“Em va commoure la vida d’algú que no és dels seus ni tampoc dels altres, d’algú que vol ser membre d’una comunitat però que no per això renuncia al seu esperit crític, d’algú que vol ser jueu però
a la seva manera. No sé ben bé per què, quan ja ens acomiadàvem, mentre l’Alex m’allargava la seva mà afectuosa, vaig pensar en la Mercè i la seva abraçada feble que després va ser molt forta i trista i em va saber molt de greu haver deixat la mare i el pare sense saber res de mi durant tants anys. Em sembla que ara he entès que no puc tornar a Barcelona perquè ja no sóc de la ciutat que em va veure néixer,. Suposo que no sóc d’enlloc ni ho seré mai. Encara que maldi per ser d’aquí, perquè és on visc.”

Cafè Barcelona, el nou llibre de Joan Carreras, Janquim, són en realitat quatre novel·les (Arjen, Annabel, Greetge i Siscu) que conflueixen en una història estranya que costa classificar; alguns hi han vist la reivindicació dels nous comançaments i sí, en part sí. Jo hi he vist, una original aproximació a la road-movie, amb aquells personatges que fugint, arriben; i aquelles trames que se serveixen del canvi de paisatge per en realitat no moure’s de lloc per què la culpa allarga l’ombra fatalment, i tan se val els quilòmetres que hi posis pel mig. És interessant, també, una de les subtrames, una interpel·ladora (i subtil) reflexió sobre la identitat: què és ser d’un lloc? Interessantíssim, suggerent (i segurament actual) el que per a mi és el personatge principal, el narrador de la novel·la, el cuiner català establert a Amsterdam, a la cerca de la pàtria impossible. “M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bibcicleta, sembla que facin onejar banderes de llana”. Una frase potent, perdurable, quasi un vers, que diu molt d’aquesta novel·la elegant, punyent i tossudament distanciada.