Diga’m alguna cosa i l’oblidaré

El candidat 'Nadie'

“Diga’m alguna cosa i la oblidaré, fes-me partícep d’alguna cosa i l’aprendré.” He robat aquesta cita de Confuci del timeline de Natalia Touzón, que aquest cap de setmana passat va estar tuitejant en directe retalls del seminari sobre comunicació institucional Propaganda que va tenir lloc a Roses, a l’Alt Empordà.

I tot plegat em va fer pensar en la feina del graffitter Nadie i la cara somrient i muda del seu ‘candidat’. Nadie, l’artista urbà i el candidat’, van fer campanya l’any 2008 a la demarcació de Barcelona. En algunes parts de Badalona, com a Coll i Pujol, encara se’n poden veure alguns exemples (com els de la imatge). El candidat ‘nadie’ es presenta com la quintaessència del candidat perfectament intercanviable, i per tant perfectament prescindible; el candidat que, finalment, no és ‘ningú’. Al candidat Nadie ja només li queda el seu somriure. De tan que ha parlat, ha oblidat les paraules. Vet aquí l’antídot a la mala política: “… fes-me partícep d’alguna cosa i l’aprendré.”

No només es va suspendre un concert

“El concert del grup Els Amics de les Arts previst per ahir diumenge, 9 de maig, a les 21 hores, a la plaça de Font i Cussó, es va haver de suspendre a causa de la pluja” deia aquest matí; fa només unes poques hores; el web de l’Ajuntament de Badalona. Bé, gràcies per l’avís, però ahir el Facebook i el Twitter de molts badalonins n’anava ple, d’això. Què s’ha suspès? Ja ho sabíem! La pregunta és d’una obvietat desarmadora: ¿Quin sentit té informar en passat i no pas en present d’una notícia així, en una societat avançada com la nostra?

Per sort, la informació va circular ràpid i bé a través de les xarxes socials: i van passar coses interessants, tot i que no exactament noves o sorprenents. De nou, la font és la pròpia ciutadania, més o menys organitzada: el twitter de Vilaweb Badalona i l’abassegadora energia de Roger Melcior, un dels impulsors, gens casualment!, de rodalia.info. Dues d’aquestes fonts, de fet, van anar a buscar la notícia directament: un va parar l’orella al que deien els músics, l’altre al que deia el regidor. Les persones que es preguntaven si el concert s’havia suspès o no (en un moment donat van córrer molts rumors contradictoris), només podien confiar en aquestes actualitzacions ‘no oficials’. Ni l’Ajuntament, ni la pàgina oficial de les festes (bé, de fet aquesta, aviat farà 24 hores, encara no té la pàgina actualitzada!) ni la pàgina de Facebook en deien res. Res.

No és que l’amateur superi el professional, o que la ciutadania guanyi a l’administració (aquests són, en el fons, esquemes antics). És que la comunicació avui va més ràpid, és més fiable (perquè és més fàcil contrastar-la) i és més rica (perquè és més fàcil esdevenir font): i sí, també més complexa. I en aquest nou marc hi ha nous referents que ja no podem encapsular tan fàcilment: públic/privat, oficial/no oficial, car/barat, ràpid/lent, amateur/professional…

El que va passar ahir no és una anècdota, és un símptoma, un símtoma més, que ens cal incorporar totes les veus (i per tant totes les experteses i habilitats) en els processos estratègics de ciutat. I això és, precisament, el que intenta la Taula de Cultura.

Ikebana amb pedra i ferro

L’arquitectura ens tempta al joc de les abstraccions. Venint de la Barceloneta, camí de Poblenou… un capvespre suau i serè de primavera encertava a veure el que altres vegades m’havia passat desaparcebut: un joc impossible en els volums immòbils dels edificis. Rera aquests grans cossos, oberts a totes les mirades, s’amaguen molts secrets… vet aquí el que va passar –i que només en part aconsegueix mostrar la foto: en el ciment i el ferro es va mostrar la màgia d’una composició floral; la freda eficiència de l’autocad substituïda pel subtil ball d’imprecisos equilibris del mestre d’ikebana.

Una nova veïna al barri

Nineta versus Kid Acne

Fa uns mesos eren les guerreres de Kid Acne. Avui són les gràcils figuretes de Nineta, l’artista urbana de Barcelona, que ha tornat a fer una bona repassada al Raval amb els seus stickers en blanc i negre. Les característiques ‘ninetes’ de l’artista han desplegat els seus encants en diferents carrers i es presenten com una de les excitants novetats en el bulliciós panorama graffiter del barri. L’art urbà és efímer per definició. No badeu.

