Poesia visual al carrer Bonavista del barri de Sant Crist de Badalona. La casa que vull de Salvat Papasseït convertida en una mena d’instal·lació involuntària i precisament per això imprevistament artística. Entrevistant la vella Baetulo amb molta imaginació i un parell de pots de pintura.
El Centro Virtual Cervantes, així com diversos i solvents atles d’arquitectura, la seleccionen com un dels edificis més interessants de l’àrea metropolitana. És la discoteca Gran Velvet (més informació, aquí), d’Alfred Arribas. La discoteca està abandonada des de fa uns anys i avui és com un gran vaixell fantasma. L’encara espectacular estructura resta condemnada a l’espera de qui sap quina operació urbanística al barri de Montigalà, a Badalona. De brillant catedral de la nit –Gran Velvet havia de redefinir l’oci nocturn, quan va ser inaugurada– a ferralla pendent de subhasta.
Dos dels parcs més grans de Badalona no tenen nom. O sí. Els presento: es diuen G-4 i G-5. No són dos prototips d’ordinador, ni el nom d’una exclusiva reunió de líders mundials. És el nom tècnic que un desganat enginyer els va posar fa uns pocs anys, uns mesos abans de la seva inauguració, l’any 2003. I així s’han quedat, pobres, trist esborrany del que havien de ser, tocats (i enfonsats) per la ironia de la burocràcia administrativa i la indiferència militant de molts badalonins per la seva pròpia ciutat.
El cas és que els dos espais sumen una superfície notable, de quasi deu hectàries. I si les sumem a les del Parc de Montigalà, amb el qual limiten, resulta que tenim una de les principals taques verdes de la ciutat. El que compta és la realitat del verd, no pas el nom amb el qual el coneixem, diran alguns. D’acord… D’acord? D’acord a mitges.
Què ha passat amb el G-4 i el G-5? Ens n’hem oblidat? O és que no ens importen gens? Aquest debat no és menor ni és un debat de perepunyetes. És un debat pertinent.
El nom de les coses és important, perquè el procés de posar-nos d’acord en la forma com ens referim a allò que ens envolta és també (i principalment) un procés per reconèixer i reconèixer-nos. Els dos parcs sense nom reflecteixen una ciutat que no es troba, quan es mira en el mirall.
No parlem de nomenclator, aquí. Tampoc parlàvem de nomenclator quan demanavem la plaça Pompeu Fabra o Alcalde Xifré. El debat, menystingut per alguns, era, i és encara, sobre com s’explica la ciutat: com es veu Badalona a sí mateixa i com es presenta fora del seu terme.
En realitat, Badalona deia moltes coses quan no ‘deia res’ de Fabra, el seu ciutadà més il·lustre; o de Xifré, l’alcalde afusellat pels feixistes. Allà on altres ciutats s’haguéssin espavilat a reivindicar i reconèixer les dues figures, nosaltres ens vam mostrar desmemoriats, desagraïts, insegurs de qui som (i que volem ser).
Malgrat el paternalista mig somriure dels opinadors de sempre i la volàtil visió estratègica d’alguns dels nostres polítics vam aconseguir remoure algunes coses: avui hi ha un compromís municipal per donar el nom de l’estació de metro al mestre Fabra i el de la plaça a l’alcalde Xifré.
Després de Fabra i Xifré (veurem com acaba la cosa, per cert), tocarà parlar del G-4 i el G-5. No us sembla?
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.
Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!
Un grec,
un groc,
un bru.
Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.
Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.
Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.
Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!
Un grec,
un groc,
un bru.
—
L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació.
Quatre raons per anar a veure Looking for Eric, de Ken Loach:
> Perquè està bé que Ken Loach cada vegada faci pel·lícules més optimistes. És signe de saviesa. La revolució la fan els que creuen que sempre queda una ‘possibilitat’ (tal i com diu repetidament Eric Cantona, comme lui même, al film).
> Perquè és una bona comèdia i perquè se’n surt molt bé en el retrat d’un futbolista de veritat: el taciturn Eric Cantona ofereix el seu capital humà en una interpretació molt irònica que és molt més que un cameo.
> Perquè el film té molt del John Ford més coral i descregut: la colla dels amics del protagonista té força de La taberna del Irlandés. Els companys teixeixen una xarxa de solidaritat, que és clau en la resolució de la trama. El ‘cowboy’ no va sol a enlloc. Les coses solucionen entre tots, de forma cooperativa.
