Trepitjar les llibreries

El sol de mitja tarda regalava un reflex ben oportú damunt les llambordes de davant del Palau Moja. El dia del llibre, Sant Jordi, a la Rambla dels Estudis, a Barcelona. Llibreria, es llegeix a la foto. Arran de terra, ja ho veuen. Sacrilegi? Sabates, bambes i espardenyes la van trepitjant sense ferir-la, perquè en passar-hi per sobre la donen per descomptada. Lletres damunt la pedra. Sembla que no hi siguin, però hi són. Un paisatge urbà que és natural, i que potser ja no és ni notícia. El dia del llibre ha de ser, de fet, cada dia i està bé (molt bé) trepitjar les llibreries fins i tot quan no hi parem esment.

Pensaments setmanals… en forma de dibuix

Són els pensaments setmanals de l’Enric Jardí, un dels nostres dissenyadors més internacionals. L’Enric, em comenta, els ha començat com un exercici per a ell mateix, amb ganes de saber si era capaç de fer una imatge interessant per setmana. Se’n surt, i molt bé. No són imatges, només. En realitat, l’autor els planteja com a articles d’opinió en forma de dibuix, pensaments il·lustrats. No és fàcil de fer, això; però sí de seguir. Ho podeu fer a aquí.

The way young lovers do

Si no volien estimar-se, perquè es posaven sota aquesta lluna enorme? A vegades les persones busquen el moment, però és el moment el que quasi sempre troba les persones. Tot amant voldria capturar el destí, confrontar-lo a una llum forta i sotmetre’l a interrogatori. És massa terrible imaginar que és l’atzar el que decideix la nostra sort…

Avui dissabte 19 de març, la Lluna plena coincidirà gairebé exactament amb el perigeu, la mínima distància possible a la Terra. Aquesta nit podrem veure la Lluna més gran que s’ha pogut veure des de 1993 (més informació, aquí).

Sona aquell piano i el vell Van canta, “there’s a fabolous night for a moondance”. Esteu avisats.

(Múltiples) Horitzons

Això és Barcelona, senyors. Vet aquí el nou Poblenou, abigarrat i poc afavorit, vist (i després capturat) en el rètol del Restaurant Catamarán, al passeig Marítim del Bogatell. M’agrada el blanc que divideix la imatge en dos –allà on la foto es troba amb el cel blau d’un dia d’hivern–. Aquí es revel·la una línia de l’horitzó que marca amb força la composició. La línia és potent, i també falsa. Tota ciutat té, sempre, múltiples horitzons. Orientar-s’hi és més difícil del que sembla.

Encara no l’han pogut caçar!

Mariscal a la Pedrera

“Vaig sentir una mandra infinita d’haver d’evitar de dir que ets inclassificable, genial, memoriós, talentós, inesgotable, veloç, optimista, generós… i encara em va fer més mandra evitar de dir que ets envejós, infidel, copiador, decorador, fumettista, marginal o «gilipolles»…” Aquesta tallant cita es pot llegir en el tram final de l’exposició Mariscal a la Pedrera i que es pot veure, amb entrada gratuïta, a l’espai d’exposicions de Catalunya Caixa fins (atenció!) el 30 de gener. El text és de Josep Bohigas, arquitecte. És un contrapunt necessari, més que no pas una estudiada sortida de to: Catalunya passa comptes amb un dels seus artistes més globals i ho fa amb una exposició oberta, singular i que, com sempre ha volgut fer el dissenyador valencià, cerca descol·locar-nos. Genial o copiador? Generós o infidel? Bohigas ens ajuda a situar l’artista damunt la taula de treball, una persona (i un equip) emplaçats en el terreny viu i contradictori del que crea en el present. A Mariscal encara no l’han pogut atrapar per col·locar-lo en la ‘vitrina’. I aquesta és la millor notícia. Rebla l’escriptor Sergi Pàmies en aquesta breu reflexió –també recollida en l’exposició: “Tot i que no es pot dir que estigui viu, el dictador Franco encara no és mort, però Mariscal i companyia actuen com si ja l’haguessin enterrat. Aquesta és la seva millor virtut: actuar com si fossin lliures en un món que no ho és”.

