… vet aquí una d’aquelles píndoles tan trivialitzades pels manuals del políticament correcte, facció I+D: “la necessitat d’innovar.” Aquesta mena d’instal·lació poètica; ben intencionada en ironia, i visible encara al carrer de l’Espaseria, al Gòtic; sembla voler reivindicar el significat que, massa sovint, maldissimulen els mots.
Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys). El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…
En la manifestació unitària del 10 de juliol contra la retallada del TC a l’Estatut hem saber visualitzar l’energia i les moltes raons que bateguen rera el que tot just ara comencem a consensuar com a país (volem decidir, som una nació). És, si es vol, la manifestació del mínim comú denominador; però en cap cas la manifestació d’un discurs còmodament aigualit. D’aquí dos dissabte, milers de persones recorreran els carrers d’un present (imperfecte, però tangible: allò que som) i no pas els camins incerts del condicional (allò que voldríem). És un encert (un triomf, també) que el lema posi l’accent sobre un valor democràtic i cada vegada més ‘central’, el del dret a decidir. I crec que està bé que la pancarta inicial digui això mateix: que som una nació, que nosaltres decidim. No es tracta de demostrar res a Madrid, ni de ser més ‘patriota’ que ningú, ni tan sols de defensar l’estatut (pobret)… aquesta convocatòria és necessària perquè situa el marc de la sobirania de Catalunya en el corrent principal de la societat.
I això és el que compta, ara; perquè això, més que un bon eslògan, més que un discurs perfecte i pur (però finalment inútil), és la nostra garantia de futur. La manifestació del 10 de juliol no és per si volem la independència, la federació o l’autonomia; és perquè volem decidir com volem ser. Són dues coses diferents. L’independentisme ja està ben autoafirmat (no li cal, en aquest sentit, reclamar una manifestació ‘només’ independentista). La pregunta (és a dir, la feina a fer!) és una altra: com podem fer partícep el màxim nombre de persones d’aquest debat sobre el futur del país? Com podem fer veure a tots els catalans i catalanes que els nostres interrogants són també els seus? Sabrem escoltar i incorporar les altres visions (també legítimes) de la nostra societat?
Serem independents si la gent del país ho determina en unes eleccions. L’afirmació, per tant, ha d’esdevenir invitació (i també seducció, consistència, seriositat). Per mi, la manifestació del 10 de juliol a Barcelona no és ni punt de sortida, ni punt d’arribada. Més aviat és la captura d’un moment concret en un territori, és la foto d’un diàleg ciutadà que cada vegada interessa a més persones, i que cada vegada està més deslliurat de la por, i que cada vegada és més constructiu.
Podria ser una conversa caçada al vol, un diàleg a mitges, incomplet en el millor dels casos, fallit en el pitjor. El titular de La Vanguardia afirma: ‘va ser una temeritat’ i el Periódico li ho discuteix amb una altra afirmació, disfressada de pregunta: ¿només va ser una imprudència? El desgraciat accident de la revetlla de Sant Joan a Castelldefels, quan un tren va atropellar una desena de persones que atravessaven per un lloc on autoritzat la via, ha tenyit els mitjans del país (i de fora) d’elegant truculència. Al debat sobre la gestió dels serveis públics i l’estat de les infraestructures s’hi han confrontat majúscules reflexions: quina és la moral de la nostra joventut? On ens portarà el seu hedonisme… uf! El pes de la culpa (de l’altre), el gran liet-motive que connecta una bona colla de segles per aquests verals, es mostra bé de salut. Els titulars d’avui, tan diversos, tan contradictoris, tan frustrants, es poden veure, també, com un joc de miralls. I les xarxes socials –definides aquí a la perfecció amb la interacció fluïda entre els blogs i Twitter– esdevenen el fòrum en el qual, superant l’ombra de les velles capçaleres, té lloc un refrescant i necessari debat sobre una de les nostres eines per ‘veure’ el món, el periodisme.
