Sobre els deportats (i deportades) als camps nazis i Badalona

Incorporo al #llegits (per fi) la magna ‘Els catalans als camps nazis’ de la Montserrat Roig en la magnífica edició del 40è aniversari (Edicions 62). Poques vegades a la vena una dosi tan potent de #periodisme i compromís cívic. La memòria històrica és instrument de present.

18 badalonins consten al cens del Memorial Democràtic, elaborat amb la col·laboració d’Amical Mauthausen i la Universitat Pompeu Fabra: accés a les dades, aquí. … però en van ser molts (i moltes) més: el Museu calcula que fins a una quarantena.

La Roig cita Bernat Garcia, “el primer a rebre Largo Caballero quan arriba a Sachsenhausen”, Antoni Valls, amb la cita “no ens en sortirem pas” i Josep Borràs, “un home en el millor sentit de la paraula” i autor d’una obra cabdal, recentment editada pel Museu (més informació sobre la publicació, aquí). Més noms citats al llibre en relació a la ciutat: el d’Antoni Blanco, aragonès que es considerava “català de #Badalona”, director de la Cros col·lectivitzada i home de confiança de Joan Peiró i Dídac (o Jaume) Sabater, de la direcció d’Estat Català i, així el cita l’autora, “fill d’alt funcionari a l’Ajuntament de Badalona”.

En el seu record i reivindicació, ERC treballa de fa temps perquè l’ajuntament de la ciutat col·loqui plaques o llambordes de memòria (#stolpersteine) a #Badalona. Hi ha una moció aprovada al #plebdn i el pressupost disponible. A què esperen?

No abaixem la guàrdia: #1000donacionsdiàries

Ep, donar sang és urgent. De fet, calen 1000 donacions diàries i portem alguns dies per sota d’aquesta xifra. Un recordatori oportú: és fàcil reservar l’hora i complir amb aquest deure ciutadà.

Aquesta setmana també ha estat actualitat:

  • el dia del Medi Ambient, a Badalona amb tants pendents, però també amb una societat civil cada vegada més ben organitzada.
  • Corrents de fons: una cinquantena d’alcaldesses i alcaldes de Catalunya per una gestió pública de l’aigua. Interessant com es van articulant alguns consensos en el municipalisme de clau republicana.
  • Un tema d’interés: Les dades avalen (per ara i amb el precari ‘permís’ del TC) l’èxit de la regulació dels lloguers. Un tema amb important implicació metropolitana.

I també:

Més sobre el resum de la setmana 22 de 2021, en la newsletter del dilluns.

Qui era Pedro Rovira? Raons per no deixar passar la nova expo del Museu

El Museu de Badalona commemora aquest any el centenari de Pere Rovira i Planas (Badalona 1921-Badalona 1978) amb una exposició i la publicació d’un llibre. Pedro Rovira (era com es donava a conèixer) es va formar a París i, en tornar el 1948, va fundar el seu propi taller d’alta costura a Barcelona, tot i que va continuar vivint a Badalona, i amb el temps esdevindria un dels grans de la costura a l’estat. A continuació cinc raons per no deixar-se perdre aquesta exposició:

  1. Perquè sempre està bé fer un lloc per les coses boniques: vestits guardats com tresors i passats de generació en generació, estampats i teles precioses que semblen haver atrapat discretament secrets i promeses… entre les peces de Pedro Rovira quasi és com si sentissis una brisa llunyana d’aquell temps en què cada cosa tenia el seu lloc… i cada lloc, la seva cosa. És veritat que tot plegat és un joc, un miratge, en el què per una estona ens plau jugar i per uns instants els maniquins sembla com si gairebé ens proposessin un ball… el món que ens mostra al Museu de Badalona és tan ideal com, de fet, idealitzat. Impossible, de fet.
  2. Però tan se val, perquè més enllà de la seductora artificialitat de la moda, el Museu continua fent molt bé i amb altíssim nivell el que s’espera d’un equipament cultural de proximitat: contribuir a educar la mirada, acompanyar-nos en la descoberta de persones i costums en tota la seva diversitat. I en aquesta ocasió se serveix de la moda i el tèxtil, explorant una via interessantíssima per saber més de qui som fent un viatge de fora a dins d’un armari.Tot plegat Continue reading

Incerta glòria

El resum de la setmana amb la història d’un graffiti, d’un graffiti literari. L’art urbà convertit, de nou, com tantes altres vegades, en intervenció artística. Aquesta pintada, amb el títol del clàssic de Joan Sales, es pot observar al Torrent de Vallmajor (però també al lateral de l’autopista direcció Maresme, a l’altura de Coll i Pujol) i és obra de Martí Noy. Aquí podeu repescar el seu origen i sentit.

🖇 Més sobre la setmana 21 de 2021 al butlletí dels dilluns de Mailchimp. Accessible i subscrivible en aquest enllaç.

