❗️ Recomanacions en clau #Badalona: http://ow.ly/UCJQ30ovvlo
✒️ Crònica 2.0 del dia: http://ow.ly/TAc230oxOjQ
🗓 Agenda actes: http://bit.ly/2URF42V
📱 Llista d’editorials, llibreries, etc de Twitter: http://ow.ly/SEsa30osJSW
🔗 Recull d’enllaços: http://ow.ly/n3rt30osJOL
🔎 El meu #top10: http://ow.ly/zXLX30ouvHL
Llista a Twitter amb periodistes culturals, editorials i llibreries.
Enllaços amb recomanacions Sant Jordi 2019.
De gener a abril:
1️⃣ Los Asquerosos – Santiago Lorenzo a Blackie Books. Desembre-gener. Les primeres pàgines són un tobogan fantàstic on et sembla que llegeixes una llengua nova. No pots deixar de llegir ni de riure, malgrat que el llibre es va desinflant un pelet, per reiteratiu i, al final, per pecar de previsible; és una novel·la molt i molt recomanable, una mena de robinson al cor de la España Vacía.
2️⃣ Canteu, esperits, canteu – Jeremyn Ward a Edicions del Periscopi. Gener. Una road movie polsosa, duríssima… a la perifèria del sistema, on els fantasmes de tantes marginacions es solapen en aquest mirall deformat (i així més real) del somni americà.
3️⃣ La dansa del rellotge – Anne Tyler a Edicions 62. Gener-febrer. Història humana en un fresc temporal en que es reivindica la sororitat comprensible Continue reading
Brindis pels 15 anys del Saltamartí, aquest dissabte.
⬇️ Aleshores en vaig fer aquesta crònica per a Òmnium Badalona, republicada a Vilaweb:
“Bona part del món cultural badaloní es va trobar divendres passat a l’antiga impremta Novell, per celebrar el naixement d’una nova llibreria a la ciutat, Saltamartí Llibres (Canonge Baranera, 78), regentada per Silvia Continue reading
Mendel el de los libros. Stefan Zweig – Traducció de Berta Vias Mahou. Publicat a Acantilado. Cuadernos del Acantilado, 33. Edició 2009, llibre publicat el 1929.
Una obra que no havia llegit de l’Stefan Zweig, una carta d’amor al món del llibre. Dels móns que s’acaben, de nou; dels móns que, en el fons, no moren del tot. Qui són els Jacob Mendel d’avui?
“Y tal vez también el hecho de que en Viena y en el extranjero hubiera una docena de personas que respetaban sus conocimientos y los necesitaban. En cada uno de esos toscos conglomerados formados por millones de seres que llamamos metópolis, ha siempre, diseminadas en unos pocos puntos, algunas pequeñas facetas que en una minúscula superficie reflejan uno y el mismo universo, invisible para la mayoría, precioso tan sólo Continue reading
Un día más con vida. Ryszard Kapuscinski. Traducció Agata Orzezek Crónicas Anagrama. Edició 2003, llibre publicat el 1976.
Cap guerra té sentit, tampoc les d’avui (o les d’ahir). Un text que apunta igualment a les ‘noves’ guerres del terror.
“En Europa me enseñaron, prosiguió, que el frente significa trincheras y alambradas que marcan una línea clara y nítida. A lo largo del río, de un camino o entre una aldea y otra. Frentes así se pueden dibujar con lápiz sobre un mapa, se pueden señalar con el dedo sobre el terreno. Aquí, sin embargo, el frente está en todas partes y en ninguna. Esta tierra es demasiado vasta y los hombres son demasiado pocos para que exista una línea de frente. Es un mundo salvaje y sin ordenar, (…). Así que nuestro frente no forma líneas sino puntos, que además son móviles. Hay cientos de frentes porque hay cientos de destacamentos. Cada uno de esos destacamentos puede convertirse en un frente, en un frente en potencia.(…) Es tan posible recorrer este país de punta a punta y salir indemne como lo es morir abatido por una bala al dar un paso. Esto no se rige por ningún principio, ningún método. Todo depende de la suerte y de la casualidad.” (Pàgines 96-97)
De la indiferència, de la construcció de la mentida i la manipulació (armes de guerra, també).