> Sobre #Castelldefels, al blog de redacció a BTV Notícies.
> Tabú, al blog d’Àlex Gutierrez a Escacc.
> No era tabú, era prudència, de Saül Gordillo.
> Impaciència mortal, per Salvador Giner.
> Los hechos, señores, los hechos, al blog de Toni Piqué.
> La responsabilitat Individual, per Vicent Partal a Vilaweb.
Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’Austerlitz de W.G. Sebald es mira davant del gran mirall trencat que és l’Europa del segle XX i cerca en els detalls dels espais urbans (estacions, balnearis, cementiris, biblioteques) les veus d’un passat robat. L’Austerlitz va ser salvat d’una mort prematura en ser arrabassat dels braços dels seus pares, jueus enmig de l’ebullició nazi. Austerlitz inicia a Gales, on és adoptat per un pastor protestant, la cerca de l’escàpol fil que cosirà la terrible ferida que infecta el seu dolor inabordable. El llibre comença a l’estació d’Anvers, a la sala dels passos perduts, sota la cúpula immensa d’una edificació fosca i fantasmagòrica, que és com un gran esquelet enmig d’un paratge brumós. L’autor marca el to de la novel·la, allà: personatges que miren enlaire, perseguint pistes en la pedra de les grans edificacions públiques i que miren d’escoltar-ne les veus. Perquè Europa, la vella Europa, és plena d’aquestes veus: que la pedra no és mai muda, i menys en aquest continent. Un dels últims passatges de la novel·la té lloc a l’espectacular seu de la Biblioteca Nacional de França (BNF) François Mitterrand, a París. “El nou edifici de la biblioteca, que, pel traçat i per la regulacio interna, que raneja en l’absurd, prova d’excloure el lector en tant que enemic potencial, podia descriure’s (…) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat.” Austerlitz confecciona un àlbum de retalls (el llibre conté imatges, apunts manuscrits, imitant una llibreta de viatges) i així, en realitat, va constuint la seva memòria (la nostra memòria, també). Sebald és pessimista. Europa es tapa les orelles, tota orgullosa, en l’assèpsia mentidera de la gran edificació de la BNF de Dominique Perrault.
Confrontació de mirades en una de les capitals turístiques del país. En aquesta fotografia dins la fotografia descobrim el relliscós camí que connecta l’anunci i la realitat. No és fàcil reconduir el marc que pressuposa aquest díptic (expectativa/decepció) i, tanmateix, aquest és el repte (repte inexcusable) que avui afronten poblacions com Roses (i tantes altres), captives encara d’un model en crisi. Apunt en tangent per a un debat ric i necessari sobre el model de turisme: o com passar del díptic (dues opcions confrontades) al ventall (diversitat d’opcions nascudes d’un mateix punt)?
* A Roses, i en molts llocs del litoral, estan fent feina, eh? Vegeu la Fundació Roses Història i Natura o altres iniciatives com el Seminari Propaganda.
Interessant, molt interessant, la peça que, ahir al vespre, va emetre TV3 en indiscutible prime time: Adéu Espanya?. Un interrogant més aviat retòric, el que Dolors Genovès, la directora del reportatge, va situar al final del vers de Maragall, escrit a finals del segle XIX però que es manté actual i desafiador com el primer dia. ‘Adéu Espanya?’ em va semblar un document interessant, ben realitzat (un pèl sobreproduït, potser), oportú, i suggerent. Normalitza (i en certa manera actualitza) una visió bandejada durant anys, dècades, de la televisió catalana (i de l’statu quo mediàtic en general). L’emissió del documental exemplifica (ep, és una més de les diverses senyals) la superació del marc de la transició: és refrescant la manera com comencem a abordar qüestions tabú, l’avidesa amb la qual cerquem exemples i referents per bastir un autèntic debat col·lectiu (encara no hem arribat a aquest punt, però) sobre el nostre futur. ‘Adéu Espanya?’ ofereix, doncs, elements (dret internacional, competitivitat, perspectiva de futur… i no pas por, odi o fatalisme) a una conversa indefugible com a país.
