En Ken du ulleres de pasta

away-we-go-posterEn Ken porta barba d’una setmana i ulleres de pasta, i la Barbie té el cabell negre i rinxolat, i unes bones caderes. Mattel ja no fabrica ‘parelles ideals’, ara ho fa Google, i el model és més real, però també més incert, més inquietant… estem passant dels models familiars de punt i final (el document ‘fixat’) als de punt i seguit (el document sempre editable). A “Away we go”, l’última pel·lícula de Sam Mendes, en Ken i la Barbie es diuen Burt i Vero, i encaren el camí de la maduresa amb la perspectiva del naixement del seu primer fill. La parella es dedica a fer el ‘niu’, com fan la major part de mamífers ’embarassats’. La seva manera de fer el niu, però, és ben simptomàtica de la nostra generació… per fer el niu, el desfan. Confosos, alegres i produndament espantats inicien una road movie vital (totes les road movies són sempre un viatge exterior i interior) que els portarà a buscar el millor model familiar, la millor casa on viure, enllaçant la visita a diferents territoris nordamericans. El ‘viatge’ és volgudament grotesc i és un encert, perquè el traç gruixut en la descripció dels personatges reflecteix molt bé la inseguretat dels protagonistes, que al final s’assembla força a la nostra. ‘Away we go’ s’apropa al conflicte existencial de molts joves avui amb una singular fórmula entre l’autoajuda i la sàtira. Aquesta versió ‘feliç’ de Revolutionary Road, l’anterior film de Mendes, és, finalment, un curiós cant a la família. El que troben finalment els nostres Ken i Barbie sembla una ‘anti-família’ –és volgudament petita, cerca l’aïllament– però és, ras i curt, una família.

Cap de setmana de tres dies

M’adhereixo ràpidament a la iniciativa de Time Out per a un cap de setmana de tres dies. Em deixo temptar per la proposta i en un parell de clicks ja formo part del col·lectiu del downshifting (aquesta paraula que els americans han inventat per resumir l’eqüació treballar menys, viure més). Així de fàcil, així de bonic. I així de ràpid… no sigui que en l’espera ens encalcin els dubtes que Jaime Gil de Biedma va expressar en el seu poema i que els seus versos…

“Pero después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,
escasas a propósito… Quizá,
quizá tienen razón los días laborables.”

… ens aixafin la guitarra.

Lomo, invitació a la descoberta

Mai he pensat que la fotografia capturés la realitat. En tot cas, en disparar la càmera interpretem allò que veiem, que ja és, de fet, una interpretació d’un tot que de tan gran, de tan divers, de tan complex no podem entendre. La interpretació de la interpretació de la interpretació… fins perdre’ns en la confusió infinita de la subjectivitat total. Hi ha qui s’hi atabala (comprensible, no cal dir-ho) i ho resol amb quatre paraules: les coses són així, la fotografia ens ensenya el que hi ha. Com si fos una ciència exacta. Bé per ells, sí. Però no. Les nostres fotografies són tan exactes com una pintura o una novel·la, una cançó. Ho són del tot, i a la vegada no en són gens. Mai he pensat que la fotografia capturés la realitat, deia.

Donava voltes a aquestes coses tornant de la botiga de fotografia. Hi havia recollit els primers originals disparats amb la Diana Mini, una càmera analògica de la casa Lomo que permet fer múltiples exposicions en un negatiu. Tenia a les mans el resultat d’un llarg passeig pels voltants de l’estany de Banyoles convertit en una deconstrucció enigmàtica, una mena de patchwork de moments. La filosofia Lomo reivindica l’imprevist, cercant la mirada que s’escapa al nostre món donat per descomptat. Les fotografies en qüestió, com la que il·lustra aquest ‘retall’, mostraven la realitat d’una manera que jo no havia ‘vist’. Ni enfadat, ni decepcionat… ni inquiet. Jo somreia emocionat, amb els còpies a la mà. No havia capturat el paisatge, d’acord, però tenia amb mi una invitació a continuar descobrint-lo.

