El dolç sadisme de l’espera

Et protegeixes rera un silenci amable i prudent. Series el perfecte jugador de pòquer, si no fos perquè has canviat les cartes per les llepolies. S’ha de ser molt fort per saber convertir la salivera punxant en el pessigolleig de l’anticipació. Surts de la pastisseria un dissabte al vespre amb la festa del sucre palpitant damunt una safata de paper. Has començat a entendre el dolç sadisme de l’espera, indicador inequívoc: et fas gran. I així deixaràs reposar les delicadeses guanyadores al marbre de la cuina, per degustar-les l’endemà, amb la dedicació de les hores tranquil·les: el diari desplegat damunt la taula, el pijama i les lleganyes.

Ja es veu: a la Pastisseria Hofmann, del carrer Flassaders, fan màgia de la bona amb un croisant de gerds, una roda, una napolitana de xocolata i aquell petit pastisset que quasi no surt a la foto.

Danger! Turistes!

El Luna Park, el primer gran parc temàtic del segle passat, va obrir les portes a Coney Island, a Nova Jersey, l’any 1902. Durant un temps va oferir als nordamericans la possibilitat de viatjar a milers de quilòmetres sense haver d’allunyar-se més d’una desena d’estacions de metro de casa. El Luna Park es presentava a si mateixa com la ciutat excepcional, un territori suspès de tota lògica o tradició: tot hi era possible, allà: fins i tot viatjar a la lluna. Oficines de correu i de telèfon, restaurants, atraccions donaven ales al somni de la república independent. El Luna Park va acabar tancant, engolida per la ciutat. Manhattan va incorporar l’evasió en el seu menú de serveis. El Luna Park no va morir, va mudar la pell a Nova York i va començar a estendre l’ombra per cadascuna de les ciutats del món occidental.

"Bienvenido al parque temático BCN", diu aquest graffitti capturat al cor del barri de la Ribera, que sembla voler descobrir la sopa d’all amb un missatge que, a hores d’ara, ja és del tot previsible. Tota ciutat és un parc temàtic, avui, i cada cop més. L’urbs intercanviable, l’asfalt ‘low cost’: restaurants japonesos o mexicans que són la còpia de la còpia; les mateixes marques, les mateixes botigues, les mateixes cançons; el paisatge convertit en capritxós zàping… Vols un tatoo maorí? Un massatge xinès? O un cafè italià? El missatge d’aquest graffitti ens adverteix en la llengua dels 300 milions de parlants del risc de desnaturalització de la ciutat, al capdavall, el gran artifici. La calavera riu. De nosaltres.

L’atlas que batega

És el plànol d’una ciutat o és un cor trencat? Segurament, aquest òrgan ‘cridat’ a la ratlla d’un precipici per aquest ocellastre representa les dues coses al mateix temps. Eloqüent il·lustració, aquesta, pintada sobre tres rajoles i visible al principi del carrer Sant Pere Més Baix. Al capdavall, tot cor és un atlas: el mapa intrincat –com una medina, com els carrers d’un casc antic– on ens perdem i trobem a la vegada. Com podem saber que s’amaga al final del carreró: un cul de sac? la porta secreta als jardins del vell palau? El cor es cura amb la descoberta.

Aparicions en una paret mitjera

M’agraden les parets mitgeres. Són les plaques tectòniques d’una ciutat, el lloc on les peces d’asfalt i ciment es concedeixen un descans temporal, sempre expectants al següent moviment. Les ciutats es van fent així: imparables, incontrolables, bellament imperfectes.

Aquesta paret mitjera, sobrevinguda per l’enderroc d’una finca, es troba a Portbou i ha estat beneïda per una intervenció d’alt voltatge artístic, a càrrec d’un equip de graffiteres ben actives a Barcelona. Les Btoy i Sakristan. Les seves reconeixibles figures s’apareixen per interpel·lar-nos: les pedres de la ciutat són sempre pedres humanes. Ens contenen, ens expliquen. Allò que vam construir i allò que vam destruir.

Més informació, aquí.