La gran novel·la americana

Captura de pantalla 2010-05-05 a las 22.15.41

En les cançons de Randy Newman es descabdella un món. Novel·la en primera persona, toponimia precisa, el dubte que ens emiralla en un sol detall, la picada d’ull de l’oncle murri al final d’un dinar familiar, l’anècdota erudita que a penes surt en cap manual d’història, l’horror de la guerra en la figura d’una noieta desvalguda, reflectida en el vidre de les ulleres de l’assassí, l’ensulsiada del marxisme apuntada en una reunió d’ampa en una escola de luxe de Beverly Hills… En les cançons d’aquest artista palpita una gran novel·la. El dilluns, l’escriptor Ramon de Espanya el comparava amb Cheever i Carver; unes setmanes abans, Quim Monzó n’elogiava la mirada literària. Ahir, dimarts, 4 de maig, l’escriptor i cineasta David Trueba i el popstar Lluís Gavaldà es movien impacients a la seva butaca del Zorrilla. Faltaven uns pocs minuts perquè Randy Newman debutés en exclusiva a l’estat espanyol dins el Blues&Ritmes. Totes les entrades exhaurides, naturalment, per disfrutar amb aquest gran escriptor de cançons –o hauríem de dir aquest gran escriptor que fa grans cançons?–, figura crucial en la història de la música popular al segle XX.

El discurs de la proposta

Un any de feina discreta, però diligent; petita, potser, però perdurable, segur. Més de cent entitats i moltíssimes persones avalen el projecte de “Badalona som tots i totes”. Fa uns pocs dies, a Sant Roc, l’Ateneu, amb la Fira d’Artesania i Entitats, ajudava a fer aflorar una Badalona exigent, compromesa i realista, que aborda cada dia els reptes i les dificultats, que sap que això, com la vida mateixa, ‘no són flors i violes’, però també sap que això, i també com la vida mateixa, no s’arregla jugant a ‘polis i lladres’.

“Badalona som tots i totes” va aconseguir el seus 5 minuts de glòria aquesta setmana passada. La polèmica amb el fulletó racista del PP ha fet que molts mitjans aprofitessin per demanar l’opinió del centenar d’entitats que treballen enxarxades per la cohesió social. No ho va tenir fàcil, la Dolors Sabater, erigida en portaveu de Badalona som tots. Ella ho resumia bé: fa més soroll un arbre caient que un bosc quan creix. Però és molt més, que això. I aquest ‘molt més’ ja no té tants micròfons.

L’incident amb el fulletó racista del PP badaloní posa a prova una idea de ciutat, no és només una picabaralla (una picabaralla política més). Per què tota idea de ciutat està lligada amb un relat, que conforma la manera com ens expliquem i la manera com som. ¿Com informem d’una ciutat complexa com la nostra, on hi ha moltes coses que no funcionen però que té en marxa projectes i iniciatives que valen la pena, que transformen coses? Com combinem l’exigència per solucionar allò que grinyola amb l’audàcia i la intel·ligència per detectar els petits brots verds d’un futur millor?

El pitjor de la política frívola i irresponsable del PP és que ‘segresta’ el relat de què és Badalona i contamina per sorpresa moltes anàlisis, fins i tot algunes que són plenes de bona intenció. Que és massa fàcil criticar el PP, però sobretot per què, al cap del dia, serveix de ben poc.

No és això el que ens toca, avui. Cal, naturalment!, un treball més afinat i més ben dotat (tot i que en aquest mandat s’ha avançat, i molt). Ens calen més polítiques públiques, un compromís a llarg termini. Però no parlem només de polítiques.

La tasca que tenim davant és, potser, més complicada; perquè requereix moltes complicitats i ens interpel·la a tots i totes. Desafia la manera com mirem les coses. Som vulnerables als atacs del simplisme perquè hem bastit la nostra estratègia en la defensa, i no pas en la proposta. Això és el que Badalona som tots i totes està intentant reconduir. Adhereix-te al manifest! Encara hi ets a temps!

Mulitsenyalètica

senyalsalaciutat

La ciutat és un jeroglífic? Més aviat direm que la ciutat és un gran joc, un gran joc global. Hi ha un artista urbà que es reclama invasor de l’espai, i un altre que marca amb una fletxa els camins que no duen enlloc. Fan ‘gires mundials’ en secret, omplint escollides ciutats d’una senyalètica que només es revela a uns quants. És un art que felicita i reconeix els ‘escollits’, un art que conquereix l’espai públic per reivindicar els significats privats (que no vol dir únics). El joc d’uns quants que, tanmateix, amb el seu calculat i suggerent hermetisme, acaba esdevenint una perfecta invitació per a tots. Res és evident, aquí, i potser tampoc fàcil. Però d’això es tracta.

“Ni la lletra de l’himne…”

Crazy Heart“Ni la lletra de l’himne sobreviurà a la cançó”, canten els Mishima en el seu Ordre i Aventura. I aquest verset em porta a la mirada fonda de Jeff Bridges, a Crazy Heart. És quan el maleït cantant de country entén, creuant la mirada amb la vella amant, que les cançons no li pertanyen i que el sobreviuran, per sort, cantades en silenci pel seu públic, com una promesa, com un conjur, com un refugi. El vell cantant comprèn finalment que una cançó no comença ni acaba, sinó que és un material poderós, que canvia vides per sempre. Sense saber com ni perquè passa això, ell enfilarà, absent, la carretera, com si no anés amb ell. És una metàfora bonica. La melodia sobreviu a la lletra, perquè hi ha coses que no es poden dir i explicar. M’agrada aquest retrat del músic com a facilitador de la màgia i la mística. La cançó sobreviu la lletra, la música sobreviu al músic.