> Perquè comparteix amb Clint Eastwood i el seu Gran Torino una preocupació per la degradació de les ciutats –les bandes juvenils, la delinqüència…– i coincideix en la solució personal i cívica del ciutadà, al marge de l’estat. Les dues pel·lícules reivindiquen igualment una mena de solidaritat intergeneracional a la contra de la tendència general, en la qual les persones són, en la mesura que es poden definir com a ‘targets’ de publicitat.
M’agraden els timbres vermells. Tenen alguna cosa que em recorda les ‘pelis’ d’espies d’abans, en un espai minúscul concentren totes les esperances d’un desesperat ‘Pla B’. Em fan pensar en la guerra freda i aquells telèfons que comunicaven Moscou i Washington permanentment. També eren de color vermell. No és casual. Passen coses, quan hom prem un d’aquests timbres. Tanmateix, el de la imatge, al carrer Barcelona de Granollers, es va quedar amb les ganes. És que em prenc massa seriosament els timbres vermells com per a trucar-hi frívolament.
Tres senyors de Sants van ser els primers a urbanitzar aquests terrenys, entre el 1901 i el 1903. Els germans Romaní i un tal Mas, de nom Climent, van constuir-hi tres torres, una per a cadascú. Les finques van aixecar-se en un espai de l’heretat Nena Cases, que avui dóna nom a un carrer i que abans, fins el segle XIX, era el topònim del lloc. Les Tres Torres, el barri, va créixer ràpid: envejablement situat en el cor de la Barcelona fina, mirant per sobre l’espatlla, des del damunt de la Diagonal. De les tres, llegeixo, només en queda una, de torre. Avui aquest barri senyorial és imprecís, com tots els barris de la ciutat que han anat diluint les seves singularitats en l’apressada Barcelona del tombant de segle. Però hom sempre troba la màgia, si la busca bé. En aquest cas, una càmera Lomo, model MiniDiana, hi ha ajudat amb una interpretació quasi onírica d’aquests carrers ombrívols.
El petit Jimmy Boyd va arribar al número 1 del Billboard de 1952 amb “I Saw Mommy Kissing Santa Claus”. La cançó descriu com, amagat rera una porta, mirant amb ànsia l’arbre de nadal, un nen descobreix la seva mare besant el Pare Noel. És la bonomiosa figura del sant nòrdic? És el seu pare? O bé és el venedor de la cocacola? És la meva cançó de nadal preferida, aquesta. Rera el sucre i les pures veus infantils de la tonada, hi ha un humor tallant i equívoc. És una nadala? O és el retrat d’una traïció capturada en la mirada confiada del petit de la casa? Vaig veure la mama fent un petó a Santa Claus…
La meva recopil·lació nadalenca d’aquest any és, de fet, una recopil·lació de versions d’aquest mateix tema. Accediu-hi aquí (cal que tingueu spotify) les meves preferides són les de John Prine, un dels secrets més ben guardats de la música nordamericana, i la de les Ronettes, des del 1963, dins l’insuperable ‘A christmas gift for you from Phil Spector’.
"La moda no existeix només en les teles. La moda és al cel blau, al carrer… la moda té a veure amb les idees, amb la nostra manera de viure, amb allò que està passant." Acompanya aquesta fotografia, que captura a la Ribera un fabulós graffitti de la Becca amb tècnica de paper pintat, una cita de Gabrielle Bonheur Chanel (1883-1971), filla d’un venedor ambulant i d’una mestressa de casa. La ‘Coco’ va néixer ben pobra. Va començar a fer ‘moda’ mirant l’enorme volta del cel blau. Després van venir les teles.
Tothom sap (ho hauria de saber) que les portades més boniques sempre són (i sempre han estat) les del New Yorker. Aquesta és especialment reeixida, i ha estat seleccionada per la revista TIME com una de les millors de l’any. No és per menys. La revista de Manhattan mai ha necessitat gaires paraules per emirallar-nos. L’il·lustrador Chris Ware ‘captura la màgia tardorenca de Halloween aportant un subtil i irònic comentari social”. Els petits juguen al ‘trick or treat’ mentre els pares que els ‘vigilen’ són a molts quilòmetres (molts bits?) de distància mirant les pantalles d’iphones i blackberrys. Amb molta delicadesa, aquesta il·lustració ens revel·la com els universos paral·lels no són només un argument per a la ciència ficció… sinó la característica cada vegada més evident de la nostra quotidianitat. La realitat dissociada.