+Article publicat al Crític, aquí.

“Badalonisme”: aquest és l’eslògan curt i aparentment neutre que, en la campanya del PP a Badalona al maig passat, jugava audaçment amb els colors corporatius dels seus rivals electorals, i amb el qual Xavier García Albiol va aconseguir un èxit electoral sense precedents, amb 18 dels 27 regidors presents al plenari. Des d’aquell moment, aquest “badalonisme” —entès com una declaració d’intencions que desborda sigles i ideologia— s’ha mantingut a la ciutat, tant de forma física (una gran lona amb el retrat de l’alcalde i la frase en qüestió continua presidint la plaça de la Vila) com ho ha fet en clau política (només cal repassar l’argumentari i el contraargumentari del govern i de l’oposició per veure la seva hegemonia abassegadora en el dia a dia al municipi). D’eslògan electoral a eix vertebrador del debat i de la política local, per tant.

Què hi ha rere aquest “badalonisme”? És realment, un moviment “sense ideologia”? És un fenomen nou en la sempre sorprenent política badalonina? És replicable? (continua)