Una (subtil) defensa dels Santa Claus escaladors

L’any passat m’hi vaig resistir perquè em semblava un tema més aviat previsible i perquè no sabia com agafar-lo. O més ben dit, se m’acudien moltes maneres per on entrar aquest assumpte, i no m’acabava de decidir. Ho va fer el fet que vaig deixar reposar el tema a la nevera-dels-posts-que-faré-algun-dia… i allà hi vaig anar donant voltes fins que vaig quedar ben marejat, vaig oblidar què volia dir, i va caducar. Però els Santa Claus escaladors han tornat un any després, amb perversa puntualitat. És per això que he tret la pols de les meves notes i he decidit compartir-les al bloc, tal com raja: la cosa, més o menys, aniria seguint aquests cinc pensaments: la furtivitat explícita amb la qual escalen les façanes els fa vulnerables i em genera un cert sentiment de simpatia: que no se n’adonen que tothom els veu? (1); la seva presència repetitiva és imprevisible, és com si seguís un codi ocult, un pla secret, un patró misteriós: què voldrà dir? Ho trobo molt suggerent (2); hi ha com un aire d’un vodevil desesperat: són els amants enxampats per un marit que torna a casa abans d’hora? Me’ls imagino veient perillar les seves vides penjats d’un cinturó vermell comprat al xino de la cantonada mentre sona percutivament un ‘Jingle Bells’ desafinat, versió muzak. La mort ens pot fer riure, a vegades (3). També hi ha tota la història aquesta de l’imperialisme cultural, el Pare Noel com a icona yankee, però la idea és massa ‘seixantera’ i, a més, no acabo de trobar la manera de desenvolupar l’argumentació, vista la roba que m’agrada, la música que escolto i el cinema que vaig a veure (4) i, finalment, hi ha la línia aquest del mal gust i l’horterada… que són brotxa gorda, i no traç exquisit, d’acord. Però no havíem quedat que el Kitsch era un moviment artístic? Caldrà que el CCCB en faci una exposició? (5)

Un pel·lícula necessària (i dolenta!)

Como los demás  (Comme les autres), de Vincent Garenq, és una pel·lícula necessària perquè subratlla que en la nostra societat hi ha moltes maneres de formar una família, i que l’únic que compta (o que hauria de comptar) és l’amor i el compromís que un pot aportar a aquest projecte, al marge de si la família en qüestió acaba tenint dos pares, dues mares, o un pare i una mare. Com a vehicle per expressar aquesta idea, el film funciona. El missatge arriba a la perfecció i ho fa de forma amable, però sense concessions. Amb tot el pes de la raó. Cinematogràficament, però, la pel·lícula mostra moltes debilitats. És cert que el film es deixa veure agradablement, gràcies a la interpretació de Lambert Wilson i a un disseny de producció de gran elegància… però poca cosa més. Una mica d’ironia li hagués anat bé; i també una mica més de mala bava i un pelet de calculada ambigüetat en la relació amb l’encantadora Pilar López de Ayala. La pel·lícula acaba amb la música sobtada i artificiosa de violins i amb un aire maldissimulat de telefilm de dissabte a la tarda… L’ambició i el punch que podia tenir la història en els primers minuts de la pel·lícula, on s’obren molts interrogants i s’aventuren diversos conflictes, s’esbrava inexplicablement en el tram final. Em comentava l’Anna Boluda, autora de dos interessants documentals  sobre mares lesbianes i pares gais, que el director primer volia fer un documental però que davant del poc entusiasme dels productors es va decidir per la pel·lícula. Tanmateix, li ha acabat sortint un publireportatge. 

