“Us n’adonareu de seguida: el disc és molt senzill. Un parell d’assaigs i a gravar s’ha dit. No hem pretès de fer filigranes, no volem que només se’ns escolti, volem que se’ns canti. El nostre intent és que les cançons siguin de participació. En algunes observareu que els infants o desafinen o fugen una mica de to. No podem dir que tant se val, però crec que el pitjor és que els infants no cantin”. (…) Tingueu presents aquestes coses: no us lligueu massa a les orientacions que us donem; sigueu creadors, inventeu nous jocs, nous mims, noves danses. No sigueu massa exigents a conservar intactes totes les lletres; el cant popular ens brinda l’oportunitat d’una creació constant; no en feu una simple còpia.”
Buscava uns versos per a la meva contribució al Dia de la poesia catalana a internet que es celebra avui i m’he topat amb Uni dori, un vell disc dels Ara va de bo. M’ha agradat llegir en Xesco Boix i les seves indicacions per als pares i mares que fa 40 anys es deien Jaume i Mercè; Dimes i Maria Carme i que avui es diuen Natalia i Oriol i Maria i Pere. Parla de cançons infantils. Però podria parlar de poesia. La “creació constant” es dóna en una cançó popular i en uns versos estimats, és la llarga cadena que d’aquí a uns anys, segur, seguríssim, continuaran en Miquel, en Dídac i en Martí… ;-)
“I ara ja passo al tema fonamental. A allò que expressa l’essència de la vida en un camp. A allò que constitueix la sensació principal d’un antic vigilant de camp de presoners. A les característiques de la sospitosa semblança entre els guardes i els reclusos. O, per dir-ho d’una manera més ampla, entre el ‘camp’ i ‘la llibertat’.
L’Ian McEwan és un dels escriptors més destacats del panorama literari actual. Un dia d’aquests (i qui diu un dia, diu un any) saltarà a totes les portades com a guanyador d’un premi Nobel. La seva darrera novel·la Solar ho tenia tot, el passat Sant Jordi, per ser una de les novel·les més comentades i, en canvi, em va donar la sensació que tancava la diada del llibre amb l’estrany honor de ser una de les obres amb un potencial més malaguanyat. Amb 
“Quan un amic em va suggerir de crear una pàgina del Twitter per tenir un registre de totes les bogeries que li surten de la boca al meu pare, vaig començar ‘Shit My Dad Says’. Vaig estar una setmana amb només un grapat de seguidors… uns quants amics que coneixien el meu pare i el consideraven un personatge. Després, un dia em vaig despertar i hi havia mil persones que em seguien. L’endemà, deu mil. Després cinquanta mil. Després cent, dues centes, tres-centes mil, i tot d’una una fotografia de la cara del meu pare i les seves citacions van començar a aparèixer pertot arreu. Em trucaven agents literaris que em volien representar; productors de televisió em convidaven als seus programes, i els periodistes em demanaven entrevistes.”