Jo, també

yo-tambienÉs el primer dia de feina d’en Daniel. Està nerviós. Coneix la Laura, companya d’oficina. Se la mira i remira. Amor a primera vista. Intercanvi de paraules, algunes frases enginyoses. La cosa avança, o això sembla. Parlen, cada dia més. Ell esdevé l’amic conseller, ella… ella és ella. Complicada, encantadora, l’emoció del que és nou, i únic. Pura energia. I destrucció. Les coses és compliquen. Ell vol més; ella, no. És una història d’amor no correspost, una més. I caldrà extreure lliçons. El fracàs és sempre una senyal, o un recordatori: que hi ha moltes maneres d’estimar. La felicitat ja no té gust d’anís, com en els contes d’abans. “Yo, también”, dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro, ens presenta un jove amb Síndrome de Down i una noia amb Síndrome Prozac. Ells són en Daniel i la Laura, protagonistes d’una comèdia romàntica gens convencional. ‘Yo, también’ explica amb molta sensibilitat la situació dels joves amb Síndrome de Down, però és molt més. És també una reflexió sobre l’amor impossible, en la línia marcada per ‘La boda de mi mejor amigo’, on la vertadera història d’amor és entre un home gay (Rupert Everett) i una dona hetero (Julia Roberts) i, per tant, no és consumada i és pretesament impossible. Lúcida i valenta, aquesta pel·lícula aconsegueix una cosa molt difícil: que l’espectador s’emiralli en la història de Daniel, que s’hi identifiqui. Perquè… qui no ha estat rebutjat alguna vegada? Qui no ha estat tocat per la ma freda de l’amor impossible? ‘Yo, también’, ‘jo, també’.

L’omnipresència de la còpia

El barri badaloní del Progrés, escenari de les novel·les de Julià de Jòdar, va mudant la pell cada dia. Un anunci d’un centre d’estètica reflecteix uns velles parets mitjeres, al carrer Indústria. La força del que és únic –la vella finca, avui ja anècdota entre els nous blocs– ho té difícil davant l’omnipresència de la còpia –aquest anunci barat però amb un poder indiscutiblement multiplicador. La capacitat de reinventar-se caracteritza totes les ciutats. Però la capacitat de reinventar-se a partir de la singularitat és només pròpia de les grans; de les grans ciutats.

Go West

Arribavem a Girona però el cel semblava indicar-nos que estàvem a punt d’entrar a l’estat d’Oregon. És més fàcil viatjar quan els teus ulls deixen l’asfalt i miren amunt. Els fils elèctrics són les altres carreteres: milers de catifes voladores hi transiten amagades rera els grans núvols.

El París de les mirades cansades

3425278914_f2ffe8d29eParís, l’últim film de Cédric Kaplisch, és una història coral sobre les segones o terceres madureses i com a tal funciona. Sense sortir-se gaire del guió, amb un pols ferm i amb l’ajut 100% garantia de Juliete Binoche, que sempre està bé, la dona. Segones o terceres madureses? Sí. La cerca de la parella ja no és el ritus de pas de l’adolescència a l’edat adulta; ara és l’habilitat que tenim per reexplicar-nos i mostrar-nos més o menys satisfets amb el relat destil·lat. I després tornar a començar, quan ja no podem confiar en cap elixir de la joventut. Això és París, un manual pràctic de gent que a mig camí ha de confrontar-se a les preguntes més difícils: i ara, què faré de la meva vida? És ben encertat, el títol. Potser és el millor de la pel·lícula. Kaplisch no escull el nom de la capital de França per presentar-nos cap publireportatge del tipus ‘descobreix París aquesta tardor’. De fet, l’argument podia desenvolupar-se en qualsevol ciutat del món, però és una troballa que, precisament, es desenvolupi a París. Perquè París du el títol de ‘ciutat de l’amor’, i aquest és un mite que –com tots els mites– convé remirar-nos de tant en tant. I és bonic veure’l com si fos la primera vegada a través de les mirades cansades, de la roba arrugada, dels vinils ratllats.