El cor de la ciutat

Hi ha molts cors, a la ciutat, tants com gàbies. “+ Amor”, diu aquest graffit de la Barceloneta. I aquest mateix missatge es pot anar descobrint arreu de la ciutat del Clot al Poblenou, passant per Sant Martí, els llocs, sempre sorprenents, on aquest artista urbà ha anat deixant la seva petja. El cor obert de la foto batega rera la runa, en la paret que un dia va bastir una casa i que avui és només un testimoni brut i desfilat. Dues venes (podrien ser dos cables, també) s’entertolliguen com l’heura a la cerca del sol, a la cerca de la vida.

Doncs sí: + Amor i… Bon Nadal!

De la moral al moralisme

biutiful-cartel-bardemBiutiful és un altre dels contes morals de la factoria d’Alejandro González Iñárritu. Hi trobem, com a Babel, 21 gramos i Amores Perros, una aproximació calidoscòpica i ben (massa?) carregada d’intenció a grans temes de l’actualitat, de la que s’escriu en majúscules. El director mexicà ha trobat una manera ben personal de relacionar el dolor i el fracàs íntims amb la èpica dels grans reptes socials del segle XXI: la droga, la soledat, la globalització, la violència, la immigració… Biutiful segueix aquest camí. L’acció, en aquesta ocasió, transcorre a Barcelona, port franc de la globalització de la patera.

La ciutat està retratada de forma molt suggerent a través d’una mirada volgudament monstruosa, dickensiana, fins i tot: colors foscos, carrers bruts, roba arrugada. Gonzalez Iñárritu parteix d’un plantejament interessant, que parteix de posar l’accent en allò que és sobrenatural (la pel·lícula, de fet, comença i acaba amb un somni premonitori i el protagonista és una mena de ‘xamán’ que allibera els morts en el seu camí cap a l’eternitat). És hàbil, el director, per mostrar-nos a nosaltres; espectadors situats en la comoditat d’una sala del centre de Barcelona; la realitat que hem mirat sense veure per arribar als cine. El bruixot interpretat per Bardem comunica amb el més enllà, però també ens comunica a nosaltres amb els fantasmes que fan funcionar els engranatges de la ciutat.

La llàstima és que, finalment, el director es perd en un metratge exasperantment llarg i que hi ha un moment que la pel·lícula perd el nervi i el focus volent donar massa respostes. Biutiful comença com un conte moral i acaba com un conte moralista.

El ‘hall’ del Romea

El hall del Romea, vist un dissabte a la nit, abans de la funció. Vet aquí la invitació fantàstica a una partida que, en realitat, no té principi ni final. Un gran tauler d’escacs dóna la benvinguda a l’espectador, l’obra comença només creuar la porta d’entrada.

* Per cert, que dissabte vam disfrutar de valent amb l’Hort dels cirerers, d’Anton Txèkhov, versió de David Mamet. Julio Manrique hi torna a excel·lir en la direcció d’actors. En l’espectacular elenc, tres badalonins estimats: la Gemma Brió, en Norbert Martínez i en Xavier Ricart.

Vistes a la capital

Vet aquí la llarga costa de Badalona, mirada des del turó de Montgat. Aquí es conforma un passeig dur i urbà (per bé que agradable i privilegiat) que explica moltes coses de la Catalunya que s’ha anat fent i desfent en els últims cent anys. La petja d’una indústria pesada s’endevina en algúnes bòbiles i en un ferrocarril arran de platja que ja no transporta carbó sinó persones. Deu ser que, efectivament, anem camí d’això que hem batejat com l’economia del coneixement. En la imatge, veiem també nous edificis: la ciutat s’ha anat apropant al mar, que avui és un enorme capital ciutadà, i no pas aquella habitació dels mals endreços. Allà lluny, Barcelona; la capital, preocupada per demostrar al món que és alguna cosa especial, més insegura que mai. Se serveix d’obres simbòliques de formes capritxoses i clarament apressades. És com si intentés reeditar a la desesperada aquella arrauxada –i tanmateix tan compromesa– arquitectura de Gaudí. Se’n surt?

Un cel blau (que ni pintat)

Una gens casual sobreposició d’un cartell comercial sobre l’Hotel Princess, d’Òscar Tusquets, ens convida al dubte magritteià: la representació rapta (i repta) la nostra mirada. El dibuix, la caricatura d’un cel blau, esdevé un simulacre que seria reeixit sinó fos perquè un tag i un adhesiu –armes d’un art urbà, per sort, ben difícil de domesticar– assenyalen l’engany.