Happenings costumistes

“Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d’un «Sud Global», tenyida d’un exotisme d’obligada mediterraneïtat. I així n’aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d’identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar a la uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d’un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s’hi passegen.”

Del manifest revulsista nord-català signat a Perpinyà el juny de 1998 per Pascal Comelade, Aleix Renyé i Joan Lluís Lluís. En la imatge, un detall d’una atracció infantil a Cotlliure, a la costa vermella, a la Catalunya Nord.

La jungla (de l’asfalt?)

En uns pocs anys la jungla va engolir les ciutats maies en el sonat final d’aquella civilització. Les grans piràmides van desaparèixer desfetes per la força de la natura entrellaçada en minúscules arrels innumerables. El verd va tornar a l’espai d’on havia estat foragitat amb falsa indiferència: persistent, venjatiu. La natura és, al final, la mida de totes les coses, el recordatori perfecte que el temps és cruel i inflexible, i que té mala memòria.

Els graffits de la imatge estan capturats en el Clot més oblidat, entre el carrer Verneda i Sant Joan de Malta. Són com la voraç vegetació de la selva, àvids de conquesta. En aquesta imatge veiem les rajoles d’un antic lavabo, les restes d’una cuina, la petja d’una paret mestra, tot plegat empassat per la força de l’esprai, la més terrible de les plantes en la jungla de… l’asfalt.

Localització de la foto, aquí.

Centre de disseny, botiga dels horrors

Quin cristo! Temible abigarrament objectes de decoració en un aparador de la plaça de la Font, a la Barceloneta. Una ràpida mirada i l’espai en qüestió ja s’ha convertit en altar del kitsch més descontrolat. I acabaria sent una instal·lació artística sinó fos per l’eloqüent despreocupació dels propietaris de l’establiment per suggerir-la a una nova mostra de la cultura Trash al CCCB.

Val la pena dedicar una estona a aquest caòtic despropòsit de criatures alades i objectes daurats –ni que sigui amb els ulls mig clucs–. Tot plegat per comprovar com tot eslògan mor del mateix mal i que cap frase, per enginyiosa que sigui pot resumir ni la més modesta de les realitats… perquè, de fet, no hi ha cap realitat modesta. Que una cosa és el que ens agradaria que fos, i l’altre el que és. Que una cosa és que la ‘marca’ Barcelona centre de disseny vulgui refermar un missatge descriptiu, i l’altra que acabi suggerint un missatge en interrogant.

FarmaCIA!

No et fiïs gaire d’aquestes senyals equívoques, els rètols de les botigues. El sistema de retroil·luminació treu de context aquesta elegant tipografia que es desajusta en una exclamació impossible. FarmaCIA! Amb quin dramatisme es clou la paraula, despullada del seu entorn més immediat: on som? Podria ser qualsevol lloc. I, tanmateix, som en un lloc que no és cap altre. A la part alta del carrer de Muntaner, baixant del Passeig de la Bonanova. M’enamoren els capricis de la ciutat: en apuntar l’objectiu de la meva càmera, el cartell d’aquesta farmàcia es transforma en l’ingredient sorprenent de la gran sopa de lletres. Una senyal equívoca. Una més. D’aquí néixen sempre els millors versos. A vegades… també les millors fotografies.

S’ho juga tot a un sol color

Aquesta flor s’ho juga tot a un sol color. Verd intens en un impressionant –per singular i minimalista– ram de crisantems, adquirit a www.herbs.es, una floristeria a descobrir i també un bon representant d’un nou estil d’establiment que selecciona amb rigor les pròpies cartes. Aquest és el comerç que s’acabarà imposant als millors carrers de les nostres ciutats. Vet aquí: una curosa selecció de plantes, flors i altres delicadeses ens subratlla amb elegància que… no, aquí no hi ha de tot. Els comerciants –els floristes, en aquest cas– reivindiquen el seu paper prescriptor… perquè només algú que domina i estima el producte que ven pot triar amb encert d’entre tanta oferta. I aquesta qualitat -l’habilitat de satisfer tot seleccionant- ja no és intercanviable: que aquí només triomfaran els millors i no els que venen més barat o tenen més recursos per a dedicar a estratègies de màrqueting.