La repesca (1)

L’altre dia un amic em deia (em retreia): “ara ja no vas tan al cine, oi?” Jo li vaig respondre que… bé, potser no tan com voldria (o necessitaria) però que almenys continuava plantant-me davant la gran pantalla almenys un cop a la setmana. Com que ja no comentes les pel·lícules al blog, sostenia ell. El cas és que aquest blog va començar l’any 2006 a can blogger amb l’ànim de recopil·lar retalls, reflexions sobre pel·lícules (principalment), llibres, exposicions, obres de teatre, etc. Els blogs tenen vida, com bé saben tots els blocaires, i el meu, a banda de saltar de blogger a mesvilaweb.cat i de mesvilaweb.cat a Time Out, ha anat mutant amb el temps. Continua sent un calaix de sastre (els retalls!) però en els últims mesos ha primat una mena de crònica urbana molt personal, enfocada gràcies a una petita Canon Ixus, que procuro portar sempre a la butxaca, i en primeríssima persona. És cert. En el calaix m’adono que han quedat les notes esparses sobre desenes de pel·lícules… notes que encara reclamen la utilitat i que resisteixen a l’endreça de l’agost.

Aprofitaré aquests dies més tranquils per a dedicar 140 caràcters (ahà… un tuit) a cadascun d’aquests films i així provar de fixar el seu esquiu record en la meva llibreta virtual. El meu amic almenys les podrà recuperar de cara al mercat dels dvd.

Demà i divendres, a les pantalles dels seus ordinadors!

Altars fora de les esglésies

M’agraden els sants. O potser més exactament: m’agraden les estampes de sants. És a dir, quan una persona (o persones) decideix (decideixen) compartir els seus referents artístics, socials, políitics (i finalment vitals) de forma pública. Una orgullosa voluntat de reivindicar, potser fins i tot una certa superstició; però també la generositat que convida a la curiositat. Quants altars hi ha fora de les esglésies? En una lleixa del menjador, dins la cartera, en la solapa de l’agenda, en la pantalla d’inici d’un iphone, en una botiga de discos, en el hall d’un cinema o d’un teatre…

A la Sala Beckett, el tal Beckett escruta els espectadors amb una mirada que un no sabria si és ens salva o ens condemna (poden ser les dues coses? En tot cas, el tal Beckett és prou gran com per aterroritzar-nos i a la vegada interpel·lar-nos per al moviment). Al Hall dels Meliès… una desena de fotografies de grans directors donen la benvinguda (beneeixen?) al cinèfil; al Verdi, un barbut Alan Alda reconeix la feina del local de Gràcia amb una caligrafia deliciosa; al Revòlver de carrer Tallers hi ha un petit museu del retall i que et distreu pedagògicament mentre esperes per pagar els discos. I a casa… (* això, gent, serà cosa d’un altre post)

Les batalles inconluses

Vet aquí la tropa: amb el nervi a les puntes dels dits, tot llest per a prémer el gallet, que rera la bardissa avança l’enemic. El pati sembla tranquil, però no. Hi ha una guerra, o dues, mentre a dins a casa sona somorta la veu d’un locutor de notícies. Dos exèrcits lluiten a totes entre testos i cadires de teka. Ho fan al costat d’un monstre, d’un enorme òs de felpa i d’un super heroi, que cerca, presumit, el millor moment d’entrar en acció. La mare crida… a dinar!, i el nen fa que sí, que és clar, que ‘ara viiiiiiiiinc!’ Té gana: el món i la princesa seran salvats a la tarda, o demà, o potser mai. El petit –que no serveixi de precedent!– guarda d’una revolada el seu exèrcit d’homenets verds dins la galleda de plàstic i camí del menjador ja ha oblidat el ‘casus belli’. Fets un garbuix, els soldadets miren de dissimular la por a l’oblit amb un posat ferm i sol·lícit.

Aquests dies s’ha estrenat als EUA, la tercera part de Toy Story, un dels projectes cinematogràfics més notables dels últims 15 anys. Fer-se gran és això mateix, no? Què se n’ha fet de l’eufòrica alegria amb la que oblidàvem totes aquelles guerres i conquestes? Com pesen, avui!, les batalles inconcluses. I que bé que ens aniria poder tirar, en un moment donat, de l’expert i discret exèrcit de Toy Story.

