Vet aquí un discurs…

cftv4853“Bicicleta, cullera, poma” és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.

El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.

Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes.

Potser és una guspira perduda d’aquell idealisme lluminós nascut en el cor d’aquells ‘progres’ –avui tan ridiculitzats– però que als anys seixanta es van rebelar contra la resignació i el ‘món donat per descomptat’. Maragall i la seva família es mostren sense doble moral, sense covard pudor, sense hipòcrita seguretat… I cal ser molt valent per fer això. Vet aquí el discurs d’un home d’esquerres, que ens arriba potent i ple de sentit… fins i tot quan ja no pot fer discursos.

Dialèctica, progrés… i vaga

Faré vaga a mitges, perquè treballo pel meu compte i perquè tinc un lliurament el dijous. Per tant, m’autoaplicaré uns ‘serveis’ que espero que seran mínims, obligat per una dinàmica de treball en la qual responc directament per la meva feina, que sóc autònom, jo. Així doncs: a mitges, però faré vaga.

Però no m’aturaré per donar suport als sindicats (per als quals sóc, sembla, l’eterna assignatura pendent), ni tan sols faré vaga en contra de la reforma laboral del govern estatal (al capdavall, el govern estatal aplica unes polítiques convingudes en un àmbit superior i preocupantment difús). Faré vaga perquè el nostre model econòmic i social està en discussió. I com que em sembla bé que el nostre model ecònomic i social estigui en discussió… vull dir-hi la meva. La dialèctica és el motor del progressisme, no? La vaga és la meva modesta contribució –una de moltes, atenció– a aquesta dialèctica i més quan, avui, hi ha temes fonamentals que no estan prou ben enfocats, al meu entendre: la sostenibiltat de l’economia, l’equitat social, el compromís amb el territori… No és perquè res canviï, que faré vaga; sinó precisament pel contrari. Perquè vull que canviïn més i, sobretot, millor. Podríem dir que la vaga és un assaig, de molts altres que caldran… en la línia del que deia el sociòleg Alain Tourain al País d’ahir: “Si no encontramos palabras que rompan el silencio y acciones que nos saquen de la parálisis, la crisis será el destino de Occidente. La pasividad y la resignación no son solo consecuencias, sino causas profundas”.

* Per cert, Media.cat ha presentat un informe interessant sobre la manera com els mitjans estan tractant les reformes econòmiques. Hi podeu accedir, aquí. D’altra banda, diferents veus alternatives han posat en marxa 29-s.net un espai web on compartir informació sobre el seguiment de l’aturada. Un complement necessari en un menú informatiu poc centrat.

Imaginem un país… i el farem realitat

invictus-clint-eastwoodTot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d’un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d’un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d’abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d’una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d’aquell encontre esportiu totes les oportunitats d’un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica…

En Roger Palà explica molt bé en aquest apunt del seu ‘Darrera la nevera’, dedicat a Mandela (precisament), el llarg camí dels col·lectius per aconseguir transformar les coses… tota una lliçó en aquest temps d’arengues apressades i fórmules màgiques per aconseguir la independència… Taxan! Ai… diu en Roger aixecant la cella.

I sí. En la carrera per demostrar quin és el patriota més ràpid, ens mostrem obsessionats en números i percentatges, greuges comparatius i improbables casuístiques. Però per ser independents no cal només canviar el nostre estatus administratiu (això, en realitat, ve després) sinó que, abans, cal aprendre a mirar-nos al mirall (per descobrir que som més dels que ens pensem, per descobrir que som una cosa diferent del que crèiem). Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades.

Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.

PS. Ah, per cert, crec que el nou diari ‘Ara’ va una mica d’això mateix.

L’internauta, punt i seguit.

La notícia no és que l’Internauta desapareix, sinó que l’Internauta, aquest programa tranquil i saludablement tafaner sobre tecnologia, desapareix de la nostra ràdio pública. El programa, ho diu el mateix Vicent Partal, continuarà via podcast (que la ràdio ja no necessita el dial). Tanmateix, la notícia em deixa perplex i força trist. Perquè l’Internauta era un programa excepcional, un capital envejable per a qualsevol capçalera periodística.

