Al cinematògraf

No, no, en serio, ¿què ho fa que un dia et tornis a fixar en aquell llibre de poesies que havies oblidat en la lleixa del ‘ja llegit’? Anaves a la cuina a buscar un got d’aigua i de sobte et trobes amb un volum a les mans i vas saltant de vers en vers, mentre et preguntes per allò que vas subratllar ja tant de temps, detenint la mirada en aquella nota al marge escrita en llapis (la qual ha mutat d’aclaridora a impracticable). I així et fixes en un poema que (diries) no vas arribar a llegir mai. I penses que a vegades trobem les coses, però que sovint les coses que ens troben a nosaltres. I com que, a aquestes altures, ja saps que és una mica absurd intentar descobrir-ne el motiu, decideixes submergir-te en el poema en qüestió i no fer gaires preguntes més. ‘Al cinematògraf’, de Siegfried Sassoon, traduït per M. Josep Obis i inclòs en el volum “Poesia anglesa i nordamericana contemporània’, editat per edicions 62 l’any 1994. 

“I mentre l’ombra i la flama enlluernen, 
el desesper valent dels homes encara avança
igual com en els anys grisos de l’avenir o del passat…
i la vida és una ombra a la pantalla, dansant.”

La vida és una ombra a la pantalla, dansant. Vaja, que la sala del cine és com els ‘llimbs’, l’espai a mig fer, on es mostra el que és (la vida) i la seva representació (l’ombra). I és per això que el cinema és, en realitat, refugi i escapada… però també l’escenari on dansen, misterioses, les grans incerteses. 

El Blues i Ritmes i la connexió 'europea'

Aquest dijous comença el Blues i Ritmes 2009: és l’edició dels vint anys però no la vintena edició del festival, convertit en cicle en els últims anys. Diferents interrupcions han afectat històricament el Blues i Ritmes que, malgrat tot, ha sabut mantenir una imatge de marca i un prestigi força sorprenents, atesa la falta de convicció del propi ajuntament en l’aventura i el molt modest pressupost que hi ha destinat. Ritme and Club, associació de la qual formo part, s’encarrega de la programació del festival i d’altres molt diverses tasques. En el menú d’aquest any brillen, de nou, noms de gran vàlua artística en actuacions exclusives i molt esperades, i que ja han començat a situar el nom de Badalona en desenes de mitjans. Dijous, Me’Shell Ndegeocello obre foc amb el seu soul d’autor, radicalment contemporani. El Blues i Ritmes es defineix per la singularitat de les seves apostes.

Hi ha una qüestió que voldria destacar i que sovint passa més desapercebuda. Aquest mes d’abril, dues de les quatre actuacions del cicle badaloní també han estat programades en dos dels equipaments més prestigiosos del món: el Barbican de Londres dedica la portada de la seva newsletter d’abril a l’Orquestra Baobab; i el Royal Festival Hall, inclòs, dins l’espectacular Southbank Center de la mateixa ciutat, destaca en el seu programa de primavera (fotografia destacada, vídeos al hall i fulletó independent), l’actuació de Dan Zanes. Un i altre passaran per Badalona aquest mes d’abril, com aquell que no vol la cosa, després de triomfar al Barbican i al Royal Festival Hall. Albert Puig va escriure al Time Out l’any passat un engrescador, i crec que just, regal en forma d’eslògan: ningú fa el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla. I això també val per aquest any, crec. 

North Dakota i les fronteres de l'amor

Lyle Lovett va tancar amb North Dakota, un dels seus temes més corprenedors, el seu concert al Royal Festival Hall de Londres. És una cançó de matinada, que té alguna cosa de lament. Parla dels cowboys de North Dakota i de Texas, els dos estats situats als extrems dels EUA. I explica que els uns i els altres miren frontera enllà per aprendre les maneres de l’amor, “they look across the border to learn the ways of love”. I m’agrada imaginar aquells nois durs de la inòspita Dakota i els cowboys de l’encegadora Texas sospirant a les envistes de Canadà i de Mèxic. La frontera, en la cançó de Lovett, és el misteri, l’aventura, la pregunta i potser la descoberta… el principal aliment de l’amor.

Objectes que provoquen reaccions poètiques

Dissabte passat vaig visitar l’exposició ‘Le Corbusier, the art of Architecture’. Aquesta mostra repassa la vida i l’obra del genial arquitecte suís, una de les grans figures de la cultura al segle XX, i es pot veure al Barbican de Londres fins a finals de maig. Hi ha objectes que, disposats en una casa, provoquen una reacció poètica, teoritzava Le Corbusier; els ‘objets à reaction poètique’, formulats en la seva llengua original. Totes aquestes pedretes que vaig apilant en lleixes i tauletes; les ampolles de vidre amb sorra i petxines; el trossos de coral; les xapes de cervesa; els fragments de vidre polits per les onades que guardo en aquella caixeta (que fa temps que no localitzo, per cert!)… Així doncs… ¿què és això? ¿És poesia? Mmmm… M’agrada veure el meu desordre com una mena d’assaig en vers. ‘Objets à reaction poètique’… voilà! La teoria en qüestió no només exculpa la meva ànsia acumuladora, és que li dóna sentit i tot!

Le Corbusier tenia una curiositat inacabable per la forma i el color i una gran habilitat per saber mirar de nou. De les formes rectes i austeres del principi de la seva carrera a l’interès per les formes orgàniques. De la puresa de l’intel·lecte afilat de les seves construccions dels anys vint, a l’incertesa i el misteri inspirat per les velles cultures mil·lenàries que es mostra en obres com la capella de Ronchamp o els seus edificis a Chandigarh, a l’Índia, ja als anys cinquanta. És bonic comprovar com Le Corbusier, malgrat la seva enorme altura intel·lectual, va saber mantenir fins al final un respecte meravellat per l’inexplicable, pel que no es pot ‘fabricar’ ni ‘dissenyar’. Els objectes de reacció poètica… la pedra, la fusta, la petxina…

Les paraules són més que paraules

Vaig sortir de la projecció de La Teta Asustada, de la directora peruana/catalana Claudia Llosa, sorprenent guanyadora a la Berlinale, amb la mateixa sensació de perplexitat que he tingut quan he compartit una estona amb els americans indígenes de Mèxic, Guatemala o Costa Rica. La proximitat de la llengua (d’una de les llengües, clar, la que ens han fet compartir) pressuposa una proximitat cultural que és, clarament, una construcció política interessada. Ens ampara, pretesament, una mateixa etiqueta, la de llatins, però la comunicació és fallida, clar, la majoria de vegades. Les paraules són més que paraules i hi ha un misteri en el gest i en la mirada, que està més enllà de tota sintaxi. M’ha interessat molt, aquesta pel·lícula perquè s’apropa a aquest llegat mil·lennari, tan críptic, tan misteriós, tan llunyà. Ho fa des de dins… i sense concessions al públic europeu (bona part del film és en quítxua)! I és per això que he sortit amb aquella sensació de perplexitat a la qual em referia unes línies més amunt. Tanmateix, aquest sentiment, com quan he visitat Mèxic o centreamèrica, m’esperona a saber més, a estirar del fil d’aquestes cançons terribles –com la que obre tan corprenedorament el film– i que parlen d’un passat de violència extrema. Una violència que es traspassa de mares a filles i que fins arriba a la llet materna, en un simbolisme que la directora sap tractar amb greu poesia i un ajustat sentit de l’humor. El que és local, és internacional. Això és ben evident, sí… però massa sovint ens n’oblidem.