Una taca digna de consideració, per Robert Frost

Us aterra el full en blanc? Començar un nou article us provoca aquell vertígen? Vet aquí una petita empenta d’ànim, en la forma d’un poema de Robert Frost, traduït per Josep Maria Jaumà, i publicat per Quaderns Crema dins el molt recomanable volum ‘Gebre i sol’. Diu el poeta: “Una taqueta, invisible als meus ulls si aquell paper no hagués estat tan blanc, començà a travessar el que havia escrit. Jo havia alat la ploma, desvagat, per deturar-la amb un puntet de tinta, quan una cosa estranya em feu pensar: no era cap gra de pols del meu alè, sinó indubtablement, un ésser viu amb instints que en podia dir ben seus. S’aturà, recelant la meva ploma, i es posà a córrer frenèticament cap on la tinta no era encara seca, i s’aturà altre cop: flairà o begué… de mala gana, car tornà a fugir. Me les havia amb algú intel·ligent. Els peus, no s’entenia on li cabien, però devia haver-ne un joc complet per deixar clar que no volia morir. Corria amb por i avançava amb astúcia, el vaig veure dubtar i tentinejar i, de sobte, al bell mig del full obert, encongir-se, acceptant amb desesper el fat que jo li hagués adjudicat. No sóc gens partidari de l’amor col·lectivista, a-veure-qui-és-més-tendre, que ha envaït totalment el món modern. Però un pobre organisme microscòpic, de qui jo no podia dir cap mal, vaig deixar-lo tranquil, que s’adormís. La meva intel·ligència en reconeix una altra, quan la troba, sigui on sigui; i no sabeu com em fa de content trobar-ne un mínim en un full de paper.”

El Brasil de Hitchcock

Veure pel·lícules més d’una vegada té aquestes coses. Per una banda, atempera la cinefília més nostàlgica, la que, per exemple, aleteja inquieta un diumenge a la tarda de vent i fred; de l’altra, serveix per descobrir coses noves entre els fotogrames. Pensava això l’altre dia després de tornar a veure Notorious (Encadenados), l’obra que Alfred Hitchcock va estrenar l’any 1946 amb Cary Grant i Ingrid Bergman. L’acció transcorre entre Miami i Brasil, dos territoris difusos en aqueslls primers anys de guerra freda, en els quals els agents nordamericans busquen les pistes de l’exili nazi a Sudamèrica. La trama és interessant i manté el suspens amb escenes formidables: la de la clau de la bodega és quasi mítica. Aquesta vegada, però, no em vaig fixar tant en l’inquietant guió com en Brasil que surt a la pel·lícula. És un Brasil amb places públiques, animades i tranquil·les, on Cary Grant espera ben confiat diverses hores assegut en un banc l’arribada de la seva ‘espia’ estimada. Hi ha edificis bonics, cafès senyorials i unes escenes de Rio de Janeiro que, malgrat el blanc i negre obligat, et deixen amb la boca oberta. Brasil, just acabada la Segona Guerra Mundial, vivia un moment dolç amb la cínica ambigüetat de la dictadura de l’estado novo. En la pel·lícula es mostra com una potència dinàmica i moderna, una mena de paradís a ritme de bossanova. És un miratge, és clar. A Brasil ja hi havia els ingredients de la desfeta, malgrat Europa i els EUA encara podien jugar a creure que era una potència ‘germana’.

Boy-meets-girl, un cop i un altre

En Kar Wai Wong sempre fa pel·lícules damunt de l’esquema de ‘boy-meets-girl’, tot i que ho dissimula prou bé rera un allau d’imatges torbadores i estèticament impecables. Per no parlar del seu estil narratiu, que és abstracte i estrany, i provocadorament críptic, com a 2046, el seu anterior film. És estrany el que em passa amb el director de Hong Kong. Les seves pel·lícules mai m’agraden del tot, tot i que les imatges que contenen es resisteixen a esborrar-se de la meva memòria cinèfila. Potser és que m’agraden més del que em penso, no? La seva primera pel·lícula als EUA és també la seva primera pel·lícula amb anglès. Es diu My Blueberry Nights i arriba amb l’acompanyament d’una bona colla d’stars made in LA. És, tanmateix, una cosa a banda. Hi ha el ‘boy-meets-girl’ de nou, i hi ha també un tractament visual exquisit -com sempre!-, però s’ha sacrificat la valentia formal d’altres produccions seves. Finalment, en queda un film agradable, amb algun flash de genialitat, puntuat per una banda sonora excel·lent, a càrrec del gran Ry Cooder (hi ha també incursions de Cat Power i Norah Jones, que també hi actuen)… Dic tot això, però haig de confessar que aquest matí he omplert un pot de vidre amb les claus ‘perdudes’ que tenia per casa, com una mena d’homenatge a la pel·lícula. Pel que veig Kar Wai Wong allarga una ombra que va més enllà de la crítica cinematogràfica a l’ús.