La política europea és això

Unes llargues escales que van corbant el camí, un hall espaiós on ningú sap massa on posar-se i un intrincat capell de ferro, actualització d’aquella espasa, la de Damocles, damunt dels caps de tots aquests polítics, assessors, periodistes… 11 segons que resumeixen la política europea, avui.

Aquest vídeo el vaig ‘capturar’ dimecres durant la meva assistència al seminari Political Activism on the net, promogut per l’eurodiputat Oriol Junqueras. Més informació aquí i en aquest post de l’Albert Medrán. Del seminari em quedo amb tres frases: "el blog és com un joc d’ordinador, un joc d’estratègia textual" (Christian Engström, del Partit Pirata); "si hay esperanza en Galizia está en la rede" (Marcos Pérez de Vieiros) i "hem de ‘conversar’ amb els nostres opositors" (Christian Jones i Davie Hutchison, impulsor de la campanya .scot).

El western i la faula

imagen_petit_indi_1Tota bona pel·lícula té alguna cosa d’un western en el seu interior. Al capdavall, el western representa la quintaessència del cinema identitari, i la reflexió sobre qui som és, de sempre, un material artístic superlatiu: a les pel·lícules de l’oest (del oeste) hi trobem la narració d’un país en construcció, que es fa caminant vers la pròxima frontera; la confrontació amb l’enemic interior, dugui la destral de la guerra o un winchester fumejant; hi trobem també la bellesa universal en la nit estrellada; l’udol de la por que hi plana com l’àngel de la mort, en espectacular cinesmascope. Són interessants els westerns, perquè fan néixer les seves històries en les paraules majors. I no els fa vergonya. I és fantàstic, perquè fan que la ingenuïtat i la lucidesa facin bona parella. Hi ha westerns més enllà de Monument Valley. És ben sabut. Fins i tot hi ha westerns al Besòs. Marc Recha ens regala això, en el seu últim film. Petit Indi és un western d’aquí, avui.

Hi respon una pregunta gran: com som? Però la resposta prové d’un personatge petit. Assaja una resposta a la frontera, ingredient principal del gènere: la Barcelona desdibuixada en un urbanisme oblidat entre Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet. Una perifèria ignota, aquesta, suspesa entre la runa, la natura i un finançament europeu que no acaba d’arribar. L’Arnau, el nostre petit Indi, transita aquest terreny difús entre l’urbanisme oficial i el barraquisme, posant en evidència una Catalunya que ha volgut anar massa ràpid, que ha deixat gent a la reserva. A la reserva trobem ciutadans que ens semblen estranys, per no dir exòtics. Viuen en la natura que creix potent i tossuda entre l’asfalt, i n’escolten els senyals. És un país dins el país. Cap país que vulgui ser amb normalitat pot oblidar-se dels països oblidats. Una revindicació latent en aquest imprescindible pel·lícula poètica. L’Arnau, el protagonista, emiralla la cerca en el riu, el Besòs, que és un riu fosc, ple de misteri. És com si el riu pogués escoltar els dubtes del jove, com el riu que escoltava els personatges de James Stewart i Richard Widmark a Dos cabalgan juntos, de John Ford. En tot cas, és també el riu que cal atravessar per anar a la ciutat i a la seva llei incomprensible. Allà es troba amb la mirada trista de la mare, que hi és empresonada. En els seus ulls troba la resignada perplexitat dels que han estat deixats enrera. L’Arnau es consola en els ulls inquiets i buits dels ocells que peixa. Però finalment troba la resposta en la mirada perillosa de la guineu, rescatada a la riba del riu. El western acaba com una faula, en aquesta petita gran pel·lícula. Imprescindible.