Infinites repeticions (la comèdia d’avui)

film_cyrusÉs, aquesta, una d’aquelles comèdies que habiten en les ciutats americanes que no són ni Boston, ni Nova York, ni San Francisco. Aquí no hi ha postes de sol amb vistes a l’skyline de Manhattan; no hi ha cap passeig amable sota els salzes de Nova Anglaterra escoltant la veu melosa de la Norah Jones de torn; tampoc hi trobem la bellesa estudiadament desfilada d’un patchwork bo-bo entrevist en un apartament de Mission Street, a la capital nordcaliforniana. Aquí hi ha l’Amèrica que ens deixa perplexos amb la seva lletjor. Aquesta és l’Amèrica que, per fer servir un d’aquells llocs comuns tan suats, no s’assembla a Europa. És la de les ciutats que, en realitat, podrien ser qualsevol ciutat, la dels carrers provisionals i la de cases amb rodes. Infinites repeticions assetjen els personatges perduts en una lleugeresa terrible, insoportable. Alguna cosa es deu encomanar d’aquest urbanisme desprès de la història en els tres protagonistes d’aquesta família, capturada amb una sensibilitat enorme a Cyrus per Jay Duplass i Mark Duplass (dos directors de bona fusta, per cert). John C. Reilly, Marisa Tomei i Jonah Hill (gran fan dels tres) imprimeixen les seves interpretacions d’una antièpica que, tanmateix, és molt humana. En la grisor que els ha tocat viure, els tres lluiten per trobar la seva veu, per fer que casa seva no sigui només una casa més, una casa intercanviable.

Petició d’amistat: acceptar/ignorar

The-Social-Network-posterUn dels meus moments preferits al cinema és també un dels més tòpics. És aquella seqüència de Lawrence d’Arabia en la qual David Lean centra l’objectiu de la càmera en la flama d’un llumí i, tot desenfocant el pla lleugerament, fa aparèixer una espectacular sortida de sol al desert. Un truc de prestidigitador de segona convertit en lliçó narrativa per un dels més grans, el tan oblidat director britànic. El salt de temps i espai proposat per David Lean és, més que un recurs retòric, la perfecta metàfora d’un cinema que sabia passar com pocs de l’esquiva intimitat d’un primeríssim primer pla a l’èpica inflamada d’un pla general, el recordatori que no hi ha Història en majúscules sense histories (els anglesos distingeixen entre history i story, oportunament). The Social Network, la nova de David Fincher (amb l’inestibable col·laboració d’Aaron Sorkin), connecta aquests dos plans amb una habilitat similar, especialment en la genial darrera seqüència. Amb la història del creador de Facebook, Mark Zuckenberg, el director nordamericà relata una revolució cultural i també una història personal. Finalment les prodigioses estadístiques de la xarxa social (500 milions d’usuaris!) contrasten dolorosament al costat d’una sola petició d’amistat sense resposta.

* La memòria sempre és capritxosa, la cinematogràfica… més! Gràcies a l’Ismael Peña-López que m’ha fet adonar que no era una posta, era una sortida. Hi adjunta la prova.

Vet aquí un discurs…

cftv4853“Bicicleta, cullera, poma” és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.

El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.

Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes.

Potser és una guspira perduda d’aquell idealisme lluminós nascut en el cor d’aquells ‘progres’ –avui tan ridiculitzats– però que als anys seixanta es van rebelar contra la resignació i el ‘món donat per descomptat’. Maragall i la seva família es mostren sense doble moral, sense covard pudor, sense hipòcrita seguretat… I cal ser molt valent per fer això. Vet aquí el discurs d’un home d’esquerres, que ens arriba potent i ple de sentit… fins i tot quan ja no pot fer discursos.

‘És la més europea de les ciutats americanes’

Up in the Air + Americano

Georges Clooney és l’amic americà. Els europeus, en la seva cara hi veiem reflectida una elegància tranquil·la i homologable. El gust per la història que es projecta en el laberint de llambordes que són algunes de les nostres ciutats, plaer condensat en un petit espresso (nespresso, volia dir)… vaja, aquella idea més fàcil de sublimar que de realitzar: ser, senzillament; i deixar passar el riu de la gent, assegut en un racó discret de la plaça. L’actor, productor i director té de fa uns anys una magnífica mansió al nord d’Itàlia. I així és com ens agrada imaginar-lo, l’americà més europeu, caminant pels carrers que s’assemblen als nostres carrers. ‘És la més europea de les ciutats americanes’, diem nosaltres quan volem elogiar Nova York, o San Francisco.

