Love letter, sota el pont de l’autopista

Quan mig Nova York volia santificar Bob Dylan com el nou salvador intel·lectual de la convulsa amèrica dels anys seixanta, el far polític i anímic de tota una generació; ell, el gran il·lusionista, feia temps que havia començat la seva fugida per un país que llegia en vers, més que no pas a cop de titular. Bé, deia, quan mig Nova York perseguia Bob Dylan a la cerca d’una pista, d’una paraula, d’una senyal… el gran trobador declarava tot murri: Smokey Robinson –sí, sí… el cantant de The Miracles i una de les ànimes del segell Motown– és el millor poeta viu dels Estats Units. Smokey Robinson és autor de cançons tan conegudes com The tracks of my tears, Get Ready o de My Girl… My Girl? Sí, recorden? “I’ve got sunshine / On a cloudy day. / When it’s cold outside, I’ve got the month of May. / Well, I guess you’ll say / What can make me feel this way? / My girl. (My girl, my girl)”. Paraules d’amor senzilles, tendres i inesborrables. Com aquestes; anotades en un cartell indicador de la C32, entre Morera i Dalt de la Vila.

Suposo que el que en realitat ens volia dir en Dylan és que la poesia salta sempre d’imprevist sigui en una cançó de moda, en un anunci de colònia o en un minúscul missatge escrit en qualsevol lloc camí de l’insti. Com el missatge capturat en aquesta foto.

Enxarxant la cultura

Que quan parlem de cultura parlem també de vertebració i cohesió; que el repte, avui, és també en la manera com connectem els punts i en treiem tot el partit possible; que quan diem ‘cultura’ ens referim a un terme ampli i molt complex, que supera clarament les ‘set arts’; que quan discutim sobre finançament, cal superar la inèrcia de l’ajut ‘perquè toca’ i avançar cap al treball per projecte, molt més fàcil d’auditar i de situar dins d’una estratègia de ciutat consensuada; que avui més que mai la cultura és conversa i és construcció, i no només consum… Són algunes de les conclusions de la Taula de Cultura de Badalona, una plataforma oberta que aplega entitats i col·lectius des de fa dos anys. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

Ombres xineses

Ai, aquests matins d’hivern, en els quals la ciutat sembla un gran teatre d’ombres xineses. M’agrada aquesta vista del passeig marítim de Badalona: les palmeres i les catenàries es projecten com si fossin retallables sobre un cel blau que és tot serenitat. Ja està bé. Respires fons i t’agafen ganes de sucar els peus en l’aigua freda del febrer. Abans hauràs de passar per la passera de l’arquitecte Soldevila. També està bé, això. Dissimulada entre el ferro i el cable ferroviari… trobem aquesta fantàstica estructura, una escultura que podem caminar. La passera ens ajuda a entendre una mica millor la ciutat i ens dóna pistes per continuar un diàleg que, de fet, arrosseguem de segles: la conversa excitant i saludable entre allò que és nou i allò que és vell. Ai, aquests dies d’hivern…

(… potser) Passarà d’ara fins al 2015

Paviment(s).

Cinc fenomens que poden passar a Badalona els pròxims quatre anys, cinc breus apunts, sense ànim de tancar conclusions, per sí amb la voluntat de convidar a la conversa.

1. Efecte ‘metro’: l’arribada de l’L2 al centre de la ciutat (plaça Pompeu Fabra) i la millora de la connectivitat als barris de la Serra d’en Mena ja estan obligant a reconsiderar la relació de Badalona amb la capital. En sortim reforçats, però caldrà ajustar polítiques… en el camp de la cultura, però també enfortint determinades sinergies de col·laboració en aspectes educatius i socials. Badalona sempre ha estat un actor metropolità de primer ordre. Ara, la ciutat es quedarà sense excuses per a no actuar com a tal (finalment).

2. Efecte comarca: la millora de la connectivitat afavorirà un debat llargament ajornat sobre la inexcusable coordinació de polítiques culturals, socials, infrastructurals i econòmiques entre els municipis que formen part del Barcelonès Nord. El Fòrum de (continua llegint, aquí)

Accent o “Àccent”?

“La història que hi ha rera les lletres, ho vulguin o no les lletres mateixes.”

Aquesta imatge presa a Vilaür, Alt Empordà, el 21 de març de 2008 i el text que l’acompanya són una premonició? Suposo que sí, d’alguna manera. Tres anys després, aquí estic, encara, mirant de descobrir les històries rera les lletres. Ho vulguin o no les lletres, ho vulgui o no jo mateix.

Un mar de barracons de fusta

Foto: fundacioateneusantroc.org.

Foto: fundacioateneusantroc.org.

És un dels meus blogs de referència. L’escriu en Pere Meroño, a can Vilaweb, des de fa una pila de temps. En Pere és badaloní del barri del Congrés (bé que fa molt temps que no hi viu, a la ciutat). En Pere va jugar un paper important en la transició política a Badalona (va estar en el nucli fundador del primer PSC, a l’any 1976). Escriu amb una sensibilitat ben especial i que d’alguna manera m’acompanya en la meva ‘feina’ de blogaire. La seva és una mirada molt humana, ben atenta a les històries dels que menys tenen; un mirada necessària, oportuna i potser urgent… aquí i ara. Ho demostra (de nou), aquest breu apunt de fa uns dies sobre el mar de barracons de fusta que van omplir Sant Roc, després de les fatals inundacions del setembre de l’any 1962.

El metro i la cultura

exposbadalona

Un dels principals problemes de la cultura de Badalona és la proximitat de Barcelona. Els sona? Vet aquí un argument que cal pronunciar amb aire greu i un cert fatalisme. La sentència en qüestió allargava l’ombra en moltes discussions i debats entre la gent preocupada per la ciutat.

