també) i pretén que els professionals es neguin a informar dels actes en què hi ha compareixences que no accepten preguntes. La cosa ha tingut la repercussió suficient i ha esgarrapat algunes notícies (sobretot en mitjans digitals, o en les versions digitals de determinats mitjans), també alguns polítics s’han sentit interpel·lats. Jordi Portabella, Xavier Trias o Raül Romeva han anunciat que s’han adherit a la campanya.

Bones notícies, per tant, per una iniciativa sortida fora dels corrents habituals. Les xarxes socials amb la seva efervescent complexitat trenquen ben sovint l’statu quo de qui diu què i com. Ja està bé que sigui així. La campanya ens interpel·la no tant per la ‘novetat’ sinó per l’oportunitat de recuperar un ‘vell’ debat professional, a una setmana de l’inici d’una campanya electoral.

Que hi hagi rodes de premsa en les quals no es poden fer preguntes és, en realitat, la conseqüència de moltes renúncies anteriors. El polític que s’ha acostumat a que notes de premsa són reproduïdes sense tocar ni una coma, és el mateix que espera fer això mateix quan presenta una notícia davant dels mitjans. Només faltaria! El polític que ha vist com el seu ‘relat’ de la societat, de l’economia o de la immigració era assumit per activa (i, el que és pitjor, per passiva) acaba donant per fet que la feina del periodista és, en el fons mecànica. No és estrany que amb l’auge dels ‘agregadors’, algunes fonts hagin entès el periodista com, fet i fet, algú que, com una simple aplicació informàtica, rebota un missatge. Eficaçment i acríticament.

#sensepreguntacapcobertura s’adreça a les fonts de les notícies. Bé. Però l’èxit de la campanya no dependrà, en el fons, de si als polítics, entrenadors o directors generals de torn els arriba el missatge. L’èxit dependrà de com nosaltres, els periodistes sapiguem defensar que la nostra feina és, sobretot, la de preguntar. Preguntar, sempre preguntar: als altres i a nosaltres mateixos. Sigui en una compareixença, sigui davant d’una nota de premsa o sigui davant, la nostra pròpia feina, la d’escriure i reescriure un titular, les vegades que calgui.

* Article publicat a Media.cat. Podeu veure la presentació original, aquí.

Pensaments setmanals… en forma de dibuix

Són els pensaments setmanals de l’Enric Jardí, un dels nostres dissenyadors més internacionals. L’Enric, em comenta, els ha començat com un exercici per a ell mateix, amb ganes de saber si era capaç de fer una imatge interessant per setmana. Se’n surt, i molt bé. No són imatges, només. En realitat, l’autor els planteja com a articles d’opinió en forma de dibuix, pensaments il·lustrats. No és fàcil de fer, això; però sí de seguir. Ho podeu fer a aquí.

La gran portada

L’altre dia responia un d’aquells test de preguntes curtes de l’estil ‘quines tres coses t’enduries a una illa deserta’. Em vaig proposar respondre al test sense pensar-m’ho gaire, intentant trobar la resposta immediata, com si fos un joc del qual jo després podria extreure alguna pista. Un mitjà?, deia una de les preguntes. I pam, Twitter, que vaig respondre jo. Un mitjà? Twitter. Ja veieu. Tenia la resposta i, a més, tenia una excusa més o menys divertida per començar a estirar el fil, i escriure aquest article. [Continueu llegint l’article, publicat a Media.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans]

De la felicitat i els índex subjectius

Un estudi recent de la Universitat de Cornell assenyala que les xarxes socials tendeixen a afavorir les connexions entre individus de característiques similars. Fins aquí cap novetat que vagi més enllà del que el propi sentit comú convidaria a esperar. Però, no és només que ens apleguem per característiques demogràfiques donades (edat, sexe, raça, educació), hi ha altres aspectes a tenir en compte, en l’establiment dels nous llaços virtuals. L’estudi ha analitzat més de 100.000 usuaris de Twitter durant sis mesos i ha repassat (atenció!) 120 milions de tuits, tot triant les paraules relacionades amb les emocions per donar-los un valor ‘positiu’ o ‘negatiu’. D’això n’ha sortit un índex, l’índex subjectiu de felicitat. El resultat? La comunitat de Twitter està dividida entre els que somriuen i els que no. I, assenyala l’informe, hi ha poca relació (poques mencions, pocs RT…) entre les dues. A ningú li agrada que li aixafin la guitarra, és igual si toca la cançó en to major o menor.

