El film Buscando un beso a
medianoche (In search of a midnight kiss), d’Alex Holdridge,
comença volent dir moltes coses i un pensa, als primers minuts de
metratge, mira, ja hi som, una altra pel·lícula d’un director novell
que vol trobar la clau de volta de la felicitat en 90 minuts. Però per
sort, aquesta petita obra acaba simplificant les ambicions i a l’hora i
mitja sap triar, encertadament, quina és la idea clau que volia
transmetre: l’amor com a cerca. És molt bonic, el final, amb aquests
tres amics que irrompen amb una versió sorprenent i desafinada del Wind
of change dels Scorpions (¿?): canten desesperats i eufòrics a la
vegada, amb por i alegria dient al vent del canvi… que no saben res.
Res. És, aquesta, una pel·lícula d’amor singular, que té coses (s’ha
dit repetidament) de Strangers than Paradise (de Jim Jarmusch) o de
Before sunset (de Richard Linklater). I està bé, perquè són dos
referents de pes, però que el director sap digerir bé. Los Angeles es
mostra com un decorat molt suggerent, –aquesta és una altra de les
troballes del film–, amb una abandonada quotidianitat que costa de
trobar en el cinema fet sobre la ciutat. El passeig per Broadway, al
downtown d’LA, amb les botigues de mexicans i els teatres abandonats,
és un dels meus particulars highlights. Ho va ser quan vaig visitar la
gran metropoli (aquí veureu algunes fotos), ho és també en la pel·lícula.
Author Archives: oriolllado
Dissabte a la nit a l'edat mitjana
Esmoles l’espasa, treus ‘brillo’ a l’armadura, repasses quatre paraules desplegant un pergamí amb lletres gòtiques: el que diràs rima amb fracàs, però i què? penses que la rima està sobrevalorada, també a l’edat mitjana. Surts a fora, transformat de sobte: les botes metàl·liques amb forma de punxa són ara unes converse, i el vell pergamí, un iphone. Travesses el bosc encantat, a veure si aconsegueixes arribar a parlar amb la princesa captiva. Però palplantat davant de la torre, descobreixes que, de tan alta que és, ni tan sols saps si et mira, la princesa. Tot just aventures les trenes rosses i el barret cònic, la gasa blanca al vent. Sembla un dibuix de quan feies primària… Però mira, allà estàs tu, esperant el gest magnànim que decidirà si vius o mors aquesta nit, que no és una nit qualsevol: és dissabte a la nit.
Breu anàlisi de la política 2.0 a Badalona
Vilaweb Badalona repassa avui l’ús d’internet per part dels partits polítics de la ciutat. Els resultats són desiguals. Hi destaca la feina del Partit Popular de Xavier Garcia Albiol (el del vergonyós vídeo dels 7 minutos) amb un enfocament molt agressiu de màrqueting polític, molt ben situat, això si, en el món d’internet 2.0. Hi brilla amb un discurs demagògic i perillós, però hi brilla, malauradament. Garcia Albiol subratlla com a lema que el partit que representa està a dos regidors d’igualar l’abans omnipresent PSC. I què fa el PSC? Bada. Convergència es manté bé, ja que va ser el primer partit a fer un ús intensiu de la xarxa com a eina de comunicació política. Ferran Falcó, amb el seu bloc, i Josep Pera, a través de Facebook, han sabut fer una bona transició de l’oposició al govern.
