El mètode Barnils

Hi ha periodistes que fan escola. No n’hi ha molts, però n’hi ha, i diria que en termes comparatius encara n’hi ha prous. En Huertas Claveria, en Montalban, la Terribas, en Puyal, en Partal, la Conesa, en Gaziel, … I després hi ha en Ramon Barnils. És un cas ben particular, el seu. No perquè fos millor, o més popular, o més influent. És clar que recordem els seus articles i programes de ràdio; però no és això, amb tot, el que va empènyer a un grup de periodistes del país a formar un grup amb el seu nom. Va ser la seva mirada descreguda i exigent, el compromís amb un projecte col·lectiu, l’incòmode discurs del que sap buscar (i trobar) tres peus al gat. Encara avui, 10 anys després, molts encara ens preguntem: què en diria d’això, en Barnils? El mètode Barnils afegeix a les cinc preguntes habituals en el periodisme (qui, on, quan, com i perquè) la pregunta incòmoda. Una pedra a la sabata per a fer millor periodisme.

* Apunt realitzat dins la proposta del Grup de Periodistes Ramon Barnils, Recordem Barnils a la xarxa.

Please ‘log in’

Periodísticament som la rapidesa i el rigor amb el qual accedim a la informació i a les fonts. Abans ens servíem d’aquella ‘mítica’ agenda que anàvem carretejant de feina en feina;  ara és alguna cosa més complexa: un ecosistema de dades i persones penjat d’un espai al qual diem (ejem!) núvol. En un moment en el qual les grans capçaleres es difuminen, guanya pes la figura d’un periodista que s’ha de poder explicar i presentar per si sol (google guanya el cv, avui!); en un moment en el qual les notícies ja no arriben pels quatre carrils d’abans, guanya pes la figura d’un periodista que sap i pot tenir l’orella parada a més llocs (el timeline és més que el teletip 2.0); en un moment en el qual la informació no arriba a ser mai un producte tancat, guanya pes el periodista que sap aprofitar el procés al seu favor i al de l’usuari (el ‘making off’, un gènere informatiu?). Identitat digital, diueu? Sí, i tant. Please log in.

Dimecres passat compartia taula rodona (vegeu el resum) sobre identitat digital amb en Saül Gordillo, la Karma Peiró, la Neus Arqués i l’Àlex Gutiérrez al Col·legi de Periodistes. Participava en el cicle 10 en comunicació, impulsat per la Fundació Escacc.

Aquí teniu algunes referències més de la taula:

La importància de la identitat digital (una visió crítica, per Karma Peiró)
La identitad digital bien definida, clave para triunfar en internet (La Vanguardia)
La dieta digital (Roger Palà, Darrera la Nevera)

L’spotify del cine independent

Filmin es presenta com l’spotify del cinema independent. Aquest portal de cinema està promogut per diferents productores independents de l’estat espanyol (Cameo, El Deseo, Tornasol Films i Vertigo) i ofereix un catàleg sòlid i molt coherent del millor cinema independent mundial, amb ganes d’obrir-lo també a films inèdits i curtmetratges. És una mica com si els programadors del Verdi s’haguéssin fet per unes hores amb el vídeoclub de la cantonada. Una delícia! Les pel·lícules es poden veure en streaming (no cal baixar-les a l’ordinador): es poden veure en versió original, tenen una qualitat d’imatge quasi perfecta (sempre que hom tingui una bona connexió) i estan organitzades amb rigor i una encomiable fantasia (algunes de les catagories: ‘pel·lícula per a un dia de pluja’ o ‘descobrir nous móns’. El preu és molt raonable, per cert: ja que va dels 1.95 als 2.95 i hi ha l’opció d’accedir a una tarifa plana de 10 euros al mes.

La selecció de films haurà de crèixer, necessàriament (hi ha poca presència del cinema nordamericà de qualitat), tot i que de moment hi ha una base molt creïble i prometedora.

La indústria del cinema en crisi? Home, depèn. Aquí hi ha un nou model de negoci assequible, pràctic i de qualitat i que tracta el consumidor amb intel·ligència i respecte. Proveu-lo, té més intenció que Netflix i és molt més interessant que el servei de lloguer de pel·lícules d’Itunes.

Per cert, nosaltres vam recuperar la Mosquitera, sorprenent i inquietant exercici d’observació familiar d’Agustí Vila. Hi excel·leix Emma Suarez, interpretant en català (!) el paper protagonista.

