El recull: Diari de campanya per a Mèdia.cat

Diari de Campanya ha estat la proposta de Mèdia.cat per seguir les eleccions del proper 25 de novembre, de la redacció del qual m’he encarregat personalment. Durant quinze dies, he anit desgranant amb comentaris diaris les principals claus de la comunicació política, tant des dels mitjans com les xarxes socials i els gabinets de premsa.

He acompanyat els articles amb diversos #storify que recollien les piulades i comentaris més interessants a la xarxa. D’altra banda, també he publicat una llista amb perfils de Twitter vinculats a la comunicació i anàlisi política, un instrument també per a seguir la intensa campanya d’aquest novembre.

Recull de Diaris de campanya a Mèdia.cat
Recull d’#storify
Llista a Twitter

Source: Blog Actualitat

Periodistes amb compromís

Avui Media.cat, projecte del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha presentat l’Anuari sobre silencis mediàtics del 2011, amb quinze temes que han passat desapercebuts pels mitjans (notícia a Vilaweb). La presentació ha coincidit amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Recupero l’entrevista que vaig realitzar fa uns mesos als dos autors de l’anuari, en Roger Palà i en Sergi Picazo. En Roger, a la presentació, apuntava que “‘En Joan Fuster deia que la política, o la fas o te la fan. Doncs el mateix amb el periodisme: o el fas o te’l fan'”.

Aquí podeu accedir a l’entrevista publicada al web d’Òmnium i en aquest altre enllaç a l’entrevista completa, realitzada a través de Twitter.

Despullada amb el seu amor/dolor


La millor foto o una foto que no havies vist mai abans? Qualitat o originalitat? Professionalitat o oportunitat? Totes les fotos distingides pel jurat del World Press Photo acostumen a tenir una bona puntuació en cadascuna d’aquestes qualitats i desafien el joc de contraris. Es preguntava Sergi Fornols a Vinilconnection.com: Com es tria una fotografia d’entre 101.254 peces aportades per més de 5000 fotògrafs d’entre els més destacats del planeta? 

A el World Press Photo no trien les millors fotografies, sinó les millors històries. És obvi, o potser no tant. Potser us heu preguntat si la informació és una forma d’anestèsia. Jo si. Una bona fotograria té sempre al darrera una bona història, però poques fotografies tenen una història nova, un punt de vista no explorat. No totes les fotografies et miren de fit a fit, per restar amb tu quan plegues el diari del dia.

No sé si la fotografia del colomenc Samuel Aranda és la millor fotografia de l’any, sí que sé, en canvi, que aquesta fotografia il·lumina amb una sensibilitat gens complanet les ombres del relat oficial. Aranda connecta la contemporaneitat més rabent amb la sala d’un museu (de la Pietà a les ombres de Caravaggio) i ho fa interpel·lant-nos, quasi de forma provocadora, amb aquesta dona que, tapada fins al capdemunt amb el seu burka, ens mostra tantes coses. Despullada amb el seu amor, despullada amb el seu dolor.

> Per cert, que Aranda treballa habitualment per al New York Times. Gens casualment (crec) agraia ahir (el dia que es va conèixer el premi) a l’equip de fotografia del rotatiu nordamericà. Prova de la importància que el NY Times dóna a la fotografia és aquest blog intern; també està molt bé aquest altre de la Ràdio Pública Nordamericana. Els mitjans anglosaxons marquen la patua, també en aquest àmbit.

Periodistes que fan llistes

(…) En tots els casos, són periodistes que responen bé a les habilitats que requerim a un periodista, avui; i que Steve Buttry resumeix a la perfecció en aquest apunt –confegit per Álvaro Martínez. Ells, i tants d’altres, són periodistes actuals que han entès que avui per fer bé la nostra feina ens hem de reinventar nosaltres (i això implica com i què escrivim).

El problema és que molts d’aquests serveis d’alt valor afegit i que relacionem amb el filtratge, la prescripció o, fins i tot, les exclusives, encara no tenen un model de negoci darrera que els faci sostenibles per ells mateixos.

Podeu continuar llegint l’article, publicat el 4 de gener a Media.cat, aquí.