En el cafè de la memòria imprecisa

A ‘En el café de la juventud perdida’, l’escriptor francès Patrick Modiano recrea el París de quan era jove, als anys seixanta, i ho fa al voltant d’un enigmàtic i fascinant personatge, la Louki, autèntica prestigiditadora d’identitats, el mirall deformat que atrau una bona colla de personatges, narradors alterns en la novel·la. No són només els carrers i els cafès els que han canviat… hi ha alguna altra cosa que ha desaparegut amb el pas dels anys en els carrerons de la ciutat neutra. La memòria ha esdevingut més imprecisa, però a la vegada més poderosa. La seva crida ha despertat un atàvic sentiment de tornar a enrera en el cap de diferents personatges, que conflueixen en la bella Louki. Modiano, amb un estil contingut, afinat i lleument poètic, ens regala una novel·la que ens torba delicadament, com ho fa, passats els anys, el record de la primera dona que vam estimar. 

Una falsa tria

Malgrat
la tenebrosa perspectiva de la recessió econòmica, una enquesta
internacional revela que el 43% de persones preguntades considera que
la lluita contra el canvi climàtic és més important que la situació
econòmica global. Es tracta d’un ambiciós estudi, del qual es fa ressò el diari The Guardian,
i que està promogut per una coalició que aplega el banc privat HSBC i
organitzacions no governamentals de pes, com ara WWF, Climate Group,
Earthwatch Institute i l’Institut Smithsonian de Recerca Tropical.
S’han entrevistat mitjançant un qüestionari electrònic 12.000 persones
a 12 països, entre finals de setembre i principis d’octubre. El 77% de les respostes indiquen, a més, que la ciutadania creu que els
seus governants ha de retallar les emissions de gasos d’efecte
d’hivernacle al que els pertoqui segons la normativa de Kyoto o més,
amb l’objectiu de, entre d’altres, ajudar els països en vies de
desenvolupament. Un 62% dels enquestats a la Xina van mostrar-se a
favor d’una reducció de les emissions i només un 4% va demanar que no
hi haguessin límits per al creixement. Respostes similars s’han donat a
Mèxic, Brasil i fins i tot als EUA. En aquest país, un 72% de les
persones preguntades va argumentar que el seu propi país havia de
reduir les emissions, almenys en la línia que també ho fessin els
altres països.

Sense ànim d’aigualir el vi, crec que l’enquesta és prou recent, però no prou com per polsar l’actual percepció de crisi, que es va fer més patent a finals de novembre i fins ara. Potser el generós percentatge que en l’informe prioritza el canvi climàtic per damunt de l’economia global seria una mica menys vistós a hores d’ara.

D’altra banda, crec que hi ha un error de plantejament, subtil però transcendent. El titular contraposa la lluita contra el canvi climàtic i l’economia, quan és ben clar que una i altra cosa hauran d’anar clarament relacionades. Als Estats Units estan plantejant un canvi en la indústria de l’automòbil amb aquesta clau. L’aposta per les energies renovables i l’eficiència es presenta com la solució al problema, no com l’emprenyadora obsessió dels quatre verds de sempre. L’enquesta sembla plantejada amb una dicotomia que la societat comença a superar, i més ràpid del que sembla!

El New York Times de fa uns dies dedicava a la General Motors un irònic article en el qual es citava una de les apostes de la gegant companyia automobilística. El Chevrolet Volt és un híbrid que permet la càrrega per a electricitat i que podria ser una realitat per a l’any 2010. Els de la multinacional fan el trist paper del nou convers. Asseguren que aquest cotxe canviarà la indústria, bé que l’horitzó és llunyà i, sembla, el preu de partida de venda serà astronòmic. Difícilment tindrà un impacte gaire significatiu. Rere tota aquesta faramalla de declaracions i intencions hi ha la por que el Congrés nord-americà no aprovi el finançament per reflotar la situació. Aquest queda vinculat a les polítiques d’innovació i valor afegit.

És per això que els de General Motors s’han tret de la màniga el Volt.
Per a la General Motors la lluita contra el canvi climàtic i l’economia global comença a ser la mateixa cosa. Ja no pot triar entre una i altra, com si que han pogut fer les persones preguntades en l’enquesta.

ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT

Teories de consum i cartrons de llet

Estic content perquè al “Caprabo” del meu barri he trobat cartrons individuals de llet: feia temps que els buscava. No prenc llet, però m’agrada tenir visites a casa i poder-los oferir allò que desitgen: aquell talladet inexcusable a mitja tarda, el cafè amb llet al matí, ben carregat del preciós líquid blanc. Fins ara era el clàssic especialista en obrir un cartró de llet, ple d’una optimista hospitalitat… tot i que, finalment, la llet acabava escolada aigüera avall, després de passar una llarga penitència, morta de fàstic a la nevera. A la cua del super faig el paper que em tocaria en un catàleg de nous models de consumidor. Sóc el ‘single’, al carretó del qual trobem iougurts amb got de vidre, salses diverses, enciam ‘florette’, un paquet de pasta fresca, una ampolla de vi bo… i tetrabricks petits de llet. La caixera em mira amb cara de no entendre res, però potser en Guille Milkyway m’encabiria en una cançó.

