Assaig general de la vida en trànsit

[POSTALS ESTIU 09] M’agraden els aeroports perquè a vegades s’hi atura el temps i aquestes grans naus de ferro i vidre esdevenen les places on els homes amb molta pressa es converteixen per unes hores en una mena de filòsofs contemplatius. M’agraden els aeroports perquè, en altres ocasions, són el perfecte contrari a aquest lloc ‘en espera’: són, aleshores, el túnel que et xucla, el tic-tac vertiginós, la mà que amb puny de camisa blanca t’agafa pel coll i et fa saltar països com qui salta un toll. Als aeroports sempre hi passen coses… i per això m’agraden, per això m’agraden tant. Hi ha la gravetat de les grans ocasions, l’alegria portable de l’imprevist. Una promesa arriba en aquella motxilla, un cor trencat se’n va en aquella maleta. Teatre, assaig general de la vida en trànsit. Tens una hora per disfrutar-ho. No cal que aplaudeixis. Cinc minuts i et toca a tu sortir a escena.

Un germà més gran, d'una altra època

“Yo declino hacia la noche de los tiempos, vostoros ascendéis con la mañana”, deia a finals del XIX Robert Louis Stevenson, en un dels seus poemes de viatge, dedicat als Estats Units d’Amèrica. “Con el corazón dividido recorro esta nación. Soy como un hermano -aunque mi mirada aún se muestra joven- mayor, de otra época”. Vaig escriure aquest apunt abans de marxar cap al Prat, a punt de sobrevolar l’Atlàntic cap al nord-est dels Estats Units. A les portes d’un viatge de vuit dies –sí, només vuit dies–, amb un itinerari dispers però molt intens per algun dels paisatges que el poeta i escriptor escocés devia recórrer en les seves cerques: Filadèlfia, Pittsburgh i alguna coseta de Massachussets, per acabar a Boston. Ha estat el meu quart viatge als EUA (aquí, aquí i aquí hi ha alguns apunts). ¿Encara és el país jove que descrivia Stevenson? ¿Com és avui la ‘llengua diferent’ dels seus habitants? No ho sé. Encara no ho sé. La cerca d’aquestes respostes és fascinant, i va arribant amb senyals incertes, a poc a poc, molt a poca poc: milla a milla, cançó a cançó, fotograma a fotograma, vers a vers. I està bé que sigui així. En els pròxims dies, aniré desgranant al blog algunes de les reflexions sorgides del viatge.

La cançó de l'estiu, sèrie completa

Sèrie completa dels twits que durant el mes de juliol vaig anar penjant al meu twitter amb el lema: la cançó de l’estiu.

 

  • Al got, el soroll delicat gel quan es va desmuntant, l’avenç silenciós de l’aigua condensada sobre el diari.
  • Reguen al pati del costat. Remor refrescant. Les gotes són notes.
  • El ding-ding d’un mòbil de penjar que oscil·la tímidament i la llarga cortina, que fa com si ballés, en silenci.
  • Unes senyores que parlen i riuen uns patis enllà. Les seves veus salten incomprensibles de teulada en teulada.
  • S’obre el ‘vano’ amb una esgarrapada perfecta. Un ‘shec’ veloç fereix l’aire de la tarda quieta.
  • Un fil de música dibuixa una melodia irreconeixible. S’escapa buscant la frescor d’entre les ratlles de la persiana.
  • La gent va passant davant la finestra. El flip-flop de les xancletes arriba i marxa, com una onada.
  • En bici, rodant, baixada avall. Fas anar els pedals al revés. És aquell sorollet, com d’obrir una caixa forta.
  • La veïna feineja al seu pati. Quan engegui la manguera, em regalarà un arc de sant martí d’entre els esquitxos.
  • El soroll sec de quan trenques la xocolata del Magnum amb les dents. Quasi et fa oblidar que és gelat fast food!
  • Quan omples el carrer amb gegantines ‘x’ de colors… i tu, de fet, només xuclaves el granissat amb la canyeta.
  • el ziiiiip de quan tanques la cremallera de la motxilla de viatge… ‘fins aquí’, que ja no hi cap res més.

"Recuérdame"

“Préparese en vaso mezclador:

Hielo
1/3 Vemouth rojo
1/3 Vodka
1/3 Ron blanco
Una gota de Angostura

Mézclese y sírvase en copa de cocktail.”

La cocteleria és una forma de bruixeria. Recepta del combinat ‘Recuérdame’, segons s’explica en el llibre ‘Boadas Cocktail Bar 1933-1983’, editat l’any 1983 pel mateix establiment de la Rambla i amb dipòsit legal B.42148-1983. 