Durant una bona collla de temporades, l’Internauta ha aconseguit el que pocs programes a penes poden assolir: superar l’escaleta (és a dir, un conjunt de temes ordenats amb intenció periodística i radiats professionalment) per convertir-se en conversa, palpitant suggeridor d’idees, més que de gadgets; de projectes, més que de programes; de comunitats, més que d’empreses de software. L’equip de Partal ha tramat damunt d’una taula que era mig ‘timeline’, mig ‘tertúlia’. El resultat: un programa geek amb sentit de país; un pèl descregut, amb una curiositat exigent i un do rar en el periodisme tecnològic per prendre distància de l’entusiasme 2.0.

Hi ha una part molt important d’aquest país que s’ha compromès amb una tecnologia cívica i que ens ha convertit en un referent. L’internauta no està darrera cadascuna dels centenars d’iniciatives que han convertit Catalunya en un bullidor d’innovacions a la xarxa, però les ha explicat totes i ha jugat un paper clau perquè arribessin a bon port. Seguirem l’Internauta en podcast, és clar. És perquè ens agrada, però també perquè el necessitem.

Pedra, pi i onada

El mediterrani regala una de les seves millors cares al Golf de Roses. I ho fa malgrat el que no surt a la foto i ho fa malgrat el que sí que hi surt: aquestes vuit ‘sombrilletes’ de coco i aquestes pobres tumbones barates apilades que es veuen en la imatge i que no aconsegueixen espatllar la senzillesa atemporal de la pedra, el pi i l’onada vistos des de Sant Marti d’Empúries.

Forges, quatre paraules

En Forges en té prou amb quatre paraules, allà on altres necessiten diverses pàgines. El dibuixant ens interpel·la des d’una tendresa que es tot un desafiament en aquests temps tan crispats, en aquesta vinyeta publicada avui a El País. La prohibició de les corrides de toros a Catalunya, aprovada ahir per majoria absoluta al ple del Parlament, després que una iniciativa popular portés a consideració el debat als parlamentaris, ha omplert rius de tinta i bits. Recomano un parell d’apunts de dos blocaires amics: la Dolors Sabater amb Olé i l’Ismael Peña-López amb Toros no: centrando el debate.

Més sobre banderes

Sobre les banderes espanyoles, des de l’independentisme. Una visió singular, la de Pere Meroño. D’això que s’ha anomenat amb tremendisme (i també una certa temeritat) ‘guerra’ de banderes, el blocaire de mesvilaweb apunta en aquest article:

“Sobre el segon factor [les banderes espanyoles als balcons], penso que l’efecte és bo: tot allò que faci més visible la pluralitat del país, la cohabitació entre cultures, referències nacionals, llengües, ajuda a què el camp nacional, que el sobiranisme modernitzi i pluralitzi el seu discurs, tot fent-lo més divers, amb més registres, tons, girs…”

Hi ha un parell de coses que em semblen interessants, aquí.

Una: La ciutadania del nou estat tindrà identificacions diverses amb símbols diversos: i no passarà res, perquè això passa a tots els estats i perquè, de fet, tots ens identifiquem amb coses diferents, sovint contradictòries. Així som avui (deu ser tot allò de les societats líquides: nota al marge).

Dues: la ciutadania no la determina l’adscripció a un determinat color polític. Hi ha catalans a favor de l’independentisme, en contra i catalans a qui tan se’ls en dóna. Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar. El consens no és en el “sí” o el “no”, sinó en que això es vota democràtica i cívicament. L’estratègia que reclama el blocaire no és la confrontació sinó la de la invitació, la proposta, el debat. En Pere Meroño demana més ‘registres, tons, girs…” en el moviment sobiranista.

Ja en som més! Bé, bé.

(Un altre apunt sobre) La finestra

“Tens un projecte per a tothom, però et diuen que vols dividir; vols una solució per al teu país, i repeteixen que vols saltar a l’abisme, l’únic que et proposen és passar 30 anys més negociant, 30 anys més explicant el mateix, 30 anys més dins del bucle”. Així comença la invitació a llegir el document ‘S’ha obert una finestra’, l’interessant i oportuna crida/reflexió sobre la independència, proposada per en Joan Carreras, Janquim. Reserveu-vos mitja hora per a llegir-vos el document, que val molt la pena.

