#llegits Les guerres d’avui… són com les d’ahir


c8064c45334c8b70cdee2c556aadebe40a7005b3Un día más con vida. Ryszard Kapuscinski. Traducció Agata Orzezek Crónicas Anagrama. Edició 2003, llibre publicat el 1976.

Cap guerra té sentit, tampoc les d’avui (o les d’ahir). Un text que apunta igualment a les ‘noves’ guerres del terror.

“En Europa me enseñaron, prosiguió, que el frente significa trincheras y alambradas que marcan una línea clara y nítida. A lo largo del río, de un camino o entre una aldea y otra. Frentes así se pueden dibujar con lápiz sobre un mapa, se pueden señalar con el dedo sobre el terreno. Aquí, sin embargo, el frente está en todas partes y en ninguna. Esta tierra es demasiado vasta y los hombres son demasiado pocos para que exista una línea de frente. Es un mundo salvaje y sin ordenar, (…). Así que nuestro frente no forma líneas sino puntos, que además son móviles. Hay cientos de frentes porque hay cientos de destacamentos. Cada uno de esos destacamentos puede convertirse en un frente, en un frente en potencia.(…) Es tan posible recorrer este país de punta a punta y salir indemne como lo es morir abatido por una bala al dar un paso. Esto no se rige por ningún principio, ningún método. Todo depende de la suerte y de la casualidad.” (Pàgines 96-97)

De la indiferència, de la construcció de la mentida i la manipulació (armes de guerra, també).

“La gente se despierta sin pensar que tal vez ése sea el último día de su vida. Una sensación maravillosa, pero que se ha vuelto tan ordinaria que nadie le presta atención. Segundo tras segundo, trabajan cientos, si no miles, de emisoras de radio, Continue reading

Cuiner a la cerca de pàtria

Captura de pantalla 2014-01-24 a les 23.37.54“Em va commoure la vida d’algú que no és dels seus ni tampoc dels altres, d’algú que vol ser membre d’una comunitat però que no per això renuncia al seu esperit crític, d’algú que vol ser jueu però
a la seva manera. No sé ben bé per què, quan ja ens acomiadàvem, mentre l’Alex m’allargava la seva mà afectuosa, vaig pensar en la Mercè i la seva abraçada feble que després va ser molt forta i trista i em va saber molt de greu haver deixat la mare i el pare sense saber res de mi durant tants anys. Em sembla que ara he entès que no puc tornar a Barcelona perquè ja no sóc de la ciutat que em va veure néixer,. Suposo que no sóc d’enlloc ni ho seré mai. Encara que maldi per ser d’aquí, perquè és on visc.”

Cafè Barcelona, el nou llibre de Joan Carreras, Janquim, són en realitat quatre novel·les (Arjen, Annabel, Greetge i Siscu) que conflueixen en una història estranya que costa classificar; alguns hi han vist la reivindicació dels nous comançaments i sí, en part sí. Jo hi he vist, una original aproximació a la road-movie, amb aquells personatges que fugint, arriben; i aquelles trames que se serveixen del canvi de paisatge per en realitat no moure’s de lloc per què la culpa allarga l’ombra fatalment, i tan se val els quilòmetres que hi posis pel mig. És interessant, també, una de les subtrames, una interpel·ladora (i subtil) reflexió sobre la identitat: què és ser d’un lloc? Interessantíssim, suggerent (i segurament actual) el que per a mi és el personatge principal, el narrador de la novel·la, el cuiner català establert a Amsterdam, a la cerca de la pàtria impossible. “M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bibcicleta, sembla que facin onejar banderes de llana”. Una frase potent, perdurable, quasi un vers, que diu molt d’aquesta novel·la elegant, punyent i tossudament distanciada.

L’acceleració de la història

Nits Fredes Ba JinHi ha una tristesa penetrant en les Nits Fredes que Ba Jin, fixa en forma de novel·la i que ara podem llegir gràcies a la traducció catalana d’Eulàlia Jardí per a El Cercle de Viena. L’avenç del front de la guerra xino-japonesa (1937-1945) sobre una ciutat de províncies hi esdevé l’aspra metàfora de la violenta dialèctica que el segle XX va descarregar en l’esquena dels seus contemporanis. Wang Wenxuan és aquí la víctima perfecta vinclada pel conflicte armat (el latent avenç de les tropes imperials), el xoc generacional (les relacions familiars en crua transició en la Xina de l’emergent comunisme) i pel canvi cultural que es comença a aventurar a la segona Continue reading

Majúscula història minúscula

augustjohnwilliamsAugust és una falsa novel·la històrica. A través d’una biografia lliure, bastida sobre un intercanvi epistolar servit amb una freda exquisidesa, John Williams s’aproxima al poder a través d’un dels seus referents més indiscutibles, el d’August, el creador de la Roma imperial. En realitat, el rigor i coneixement amb el qual l’escriptor detalla el pas de la República a l’imperi a través de diferents històries personals al voltant de l’emperador són secundaris. El cor de la novel·la són els múltiples miralls amb els quals l’escriptor assaja una reflexió molt humana sobre la política… al marge de la política. Així doncs, allò que ens acaba interessant d’August no són tant les lleis promulgades o de les conquestes Continue reading

Una llibreria és una república

8562767014_f477029712_z

M’agraden les llibreries que són com a aparadors. M’agrada mirar a dins, des del carrer estant, enmig del trànsit de cada dia, i comprovar com el soroll del meu voltant es va esmortint a partir del moment que els meus ulls comencen a seguir el quefer dels compradors de l’interior, mentre van tastant amb la mirada i amb la punta dels dits novetats i reedicions. La Central se m’ofereix així sovint; com un oasi, a la plaça Vicenç Martorell, a Barcelona. També la llibreria el Saltamartí, a Badalona.