Ara que a Egipte…

portada-febrer_ARAIMA20110211_0048_21El 19 de febrer de l’any passat publicava aquesta ressenya al blog. M’ha semblat oportú recuperar-la, ara que a Egipte palpita amb força l’ansia de democràcia.

“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre “El Sha o la desmesura del poder”. Una descripció breu i concisa i, tota vegada desarmadorament poètica. La bona historiografia explica això mateix en centenars de milers de pàgines. Bé. Contrast, mètode, ofici. Però si ens haguéssim de quedar només amb una, de pàgina. Jo em quedaria amb aquesta, la pàgina 140 de l’edició del llibre que va fer l’Editorial Anagrama l’any 1987. I és curiós perquè no l’hauria escrit un historiador. L’hauria escrit un periodista.

De com fem les coses…

Compartir dóna gustetCompartir dóna gustet és un col·lectiu a qui no cal gaire cosa més que el seu propi nom per a presentar-se. Podíen haver tirat d’anglicismes o del típic argot geek a l’ús, i no. No. Han apostat per una fórmula que de tan senzilla, de tan ‘tal com raja’, és fins i tot provocadora. Compartir dóna gustet presenta aquests dies el I Festival de Crowdfunding (aquí sí que hi ha l’anglicisme… però bé, ningú és perfecte!). Per crowdfunding entenem el microfinançament de projectes culturals per part de la gent… vaja, per part dels espectadors, lectors, oients… que un ja no es limita a anar a veure una pel·lícula (posem pel cas l’Arròs movie) sinó que en participa amb una petita quantitat econòmica (a través de Verkami) o mitjançant l’aportació d’idees i solucions, en la fase prèvia. La pel·lícula no és un producte acabat, sinó un procés de construcció. Interessant, oi?

La frontera entre consumidor i promotor es difumina, aquí; d’una manera similar a la manera com estem començant a superar aquell rígid esquema unidireccional ’emisor-receptor’ en els mitjans de comunicació. Perquè avui formen part del nostre menú informatiu desenes de blogs, fotos fetes en el moment oportú a través del mòbil i tota una constel·lació de petits articles d’opinió que no superen els 140 caràcters… Com ho fas és tan important com què fas. El nou mecenatge creatiu pel qual aposta el festival de Crowdfunding ens ajuda a veure les coses d’una altra manera.

Compartir dóna gustet és més que el crowdfunding, però. “Existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies”. Compartir dóna gustet es presenta com a procés… però també es podria presentar com a exercici. L’exercici de no donar mai per descomptat la forma com fem les coses.

Benach 1.0

54 Nit de Santa Llúcia. Foto: FOCUS.[Text escrit per a l’homenatge Benach 2.0, accessible aquí.]

Aquesta és la història de dues mirades que es van creuar una nit de Santa Llúcia de l’any 2004. És la història d’un moment efímer, d’un detall minúscul dins el moment majúscul que vivia una ciutat, la meva ciutat. Badalona.

Situem-nos al Palau Olímpic. S’hi celebrava la 54 edició de la Nit de les Lletres Catalanes. La ciutat vestida amb corbata i vestit llarg, els ulls de molts brillaven com joies. No passa sovint que Badalona surti als mitjans en positiu. Neguit i orgull. Ara ens toca ser el centre de les mirades. Ni que sigui per una nit.

Jo just acabava de dir quatre paraules com a president d’Òmnium Cultural a Badalona i baixava de la tribuna amb les cames una mica tremoloses. Mig m’asseia a la pesada cadira vestida de gala en la taula central. Les principals autoritats del país, al meu voltant. Uf.

I descobreixo al President del Parlament que em mirava amb ulls còmplices. A la taula la conversa seguia animada i indiferent al meu tràngol davant dels focus. Però l’Ernest em responia amb un gest breu: “molt bé”, mussitava amb els llavis i amb un lleu moviment de cap. Jo m’hi tornava amb un somriure més aviat sorprès.

Potser avui enlloc d’un gest d’ànims hagués estat un twit. Segur.

És només una història petita, de tan petita que quasi no és història. És el Benach 1.0 que vaig conèixer l’any 2004.

Tan temps després, a mi em diu molt d’una persona i d’una manera de ser, a la política. El seu pas a les xarxes –l’imprecís terreny que ell ha ajudat a convertir en un espai tranquil i generós– estava cantat.

Això no ho vaig veure aleshores. Ho veig ara.