Coses que (potser) passaran fins al 2015

Cinc fenomens que poden passar a Badalona els pròxims quatre anys, cinc breus apunts, sense ànim de tancar conclusions, per sí amb la voluntat de convidar a la conversa.

1. Efecte ‘metro’: l’arribada de l’L2 al centre de la ciutat (plaça Pompeu Fabra) i la millora de la connectivitat als barris de la Serra d’en Mena ja estan obligant a reconsiderar la relació de Badalona amb la capital. En sortim reforçats, però caldrà ajustar polítiques… en el camp de la cultura, però també enfortint determinades sinergies de col·laboració en aspectes educatius i socials. Badalona sempre ha estat un actor metropolità de primer ordre. Ara, la ciutat es quedarà sense excuses per a no actuar com a tal (finalment).

2. Efecte comarca: la millora de la connectivitat afavorirà un debat llargament ajornat sobre la inexcusable coordinació de polítiques culturals, socials, infrastructurals i econòmiques entre els municipis que formen part del Barcelonès Nord. El Fòrum de municipis treballa en aquesta línia des de fa un temps i això es començarà a veure en diferents projectes. Caldrà estar al cas.

3. Efecte nova governança: la crisi econòmica obligarà a les associacions a reinventar-se. S’aprofundirà el treball en xarxa. Associacions més petites, vinculades a l’emprenedoria social, fórmules cooperatives… L’economia com a via de solució per als reptes de ciutat. Serà clau tenir a punt nous i més potents eines de participació i informació ciutadana. La governança serà més complexa, però també assegurarà majors i millors oportunitats.

4. Efecte ‘relat’: com reconquerim l’espai públic segrestat en una idea de ciutat atemorida i problemàtica? Aquest és un treball de fons que requereix el finançament adeqüat i bones polítiques… però més que això, al procés de vertebració li cal un lideratge pacient, imaginatiu i militantment optimista, un lideratge inexcusablement compartit. Els polítics hauran (haurem) d’estar a l’altura i parar bé l’orella.

5. Efecte 2015: aquestes setmanes s’han multiplicat contactes per consensuar solucions i propostes per part de les forces situades a l’esquerra, a la ciutat. Ha estat un tastet del que podria passar els pròxims quatre anys. La fortalesa de l’espai representat per l’esquerra nacional és clau en una ciutat com Badalona on la crisi pot allargar (encara més!) la inquietant ombra de la intolerància. Cal assegurar, en aquest sentit, l’impuls de polítiques eficients, properes i exigents; sorgides d’un diagnòstic rigorós i d’un compromís clar per una ciutat més justa.

Els cinc efectes descrits crec que jugaran un paper en els pròxims 4 anys. He dit jugaran… i potser hauria d’haver escrit ‘ja juguen’…

El metro i la cultura

Un dels principals problemes de la cultura de Badalona és la proximitat de Barcelona. Els sona? Vet aquí un argument que cal pronunciar amb aire greu i un cert fatalisme. La sentència en qüestió allargava l’ombra en moltes discussions i debats entre la gent preocupada per la ciutat.

Qui anava a dir que tot plegat es solucionaria amb una estació de metro? L’arribada de la L2 a cinc minuts dels principals equipaments culturals de la ciutat ha desplaçat Badalona en el mapa. Ara estem més a prop de Barcelona. Si és veritat que ‘un dels principals problemes de la cultura a Badalona és la proximitat de Barcelona’, ara devem estar perduts. I no, ben al contrari. L’estació de Badalona-Pompeu Fabra ha fet caduc el debat. Un d’aquells debats laberíntics, tan badalonins, ha quedat superat. Bé, molt bé. Ja era hora!

A Badalona, ara coincideixen dues exposicions molt interessants: a l’Espai Betúlia la mostra sobre l’Argenté; al Museu, la restrospectiva dels Santilari. L’inici del cicle de concerts de Bankrobber a la Sargantana també és remarcable. Són tres exemples recents: la ciutat és a l’aparador metropolità.

La ciutat està situada de fa temps en un continu urbà que no només no ens amenaça, sinó que és oportunitat. Avui Badalona és més competitiva, hem d’acabar de creure’ns-ho: haurem d’adaptar els horaris de les nostres representacions al metro? haurem de revisar les polítiques de comunicació per fer-les més eficients fora del terme municipal? Sí, segur, i encara algunes coses més, algunes de les quals ja s’han començat a aplicar. Entendre que la ciutat està interconnectada obre la porta a sinèrgies molt interessants amb centres de creació i producció d’arreu del territori i en especial amb la sempre temuda Barcelona. D’altra banda, també hi ha una lògica en la programació dels teatres i centres del Barcelonès Nord que caldria explorar, i coordinar; al capdavall, el metro també ens apropa a Santa Coloma, no?

