Els viatges quotidians

[POSTALS ESTIU 09] Sóc partidari de viatjar com visc. M’agrada fer turisme sense que es noti gaire, conèixer noves ciutats oblidant-me que carretejo una maleta o una motxilla, ser un turista accidental, com en aquella gran pel·lícula de Lawrence Kasdan. Tinc] algunes manies: valoro molt perdre hores en llibreries, agafar l’autobús públic, treure el nas per botigues bones, badar en mercats populars, anar al cine als llocs que visito, llegir els diaris del país i entrar en oficines de correus. També procuro reservar unes hores per visitar els museus (i quan no tinc temps, em conformo amb les seves botigues!) i no em fa res ‘saltar-me’ les indicacions del GPS per prendre les carreteres secundaries. Són coses que també faig al meu país. Per què el bon viatger sempre és en ruta: de casa a la feina; mentre passeja el diumenge fent temps per anar a dinar a casa els pares; o quan surt d’hora d’una reunió i decideix agafar el metro dues parades enllà. Em costa entendre la gent que trenca absolutament la rutina per vacances: tan per no fer res (l’hedonista que estalvia per 15 dies lobotomitzats, amb una pulsereta al canell) com per fer salvar el món en 30 dies (el conscienciat que associa les vacances en els països més pobre amb una penitència expiatòria). Les meves pretensions són aconseguir una mica d’hedonisme al llarg de l’any i acomplir la meva petita part en la lluita per salvar el món una mica cada dia. 

De les autofotos i de viatjar sol

[POSTALS ESTIU 09]És difícil fer-se una foto mentre un camina, i més encara que surti bé, que l’enquadre tingui una mica de gràcia, i que la llum no molesti, que digui coses. Aquesta foto està presa a Seneca Falls, al nord de l’estat de Nova York, aquest estiu i és una captura providencial d’un matí deliciós a les antigues terres de les Sis Nacions Índies. La imatge mostra el moviment del caminador i regala un bon tros de cel. En la cara del fotògraf s’hi nota també un sol amable, que fa venir ganes d’estripar tots els mapes i tastar la ruta a la deriva. És una de les diverses fotos que m’he autofet aquest agost en el meu curt però intens viatge pel nord-est dels Estats Units (bàsicament Filadèlfia, Pittsburgh, una part de l’estat de NY i Massachussets i Boston). Ha estat la meva primera experiència com a viatger solitari. En vindran d’altres, segur. Crec que, d’alguna manera que no és fàcil d’explicar, es nota per la foto, això.

Capes a la vista



[POSTALS ESTIU 09]
El Cira Center de Philadelphia justifica totes les controvèrsies. En la foto es mostra com un gegant prepotent i ofega les vistes de l’esplèndida estació del carrer 30, una de les joies del patrimoni ferroviari dels EUA. A les ciutats europees les capes de la història les trobem, principalment, al seu subsòl; a les americanes… a cel obert. O a cel tancat, no ho sé.

Els indis ja es comunicaven 'sense fils'

[POSTALS ESTIU 09] Vaig travessant els vells territoris de les sis nacions índies. En queda la toponímia, alguna cosa del folklore, quatre souvenirs i una lleu culpabilitat convertida en crònica i suportable gràcies a moltes aspirines i algunes bones pel·lícules. Al nord de l’estat de Nova York descobreixo una campanya pel retorn d’algunes terres als iroquesos. La qüestió índia, l’assignatura pendent, el pecat original. Buf! Sobta, i molt. El llibre que estic llegint, Manituana, de l’imprescindible col·lectiu italià Wu Ming, parla d’això mateix… però els autors situen l’acció tres segles enrera. I aquí estem. La cosa, certament, va més enllà dels quatre records per a turistes… Però aquest estiu sóc un viatger apressat i em queden molts quilòmetres al davant. Segueixo el camí, direcció la puritana Massachussets. Entre McDonald’s, Dunkin’ Doughnuts i altres perversions, les àrees de servei de l’autopista que em portarà fins a Boston ofereixen wifi gratuït. Em reconforta la ironia. Les meves paraules viatgen amb el vent, avui. Se serveixen de l’aire, que no és ni ‘buit ni transparent’, sinó que és ple de senyals, ple de contingut. No ho ha deixat d’estar mai. Ja ho sabien els mohawks, senecas i oneidas, això, quan interpretaven la remor dels arbres o la música del riu i quan llençaven damunt l’enemic el pesat tomahawk avisats pel llenguatge del bosc, que per als europeus era només (només?) silenci.