Literatura a Twitter

Van néixer a Twitter com una tertúlia literària 2.0. Són la Neus Pinart, la Laura Santacruz i la Judith Vives, tres lletraferides en xarxa, autores del bloc Llegim i Piulem (http://llegimipiulem.blogspot.com). Aquesta tardor, han guanyat un dels Premis Blocs Catalunya i ara preparen diferents millores a la seva proposta d’obrir la literatura a través de les xarxes socials.

Llegiu en el seguent enllaç l’entrevista realitzada l’11 d’octubre de 2011, en directe i obert via Twitter, per @oriolllado a @npini@lalectora) i @judithvives i que ha estat publicada en la meva secció Tasques Connectades, al número d’hivern de la revista d’Omnium Cultural.

Durban, l’article que no és un article

Aquests dies, he convertit les pantalles que m’acompanyen -perquè ja no és només la de l’ordinador, de pantalla (nota al marge)- en el bloc de notes que m’ha servit per anar seguint una trobada internacional que tenia lloc a milers de quilòmetres d’on jo m’estava. He fet de periodista sense escriure una ratlla, i sense sense sortir de casa.

M’he servit de les xarxes socials i d’una eina concreta -storify- per escriure un article atípic sobre la Cimera de Durban sobre el Canvi Climàtic, que aquestes darreres setmanes ha tingut lloc a la ciutat sudafricana. Continue reading

20 anys de la Roig: els presents segrestats

Recupero aquesta fotografia del 2007 com la meva contribució a l’homenatge blocaire a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort.

L’acompanya aquest oportú text de Carme Riera, publicat al número 1 (1995) de Lectora: revista de dones i textualitat “Roig va deixar en morir el projecte d’una novel·la en la qual un seguit de dones havien d’observar Barcelona des de l’Edat Mitjana fins avui. I a l’última part de ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, que es tanca amb el títol de ‘Finestres, balcons i galeries’ repassa les finestres de la ciutat de Barcelona –de la finestra gòtica, la finestra coronella, fins la ‘tribuna’ del segle XX– i en elles observa: un ull que mira a través d’un ull fet per mirar. Retina i infestra tenen el mateix angle de focalització. Des d’aquestes finestres altres dones miren la seva ciutat: “vaig començar a imaginar-me” –escriu Montserrat Roig– “totes aquelles mirades de dones, la percepció visual de les quals a penes si ens ha deixat algun rastre. D’alguna manera, les ciutats prenen part de la seva història, de la seva memòria”.

La dona immòbil de la foto ens interpel·la, tot incomodant-nos una mica; la seva mirada indesxifrable és, potser, la de tants altres presents segrestats. Avui, encara.

Reinventar-se, l’obligació permanent

És periodista i escriptor. I potser assagista. També ha tastat la gestió i la comunicació política. «Prefereixo deixar estar les etiquetes i… anar fent coses. Aprendre i compartir el que calgui.» Avui és una de les veus més escoltades del periodisme a la xarxa. Es diu Joan Carreras, Janquim, i és el meu entrevistat a la secció de Tasques Connectades del número de setembre de la Revista d’Òmnium Cultural.

Un tastet de l’entrevista –per cert realitzada via twitter–: “Per Vida a Mart em referia a la visió que de vegades hi ha d’Internet des del periodisme… com si Internet fos un món a part i no part del món.” “Sóc un narrador. Amb més o menys fortuna. El periodisme és un dels oficis que he fet. És una provisionalitat. Reinventar-se és quasi una obligació permanent.”

L’entrevista sencera la podeu llegir aquí i totes les Tasques en aquest altre enllaç.

Homenatge a Steve Jobs, fuster

“Imagina que ets un fuster i t’encarreguen un petit moble. El tens enllestit i és la mar de bonic (penses). Només et falta la part posterior, la que mai veu ningú. Mires pel taller si trobes alguna peça qualsevol, que ja farà el fet. Però ets un fuster, un fuster que s’estima la feina. És igual si mai ningú es mira la part del darrera: tu saps que és allà, de cara a la paret, aquell pedaç sense història. I finalment, faràs servir la millor fusta que tens. Vols dormir a la nit, que això és una qüestió de principis.” Ho explicava Steve Jobs el 1985 en una entrevista a Playboy, el fins avui director d’Apple: artista, empresari, inventor, una de les persones més influents en la nostra cultura popular. Ah, i fuster.

Va, sí, fes-ho!

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas…

Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l’article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]