La llibreria és una de les moltes repúbliques que conformen una ciutat on val la pena viure.

La creació constant

aravadebo1“Us n’adonareu de seguida: el disc és molt senzill. Un parell d’assaigs i a gravar s’ha dit. No hem pretès de fer filigranes, no volem que només se’ns escolti, volem que se’ns canti. El nostre intent és que les cançons siguin de participació. En algunes observareu que els infants o desafinen o fugen una mica de to. No podem dir que tant se val, però crec que el pitjor és que els infants no cantin”. (…) Tingueu presents aquestes coses: no us lligueu massa a les orientacions que us donem; sigueu creadors, inventeu nous jocs, nous mims, noves danses. No sigueu massa exigents a conservar intactes totes les lletres; el cant popular ens brinda l’oportunitat d’una creació constant; no en feu una simple còpia.”

Buscava uns versos per a la meva contribució al Dia de la poesia catalana a internet que es celebra avui i m’he topat amb Uni dori, un vell disc dels Ara va de bo. M’ha agradat llegir en Xesco Boix i les seves indicacions per als pares i mares que fa 40 anys es deien Jaume i Mercè; Dimes i Maria Carme i que avui es diuen Natalia i Oriol i Maria i Pere. Parla de cançons infantils. Però podria parlar de poesia. La “creació constant” es dóna en una cançó popular i en uns versos estimats, és la llarga cadena que d’aquí a uns anys, segur, seguríssim, continuaran en Miquel, en Dídac i en Martí… ;-)

La cal·ligrafia de la llum

“La cal·ligrafia ferma de Pellejero i la màgia de la llum dels seus pinzells convida a entrar en atmosferes, sentir temperatures, viure les estacions de l’any i les hores del dia i de la nit”. Ho explica bé en Toni Benages, el comisari de l’exposició que l’Espai Betúlia de Badalona dedica a un dels nostres dibuixants de còmic més internacionals, el badaloní Rubén Pellejero. L’exposició, amb el nom de La cal·ligrafia de la llum, es pot veure fins a finals de juliol i val molt la pena. No és només la qualitat incontestable de l’autor, o l’elegància i efectivitat del muntatge… és que és tot un privilegi poder veure d’a prop el procés creatiu d’un artista, amb el rigor i la passió que traspua una exposició, l’interés de la qual va molt més enllà de la ciutat de Badalona. .

Versos (prestats) per a en Miquel


“Daurats migdies dels minvants d’hivern! / Ara és temps de morir, que la vida comença. / Com un foc invisible, meravellós, intern, / sota la terra nua batega el crit etern / de la larva, l’arrel i la semença.” (Màrius Torres. A Febrer. 1937)

“Tu destino está en los demás / tu futuro es tu própia vida / tu dignidad es la de todos” (J.A. Goytisolo. A Palabras para Julia. 1979)

“I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre. / Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val: / recordareu el batre la pluja en aquest sostre / i com és dolça l’ombra del porxo paternal.” (Joan Maragall. A En una casa nova. 1910)

“Dos tempos dos espellos xurdiron / as horas das postas de sol. / Para dubidar de novo á beira dun río. / Para sair de novo, agora, outra vez / ó camiño.” (Rafael Lema. A Primera Singradura. 1999)

“Every mountain is not the same / every cloud won’t bring the rain / every spark won’t start a flame / every heart won’t let you down.” (Greg Trooper. A Every Heart Won’t Let You Down. 1998)

“Molt més que el sol, / molt més que el sol / m’agrada aquest estel. // Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!” (Joan Argenté. A Un grec, un groc i un negre)

* En Miquel Lladó Touzón va néixer a Badalona avui fa just una setmana, el 5 de febrer de 2012. Aquesta és la làmina que hem penjat a l’incubadora d’en Miquel per donar-li la benvinguda a ell i a tots els que aquests dies comencen a apropar-se a l’hospital per saludar-lo. Està molt bé, per cert; i nosaltres també (clar) i amb ganes de tenir-lo a casa ben aviat (què us he de dir!).

Els reis vénen

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació. La foto és de tres de les cerveses Dimoni, de Badalona.

 

Literatura a Twitter

Van néixer a Twitter com una tertúlia literària 2.0. Són la Neus Pinart, la Laura Santacruz i la Judith Vives, tres lletraferides en xarxa, autores del bloc Llegim i Piulem (http://llegimipiulem.blogspot.com). Aquesta tardor, han guanyat un dels Premis Blocs Catalunya i ara preparen diferents millores a la seva proposta d’obrir la literatura a través de les xarxes socials.

Llegiu en el seguent enllaç l’entrevista realitzada l’11 d’octubre de 2011, en directe i obert via Twitter, per @oriolllado a @npini@lalectora) i @judithvives i que ha estat publicada en la meva secció Tasques Connectades, al número d’hivern de la revista d’Omnium Cultural.