“La gente se despierta sin pensar que tal vez ése sea el último día de su vida. Una sensación maravillosa, pero que se ha vuelto tan ordinaria que nadie le presta atención. Segundo tras segundo, trabajan cientos, si no miles, de emisoras de radio, Continue reading
“Em va commoure la vida d’algú que no és dels seus ni tampoc dels altres, d’algú que vol ser membre d’una comunitat però que no per això renuncia al seu esperit crític, d’algú que vol ser jueu però
a la seva manera. No sé ben bé per què, quan ja ens acomiadàvem, mentre l’Alex m’allargava la seva mà afectuosa, vaig pensar en la Mercè i la seva abraçada feble que després va ser molt forta i trista i em va saber molt de greu haver deixat la mare i el pare sense saber res de mi durant tants anys. Em sembla que ara he entès que no puc tornar a Barcelona perquè ja no sóc de la ciutat que em va veure néixer,. Suposo que no sóc d’enlloc ni ho seré mai. Encara que maldi per ser d’aquí, perquè és on visc.”
Cafè Barcelona, el nou llibre de Joan Carreras, Janquim, són en realitat quatre novel·les (Arjen, Annabel, Greetge i Siscu) que conflueixen en una història estranya que costa classificar; alguns hi han vist la reivindicació dels nous comançaments i sí, en part sí. Jo hi he vist, una original aproximació a la road-movie, amb aquells personatges que fugint, arriben; i aquelles trames que se serveixen del canvi de paisatge per en realitat no moure’s de lloc per què la culpa allarga l’ombra fatalment, i tan se val els quilòmetres que hi posis pel mig. És interessant, també, una de les subtrames, una interpel·ladora (i subtil) reflexió sobre la identitat: què és ser d’un lloc? Interessantíssim, suggerent (i segurament actual) el que per a mi és el personatge principal, el narrador de la novel·la, el cuiner català establert a Amsterdam, a la cerca de la pàtria impossible. “M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bibcicleta, sembla que facin onejar banderes de llana”. Una frase potent, perdurable, quasi un vers, que diu molt d’aquesta novel·la elegant, punyent i tossudament distanciada.
Hi ha una tristesa penetrant en les Nits Fredes que Ba Jin, fixa en forma de novel·la i que ara podem llegir gràcies a la traducció catalana d’Eulàlia Jardí per a El Cercle de Viena. L’avenç del front de la guerra xino-japonesa (1937-1945) sobre una ciutat de províncies hi esdevé l’aspra metàfora de la violenta dialèctica que el segle XX va descarregar en l’esquena dels seus contemporanis. Wang Wenxuan és aquí la víctima perfecta vinclada pel conflicte armat (el latent avenç de les tropes imperials), el xoc generacional (les relacions familiars en crua transició en la Xina de l’emergent comunisme) i pel canvi cultural que es comença a aventurar a la segona Continue reading
August és una falsa novel·la històrica. A través d’una biografia lliure, bastida sobre un intercanvi epistolar servit amb una freda exquisidesa, John Williams s’aproxima al poder a través d’un dels seus referents més indiscutibles, el d’August, el creador de la Roma imperial. En realitat, el rigor i coneixement amb el qual l’escriptor detalla el pas de la República a l’imperi a través de diferents històries personals al voltant de l’emperador són secundaris. El cor de la novel·la són els múltiples miralls amb els quals l’escriptor assaja una reflexió molt humana sobre la política… al marge de la política. Així doncs, allò que ens acaba interessant d’August no són tant les lleis promulgades o de les conquestes Continue reading
M’agraden les llibreries que són com a aparadors. M’agrada mirar a dins, des del carrer estant, enmig del trànsit de cada dia, i comprovar com el soroll del meu voltant es va esmortint a partir del moment que els meus ulls comencen a seguir el quefer dels compradors de l’interior, mentre van tastant amb la mirada i amb la punta dels dits novetats i reedicions. La Central se m’ofereix així sovint; com un oasi, a la plaça Vicenç Martorell, a Barcelona. També la llibreria el Saltamartí, a Badalona.
La llibreria és una de les moltes repúbliques que conformen una ciutat on val la pena viure.