Sant Jeroni, la història que no s'entén

Caldrà que expliquem algun dia la història de Sant Jeroni de la Murtra, perquè jo no l’entenc. No parlo de la història-història: que si el monestir badaloní va ser fundat el segle XV o si va acollir la visita dels reis catòlics i Colom. Aquesta és la història coneguda, ben documentada i que és més o menys accessible a tothom, per exemple en aquest document. Parlo d’una altra història, jo; la història que no entenc, la història d’avui. (continueu llegint)
Sant Jeroni és un dels monuments més importants de la ciutat, sinó el
que més, i, en canvi es troba en un estat del tot deplorable, amb una
política de visites insuficient i que cal posar al dia, i un
plantejament museogràfic que no ha superat l’àmbit de les bones
intencions. Aquesta és la història que cal explicar: què passa amb Sant
Jeroni? ¿Ens podem permetre que el monestir estigui tancat tres de cada
quatre caps de setmana, té sentit que no hi hagi un centre
d’interpretació en condicions, que els accessos siguin tan precaris,
que la senyalètica contingui tantes faltes d’ortografia (com la foto
que acompanya l’apunt)? La resposta està clara. No. Aquesta és la
història que no entenc. I diria que devem ser molts els que ens trobem
en aquesta mateixa situació.

L’Àmbit de Repòs Religiós i Cultural Francesca Güell, amb el suport de 
l’Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra,
s’encarrega de la gestió d’aquest equipament. I fa una feina important,
em consta. Cal deixar clar que, d’altra banda, no tot el que no
funciona amb Sant Jeroni és responsabilitat seva. Però tot i així, crec
que la situació actual no és bona per Badalona i que convé dir-ho, a
risc de ser malinterpretat, a risc de ferir alguna susceptibilitat.

Però no crec que s’hagi de parlar de culpes, sinó de responsabilitats. De
qui és, el monestir? Hi ha una titularitat privada la qual,
naturalment, cal tenir en compte. Tanmateix, crec sincerament, que
aquesta propietat ha de superar-se. Cal situar projectar
l’equipament amb la participació de les diferents administracions, amb
l’assessorament i control de les intitucions acadèmiques i
museogràfiques pertinents. No sé si això implica una compra o una acció
consorciada. En tot cas, cal avançar. amb prudència, però també amb
decisió; amb la llei a la mà, però també amb objectius ambiciosos.

Aquesta finca no és una finca qualsevol: les
expectatives que hi diposita la ciutat van molt més enllà de l’actual
ús com a àmbit de repòs. Parlar-ne potser genera incomoditat a alguns,
però a mi em sembla pertinent, necessari i, fins i tot, urgent.

Graciosa tristesa, tristesa graciosa

Postales de Invierno (Chilly scenes of winter) és una novel·la de 1976 que, als EUA, on va ser publicada, va allargar l’ombra fins a les portes de Sundance i, seguidament, fins a l’entrada mateix del Central Perk, de Friends. Va ser definida com la millor novel·la sobre el desconcert juvenil després del Guardià en el camp de Sègol (vet aquí una frase publicitària que segur que us sona, de tan original). Però Ann Beattie, la seva autora, no té l’àcida mirada de Salinger. La seva és una novel·la d’una tristesa continguda, on trobem uns personatges en trànsit cap a una vida adulta imprecisa. Hi ha un humor lleu, molt humà, que ens fa estimar els personatges i dues últimes pàgines magistrals que conformen un final dels que es recorden.

Tanmateix, al nostre país era una autèntica ‘desconeguda’ fins que, amb el bon criteri habitual, la sempre fiable editorial Los Libros del Asteroide l’ha recuperada ara en una excel·lent edició, complementada amb un aclaridor i divertit pròleg de l’escriptor argentí Rodrigo Fresán. Aquest diu de la novel·la: “Postales de invierno resulta ser una de las novelas más tristamente graciosas o graciosamente tristes que jamás se hayan escrito’.
Per cert, hi ha un myspace amb algunes de les cançons que surten al llibre, ple de referències al rock del moment.