El titular està servit: la gent que és feliç, twuiteja en comunitats similars, en les quals regna un entusiasta hedonisme i un efervescent bon humor. 140 caràcters donen per molt, fins i tot per explicar al món, i potser també a un mateix, que un és feliç. Tota llum té sempre una ombra. La comunitat dels ‘feliços’ batega confiada al costat del col·lectiu dels pessimistes, l’altra gran família a Twitter. Al costat de l’exhibició alegre dels entusiastes, trobem els piuladors enterenyinats en una conxorxa de tuits tristos, queixes i laments. (…) [Continueu llegint l’article al blog de la Fundació Escacc, on ha estat publicat originalment]

El mètode Barnils

Hi ha periodistes que fan escola. No n’hi ha molts, però n’hi ha, i diria que en termes comparatius encara n’hi ha prous. En Huertas Claveria, en Montalban, la Terribas, en Puyal, en Partal, la Conesa, en Gaziel, … I després hi ha en Ramon Barnils. És un cas ben particular, el seu. No perquè fos millor, o més popular, o més influent. És clar que recordem els seus articles i programes de ràdio; però no és això, amb tot, el que va empènyer a un grup de periodistes del país a formar un grup amb el seu nom. Va ser la seva mirada descreguda i exigent, el compromís amb un projecte col·lectiu, l’incòmode discurs del que sap buscar (i trobar) tres peus al gat. Encara avui, 10 anys després, molts encara ens preguntem: què en diria d’això, en Barnils? El mètode Barnils afegeix a les cinc preguntes habituals en el periodisme (qui, on, quan, com i perquè) la pregunta incòmoda. Una pedra a la sabata per a fer millor periodisme.

* Apunt realitzat dins la proposta del Grup de Periodistes Ramon Barnils, Recordem Barnils a la xarxa.

Please ‘log in’

Periodísticament som la rapidesa i el rigor amb el qual accedim a la informació i a les fonts. Abans ens servíem d’aquella ‘mítica’ agenda que anàvem carretejant de feina en feina;  ara és alguna cosa més complexa: un ecosistema de dades i persones penjat d’un espai al qual diem (ejem!) núvol. En un moment en el qual les grans capçaleres es difuminen, guanya pes la figura d’un periodista que s’ha de poder explicar i presentar per si sol (google guanya el cv, avui!); en un moment en el qual les notícies ja no arriben pels quatre carrils d’abans, guanya pes la figura d’un periodista que sap i pot tenir l’orella parada a més llocs (el timeline és més que el teletip 2.0); en un moment en el qual la informació no arriba a ser mai un producte tancat, guanya pes el periodista que sap aprofitar el procés al seu favor i al de l’usuari (el ‘making off’, un gènere informatiu?). Identitat digital, diueu? Sí, i tant. Please log in.

Dimecres passat compartia taula rodona (vegeu el resum) sobre identitat digital amb en Saül Gordillo, la Karma Peiró, la Neus Arqués i l’Àlex Gutiérrez al Col·legi de Periodistes. Participava en el cicle 10 en comunicació, impulsat per la Fundació Escacc.

Aquí teniu algunes referències més de la taula:

La importància de la identitat digital (una visió crítica, per Karma Peiró)
La identitad digital bien definida, clave para triunfar en internet (La Vanguardia)
La dieta digital (Roger Palà, Darrera la Nevera)

L’spotify del cine independent

Filmin es presenta com l’spotify del cinema independent. Aquest portal de cinema està promogut per diferents productores independents de l’estat espanyol (Cameo, El Deseo, Tornasol Films i Vertigo) i ofereix un catàleg sòlid i molt coherent del millor cinema independent mundial, amb ganes d’obrir-lo també a films inèdits i curtmetratges. És una mica com si els programadors del Verdi s’haguéssin fet per unes hores amb el vídeoclub de la cantonada. Una delícia! Les pel·lícules es poden veure en streaming (no cal baixar-les a l’ordinador): es poden veure en versió original, tenen una qualitat d’imatge quasi perfecta (sempre que hom tingui una bona connexió) i estan organitzades amb rigor i una encomiable fantasia (algunes de les catagories: ‘pel·lícula per a un dia de pluja’ o ‘descobrir nous móns’. El preu és molt raonable, per cert: ja que va dels 1.95 als 2.95 i hi ha l’opció d’accedir a una tarifa plana de 10 euros al mes.

La selecció de films haurà de crèixer, necessàriament (hi ha poca presència del cinema nordamericà de qualitat), tot i que de moment hi ha una base molt creïble i prometedora.

La indústria del cinema en crisi? Home, depèn. Aquí hi ha un nou model de negoci assequible, pràctic i de qualitat i que tracta el consumidor amb intel·ligència i respecte. Proveu-lo, té més intenció que Netflix i és molt més interessant que el servei de lloguer de pel·lícules d’Itunes.

Per cert, nosaltres vam recuperar la Mosquitera, sorprenent i inquietant exercici d’observació familiar d’Agustí Vila. Hi excel·leix Emma Suarez, interpretant en català (!) el paper protagonista.

Ara que a Egipte…

portada-febrer_ARAIMA20110211_0048_21El 19 de febrer de l’any passat publicava aquesta ressenya al blog. M’ha semblat oportú recuperar-la, ara que a Egipte palpita amb força l’ansia de democràcia.

“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre “El Sha o la desmesura del poder”. Una descripció breu i concisa i, tota vegada desarmadorament poètica. La bona historiografia explica això mateix en centenars de milers de pàgines. Bé. Contrast, mètode, ofici. Però si ens haguéssim de quedar només amb una, de pàgina. Jo em quedaria amb aquesta, la pàgina 140 de l’edició del llibre que va fer l’Editorial Anagrama l’any 1987. I és curiós perquè no l’hauria escrit un historiador. L’hauria escrit un periodista.