Fa uns mesos en Janquim va fer córrer el document entre algunes persones. Jo aleshores li vaig fer arribar tot un seguit de notes (les podeu llegir aquí; -disculpeu per què el document també és una mica extens).

En tot cas, el text del Janquim s’afegeix amb excel·lència a un debat cada vegada més ric i engrescador sobre el país. Un debat saludable i necessari perquè és en clau de futur, senyal que som vius; i en clau democràtica, perquè serem, sí, el que volguem ser.

Enfadats? Enfeinats!

Dissabte, a Barcelona, una gran multitud cívica va col·lapsar els carrers de l’Eixample. “Som una Nació: Nosaltres Decidim”: un lema que enllaça certesa i conversa; la constatació del que som i la potència –el desafiament– de la pregunta. Som i per tant decidim.

Com volem ser? La realitat no imutable, el país en construcció; quin concepte més refrescant i modern; davant de l’immobilisme del país veí, entestat en el ‘tst, això no es toca’. Pocs crits en contra el PP o a favor de l’estatut (jo, en la zona on em vaig moure no en vaig escoltar ni un, per cert) i, en canvi, ganes, pressa, per traçar camins, aventurar solucions. Estem davant d’una agenda desbordada i, suposo, finalment superada. Els partits polítics hauran de fer alguna cosa més que ‘reajustos’, aquí. És possible, això no obstant, que no hi hagi canvis molt significatius d’ara fins les eleccions de la tardor. Aquesta corrent és més profunda; és, en realitat, un procés constituent.

La manifestació de dissabte era impressionant pel nombre de persones que va congregar (que també), però també pel tipus de manifestant que hi va participar. Gent molt motivada, amb bon humor (sorprenent, no?): poques consignes consorciades, poques banderes manufacturades industrialment, amb persones de plantejaments i visions barrejades en la multitud. Molta gent de cultura associativa: activistes de pelatge divers provinents de grups de teatre, d’associacions d’acollida, de colles tradicionals, d’agrupacions professionals… Bon senyal, aquest. Són persones que es mouen cada dia, compromeses amb el país i no pas amb els cicles electorals, o amb la flama volàtil d’un triomf esportiu. És gent que vota, també. Puntualment. Amb exigència.

Vet aquí aquesta gran minoria creativa implicada en el futur del país. Un riu de pensament que desborda sigles i etiquetes. Els partits polítics que ho vulguin (o puguin) faran bé d’escoltar aquest col·lectiu tan divers, compromès amb un país diferent.

El clam de futur necessita concretar-se en una opció política… sí, és clar. I, de forma imprescindible, també ha d’articular-se a la societat civil amb valentia, amb claredat, amb ganes d’escoltar i compartir les solucions sobre els diferents reptes que un país ha d’abordar al segle XXI: com és la identitat amb molts i nous referents?; com podem ser competititius i responsalbes en un món globalitzat?; com ha de ser l’educació en l’època d’internet?; i les infraestructures?, etc. Dissabte vam fer un primer pas important. Òmnium és un espai tranquil i divers on articular moltes d’aquestes visions. Crec que és el que toca fer ara.

Una ciutadania enfadada? Una ciutadania enfeinada!

Una caixa de llapis de colors

“Que fem? On anem?
D’on venim?

Però aquí hi ha una caixa de llapis
de colors”

Vet aquí el poema ‘El sol detingut’, de Joan Brossa, inclòs en El Saltamartí. Sempre m’han agradat, aquests versos. Avui són especialment oportuns, a unes poques hores de la manifestació “Som una nació: Nosaltres decidim”. El poeta ens remou amb el seu bon humor, tot convertint, com un houdini patriota, l’esgotador debat sobre les identitats d’ahir en l’engrescadora conversa sobre les identitats d’avui.

* El nano de la foto que acompanya aquest apunt sóc jo mateix. No sé ni els anys que fa que defenso l’estatut… potser és el moment de fer un pas més, no? Va, ens posem d’acord?