El metro ens ha ajudat a superar un debat esgotat. Una bona notícia. Això ens ajudarà a explicar millor el que, de fet, fa temps que està passant a la ciutat… que Badalona, si ho vol i s’ho creu, forma part d’una de les cartelleres culturals més potents d’Europa.

Benach 1.0

[Text escrit per a l’homenatge Benach 2.0, accessible aquí.]

Aquesta és la història de dues mirades que es van creuar una nit de Santa Llúcia de l’any 2004. És la història d’un moment efímer, d’un detall minúscul dins el moment majúscul que vivia una ciutat, la meva ciutat. Badalona.

Situem-nos al Palau Olímpic. S’hi celebrava la 54 edició de la Nit de les Lletres Catalanes. La ciutat vestida amb corbata i vestit llarg, els ulls de molts brillaven com joies. No passa sovint que Badalona surti als mitjans en positiu. Neguit i orgull. Ara ens toca ser el centre de les mirades. Ni que sigui per una nit.

Jo just acabava de dir quatre paraules com a president d’Òmnium Cultural a Badalona i baixava de la tribuna amb les cames una mica tremoloses. Mig m’asseia a la pesada cadira vestida de gala en la taula central. Les principals autoritats del país, al meu voltant. Uf. 

I descobreixo al President del Parlament que em mirava amb ulls còmplices. A la taula la conversa seguia animada i indiferent al meu tràngol davant dels focus. Però l’Ernest em responia amb un gest breu: “molt bé”, mussitava amb els llavis i amb un lleu moviment de cap. Jo m’hi tornava amb un somriure més aviat sorprès. 

Potser avui enlloc d’un gest d’ànims hagués estat un twit. Segur. 

És només una història petita, de tan petita que quasi no és història. És el Benach 1.0 que vaig conèixer l’any 2004.

Tan temps després, a mi em diu molt d’una persona i d’una manera de ser, a la política. El seu pas a les xarxes –l’imprecís terreny que ell ha ajudat a convertir en un espai tranquil i generós– estava cantat. 

Això no ho vaig veure aleshores. Ho veig ara.

Mirant endavant, sempre

Avui he respost un breu qüestionari que m’ha fet arribar la Gina de Tera, periodista. Es tracta d’una breu entrevista que sortirà, previsiblement, a El Tot Badalona de la setmana vinent. Repassem els més prop de 8 anys al capdavant d’Òmnium Cultural de Badalona. Acompanya aquestes línies el vídeo que es va projectar dimarts 11 de gener després de la meva darrera junta com a president, al llarg d’un sopar molt emotiu amb gent que ha format part de l’equip d’ÒC en els últims anys.

– Quan mires enrere i veus la feina feta en tots aquests anys, quins pensaments et venen al cap?
Que va ser un encert plantejar el ‘nou’ Òmnium amb ganes de sumar amb les persones que havien fet feina fins al moment. En aquest sentit, jo m’he sentit molt acompanyat de l’anterior president, en Carles Amat. És una persona molt generosa, amb un gran sentit de ciutat i de país. Tots plegats, hem pogut engrescar un equip ampli i jove, ric en coneixements, amb ganes i amb habilitats per ajudar a assentar l’entitat i transformar la ciutat. Quan miro enrera, penso que el gran capital de l’entitat és la seva gent. I que aquest capital ha estat renovat i que avui ha convertit Òmnium en una referència pel que fa a una manera de fer informada, ambiciosa i constructiva.

– Si et dic llengua, què em dius?
Et dic oportunitat, riquesa… conversa. Et dic que llengua és invitació, somriure, creativitat, troballa… plaça comuna. Per aconseguir-ho, però, calen moltes complicitats: l’acompanyament de la llei, el consens polític, el compromís ciutadà. Malauradament, ara és un moment (…)

(…) molt complicat. Pel compromís ciutadà no pateixo… pels altres dos aspectes, sí.

 – I País?
Catalunya viu avui una segona transició. Fa temps que ho dic. I cada vegada n’estic més convençut. Vivim un procés constituent: ha començat a sacsejar la societat civil. Ara ha d’arribar a la política. Òmnium té un espai important a jugar, aquí. Representa molt bé, crec, l’esperit del 10J: la necessitat de trobar els punts comuns, no només per defensar-nos millor, sinó per proposar i parlar de futur; no només volem ser un país normal, volem ser un país millor.

– I Cultura?
La cultura és l’eina. És el fil que cus el país, que el fa més crític i exigent. I també que el fa més feliç. Cal augmentar els diners que es destinen a aquest àmbit. En clau nacional i en clau local.

– Has estat el president del nou segle, quines línies marca aquest nou món?
Les associacions, avui, han de ser més àgils i flexibles. Han de programar activitats, però sobretot han de saber escoltar i després han de fer feina de discurs, han de tenir un paper de lideratge més actiu. A Òmnium hem mirat de treballar en aquesta línia.

