Negació, vitalisme i un mirall 'rodorerià'

La clau de “Un cuento de navidad”, la primera pel·lícula d’Arnaud Desplechin que s’estrena al nostre país, són els tres minuts inicials, en els quals l’impressionant Jean-Paul Roussillon pronuncia un poema de Ralph Waldo Emerson, l’escriptor nordamericà (atenció, per tant, als que us plantegeu la típica pregunta “entrem/no entrem” quan la peli ha començat). L’actor francés les diu davant la tomba del seu fill petit, just acabat de morir: “El dolor no té res a ensenyar-me”. La mort del petit, diu, m’ha regalat un nou començament. Aquestes primeres línies són tan potents, tan radicals que, inevitablement, descoloquen l’espectador: és impossible assimilar la metàfora d’Emerson en uns pocs minuts. Però ja està bé, això. El crític del Guardian reconeix que “aquesta és una pel·lícula que ha vist fins a dues vegades, i que ni tan sols així n’ha pogut treure l’aigua clara”. El film de Desplechin va dels sentiments intrincats, dels nusos de l’ànima, del llegat de dolor que es transmet de pares a fills, de germans a germans, d’allò que passa en les famílies, fins i tot (especialment) d’allò que passa a les famílies i que les famílies no saben (o fan veure que no saben). El cartell de la pel·lícula a França (el que il·lustra aquest post) mostra encertadament la família rera una mena de ‘rodorerià’ mirall trencat.

L’acció té lloc al voltant d’unes vacances de Nadal: interessant aposta. Desplechin, de fet, ha explicat que ‘les pel·lícules de vacances nadalenques són un gènere en sí mateix, especialment als Estats Units: una família disfuncional es reuneix, sorgeix el conflicte i al final intenta solucionar-lo”. M’agrada el respecte que el director mostra per aquest gènere tan estimat… però la seva és una altra mirada que va molt més enllà del gènere, malgrat els sempre espavilats distribuidors cinematogràfics hagin decidit presentar-la en els cartells com una lleugera comèdia estacional. Se’n surt gràcies a un guió brillant, unes interpretacions excel·lents (Catherine Deneuve, Mathieu Amalric, Chiara Mastroianni…) i un bon pols cinematogràfic.

Proclamar que “el dolor no té res a ensenyar-me” és sublimar la negació? O és articular el més valent dels vitalismes? Crec que el film no dóna una resposta clara a la pregunta. Per tant, diria que el citat crític del Guardian continuarà mantenint força interrogants si decideix veure la pel·lícula una tercera vegada. Clar que, us imagineu que dues hores de pel·lícula poguéssin donar una resposta satisfactòria al plantejament d’Emerson?

El joc de l'atles

Hi ha gent que mira els atles com la guia dels llocs on cal anar, l’estri on poder calcular les distàncies que cal recórrer, l’espai on clavar les banderetes de ‘jo he estat aquí’. Però també hi ha les persones per les quals un atles és el paisatge impossible, la finestra que convida a la fugida, la terra promesa, una mena d’Itaca de butxaca. No clava xinxetes als llocs on han estat, aquest segon tipus de persona. En tot cas, si n’hagués de clavar, les posaria als llocs on voldria anar i tot plegat esdevindria aviat un joc absurd, perquè els jocs han de tenir regles i un principi i un final. I aquest seria un joc sense regles, ni principi, ni final. 

