Bones tanques fan bons veïns?

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell hi té pins i jo un pomerar.
Els meus pomers no aniran mai 
A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
Si li puc fer entendre això:
“Per què fan bons veïns? ¿No és només
Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans de construir un mur voldria saber
Què és el que encerclo o separo,
i a qui podria jo mai perjudicar.
Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
Que els vol a terra.”…

Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.

* El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62.

Quan ens lliurem a la fantasia…

“Miri, jo el què dic és una cosa que defenso ara i defensava aleshores, que aquesta divisió que hem fet entre realisme i irrealisme és absolutament fictícia, és una frontera que no es veu. Quan l’home sommia, quan no toquem de peus a terra, quan ens lliurem a la fantasia… això també és una actitud humana que portem a dintre. Per tant, hi ha moltes percepcions d’aquestes que encara que no ens afectin un malestar o un benestar físic, espiritualment ens condicionen. Jo considero que tot el que afecta la persona humana, per fora i per dins, forma part d’una realitat o d’una irrealitat.” Aquesta cita, amb la qual s’identifiquen bona part dels apunts d’aquest blog,  correspon a una entrevista (vegeu-la completa aquí) que vaig fer la primavera de l’any 1992 (fa 17 anys!) a l’escriptor Pere Calders, i que va ser publicada a l’Eco Badalonès (on escrivien també plomes tan diferents com les de Toni Soler i Jorge Javier Vázquez). Aquesta setmana s’han complert 15 anys de la mort del mestre. 

* M’assabento de l’aniversari gràcies a aquest twitt de Jordi Díaz.

La ràdioformula a través de la bitàcora

“Si alguna cosa està fent ferida a l’Spotify (de la mateixa manera que passa amb el Facebook) és que posa en xarxa records, persones, fotos, vinils amb les seves fundes arrugades i transparents.” En Miquel Bernis, l’home del temps cantat a RAC 105 i a RAC1, selecciona regularment un delicat plec de cançons, accessibles en format de llista oberta a Spotify. Són de quatre a cinc temes, a partir dels quals en Bernis va repassant la setmana, a mig camí del dietari i la ràdioformula, de la bona ràdioformula, s’entén, que aquí ens les havem amb un melòman delicat i curiós. Doneu-hi un cop d’ull… o potser millor, pareu bé l’orella.

Pels fets els coneixeràs

L’altre dia vaig assistir a una reunió en una oficina sense aire acondicionat. Els amfitrions havien tingut cura d’abaixar persianes i porticons i de tenir algunes portes obertes per propiciar la corrent d’aire. Al bell mig de la taula hi havia mitja dotzena de gots de vidre -de mides diferents- i un parell de gerres amb aigua fresca. Començada la reunió, es van repartir dos o tres ‘vanos’. A mi em va tocar el de la foto. No vaig poder resistir treure la càmera i fotografiar-lo. Els ventalls tenen aquesta mena de qualitat màgica: refresquen fins i tot abans de moure’ls. Ah!, la reunió era d’un projecte vinculat a la revista ES, de la qual formo part del consell de redacció. Pels fets els coneixeràs.

Mao al balneari de Battle Creek

Llegeixo a Reuters un d’aquells titulars que justifiquen el manteniment d’un blog. “China has banned electro-shock therapy as a treatment for internet addiction” (la Xina ha prohibit la teràpia de l’electroshock com a tractament de l’addicció a internet). Una notícia singularment seductora, entre la innocentada i l’afilada descripció social. La redacció de la nota és exasperantment correcta (a l’estil del despatx informatiu anglosaxó) però al cosa dóna per a molt. De fet, se’n podrien fer desenes d’apunts en incomptables blogs. Però vaja, aquí va el meu, d’apunt, en forma de ràpida noteta. El promotor dels tractaments és un tal Doctor Yan Yongxin, també conegut com a ‘Uncle Yang’. El ‘tiet’ en qüestió té cura d’un camp d’internament, portat marcialment, a la manera Han, relacionant grotescament dos escenaris que, d’alguna estranya manera, tampoc sorprèn tant veure junts: el de la revolució cultural de Mao i el de la bogeria puritana del balneari de Battle Creek.