– Era necessari que OC s’adaptes a les necessitats socials de Badalona (molt diferents a les d’altres ciutats catalanes)?
Una de les feines que hem tingut a Òmnium és adaptar la manera de fer de l’entitat a la realitat metropolitana. Això vol dir entendre que el treball per la cohesió social és prioritari. I això vol dir que cal entendre també que la nostra manera d’entendre la cultura no pot ser ‘a la defensiva’, sinó que hem de fer un esforç, tots plegats, per entendre la seva realitat necessàriament dinàmica. Ens queda molta feina a fer, però. Aquesta conversa tot just l’hem iniciada.

L’entrevista continua la aquí.

La "recepta" per generar riquesa

«Investigació i innovació, la recepta per tornar a generar riquesa». Manel Esteller és un dels investigadors més reconeguts en el camp de la lluita contra el càncer. És autor de més de 200 articles científics i editor de diverses publicacions de rellevància internacional. Reivindica que invertir en innovació «és clau en un país petit com és Catalunya». En aquest enllaç podeu accedir a l’entrevista publicada amb Esteller, dins la meva secció Tasques Connectades, a la revista d’Òmnium.

Accent, manual d'ús

Principi actiu dels integrants


Il·lusió, frescor, experiència cívica, ganes de construir, compromís, formació, risc… optimisme.

Efectes sobre la ciutat (després d’un ús continuat del producte)


> Cohesió i Participació (a partir de la renovació del lligam entre la política dels partits i la política de les persones),

> Regeneració i Eficiència (a partir de l’aplicació d’una fórmula diferent més rigurosa, actual, oberta i crítica que permeti reinventar l’ajuntament),

> Ambició (a partir de la renovació d’un compromís de la ciutadania amb la ciutat i el seu futur).

Indicat per:


Pel que fa al discurs general:


> ajudar a enfortir l’espai de l’esquerra nacional a la política municipal, el qual no és representat únicament per ERC, però sí que té en ERC un element crucial,

> reivindicar la diversitat i la riquesa de la realitat (… continua)

metropolitana en el procés de construcció nacional,

> promoure a la ciutat tres pactes de ciutat per als pròxims 8 anys i que ajudin a abordar millor els reptes de la cohesió social, la competitivitat econòmica i el model de ciutat i la cultura i la participació,

> fer que el PP no tingui l’alcaldia del pròxim mandat,

> facilitar el diàleg i el consens amb altres forces polítiques i ciutadanes, tot aprofitant que ERC és una formació que té ‘frontera ideològica’ amb totes les forces de progrés de la ciutat,

> ampliar els lligams amb la societat civil de la ciutat,

> impulsar debats de fons sobre com fer de Badalona una ciutat model el 2020,

Pel que fa a la nostra col·laboració amb ERC:

> reforçar les polítiques d’ERC pel que fa a participació ciutadana, la cultura com a element transversal, la transparència i eficiència de l’acció municipal, les noves oportunitats de l’economia del coneixement i del turisme cultural i, molt especialment, per ajudar a enriquir les polítiques relacionades amb l’ensenyament i els serveis a les persones,

> animar a ERC a fer una precampanya i una campanya tranquil.la, informada i en positiu,

> fer d’àncora d’ERC per mantenir la proposta connectada amb la realitat ciutadana i contribuir d’aquesta manera a transformar la ‘política de partits’ actual.

Efectes secundaris (però pertinents)

> convidar els altres partits a establir acords similars amb grups d’independents,

> convertir les crítiques en una conversa que ens ajudi a servir millor al nostre compromís.

Ingesta combinada:

Aquesta fórmula concreta es recomana prendre-la amb ERC. Tanmateix, els seus efectes es reforcen en combinació amb altres partits, col·lectius i persones. Altres persones o col·lectius poden ‘copiar’ o adaptar la fórmula per aplicar-la a altres partits. El copyright és lliure!

Posologia i urna de vot:

Administrar puntualment o de forma continuada, en forma d’idea, consell, reflexió, crítica, proposta, twit, conversa a peu de carrer i, finalment, si tot evoluciona positivament, tot plegat pot decantar el vot a la formació política que et faci més el pes… ah! que sí, que si hem fet bé les coses, esperem que sigui la que nosaltres representem.

Accent, una invitació

Fa uns dies que inverteixo hores (hores, sí, en serio) a parlar amb gent. Tinc una seu oficiosa al Cafè de les Antípodes i una altra a la Sargantana (naturalment). Amb un peu a Baix a Mar, l’altre a Dalt la Vila, ja ho veieu. Els explico, a aquesta gent amb qui em vaig trobant, que amb un grup de gent hem constituït un grup d’independents. Accent, ens diem. I estem debatent la manera d’incorporar-nos coaligadament amb ERC. La trobarem, la manera. Segur. Aportem gent preparada i compromesa, idees i habilitats per dur-les a terme i un compromís per una Badalona més eficient, més participativa, més ben cohesionada. En les pròximes setmanes anirem ampliant la base d’aquest projecte i el nostre menú d’idees. 

