Una pregunta que, clarament, té fàcil resposta. Tresors! Segona mà a Music Exchange de Notting Hill Gate.
Author Archives: oriolllado
Al cinematògraf
“I mentre l’ombra i la flama enlluernen,
el desesper valent dels homes encara avança
igual com en els anys grisos de l’avenir o del passat…
i la vida és una ombra a la pantalla, dansant.”
La vida és una ombra a la pantalla, dansant. Vaja, que la sala del cine és com els ‘llimbs’, l’espai a mig fer, on es mostra el que és (la vida) i la seva representació (l’ombra). I és per això que el cinema és, en realitat, refugi i escapada… però també l’escenari on dansen, misterioses, les grans incerteses.
Els retalls més vistos al març
- Quan només queda el Caprabo…
- L’opinió ja no espera a l’editorial de demà
- Les ‘noves’ nits electorals
- Pensaments solts per a un dimecres de març
- … i a vegades ens en sortim
- Trobada de blocs, trobada de veus
- I això, no ho fotografies?
- Més sobre ‘Alta fidelitat’
- La confessió del vell Clint
- ‘Gore’ políticament correcte
El Blues i Ritmes i la connexió 'europea'
Hi ha una qüestió que voldria destacar i que sovint passa més desapercebuda. Aquest mes d’abril, dues de les quatre actuacions del cicle badaloní també han estat programades en dos dels equipaments més prestigiosos del món: el Barbican de Londres dedica la portada de la seva newsletter d’abril a l’Orquestra Baobab; i el Royal Festival Hall, inclòs, dins l’espectacular Southbank Center de la mateixa ciutat, destaca en el seu programa de primavera (fotografia destacada, vídeos al hall i fulletó independent), l’actuació de Dan Zanes. Un i altre passaran per Badalona aquest mes d’abril, com aquell que no vol la cosa, després de triomfar al Barbican i al Royal Festival Hall. Albert Puig va escriure al Time Out l’any passat un engrescador, i crec que just, regal en forma d’eslògan: ningú fa el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla. I això també val per aquest any, crec.
Una enorme caixa de colors
North Dakota i les fronteres de l'amor
Lyle Lovett va tancar amb North Dakota, un dels seus temes més corprenedors, el seu concert al Royal Festival Hall de Londres. És una cançó de matinada, que té alguna cosa de lament. Parla dels cowboys de North Dakota i de Texas, els dos estats situats als extrems dels EUA. I explica que els uns i els altres miren frontera enllà per aprendre les maneres de l’amor, “they look across the border to learn the ways of love”. I m’agrada imaginar aquells nois durs de la inòspita Dakota i els cowboys de l’encegadora Texas sospirant a les envistes de Canadà i de Mèxic. La frontera, en la cançó de Lovett, és el misteri, l’aventura, la pregunta i potser la descoberta… el principal aliment de l’amor.
Ensurt gràfic al metro
Objectes que provoquen reaccions poètiques
Dissabte passat vaig visitar l’exposició ‘Le Corbusier, the art of Architecture’. Aquesta mostra repassa la vida i l’obra del genial arquitecte suís, una de les grans figures de la cultura al segle XX, i es pot veure al Barbican de Londres fins a finals de maig. Hi ha objectes que, disposats en una casa, provoquen una reacció poètica, teoritzava Le Corbusier; els ‘objets à reaction poètique’, formulats en la seva llengua original. Totes aquestes pedretes que vaig apilant en lleixes i tauletes; les ampolles de vidre amb sorra i petxines; el trossos de coral; les xapes de cervesa; els fragments de vidre polits per les onades que guardo en aquella caixeta (que fa temps que no localitzo, per cert!)… Així doncs… ¿què és això? ¿És poesia? Mmmm… M’agrada veure el meu desordre com una mena d’assaig en vers. ‘Objets à reaction poètique’… voilà! La teoria en qüestió no només exculpa la meva ànsia acumuladora, és que li dóna sentit i tot!
Le Corbusier tenia una curiositat inacabable per la forma i el color i una gran habilitat per saber mirar de nou. De les formes rectes i austeres del principi de la seva carrera a l’interès per les formes orgàniques. De la puresa de l’intel·lecte afilat de les seves construccions dels anys vint, a l’incertesa i el misteri inspirat per les velles cultures mil·lenàries que es mostra en obres com la capella de Ronchamp o els seus edificis a Chandigarh, a l’Índia, ja als anys cinquanta. És bonic comprovar com Le Corbusier, malgrat la seva enorme altura intel·lectual, va saber mantenir fins al final un respecte meravellat per l’inexplicable, pel que no es pot ‘fabricar’ ni ‘dissenyar’. Els objectes de reacció poètica… la pedra, la fusta, la petxina…