La història del nàufrag (editor's cut)

Durant uns dies, al meu microblogg (twitter) he anat desgranant la història d’un nàufrag. Aquí teniu el conte, versió completa:

  • Dia 1: M’aixeco en una llarga platja. Recordo la tempesta i aquella barca. Arreu, les restes del naufragi. Com a mínim estic sencer.
  • Dia 2: Ara ja sé que sóc en una illa. El verd de la selva i el blau del mar són els meus companys d’habitació. Per quant de temps?
  • Dia 3: La línia de l’horitzó em fereix impertorbable. Acceptar això és la primera lliçó del nàufrag.
  • Dia 4: He somiat que despertava en un manuscrit de Dafoe. He escoltat tambors llunyans enllà del turó.
  • Dia 5: No eren tambors. Era la teva veu. Començo a entendre què faig aquí.
  • Dia 6: He estat remenant entre els baguls llençats a les roques. Memòries esventrades. Reprenc el fil de la conversa en un tros de roba.
  • Dia 7: He trobat un gorg amb l’aigua més fresca i dos arbres amb fruita que em somreia. Avui és el dia del descans.
  • Dia 8: Miro enllà, enllà, esperant veure el vaixell que em tornarà a casa. La sorra de la platja alimenta un immens rellotge.
  • Dia 9: Si em pensava que era un nàufrag gaire original… la realitat m’ha desmentit amb un cansat sospir.
  • Dia 10: A l’illa, encara. He decidit fer una foguera a dalt del penyassegat. Serà un far, serà el teu far.
  • Dia 11: He començat a construir una embarcació: la vela l’he feta amb retalls de la roba trobada als baguls, retalls de la vida d’altres.
  • Dia 12: Sé que l’embarcació no superarà l’embat de la primera ona. Però segueixo, fatalment exaltat. Em lliuro a la derrota.
  • Dia 13: I sí, la tercera onada ja ha enfonsat la barca. El mar m’ha llençat de nou contra la sorra de la platja.
  • Dia 14: I de cap a la sorra em pregunto si el nàufrag és el que escriu o el que llegeix, o són els dos a la vegada. S’ha fet de nit…
  • Dia 15: … i la lluna m’encega, en aquest racó de món. Tanco els ulls. M’adormo, com si tornés al dia 1.

L'ombra de la bona arquitectura

No hi ha duresa que es resisteixi al sol. Ho prova aquesta fotografia del campus Nord de l’UPC on el joc d’ombres projectades per les pèrgoles situades damunt els edificis regalen un vestit preciós a aquestes façanes. Aquesta efímera abstracció és, en realitat, una nova pell a aquests blocs, d’aparença antipàtica. La prova, una nova prova, que la bellesa no està tan en allò que fem sinó en el diàleg que som capaços d’articular entre la nostra idea i el seu entorn. Aquesta idea tan òbvia és un bon resum de la bona arquitectura. La pedra i el ciment reflecteixen la ciutat en moviment, exemplificat en aquest cas en un espectacular exhibició d’ombres. M’agrada quan l’edifici no és atrezzo, sinó actor.

Viatge a través d'un pastisset


M’agrada tornar a les ciutats que m’agraden, tot i que és sempre un viatge perillós, aquest. Perquè no tornem només a retrobar la pedra i el paisatge, tornem estirant el fil de la memòria, i la memòria marca el ritme d’una música irrepetible. Tornem a capturar el miratge, i això és impossible. Pensava en Lisboa i Porto, dos ciutats que m’agraden, mentre menjava una ‘queijada’ d’ ‘A’ Casa Portuguesa. El pastisset de formatge era deliciós: la pasta de full torradeta i cruixent, l’interior flonjós, el punt just de dolç… i vaig tornar a Lisboa, i vaig tornar a Porto, fa nou anys. I va ser sense esperar-m’ho, sense expectatives prefixades. I així és com un torna a les ciutats que li agraden.

Vas escrivint amb el mòbil… i caus per un forat!

L’Alexa Longueira, una noia nordamericana de quinze anys, estava escrivint un sms mentre caminava pel Victory Boulevard, d’Staten Island. Anava fent tan tranquila, fatalment atreta per la inquietant foscor que havia deixat al descobert una ‘tapa’ de serveis aixecada al mig del carrer. Algú devia estar reparant una conducció, o supervisant algun tram de clavegueres. Tan se val. L’Alexa va caure pel forat, a mig escriure una ‘n’, amb un xisclet mut, i en una sola mil·lèssima de segon es va enfadar (qui gosava destorbar-la?), es va espantar (el vertígen de la caiguda lliure no et deixa indiferent) i, finalment, va reflexionar: del diàleg sempre difícil entre virtualitat i realitat, de la futilitat de les nostres passes, del sentit de l’expressió ‘tocar de peus a terra’… Els pobres treballadors que van veure caure l’adolescent als seus peus anavien dient ‘I’m sorry, I’m sorry, I’m sorry’ i a dalt, rera aquell puntet de llum, la mare que xisclava, mentre dubtava si marcar el número de l’advocat o de l’ambulància. Pel que sembla, i segons denuncia la família, encara hi ha una bamba perduda en el putrefacte forat, però l’Alexa està bé. Així ho diu almenys la notícia de The Wired, que en cita una de MSBCN.