La màquina de segar gespa, símbol nacional

[POSTALS ESTIU 09] El senyor Ventura es referia al ritual tan nordamericà de segar la gespa en el seu twitter, convertit per uns dies en addictiu full informatiu d’un viatge de tres setmanes pels EUA. I, en efecte, tothom qui ha voltat per un dels suburbis benestants d’aquest país s’hi haurà trobat. A l’est presumit o en la dinàmica Califòrnia, en les oblidades Dakotes o en la maltractada Nova Orleans; sigui a primera hora del matí o a l’última del vespre. El sol baix, l’explosió daurada, l’herba sumisa, el brogit cansat de la segadora. L’home de la casa, el nano petit dels veïns finques enllà, l’avi i la seva gorra de visera, tots van passant la màquina amb escrupulosa diligència. Vet aquí la viva imatge de la burgesia en sèrie, ‘proudly made in the USA’. La vida avorrida que observava en Ventura. I sí, d’acord, ja ve a ser això. Però el ritual sempre és la versió domesticada d’alguna cosa potent, d’alguna cosa que trascendeix les pistes quotidianes. El continent americà és el continent de la natura: boscos que es defensen amb la foscor i pantans sense esperança, deserts de mort i llacs que semblen mars. Els EUA neix en clau de conquesta. La lluita contra els indis és també la lluita pel territori que cal véncer i doblegar. Segar la gespa és, d’alguna manera, el recordatori que la lluita continua, que és cosa de tots, del petit de casa i del gran. Cal mantenir l’herba arran. I no descuidar-se. La natura només espera l’hora de la venjança. El meu professor de cine a la facultat, en Mirito Torreiro, sempre deia que els EUA s’havien fet amb la bíblia en una mà i amb la pistola a l’altra. La segadora ve després, l’endemà d’haver assolit la conquesta. Però és tan important com la pistola o la bíblia. Potser més i tot.

La ciutat és un gran plató

[POSTALS ESTIU 09] Una noia passa amb la seva bici pel carrer 2, al centre històric de Filadèlfia (Pennsylvania). Sembla que algú acabi de cridar: ‘Acció!’ i tu només passaves per allà, amb la teva càmera i la fila de turista. És igual les vegades que hi hagis anat. Els Estats Units continuen defensant amb vigorosa solvència el rol de gran plató de la nostra imaginació.

Els retalls més llegits de l'any

* L’àlbum de retalls es va estrenar a Vilaweb el 30 de juliol de 2008 després del seu pas per can blogspot. Aquests són els apunts més llegits dels últims 12 mesos.

La posta de sol en una sopa

[POSTALS ESTIU 09] “Once you ‘got’ Pop, you could never see a sign the same way again. And once you thought Pop, you could never see America the same way again”. La cita és d’Andy Warhol i està inclosa en el seu llibre ‘Popism’. La vaig atrapar fa uns dies en la meva moleskine negra, en visitar el molt recomanable Andy Warhol Museum de Pittsburgh, la ciutat natal de l’artista. Warhol va saber veure amb juganera lucidesa com Amèrica es presentava al món explicant-se a través de la cultura popular. El cine, el jazz, el còmic, el crim, l’entreteniment, els béns de consum eren –són!– molt més reveladors que l’Art de l’Acadèmia. Els ‘signs’ manufacturats de Warhol van ajudar-nos a entendre la palpitant amèrica del segle XX, que havia d’acabar sent, també, el nostre món. A Amèrica, avui, fotografiem l’edifici i els anuncis de la façana; el neó reflectit en l’asfalt i la cascada al bosc; l’embolcall i el tall… i gràcies a Warhol també sabem veure una posta de sol en una llauna de sopa d’espàrrecs Campbell. No és que no poguem veure Amèrica igual… és que, infectats de ‘Pop’ com estem… ‘americans’ com som, ja no podem veure el món igual! La marca és paisatge, la ficció és realitat i la nostra vida és ‘novel·la’ a cop de twit.

Els números i la camisa sense arrugues

[POSTALS ESTIU 09] A l’avió, comparteixo seient amb l’home dels números. Du una camisa de fines ratlles sense ni una arruga. Va omplint el blanc de la llibreta amb els símbols secrets, armes plenes de voluntats. En aquest mapa hi ha molts tresors: tenen la forma de cincs, i quatres, de tresos, de sets… i en surten fletxes que ansien aventures. Això acabarà bé, amb el gust dolorós del whiskey, el negoci tancat, l’encaixada de mans que fan els homes amb els homes, el ritual del guerrer de la corbata. En unes hores l’avió aterrarà de nou i ja de nit un taxi deixarà l’home dels números a casa seva, amb la satisfacció del negoci rodó. Ell es mirarà la dona que dorm al llit compartit, i que respira des d’un altre planeta, en una llengua que ja no entèn. Com un nen que fa sonar un tros de fusta en els barrots d’una reixa, els seus dits recorreran amb cura les altres camises penjades a l’armari, totes blanques, sense arrugues. Una, dues, tres, quatre, vint, trenta… i l’home dels números anirà fent així cap a la seva fugida muda mentre, mort de por, continua calculant els riscos i els guanys incerts, orquestrant la seva desaparició.