Alícia, perduda (encara)

Lost, True Blood, Alice in Wonderland

Fa dies que em ronda, aquesta idea. És vaga i segurament massa tendra (per no dir que potser ja ha estat formulada en algun altre racó del ciberespai). Surt, la cosa, a partir del visionat desordenat i dispers de dues sèries de referència en la televisió d’avui, True Blood (HBO) i Lost (ABC). La primera juga amb un grotesc i excitant horror per fer, servint-se de flashos sincopats, el torbador retrat d’un ‘Deep South’ mític i oblidat. La segona converteix els personatges en petites peces (són engranatges, més que no pas titelles), perdudes en un espectacular tauler, artifici que trenca convencions i que meravella en un absurd, però addictiu, ‘más difícil todavía’. No són, tanmateix, dues sèries incomparables. Comparteixen, de fet, una desconcertant aproximació al que és sobrenatural, mirall deformat de pors i fòbies d’un segle que comença sense referents clars. El complot projectat en un gran joc de màscares, ningú és el que sembla, aquí; els remeis curen (i a la vegada maten); pares i fills es deceben brutalment els uns als altres, metàfora (quasi) perfecte d’un salt cultural fet damunt d’una xarxa de valors primeta (i, sembla, insuficient). Tocar de peus a terra no és garantia de gaire res, avui; que això de la ‘societat líquida’ ha deformat el nostre planeta en un gran paisatge pantanós. No és estrany que Tim Burton s’hagi decidit a remirar-se les marevelles monstruoses que fa tants anys va empescar-se Lewis Carroll. I tampoc és estrany que hagi convençut la ‘major’ de torn per tornar a fer perdre la petita Alícia de nou en aquell laberint. Alícia, més actual que mai. El laberint és avui, també, una illa sense mapa ni calendari, o un lloc anomenat ‘Bon Temps’.

“What is this thing called love”

Atenció, aquest apunt pot contenir spoiler, que detectaran les persones més capacitades per descodificar la lletra petita.

Vet aquí una d’aquelles pel·lícules que allarguen l’ombra. El sòlid ‘Two lovers’, de James Gray, o com fer una pel·lícula romàntica a les antípodes de les pel·lícules romàntiques. En 35mm o a doble espai l’amor boig, l’amour fou, ha esdevingut la quintaessència de l’autenticitat, objectiu inapelable, l’ingredient imprescindible en tota història d’amor que (ens diem) val la pena explicar. ‘Two lovers’ és un assaig contracorrent sobre aquesta fascinant i addictiva construcció, l’amor. “What is this thing called love”, ja s’ho preguntaven els clàssics.

El film protagonitzat per Joaquin Phenix descriu la història d’una persona esquizofrènica que es debat entre dues dones, l’ordre i l’aventura, el seny i la rauxa… l’amor que crema i l’amor que cura. A través del seu accidentat viatge recorrem amb mirada pròxima i atenta les cambres on l’eufòria i la tristesa es barregen fins a convertir-se en un monstre quotidià i, finalment, governable. Aquest no és un film sobre els amors impossibles, sinó sobre els amors possibles que, tanmateix, no aigualeix la fórmula del que és genuí (i això no era fàcil). I té un final perfecte, per cert: dels que t’acompanyen una bona estona: acaba bé? acaba malament? L’espectador continua la reflexió proposada per Gray al sortir de la sala en intentar respondre aquesta pregunta.

La cançó d’Elly

A propósito de Ely“Teniendo en cuenta la madurez de los espectadores actuales, un director no puede limitarse a imponerles un conjunto de ideas preconcebidas a través de una película. La obra, más que afirmar una visión del mundo, debe convertirse en un espacio que invite el espectador a seguir una reflexión personal, dejando atrás el estatuto de consumidor para pasar al de creador de pensamientos. Es el único acercamiento factible para el cine de hoy, y es lo que he hecho con ‘A propósito de Elly’.” Ho explica Asghar Farhadi, el director d’aquesta recomanable producció iraniana. Farhadi presenta un drama psicològic molt ben equilibrat al voltant de la desaparició d’una persona en el curs del que havia de ser un agradable sortida de cap de setmana entre un grup d’amics de Teheran. El director defuig l’excés de simbolisme que espatlla tantes pel·lícules amb ‘coses a dir’ i, en canvi, subratlla un retrat minuciós i sensible del grup humà. La pel·lícula ha estat ‘beneïda’ pel règim actual perquè no conté crítiques explícites al govern d’Ahmadinejad i perquè mostra una grup de persones vital i proper als nostres referents. Tanmateix, una remor d’inquietud –el brogit de les onades del mar Caspi, opac i amenaçador– acaba matisant aquesta percepció. A mesura que avança el metratge, la dictadura de la por s’expressa i actua amb eficient subtilesa. Farhadi no necessita mostrar-nos cap escena de violència o de maltractament per remarcar que el pitjor dels règims totalitaris és la seva capacitat per embrutir-nos la mirada.