Clooney, com a productor, torna a les cartelleres amb El Americano, un thriller existencialista (ejem) i que, és clar, promet més del que dóna. És una pel·lícula interessant, aquesta. En el ritme; en la manera com el director, Anton Corbijn, juga amb uns paisatges notables, que empetiteixen els personatges; i en la qual el nostre actor excel·leix –i això no era fàcil, perquè és la seva marca de fàbrica– sense regalar ni un sol dels seus somriures. Però el film s’encarcara un pèl per culpa d’una pomposa voluntat de trascendència.

Curiosament (o no), el retrat d’aquest assassí a sou en un cul-de-sac de la seva carrera té força a veure amb la darrera pel·lícula de Clooney com a actor, Up in the air, de Jason Reitman. Allà Clooney també interpretava un assassí a sou, en aquest cas un executiu especialitzat a ‘liquidar’ empreses i empleats per compte d’altri. També aquell personatge mirava de salvar-se en les corbes d’una dona, sense gaire èxit. Up in the air, més natural, més sincera, avança alguns dels temes que es recuperen després a El Americano: la duresa de les relacions laborals, la crueltat d’un sistema que ens converteix en peces, i de la nostra dificultat per a sortir-ne sense excessives rascades… Up in the air, amb la seva sintaxi made in Hollywood però sense renunciar a una fina intel·ligència, és més reeixida, potser perquè no li cal disfressar-se d’una cosa que no és… Los Angeles és una ciutat interessant i recomanable, i no s’assembla a cap de les nostres ciutats.

Hi ha felicitats femenines?

Sunshine Cleaning, An Education, The lives of Pipa Lee, Backup Plan...

Robert Altman ho va intentar amb el Dr. T i las Mujeres, un dels films més infravalorats dels últims temps; P.J Hogan se’n va sortir millor amb La boda de mi mejor amigo. ¿Què conforma la felicitat d’una dona? O millor (en aquests dos casos)… què conforma la felicitat d’una dona, en els ulls d’un home?

Altman apuntava una reflexió demolidora sobre la falsa i dependent felicitat que niua en el cor de la dòcil princesa, aquella inoblidable Farrah Fawcett perduda entre els luxes dels suburbs de Dallas, Texas. Hogan, per la seva banda, s’interessava pels ulls vius i exigents d’una guerrera, a la Costa Est –tot regalant, per cert, el paper de la seva vida a la Roberts–. La conclusió dels dos films era sorprenent, amb dos dels millors finals de la comèdia nordamericana de les últimes dècades. Altman feia acabar el seu film amb un sagnant pla d’una vagina (¿metàfora del naixement d’un nou ordre femení?) i Hogan ens enlluernava amb el ja clàssic diàleg antiromàntic entre la Roberts i el gran Rupert Everett (“Maybe there won’t be marriage… maybe there won’t be sex… but, by God, there’ll be dancing.”)

En la repesca de pel·lícules vistes i no comentades al blog que vaig iniciar el juliol passat en recupero cinc que, d’alguna manera, continuen preguntant-se (certament, sense tanta ambició) sobre això que no sé si en podem dir “la felicitat femenina”…

Sunshine Cleaning segueix l’estela de mi Pequeña Miss Sunshine, però és més mandrosa i es desinfla ràpid. Tanmateix, és una història de dones que es reinventen i que aprenen superar homes ‘infantilitzats’, a les antípodes del model ‘caçador’. La vida privada de Pipa Lee és la història d’una altra reinvenció o el conte, precàriament versemblant (tot i que això ja és una altra història), d’una dona que aprèn a parlar per si mateixa… a la cinquantena! A Backup Plan, la Jenniffer López ens desordena la narrativa de la història de sempre, una certa valentia per portar al ‘mainstream’ tendències com l’agricultura ecològica o els parts naturals… El resultat final és només vàlid (i encara) pel mercat del dvd. An Education és un intent per analitzar els primers capítols d’un itinerari sentimental, plantejat amb encert, ofici i un pèl d’avorriment per Nick Hornby; i Mujeres del Cairo un singular recordatori de les diferents velocitats que viu el desenvolupament humà de les dones al món.

El manifest de Jennifer Aniston

The SwitchJennifer Aniston, soltera i sense fills, s’explica a través del seu últim film The Switch (Un pequeño cambio). Vet aquí una altra història en la qual l’amor arriba passada la trentena i la maternitat s’exerceix fora del marc definit per la família convencional. Hollywood sempre ha disposat d’un bon termòmetre i ara està aprenent a explicar les relacions sentimentals d’una altra manera (això sí –que Hollywood és molt Hollywood–, sense retocar massa la sintaxi). M’ha estat impossible veure aquesta desigual comèdia sense entreveure la mirada un pèl desorientada de la Rachel –de fet, la productora d’Aniston ha invertit en el film. Abans les històries d’amor al cine apel·laven al somni del príncep blau, avui aposten per l’empatia del ‘essay and error’. La generació que s’havia de menjar el món sense sortir del Central Perk es mira al mirall i presenta com a targeta un gran interrogant, sofisticat i exigent. Joves a la quarantena; en Peter Pan intentant entendre perquè és més difícil tocar de peus a terra que volar rera la pols de la campaneta. Un amor més analític, una mica més poruc. No és estrany: ha de competir en una balança personal més complexa: amistat, feina, desenvolupament personal… a les antípodes de l’amour fou i el hago chas y aparezco a tu lado. Potser The Switch no és més que una pel·lícula simpàtica (malgrat Alan Bateman se surt i hi ha un parell d’escenes ben reeixides)… però en tot cas aconsegueix el que –diria– volia l’Aniston per a ella mateixa escoltar, mitjançant uns quants fotogrames, unes paraules que podrien ser aquestes: “tranquil·la, hi ha temps, tot sortirà bé.”