Els jocs de la CIA
Així es podria titular l’última conferència de Noam Chomsky, però resulta que és un dels apartats del web oficial de l’agència d’intel·ligència nordamericana. La CIA és la gran casa dels espies, el lloc on s’articulen les polítiques més inconfessables. Però aquesta temuda agència és, tanmateix, un servei públic. I com a servei públic té la seva estratègia de comunicació institucional, i també les seves obligacions de transparència. El web s’anuncia com un producte més en mitjans de referència com el New York Times, i ho fa amb un regi però ben visible banner. L’eslògan és rotund: l’obra d’una nació, the work of a nation. Un cop dins la pàgina, trobem moltíssima informació, que va de les unitats clandestines (literalment) a les ofertes de feina. És en l’apartat dedicat als nens i joves on s’ofereixen diferents jocs en línia. Aquests són, en efecte, els jocs de la CIA. N’hi ha un de ben entretingut que es titula ‘desxifra un codi’ i un altre que t’ensenya a detectar pistes de situació en una fotografia aèria. Tot plegat està presentat amb civilitzada elegància… i un cinisme tan formidable que de tan gran, de tan immens… sembla inexistent.
Algunes notes ràpides sobre música
Moren amb poc temps de
diferència Joan Baptista
Humet, Mikel
Laboa i Odetta. De
l’Humet en sabia ben poc, a penes quatre cançons escoltades de passada
en la ràdio i el seu nom reivindicat en veu baixa en la lletra petita
de la Nova Cançó; del Mikel Laboa, alguna cosa més, i més després de
descobrir-lo el desembre de 1999 en un concert conjunt amb en Raimon.
El cantant basc ha mort figurant encara al meu llistat de ‘pendents’
però en el seu moment em va sobtar la potència del seu compromís amb
una cançó que tenia ‘tots els colors del verd’ però que es mantenia
desafiant des d’una vanguarda amb olor de terra mullada. L’Odetta, la
veu del moviment dels drets civils nordamericans, és una altra
història. Fa unes setmanes, era un dels noms que Ritme&Club, una de
les associacions on col·laboro, teníem damunt la taula per a la
programació del Blues i Ritmes 2009. Hem fet tard, però la seva veu tan
especial (tan especial que va despertar l’interés pel folk a Bob Dylan,
com aquest reconeixia al primer volum de les seves memòries), ja deu
ressonar a hores d’ara junt amb la de Laboa, al cel dels artistes.
Retronaran les seves veus en el vent i la pluja, com ha de ser, amb la
delicadesa d’un ocell, amb la força d’un martell.
D’altra banda,
avui ha circulat per internet com la pòlvora l’anunci del final de
Loops!, que deixa òrfena de programa musical a la televisió del nostre
país. Com ja és habitual en aquests casos, a Facebook s’ha organitzat
ben aviat un grup de protesta (accessible aquí
si teniu un compte de Facebook). Qui ho desitgi, pot queixar-se en aquesta pàgina de Televisió de Catalunya.
Actualització: Televisió de Catalunya ha respost a la meva queixa amb aquest correu.
La diferència suma
“Madagascar 2”, d’Eric Darnell i Tom McGrath, és una pel·lícula ràpida, eficaç, intel·ligent: comença amb un pròleg tramposament calmat, perquè en menys de tres minuts el film ja agafa una velocitat endimoniada, que no deixarà fins als títols de crèdit. És una bogeria, però una bogeria molt cerebral, perquè una pel·lícula tan accelerada pot estrellar-se a la primera corba, sense una direcció ben temperada. L’aventura d’uns mimats animals de zoo perduts a l’Àfrica continua reflectint amb humor el xoc entre els mons rurals i urbà; més que no pas entre el primer i el tercer món. Entre balls, persecucions, caigudes i plantofades, els guionistes suggereixen també una diagnosi atropellada, bé que interessant, d’alguns grans temes d’avui: la crisi d’identitat en un món amb relacions laborals en transformació; el lideratge enmig de la crisi de recursos naturals; l’obsessió per la parella perfecta; i fins i tot l’establiment de famílies -diguem-ne- no tradicionals. Es manté la moralina de la primera part: la diferència suma. Madagascar desafia Darwin, en reivindicar Locke i un excèntric nou contracte social. No fa tant de riure com la primera (crec que es continuen aprofitant ben poc els pingüins!, digui el que digui la publicitat) però el guió és més ambiciós i, finalment, també més interessant.
