“Bicicleta, cullera, poma” és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.
El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.
Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes.
Potser és una guspira perduda d’aquell idealisme lluminós nascut en el cor d’aquells ‘progres’ –avui tan ridiculitzats– però que als anys seixanta es van rebelar contra la resignació i el ‘món donat per descomptat’. Maragall i la seva família es mostren sense doble moral, sense covard pudor, sense hipòcrita seguretat… I cal ser molt valent per fer això. Vet aquí el discurs d’un home d’esquerres, que ens arriba potent i ple de sentit… fins i tot quan ja no pot fer discursos.