Imaginem un país… i el farem realitat

invictus-clint-eastwoodTot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d’un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d’un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d’abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d’una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d’aquell encontre esportiu totes les oportunitats d’un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica…

En Roger Palà explica molt bé en aquest apunt del seu ‘Darrera la nevera’, dedicat a Mandela (precisament), el llarg camí dels col·lectius per aconseguir transformar les coses… tota una lliçó en aquest temps d’arengues apressades i fórmules màgiques per aconseguir la independència… Taxan! Ai… diu en Roger aixecant la cella.

I sí. En la carrera per demostrar quin és el patriota més ràpid, ens mostrem obsessionats en números i percentatges, greuges comparatius i improbables casuístiques. Però per ser independents no cal només canviar el nostre estatus administratiu (això, en realitat, ve després) sinó que, abans, cal aprendre a mirar-nos al mirall (per descobrir que som més dels que ens pensem, per descobrir que som una cosa diferent del que crèiem). Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades.

Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.

PS. Ah, per cert, crec que el nou diari ‘Ara’ va una mica d’això mateix.

Frivolitat i trascendència en l’últim Woody Allen

novawoody

Torna en la seva nova producció, You’ll met a tall dark stranger, el ‘whatever works’, el si a tu et funciona que inspirava l’anterior pel·lícula de Woody Allen. De nou trobem personatges en l’última etapa de la seva vida que assagen fórmules inversemblants de felicitat i… contra tot pronòstic, se’n surten desafiant la intel·ligència emocional, la religió i el rigor de la ciència. Allen, en les seves dues darreres produccions, sembla voler perfilar una fórmula vital que juga amb l’oxímoron, tot combinant frivolitat i trascendència. Amb Larry David –protagonista de Whatever Works–, Allen trobava una contrapart eficient i servia una obra força sòlida. En el plantejament més coral, i segurament també més ambiciós, del seu tercer film londinenc director novaiorquès es queda amb una pel·lícula massa dispersa i irregular. Però no passa res. A vegades sembla que Allen –més Rohmer que Bergman, aquí– estigui més preocupat de la moral de les seves històries, més que no pas de la lògica narrativa de les pel·lícules. És un film fluixet, aquest; però a aquestes altures diria que això importa poc. Allen té la pressa de la gent gran per explicar-nos quin és el sentit (el no-sentit) de les coses. Es prèn seriosament el cinema –que és sempre una forma d’explicar el món–, un fet que l’honora, malgrat els resultats variables de la seva darrera filmografia.

Per sempre jove (“Repesca” 3)

toystoryfoxmadres

Sàpigues ajudar els altres i deixar-te fer feliç, diu el Forever Young de Bob Dylan, aquí traduïda per Isidor Marí). I és així com la cultura pop (sigui beneïda, tan al cel com a la terra!) continua advocant per la família, i com això és fantàstic. És veritat que hi ha un cinema que ens vol empresonar amb esterotips, i tancar-nos en un món dolç i rosa (que nou de cada deu metges diuen que produeix colesterol); però no és menys cert que també hi ha un cinema que es presenta amb roba més còmoda, més adaptable als nostres cossos, que són ben diferents. Vet aquí tres apostes que, a la seva manera, defensen que la família ‘perfecta’ és un invent del Corte Inglés i que la disfuncionalitat és, en realitat, una altra manera de funcionar…

Amb el Fantástico Mr. Fox, Wes Anderson presenta una de les produccions més delicades de l’any i amb el seu protagonista, el senyor Guineu –fantàstica la veu del Clooney!, per cert– ens convida a pensar sobre si és possible ser un ‘pare’ sense deixar de ser un ‘nen’ (ep, i troba la fórmula!).