Però no és un documental, ‘Adéu Espanya?’, o no exactament. Diria, més aviat, que és el plantejament d’una tesi. L’interrogant del títol és retòric (insisteixo): el guió camina sobre la causalitat, no la dialèctica. Això li treu valor? Diria que no: almenys si som capaços de passar del ‘Veus? com tenim raó?’ al ‘I tu què en penses?’. Que la bona notícia seria ara poder veure un ‘Hola Espanya’ –ja ens entenem– per descobrir quins són els arguments dels que creuen que tenim futur dins el projecte ‘Espanya’. Que si això passés voldria dir que, com a societat, estem ja en plena discussió, i que per tant hem començat a corregir un dèficit democràtic. Que es pot parlar de futur sense l’amenaça de cap exèrcit, que així ho estan fent a Grenlàndia, Escòcia o Quebec.
La figura petita d’un artista urbà és observada amb gravetat per l’enigmàtic rostre de Dr. Hofmann. El graffitt dins el propi graffitt, un nou afegit –aquesta personeta enxampada amb l’esprai a la mà– ens obliga a fer una relectura sobre allò que ja semblava dit. La mirada del Dr Hoffman amenaça o protegeix? Els artistes urbans es mouen amb comoditat en el caràcter efímer de les seves propostes, que enriqueixen a partir de l’acumulació de capes de significats. Un mural és una obra col·lectiva que, en el fons, ni comença ni acaba. El missatge, aquí, no es fixa mai, sinó que es construeix de forma orgànica i suggerent –bé que també de manera esquiva i confusa– a partir de les aportacions i les visions de molts. L’art urbà com a metàfora del desdibuixament de les identitats.
Bé, ho dubten molt la gent de l’Ateneu Popular de l’Eixample. Ho expressen amb un grafisme potent i tenebrós en aquest mural del passatge de Conradí, a tocar del carrer de Sicília. El paisatge urbà convertit en un immens bitllet de dòlar. És, aquesta, una anàlisi política amb un esprai de traç gruixut. L’endemà de la borratxera financera la realitat arma de raons els menys entusiastes; i el que era caricatura interessada en el moment de ser estampada a la paret, va esdevenint, a cop erràtic de decisió econòmica, lúcida crònica del present. La ironia és suculenta, però també indigesta, en aquest cas. Perquè la crisi estén les urpes i gela els somriures. Ara no és l’hora de la broma ni del ‘ja t’ho deia’, però potser si de preguntar-nos pels motius pels quals ens vam deixar embriagar per aquella infantil i còmoda alegria (ep, compartida per bona part dels tertulians i ‘experts’ més mediàtics). Que durant massa temps, ens va semblar que del que es tractava era només de fer sonar la bossa.
Va, per fi, puc entrar en el debat… l’Ismael Peña-López sostenia en el meu FB (tot comentant aquest article) que el pop català té, avui, propostes molt fluixes. En Xavi Giró i l’Agnès Rotger li responien dubtant del criteri: fluixes pel sol fet de cantar en català? L’Ismael responia amb flegma: bé, tot és un tema d’estadística i de sedassos. “Si es dóna un grup bo cada 1000 grups, és més probable que hi hagi més grups bons en anglès, en francès o en almany que en català”, deia.
I a veure, hi ha coses interessants, aquí. En primer lloc, dues preguntes. (1) L’art té a veure amb l’estadística? I si és així, què fem amb els jueus, tan intranscendents en termes de població, i, en canvi, amb tants premis Nobel, Pulitzer, Oscar, Grammy, etc. (2) El rock’n’roll té a veure amb la virtuositat o amb la proximitat? Amb la tècnica o amb l’empatia?
Dit això, i evidenciat que aquest és un debat relliscós però també suggerent, em sembla que… (continueu llegint, aquí)