Els 'retalls' més llegits al novembre
Els Manel i els eslògans entusiastes
No sé, primer vaig pensar que els Manel eren els Mishima de bon humor; després vaig creure que si la Carrie Bradshaw visqués entre la plaça de la Virreina i la plaça de la Revolució podria haver dit: ‘the Manel’s are the new Antonia’s’. Tanmateix, cal superar la temptació de l’eslògan entusiasta (bé que de ganes no en falten!), perquè les etiquetes poden fer més mal que bé a una banda tan prometedora com aquesta, que tot just presenta el seu primer disc, ‘Els millors professors europeus’. Els Manel són uns representants més d’aquesta cultura catalana que batega sense autocompadir-se, amb un pèu a l’Heliogàbal i l’altre als Verdi, la cultura que no existeix a la secció de cartes de director de l’AVUI… i que li és ben igual. Una cultura que ja fa temps que aplega adeptes a la causa sense consignes polítiques, que no es mostra perplexa, sinó seductora. Amb normalitat, amb qualitat, amb talent. I comença a tenir èxit.
El pensament… i el soroll
Aquest graffit està a tocar de casa, al Torrent de la Font, entre Morera i Bufalà, a Badalona, en l’oblidat parc serpentejant dissenyat pels Poch i Moliner. M’ha fet pensar i n’he hagut de fer una fotografia d’urgència amb el que tenia a mà, el mòbil, de la mateixa manera que fa uns anys hagués tret una llibreteta i un boli de la butxaca. Al treure el mòbil, però, he vist que tenia un sms i un missatge de correu electrònic, i que algú havia comentat alguna cosa al meu Facebook. Vaja. Per uns moments he oblidat el que anava a fer, i m’he sentit com aquesta noia del graffit. El seu gest pensatiu, potser preocupat, en el qual s’aventura una mirada suspesa, que potser ens donaria alguna pista, però que està guixada de mala manera, per un segon graffiter. Missatge interromput, de la mateixa manera que les comunicacions que em facilita el telèfon interrompen el meu passeig del capvespre. El pensament i el soroll, així és la ciutat, el ball imprevisible on tot acaba i comença, en cada instant. El guixarot que tapa la cara de la noia del graffit no espatlla l’obra, sinó que li dóna intenció… vel rera vel (com en el poema de Joan Argenté) descobrirem els volàtils secrets de les vides dels altres.
Cinema bèl·lic i assaig de política internacional
Red de mentiras (Body of lies) és la nova pel·lícula de Ridley Scott i és alguna cosa a mig camí del thriller bèl·lic i l’assaig de política internacional. Jo li he vist moltes relacions amb Black Hawk Derribado (Black Hawk Down), el seu film del 2001, sobre la crisi de Somàlia. En tots dos casos, el director aborda amb cruesa com són els conflictes armats avui. La violència i la urgència han fet saltar tot heroisme o moral, el soldat ‘salvador’ s’embruta i es converteix ben aviat, ell també, en agent del desordre. Scott obre el film amb imatges de les tortures als detinguts iraquians, marcant el to d’una pel·lícula molt incòmoda per les seves constants ambiguetats.
La Trina Milan escriu en el seu blog sobre aquest film i ho fa de forma tan encertada que us en presento un fragment: “A la pel·lícula, –diu la Trina Milan–, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir èxit en la seva feina, cosa que no és compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment, DiCaprio es salva justament per la seva coneixènça del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?” Estic d’acord amb l’anàlisi, tot i que amb alguns matisos: és veritat que es reivindica el ‘coneixement sobre el terreny’, però aquest es vincula al treball coordinat amb els serveis d’intel·ligència d’una monarquia corrupta i violenta. Potser es guanya en eficàcia… però el problema no s’aborda en la seva arrel. Caldrà demanar a Obama que vaig més enllà d’un canvi d’aliances, per convenient que aquest sigui.