“Ni la lletra de l’himne…”

Crazy Heart“Ni la lletra de l’himne sobreviurà a la cançó”, canten els Mishima en el seu Ordre i Aventura. I aquest verset em porta a la mirada fonda de Jeff Bridges, a Crazy Heart. És quan el maleït cantant de country entén, creuant la mirada amb la vella amant, que les cançons no li pertanyen i que el sobreviuran, per sort, cantades en silenci pel seu públic, com una promesa, com un conjur, com un refugi. El vell cantant comprèn finalment que una cançó no comença ni acaba, sinó que és un material poderós, que canvia vides per sempre. Sense saber com ni perquè passa això, ell enfilarà, absent, la carretera, com si no anés amb ell. És una metàfora bonica. La melodia sobreviu a la lletra, perquè hi ha coses que no es poden dir i explicar. M’agrada aquest retrat del músic com a facilitador de la màgia i la mística. La cançó sobreviu la lletra, la música sobreviu al músic.

Amor de punt i seguit

Captura de pantalla 2010-04-19 a las 14.36.07

Hi ha aquella frase atribuïda a John Lennon. “Life is what happens while you are busy making other plans”, la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans. És una sentència que emmiralla el que massa sovint ens passa a un piló de gent. Els dels mil-i-un projectes, els dels mil-i-un recels, els de les mil-i-una excuses. També les pel·lícules romàntiques han mudat la pell per adaptar-se a aquesta generació del zapping, exigent i insatisfeta, sempre a la cerca de la millor oferta. Ja no es tracta de descobrir l’amor perfecte, aquí; sinó d’allò que passa entremig, l’amor com un procés de selecció de personal. Que finalment hem entès que tot plegat és més difícil que fer un petó a una granoteta (i això ja era prou difícil). És per això que les pel·lícules romàntiques són, avui, les de les primeres, segones i terceres vegades (o hauríem de dir oportunitats?), les de quan sembla que sí (i és que no) i les de quan sembla que no (i és que sí), les del ‘to be continued’, les del ‘happily ever after” acabat en punt i seguit.

Amb resultats divergents 500 days of summer, un caramelet; i Qué les pasa a los hombres (He’s not that in to you), un fiasco, s’han postul·lat darrerament com a bons representants d’aquestes noves pel·lícules romàntiques. Si la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans; l’amor perfecte és allò que trobem d’imprevist mentre perseguíem qui sap què (o qui). I tan se val si dura per sempre o no.

Sortint del cine

De la foscor de la sala de projeccions a la llum d’una nit clara de primavera, al nou Poblenou, l’avui tan callada vila dels atletes. Uns minuts enrera, la pantalla del cinema era una finestra, i ara l’asfalt de la ciutat és un mirall que ens enlluerna amb preguntes sobre allò què hem vist. És, aquest, un dels millors moments d’anar al cine; quan retrobes el món tangible i mires de descodificar els 35mm de la pel·lícula en el codi de la quotidianitat. I aquí es descobreix un bon acompanyant. Perquè aquest és un moment delicat. El canvi de medi és sobtat, enlluernador, com mostra aquesta foto voluntàriament sobreexposada. M’agraden les persones que saben administrar bé els silencis en sortir de la cova dels somnis i que desgranen amb criteri, prudència i sense pressa allò que els ha semblat la pel·lícula. És que jo, de fet, necessito una estona per adaptar la meva visió a la realitat… i decidir si la pel·lícula m’ha agradat o no.

El nou ‘dolent’ de Hollywood?

La catàstrofe ecològica esdevé la pedra de toc d’uns arguments que mostren una humanitat que parla amb accent yankee, abocada al col·lapse. El canvi climàtic es presenta com un ‘malvat’ protagonista. A diferència dels agents russos de les pel·lícules de la guerra freda, i de les màfies colombianes del cinema dels noranta, el nou ‘dolent’ és invisible. És una mena de gran Macguffin. [Continuar llegint a Sostenible]