Toy Story 3 fa justícia a les dues parts que la precedeixen. Torna a ser una pel·lícula excel·lent, en serio. De nou, la patul·leia de joguines de l’Andy es miren al mirall, com el Hamlet aquell, per preguntar-se ‘què som?’. Ara hi afegeixen, a més, un ‘què serem?’ La cosa guanya interés. Fer-se gran és aprendre a morir. O és que encara penses que Toy Story és només una pel·lícula de nens…

Madres&Hijas, el nou film de Rodrigo García, és un altre conte, aquest sota l’aparença d’una pel·lícula seriosa, de les que agraden als pares. També hi ha, aquí, una família (unes famílies, de fet) que no s’assembla a la de cap anunci. Tanmateix, els seus membres hauran de descobrir el fil d’història que les cus, fins (re)descobrir que mort i naixement són les dues cares d’una mateixa moneda.

Els fantasmes del passat (“Repesca” 2)

paranoidshutterpropheteinception

Comença La repesca:

Com la vida canviarà per sempre després d’aquest accident… i, sense possibilitat de fer marxa enrera, hom haurà d’aprendre a conviure amb aquest dolor que no marxarà mai, però que podrà ser disfressat de desenes de maneres sense gaire dificultat. Enterrat i oblidat al costat d’un ipod caducat; negat amb furtivitat rera una corbata massa cara; sublimat i aixecat com a bella bandera en una samarreta punk; o convertit en caòtica simfonia, com la que Gus Van Saint ens proposa amb Paranoid Park. El director aconsegueix fer-nos mal amb aquest film petit, una història d’adolescents en l’Amèrica dels suburbis. Ben treballat visualment, no cau en l’amanerament esteticista (i no era fàcil, perquè el film aposta per un plantejament de fotografia sofisticadíssim). La culpa, l’àutèntic protagonista d’aquesta producció, és filmada amb una distant càmera lenta, aquí; distància torbadora, per cert, mitjançant la qual veiem una vida feta a miques, que podria ser la del nano que veiem cada tarda assajant piruetes amb l’skate a la placeta de Sant Josep. És, aquest, un altre assaig reeixit (després d’Elephant) sobre la joventut perduda en els EUA del tombant de segle. La mirada ja espatllada per sempre d’un jove skater. El somni americà en la secció de saldos del WalMart. [Paranoid Park (2007) de Gus Van Saint. Vista en un dels Verdis el juliol passat… no, no… el del 2009.]

La brutalitat conforma el caràcter de Malik El Djebena, el Prophête del film de Jaques Audiard, un jove delinqüent que fa carrera en una presó de ‘banlieu’. Matar sense sentir, trair sense pensar, viure sense viure, estimar la vida que ja no podràs tenir. El protagonista, fabulosament interpretat per Tahar Rahim, apren el joc de la submissió al més fort; el poder de la mort tallant per finalment, administrar amb una fúria latent, quasi mística, l’engany i la promesa. Fora de la presó, el profeta comprèn finalment que porta els barrots dins seu. Des del dia que va matar per primera vegada. [Un Prohpète (2009) de Jacques Audiard. Vista als Icaria, pels volts de Setmana Santa.]

Hi ha moments que allarguen l’ombra tota la vida. L’accident de Paranoid Park entel·larà per sempre la mirada del jove skater; el primer assassinat que comet d’El Djebena assecarà l’ànima del presidari però li donarà una visió (i una missió)… Així mateix, el ‘marshall’ Teddy Daniels s’enfronta a Shutter Island al seu passat, un pecat inútilment soterrat en el temps. Vet aquí una pel·lícula accelerada i lisèrgica, potser també un pèl excessiva, dirigida amb la cerebral bogeria marca Scorsesse. Un thriller metafísic, una altra reflexió sobre les gàbies de la ment i de com els barrots que construeix la culpa són, un cop més, els més poderosos. [Shutter Island (2010), de Martin Scorsesse. En una golfa als Icaria.]

La proposta d’Scorsesse fa un díptic molt suggerent, amb la de Cristhopher Nolan. La magestuosa Inception (maltraduïda com a Origen) és, com Shutter Island, molt més que una pel·lícula fantàstica. És en realitat la història d’un dol. Un altre trencaclosques volgudament incomprensible, que emiralla el cervell (en realitat el cor) d’un ‘capturador’ de somnis, una altra vegada, esplèndid Di Caprio. És, més que un entreteniment, una proposta incòmoda per a l’espectador que, en uns pocs minuts ja ha entès que no es troba davant l’enèssim blockbuster de l’estiu. Sosté la pel·lícula que el somni, –allà on la ment estripa les normes; allà on l’engany i la realitat conformen un ying i un yang insuportable–; és el desafiant laberint on els experts jugaran a ser Faust i miraran de trobar les claus per interpretar el mapa que els durà al poder (o allò que els sembla que és el ‘poder’). Un cop més, com a Paranoid Park, com a Un propête, com a Shutter Island… de com constuim móns sencers per amagar-nos del fantasma del passat. [Inception (2010), de Christopher Nolan. Fa quatre dies als Icaria.]