Qui anava a dir que tot plegat es solucionaria amb una estació de metro? L’arribada de la L2 a cinc minuts dels principals equipaments culturals de la ciutat (això inclou també el Blas Infante, a Llefià, en el cas de l’L10) ha desplaçat Badalona en el mapa. Ara estem més a prop de Barcelona. Si és veritat que ‘un dels principals problemes de la cultura a Badalona és la proximitat de Barcelona’, ara devem estar perduts. I no, ben al contrari. L’estació de Badalona-Pompeu Fabra ha fet caduc el debat. Un d’aquells debats laberíntics, tan badalonins, ha quedat superat. Bé, molt bé. Ja era hora!

A Badalona, ara coincideixen dues exposicions molt interessants: a l’Espai Betúlia la mostra sobre l’Argenté; al Museu, la restrospectiva dels Santilari. L’inici del cicle de concerts de Bankrobber a la Sargantana també és remarcable. Són tres exemples recents: la ciutat és a l’aparador metropolità.

La ciutat està situada de fa temps en un continu urbà que no només no ens amenaça, sinó que és oportunitat. Avui Badalona és més competitiva, hem d’acabar de creure’ns-ho: haurem d’adaptar els horaris de les nostres representacions al metro? haurem de revisar les polítiques de comunicació per fer-les més eficients fora del terme municipal? Sí, segur, i encara algunes coses més, algunes de les quals ja s’han començat a aplicar. Entendre que la ciutat està interconnectada obre la porta a sinèrgies molt interessants amb centres de creació i producció d’arreu del territori i en especial amb la sempre temuda Barcelona. D’altra banda, també hi ha una lògica en la programació dels teatres i centres del Barcelonès Nord que caldria explorar, i coordinar; al capdavall, el metro també ens apropa a Santa Coloma, no?

El metro ens ha ajudat a superar un debat esgotat. Una bona notícia. Això ens ajudarà a explicar millor el que, de fet, fa temps que està passant a la ciutat… que Badalona, si ho vol i s’ho creu, forma part d’una de les cartelleres culturals més potents d’Europa.

Llengua, cultura, país

Homenatge Oriol LladóEn aquesta entrevista, la periodista Gina de Tera em pregunta sobre els tres conceptes que han articulat la feina d’Òmnium Cultural a la ciutat. Des de fa uns pocs dies, he deixat la presidència de la seu del Barcelonès Nord perquè crec que és bo diferenciar aquest càrrec de la feina que estic fent actualment dins la plataforma d’independents Accent. Vaja, aquesta és aquella típica entrevista de balanç. Us n’ofereixo un fragment.

La Gina em preguntava…

Si et dic llengua, què em dius?
“Et dic oportunitat, riquesa… conversa. Et dic que llengua és invitació, somriure, creativitat, troballa… plaça comuna. Per aconseguir-ho, però, calen moltes complicitats: l’acompanyament de la llei, el consens polític, el compromís ciutadà. Malauradament, ara és un moment molt complicat. Pel compromís ciutadà no pateixo… pels altres dos aspectes, sí.”

– I Cultura?
“La cultura és l’eina. És el fil que cus el país, que el fa més crític i exigent. I també que el fa més feliç. Cal augmentar els diners que es destinen a aquest àmbit. En clau nacional i en clau local.”

– I País?
“Catalunya viu avui una segona transició. Fa temps que ho dic. I cada vegada n’estic més convençut. Vivim un procés constituent: s’ha començat a sacsejar la societat civil. Ara ha d’arribar a la política. Òmnium té un espai important a jugar, aquí. Representa molt bé, crec, l’esperit del 10J: la necessitat de trobar els punts comuns, no només per defensar-nos millor, sinó per proposar i parlar de futur; no només volem ser un país normal, volem ser un país millor.”

Explosió de ciutat

BaetulonaÉs una de les propostes més arriscades de la Capitalitat de la Cultura Catalana exercida aquest 2010 per Badalona. 100 dissenyadors han proposat una lectura gràfica d’algun capítol destacat de la història de la ciutat. Fa uns mesos, es van poder veure el centenar de cartells dissenyats davant de la peixera, l’edifici d’oficines principal de l’ajuntament. La cosa, promoguda per Brrothers, un jove estudi de disseny amb base a Barcelona, responia al nom de Baetulona. Ara m’arriba el llibre que recull els dissenys. Es tracta d’un petit volum editat de forma acuradíssima, un autèntic llibre-objecte. Es presenta en una mena d’estoig seriós, presentat en rigorós blanc i negre. És com si la pròpia coberta volgués protegir l’interior, molt més ric i acolorit. Quan treus el llibre de l’estoig, aquest es desplega com un acordió: són els 100 cartells explotant en color i inventiva i formant una semàntica incomprensible. Em sembla encertat. La primera vista a Badalona és una mica així, emboirada amb un gris fred i trist. Però la cosa escampa en poca estona: als nostres carrers, com en els cartells continguts en el llibre, explota el color, compendi inacabable de veus i formes diferents.

El país es decideix aquí

“Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur.”

Les pròximes eleccions municipals seran les eleccions de Badalona. Veurem el futur del nostre país, jugat (decidit) des de la nostra ciutat, enmig dels flashos i les càmeres de molts periodistes. He recuperat aquest paràgraf d’un article publicat a la revista d’Òmnium ara farà dos anys. Continua sent oportú.

Continuem fent hemeroteca: fa unes poques setmanes, el periodista (… continua llegint al blog de mesvilaweb.cat…)