De quan el risc funciona: el cas de Can Mercader

Fa uns dies, vam estar passejant amb l’arquitecta i urbanista Maria Sisternas per Can Mercader, #Badalona. Ella avui diumenge ha fet aquest article tan bonic i interpel·lador al Diari ARA; d’una arquitectura que fa ciutat, fins i tot quan en trenca les línies previsibles. D’aquest ‘sub’barri a Casagemes, popularment se’n diu també els pisos de la Caixa, obra de Francesc Joan Barba Corsini, Margarita Brender Rubira y Joan Antoni Padrós Galera i construïts entre els anys 1964-1975, aquí en podeu ampliar la informació sobre detalls constructius i altres. En aquest altre enllaç hi ha “Can Mercader, principis del moviment modern i la interbau aplicats a Badalona”, de Miquel Feliu (treball de final de màster per l’ETSA La Salle). Continue reading

Dues fotos que conviden a preguntar-nos sobre l'àrea metropolitana

Es parla molt de l’àrea metropolitana, del seu futur i de la seva articulació política. Benvingut el debat, que caldrà anar concretant més enllà de paraules. Publico avui aquest article al Línia, el nou diari metropolità, resseguint la història entre dues fotos… i tot el que hem perdut pel camí. Continue reading

La política del ‘fes-t’ho tu mateix’, en record de Josep Valls

En política, en Josep Valls, va practicar com pocs el ‘fes-t’ho tu mateix’ amb una fórmula excèntrica en el moment, però que avui, segur, seria estudiada amb interès per algun politòleg amb ganes de sortir dels camins més transitats.

Les seves lluites extemporànies reflectien bé la desordenada Badalona que sortia del franquisme, amb moltes ganes de treure’s la pell de suburbi, però segurament amb més energia i bona voluntat que amb projecte.

Hi ha moltes maneres de començar un obituari sobre el senyor Valls. Jo començaré pel carrer de darrera casa.

A finals dels noranta, que és quan jo vaig tornar a viure a la Morera, el trobava sovint mentre asfaltava i reasfaltava un cop hi un altre un camí del Torrent de la Font, davant la perplexitat dels responsables municipals però amb agraïdes aportacions dels veïns de la zona. Una autèntica tasca de Sísif! Tant se valia, que en aquell moment una reeixida operació urbanística hagués connectat dignament i amb sentit de ciutat el Continue reading

Els exemples de #salvemlaMobba

“Si mireu la fàbrica amb els nostres ulls pot ser molt bonica i inspiradora.” Els alumnes de cinquè de l’escola Badalona Port es converteixen en periodistes per unes hores per informar de la feina dels artistes de la Mobba, un reportatge de l’Independent que, aquests dies, ha guanyat interès de nou.

Amb l’amenaça de demolició imminent, el col·lectiu d’artistes i ciutadans que defensen una alternativa a l’enderroc (que passa per fer compatible la plaça pública i un equipament cultural) s’ha posat les piles amb dos objectius que van més enllà de ‘guanyar temps’ o del ‘no per sistema’. Per una banda, han tramitat una petició per declarar part de les instal·lacions com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) i de l’altra promogut una campanya reeixida entre diferents institucions i referents de l’arquitectura i el patrimoni per posar l’accent en el llegat industrial i el potencial de l’espai.

Acabi com acabi el tema (no sembla que el govern local sigui especialment sensible ni amb la cultura ni el patrimoni) la campanya per salvar la Mobba ja ha guanyat en alguns aspectes:

  1. situant la cultura i la creació artística en el centre del debat polític.
  2. assajant una forma reeixida de reivindicació incorporant una proposta alternativa amb alt nivell tècnic i jurídic.
  3. enxarxant amb entitats i col·lectius professionals, dins i fora de la ciutat.

Un exemple de manera de fer que, malgrat tot, quedarà com a Continue reading

#redibuixaBadalona, un exercici interessant

Aquesta és la meva contribució a la Festa del Dibuix en línia, una activitat de participació lliure on els organitzadors animen a reinterpretar alguns espais de #Badalona a través del dibuix, amb la idea d’anar confegint entre tots un arxiu interpel·lador de Badalones possibles. Podeu etiquetar les vostres creacions @festadeldibuix i el hashtag #redibuixabadalona o bé enviar-les al correu de festadeldibuix@gmail.com.

'Picar pedra' i els interrogants oberts

“Picar pedra”, publicat recentment per Saldonar, és una contribució singular al debat independentista. Els seus autors, Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina, són tres militants d’ERC amb molta feina política a la motxilla que, amb tot, aconsegueixen situar la seva aportació més enllà del fàcil ‘jo ja ho deia’. Són una mica més de 200 pàgines organitzades en 50 reflexions que es llegeixen amb facilitat i que ofereixen moltes pistes per ajudar a enfocar el present i, sobretot, el futur. Els autors no ‘fan la feina al lector’, sinó que aquest acaba la darrera pàgina amb deures. “Esperem que la lectura del llibre us hagi agradat, que us hagi proporcionat prou informació i prou ben argumentada perquè hàgiu pogut consolidar o modificar lliurement, els vostres punts de vista”, es pot llegir en el petit text que clou el volum.

On som? Què hem de fer per seguir avançant? Amb quines premises? Quins són els condicionants? Què hem après del que ha passat fins ara? Els autors, ara mateix lluny de la política activa, escriuen sense cotilles (mullant-se, vaja) en un text ‘sec’, despullat d’èpica, però clar i, sí, urgent: no malmetre cap oportunitat. Una crida que és especialment punxant aquests dies diletants, a l’espera d’un govern que no acaba de concretar-se.

En paraules dels autors: “no es pot plantejar un full de ruta cap a la independència sense que hi hagi una assumpció honesta i precisa de la realitat política i social del país. L’autoengany mena a la frustració i bloqueja els diagnòstic realistes del suports reals que té el Continue reading