De moment, avui, El Punt en publica això:

Però tornem a les meves rondes de contactes. En saber de la notícia, molts reaccionen amb prevenció, d’altres intenten articular alguns consells, uns pocs més arriben fins i tot als advertiments. Ja us ho heu pensat bé? En aquest grup de persones pesa un aire de dol. Però n’hi ha d’altres. Altres que es prenen la nova d’una altra manera. Són la majoria, de fet. Em feliciten, ens feliciten. No pas perquè pensin votar l’opció amb la qual anirem a les eleccions (en algun cas, sí, clar). La felicitació ve, en tot cas, perquè entenen que aquest és un pas important, que ha estat ben meditat i que avui el país necessita això mateix a ERC i també en tots els espais ideològics. En Jordi Ballesteros ho explica molt bé, això, en el seu últim apunt al blog. 

M’agafo a ells, als que em feliciten, tot donant-los les gràcies per recordar-me, per recordar-nos, el que és significatiu, aquí. Que benvingudes siguin totes les noves incorporacions al debat polític. D’això es tracta, no? De treballar pel país, de continuar treballant pel país, preciso. De veus en calen moltes, en calen més. 

Ah, i no m’he cansat d’explicar-me davant d’un cafè ben negre (o d’una cervesa ben rossa). En parlem aviat. 

Va, sí, busquem un forat?

La construcció de les solucions

“La idea que la veritat acabarà prevalent no funciona. La ‘veritat’ ha estat allà en les dues darreres dècades i res ha canviat.” Són unes paraules d’Scott Mandia, professor de física del Suffolk County Community College de Nova York. El científic reivindica la tasca d’un grup de reacció ràpida format per científics i que, en els últims mesos, ja ha engrescat una bona colla d’investigadors per “respondre, activament, i anar allà on hi ha els debats i les audiències més hostils” amb la lluita contra el canvi climàtic. Aquest grup està impulsat en bona part per John Abraham de la St. Thomas University de Minesota. La seva idea és que els científics s’han de mullar políticament i han de comprometre’s “agressivament” per denunciar els escèptics amb els plantejaments científics al voltant dels efectes que pot tenir sobre la humanitat el sobreescalfament de la terra. [.. continua..]

La crida d’Abraham, que se suma a d’altres de menys bel·ligerants com la de l’American Geophysical Union, és una reacció evident a l’auge del soroll negacionista, als EUA. De resultes de les darreres eleccions legislatives, prop de la meitat de nous congressistes són escèptics, d’acord amb l’anàlisi de diferents continguts electorals elaborat pel Center for American Progress, un think tank liberal. Hi ha una comprensible urgència en la comunitat científica nordamericana. Comprensible i, crec, també oportuna.

Però la notícia és simptomàtica d’una carència important. Està bé que els científics entrin en la discussió aportant coneixement, context i dades. Que ‘entrin’, diem. Perquè… on eren, abans? Són molts els científics que han entès que part de la seva feina està en la comunicació (entesa des d’un punt de vista ampli: comunicar a la ciutadania, comunicar als prescriptors, comunicar a les persones que prenen les decisions). On eren abans?, dèiem. La pregunta és injusta, d’acord; però ens interpel·la, i és necessària. Molt. Perquè em sembla que hi ha una part important de la comunitat ha viscut sense acabar de voler abordar amb la profunditat necessària la pregunta: què és un científic, avui? Com ha d’intervenir en els grans debats estratègics de futur? 

Al nostre país, l’Associació Catalana de Comunicació Científica fa una tasca discreta però molt important des de fa anys. És una potent comunitat virtual on tenen lloc, ben sovint, debats de gran nivell… per cert, que algunes reflexions que s’hi aboquen tenen la capacitat per encendre l’espurna en debats més amplis. Per sort, són cada vegada més els científics que entenen que cal abordar la discussió sobre el paper social (i polític) del científic. 

Les unitats científiques de resposta ràpida (els americans sempre tenen aquesta habilitat pels noms cridaners) són una bona reacció que, tanmateix, tindrà resultats més que incerts. No n’hi ha prou amb respostes ràpides.

El científic ha de repensar el seu rol, avui; sense defugir l’autocrítica. Amb valentia i modèstia. Ara més que mai ens calen debats ben informats, ara més que mai ens cal una mirada rigorosa, exigent. Necessitem científics compromesos. El científic per si mateix difícilment trobarà la solució als grans reptes que ens ocupen; però juga un paper imprescindible en el procés de construcció de la solució que és, al capdavall, la política.

 * PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT.