Les dones que fan cocktails

“En la història de la humanitat sortosament les dones fa temps que ens ha agafat per fer allò que no era habitual de fer, amb la qual cosa no hi hem guanyat sols nosaltres, les dones, sinó també la humanitat en pes. Això és una cosa que el senyor Boadas pare va comprendre perfectament i, a punt de morir, demanant la coctelera i no tenint ja forces per acabar una de les seves combinacions li passà a la Maria Dolors. És una coctelera que ella encara té entre les mans avui dia i per sort nostra, des d’aquella primera vegada que va agafar-la als set anys”. Aquest text de Marta Pessarrodona forma part del llibret que la cocteleria Boadas de la Rambla va editar l’any 1983 per celebrar el seu mig segle de vida. És un llibre preciós, de tapa dura, amb il·lustracions exquisites, i altres textos d’interés, com els signats per Àngel Zúñiga (“Los barceloneses andamos siempre en busca del tiempo perdido”), Josep Maria Carandell, Josep Maria Lladó o Fanny Todd Mitchell, del Gourmet Magazine de Nova York. Aquests darrers reblen el clau en la seva aportació: “cities are like women: the years and our memories embellish them”.

Actors d'obres passades

“Ells no poden fer-nos sortir de la crisi”, diu l’enorme tanca publicitària que la gent del PSC ha disposat camí de casa. Hi surten les cares de cinc polítics. Hi ha en Bush, clar, i l’Aznar. En Chirac treu la nàpia pel cantó esquerra, mentre al mig el burleta Berlusconi presideix la temible banda. A la banda dreta, Lech Kaczy?ski, l’excèntric polonès, convidat enigmàtic, fa cara de trapella. Torna l’estratègia de la por que tants bons resultats ha donat al carrer de Nicaragua. Aquest cos, la cosa fa mig riure. Resulta que ara Aznar es presenta a les eleccions, que Chirac ha donat un cop de colze a Sarkozy (com que és amic de ZP no surt a la foto, vés) i que Bush… bé, resulta que en “W” ha canviat el seu ranxo de Texas per un vell castell a la Vall de Loire perquè diu que els formatges i els vins el tornen boig, darrerament. En unes poques hores comença una nova campanya electoral, però ho fa amb vells actors, actors d’obres passades. Els desastres d’altri, ja es veu, continuen generant bons rèdits electorals… i la política formulada en positiu? Potser demanem massa a aquests nostres polítics… Diuen que la participació a les eleccions europees assolirà valors mínims el 7 de juny. Que et tractin d’enze no hi deu ajudar gaire, dic jo.

Més enllà dels vels…

“… tota la meva vida vaig ser massa lluny / i no saludava, m’ofegava”. Sempre m’han impressionat aquests versos de la poetessa Stevie Smith (1902-1971). Escriure de cara als altres és aquell joc de vels del savi poema de Joan Argenté (que he citat tantes vegades). I enllà dels vels… la resposta? O bé un nou interrogant? Com aquest, capturat al passeig de Sant Joan de Barcelona.

Sense fils?

La logística per assegurar-nos la capacitat de transmetre informació d’un ordinador a l’altre és enorme i, en realitat, no és gens invisible. La planificació per fer front al repte d’una societat que es va tornant cada vegada més dependent de l’accés a internet és, igualment, cada vegada més complexa (…)

Problemes en primera persona

L’humor és una de les millors portes per conèixer un país. I no és un fet habitual poder conèixer la manera com riuen els nostres veïns del mediterrani, secció sud. Mohamed El Khiyari va actuar diumenge passat al teatre Zorrilla, en un espectacle que, si bé és cert que hagués hagut de meréixer una major entrada, crec que marca un abans i un després en la programació cultural de la ciutat. El Khiyari és una persona molt coneguda al Marroc –i també, especialment, entre la diàspora de la immigració– i va portar al teatre badaloní una mostra dels seus monòlegs amb traducció simultània al català (un aspecte a millorar, aquest). Una part important del públic s’estrenava a la platea, i era tota una lliçó comprovar la diversitat de la població marroquina: noies vestides a l’europea, d’altres amb xador van riure de valent, comentant els acudits entre elles o entre els acompanyants masculins. Les nostres ‘etiquetes’ prefixades resisteixen ben poca estona davant la realitat d’una joventut badalonina d’orígen magrebí que, de forma simbòlica, però significativa, es va asseure en les butaques del teatre, amb tot el dret, i també amb normalitat. La temàtica de l’espectacle era interessantíssima: El Khiyari tracta els problemes de la població immigrada. La tornada a casa a l’estiu, les aduanes, la discriminació, la corrupció, els sense papers… Hi havia qui deia, al sortir, que l’espectacle havia sigut de consum molt intern per a la població marroquina… Crec que no. Que El Khiyari parlava dels problemes de l’immigrant. I això valia per un búlgar, un peruà o un senegalès. La notícia és que aquests problemes s’exposaven en primera persona, i es reien, també en primera persona. Això és, em sembla, el que marca aquest ‘abans i després’. El monòleg de diumenge subratllava que una de les feines d’un teatre –fer d’altaveu de les preocupacions dels seus ciutadans, servir d’espai de debat, compartir coneixement, trencar estereotips– es donava de forma reeixida, i ho feia de forma oberta a la ciutat, amb traducció a la nostra llengua. És un camí interessant a anar explorant. Anem concretant allò de ‘Badalona som tots‘. Donem-hi valor a partir d’iniciatives com aquesta. 