Els retalls més llegits aquest juliol

Antiamericanisme cinèfil

El nou gran èxit del cinema francès, LOL, ha aterrat aquest estiu als Renoir, els Casablanca i als Icaria avalat per la llengua, no pas per la qualitat cinematogràfica. I això no és pas excepcional, malauradament. Aquesta mateixa pel·lícula no hagués passat de l’Heron City de ser parlada en anglès. És una comèdia superficial i poc creïble sobre els conflictes generacionals que recorda ‘El primer dia del resto de mi vida’, una pel·lícula que ja em va semblar fluixeta, però que al costat del film de Lisa Azuelos, es manté prou dignament. En tot cas, i molt breument, només volia deixar consignat en aquest blog el bon estat de salut que encara manté l’antiamericanisme cinèfil entre una part de la comunitat de la ‘versió original’ a Barcelona: tots som molt crítics amb els happy end, quan ens sembla observar-hi l’ombra de les lletres de Hollywood, però en canvi ens deixem endur complaentment quan la proposta prové d’altres cinematografies, fins i tot si, com és el cas de la francesa, aquestes cinematografies se sustenten en indústries culturals molt potents. LOL no és molt diferent de les comedietes que poden entretenir-nos un dissabte amb una bona colla de tòpics amanits gent bonica i músiques dolces i un rerafons clarament acomodatici (el Libération fins i tot retreu al film la flaire de sarkozyste)… només que en aquest cas el film ocupa les cartelleres de sales amb un criteri de selecció exigent. Exigent? Jo em pregunto quines pel·lícules podríem estar veient als Renoir o als Icaria si produccions tan pobres com aquest LOL deixessin espai a productes realment diversos? Ep, ens arribin amb accent gironí, porteño, de Pittsburgh, Teheran, Xi’an, o Lió.

Nick Hornby, assistent social?

L’any 2007, les principals llibreries de Londres destacaven amb àvid interès l’última obra de Nick Hornby, Slam. Uau, bones notícies, vaig pensar. Dins la llibreria, em va costar trobar la novel·la. Era en una taula especial, al costat dels llibres sobre skaters, graffiters, harry potters i altres acolorides aventures. La novel·la estava en l’apartat juvenil. Slam, una història sobre embarassos adolescents, era… ¿una novel·la per a joves? Sí. Dos anys anys després, badant per una llibreria de Barcelona em trobo davant dels nassos davant de l’última obra de Nick Hornby, Tot per una noia, es diu; “una novel·la encantadora, commovedora, irònica i divertida, com tot el que fa”, llegeixo en la contraportada, que cita l’Evening Standard. Compro el llibre sense pensar-m’ho i les primeres pàgines comencen a passar camí de casa, dins del metro. Però hi ha alguna cosa estranya en el llenguatge, que no acaba d’aixecar el vol, i la història respira amb una certa dificultat en un plantejament massa previsible, una mica exasperant i tot. I hi ha un moment en què el protagonista cita la paraula slam, pròpia de l’argot skater, i bum!, la meva memòria connecta les dues novel·les, en realitat la mateixa. La destinada al mercat juvenil (a Anglaterra) i la que, hàbilment, mira cap al mercat habitual de Hornby, la gent com jo, els thirty-something. Però vet aquí que el màrqueting editorial ha passat una línia que no tocava. Perquè s’ha canviat el títol de la novel·la? Perquè en cap lloc de la contracoberta hi ha cap referència que es tracta d’una novel·la per joves? Es diu, sí, que l’argument tracta d’embarassos juvenils, però l’accent es posa en l’estereotip ‘hornbyà’ per excel·lència: l’amor, l’humor, les referències contemporànies… Doncs no, no. Tot per una noia (Slam) és una novel·la per a joves, pensada per a joves. Més: és una novel·la pensada per uns joves molt concrets, els joves anglesos protagonistes d’un fenomen no exportable al nostre país, el dels embarassos adolescents (vegeu aquesta notícia del Guardian), autèntic problema nacional. Un exemple, a Southampton, de la novel·la se’n van repartir 800 còpies gratuïtes, pagades amb diners públics, com a part d’un programa de debat intergeneracional entre famílies. No és que la novel·la no tingui elements d’interés, que en té: al capdavall, Hornby sap fer una obra moral sense moralina, i el text és tendre i divertit. El que passa és que, com a lector, m’he sentit estafat. Que no és el mateix el Nick Hornby genial cronista de la nostra generació (el de High Fidelity i About a boy), que el Nick Hornby políticament correcte, disfressat convenientment d’assistent social, el d’Slam, el de Tot per una noia. 

Els guapos són els raros

Ice Age 3 no és la millor de les tres, però és, potser, la més interessant. Hi ha, és clar, bones dosis d’acció molt ben rodada (fabulosa la vertiginosa seqüència de la cascada de lava) i hi ha també gags deliciosos (molt ben resolts i quasi addictius tots els relacionats amb la persecució inacabable de l’aglà per part de l’Scratt i l’Scratte).  L’interès, però, rau en un plantejament previ, molt actual, que profunditza en qüestions ja apuntades en les dues anteriors. La reivindicació de l’excepció, l’atenció cap als nous models de família. Aquí, en el subtext, trobem els matrimonis entre membres d’un sol sexe, les relacions interracials, les maternitats tardanes… Els dibuixos animats sempre han estat bons vehicles de transmissió moral. També en aquest cas. Només que en aquesta ocasió, la moralina està bé, perquè no ens condemna en gàbies d’or, sinó que que ens fa volar damunt una butaca de cine. Ice Age 3 és un perfecte entreteniment familiar, però també és un ‘agent discret’ que treballa dins el nostre cor i el dels nostres infants i que ens diu que ‘la raresa’ no és problema, i no només això, que ens subratlla amb simpatia que l’heroi d’una pel·lícula pot ser, precisament, el rar. Que una mofeta pot adoptar tres petits dinosaures, i que un felí de llargs ullals es pot ofegar en tres gambades, que l’elefant, immens i poderós, pot tenir por de no ser un bon pare… i que no passa res, que ‘els guapos són els raros‘. Que, en definitiva, els anuncis de Kinder Sorpresa –amb les guapes mares que esperen i amb el nen rosset que es llença als peus del pare corpulent que arriba de la feina– són caducs i injustos. I que, sincerament, són més increïbles que una colla d’animals de l’edat de gel ballant el rythm’n’blues de la Queen Latifah.