Foto: O.L.

… I el debat de debò comença a la xarxa

“Tants espais i moments, i el debat de debò comença a la xarxa, des d’un bloc… interessant”. Aquest comentari de la Dolors Sabater, escrit ahir a la nit al seu estatus de Facebook, es feia ressò del comentari que el responsable tècnic de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament havia deixat en el post que vaig fer dilluns sobre el concert de Manel. El meu apunt anava més enllà del concert, i el comentari del Daniel Gelabert, també. Apuntava algunes pistes sobre com hauria de ser una comissió de festes. Doneu-hi un cop d’ull aquí.

El mòbil és una eina per aprendre

“Avui dia, uns dels principals reptes de l’educació són els nous hàbits d’aprenentatge. Per sortir-nos en cal situar l’ensenyament en el centre del debat i augmentar la dotació econòmica que hi destinem.” Conversa amb Trina Milán, antropòloga i responsable d’Innovació i Recerca Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat. Surt al número 11 de la revista d’Òmnium, corresponent a la primavera de 2009. Llegiu l’article aquí.

Tots els colors… del roig

Tots els colors del roig… son els que trobem en arribar a Beijing, avui una metròpoli palpitant, on les grues s’estenen fins on arriba la mirada, i on el caos circulatori -els cotxes estan guanyant la batalla a la bicicleta, aquí- es quasi tan omnipresent com l’espès smog que acompanya les nostres primeres hores a la capital xinesa. El roig el veiem en la mateixa bandera comunista que ens dóna la benvinguda a l’aeroport, i, atenuat en un reconeixible grana, en les parets de la impressionant ciutat prohibida. Però el vermell ens assalta també en les desenes, centenars, milers de tanques publicitàries: Kentucky Fried Chicken, McDonald’s, Coca Cola, Canon, Ricoh, Lexus… Diríem que veiem tants vermells com contradiccions ens sembla detectar en aquest país. [Post publicat, amb la Laura Garcia, el 10 d’agost de 2006 en el bloc col·lectiu de la redacció de Vilaweb Badalona, accessible aquí]

Les cicatrius del somriure

“… Una rialla del tot diferent, una rialla desbordant d’amor per la vida, per tots els al·licients inesperats que conté. Per un moment hauries jurat que la persona de l’Olivia reposava en el seu riure, quan el fet era que reposava en la seva cicatriu”. Així és Indignació, l’última novel·la de Philip Roth, la balança que es debat entre la llum i la foscor, l’oportunitat de ser, la fatalitat de deixar d’existir. Roth fa valer els seus quasi vuitanta anys, per proposar-nos una mena de conte moral, senzill en la forma però amb una trama que acaba tocant el cor del lector amb la mà freda de la mort. Què s’amaga rera la rialla d’una dona bonica? És el somriure? O és la cicatriu? Situat rera el mirall, Roth fa un recorregut per les ferides de diferents personatges en l’Amèrica dels cinquanta, uns pocs anys abans de la gran revolució cultural dels seixanta. Les cicatrius explorades a Indignació estan causades per la sobreprotecció, el puritanisme, la repressió sexual, la violència de l’estat, l’addicció… El pes de la història modela l’individu, però en fer-ho el fereix, i a vegades el fereix de mort. I un es pregunta si els fils de la història estan moguts per l’atzar o pel destí i si, finalment, tenim alguna possibilitat d’èxit si ens promposem de descabdellar l’embolic. Quan tanques el llibre, et quedes amb aquestes preguntes als llavis, mentre et sembla veure en un ràpid reflex la mirada descreguda i impenetrable del vell que és, avui, Philip Roth. No saps si riu… o plora.