La llarga ombra del somni americà

A Hollywood no li és fàcil fugir del somni americà. L’ombra d’aquest mite fundacional s’allarga en les pel·lícules que el glossen, però també en les que el critiquen, com The Visitor, l’interessant film dirigit i escrit per Tom McCarthy. Aquesta pel·lícula, que durant unes setmanes va ser el secret més ben guardat de la cartellera de la ciutat, és una mena de viatge a l’inversa al somni americà. El director ens fa assumir, en la primera part del metratge, que el sistema fa la seva feina, que l’ascensor social està ben greixat, que les oportunitats hi són per a tothom. El procés de descoberta del professor Walter Vale ens recorda tantes pel·lícules però funciona: ens atrapa, en gran part, per la interpretació inoblidable de Richard Jenkins i també perquè la història és irresistiblement interessant. Un professor amb l’ànima morta aprèn a tornar a viure en conèixer una parella d’immigrants il·legals que han ‘ocupat’ el seu pis de Nova York. Però l’escalf inicial que el director dóna a la pel·lícula i que surt de la trobada entre el professor i la parella de musulmans es va refredant fins a desembocar en un tram final abrupte. Aquesta és l’Amèrica de després de l’11-S i aquesta és, de nou, una altra pel·lícula sobre l’11-S. La perplexitat de Vale per la manera com l’estat tracta els nouvinguts és una perplexitat compartida. Però és una reacció profundament nordamericana. Ells són els més optimistes, fins i tot quan són pessimistes. The Visitor és una crítica al somni americà, però no al concepte en sí, sinó al fet que no funciona, que està pervertit, que algú se l’ha agenciat. La resposta del protagonista a la injustícia prèn la forma d’una exigència i ve acompanyada d’un gest que és alguna cosa més que un acte simbòlic. No es queda en la queixa, en la trista resignació de ‘les coses són així’.

I t'enamoraves d'aquelles músiques romàntiques…

Recordo el barber del carrer d’en Prim. Hi havia aquell senyor amb la barbeta i el seu company, de gest més greu, quasi opac. Els dos duien ulleres de muntura daurada. Eren homes elegants. Barbers de bata blaucel, d’afaitar amb brotxa i de tisores eficients però sense gaires floritures. Hi havia aquella olor enganxosa i les fotografies d’uns nois de grans i capritxoses cabelleres atrapades en l’univers d’un paper couché esgrogeït. Somreien a la càmera (quins professionals!) malgrat quasi ningú els feia cas, i tothom optava per tallar-se el cabell, i punt. Perquè aleshores et tallaves el cabell, i punt. No et feien un massatge capil·lar, ni et deien de si volies endur-te una cera especial. Ni tan sols et preguntaven: tisora o màquina? Només entraves allà un dissabte al matí amb els diners justos a la butxaca, preguntaves qui era l’últim i t’asseies en aquelles cadires d’sky negre. Agafaves la revista o el diari menys comprometedor (mai l’Interviu, que només miraves amb furtiva avidesa i evident torbació) i escoltaves l’emissora preferida d’aquells barbers, M80, serie oro. Rod Stewart, Leo Sayer, Gillbert O’Sullivan, els Carpenters o Dion, grandes éxitos de ayer. I t’enamoraves d’aquelles músiques romàntiques que deien ‘please stay’, ‘what’s on a kiss’, ‘more than a feeling’, ‘would you love me tomorrow’… abans de saber ni tan sols què era estar enamorat.

* Foto: Un graffit ‘reivindicatiu’ a Dalt de la Vila. / O.L.

Una tarda amb Joni Mitchell

Vinc a la teva música, a vegades. Fa hores que plou, fa hores que treballo. He fet aquesta ‘tetera’ amb te verd dues vegades i tinc la taula de l’estudi plena de tassetes, testimonis tossuts de no sé què. Hi ha aquest post-it rebregat amb una nota que no entenc del tot, una agenda massa plena i un telèfon mut, al meu costat. I hi ha la teva veu que com un lament va fent un camí borrós: ‘I’m on a lonely road and I am traveling, traveling, traveling, traveling’. Em sembla que, aquesta tarda, o em salves o m’enfonso amb tu, Joni Mitchell. 

Agafa aquest tren!

“Hi ha moltes coses per agafar, allà fora. Pots agafar una papallona, una pilota de beisbol, un encostipat, un somni o un tigre per la cua; pots agafar una onada, o el vent, fins i tot pots agafar un ritme; a mi també em pots atrapar, si pots; però quan estiguis preparat per alguna cosa més… pots agafar aquest tren”. Aquesta frase encapçala la bonica carpeta de ‘Catch the train’, l’impressionant disc que Dan Zanes va fer l’any 2006 amb collaboracions de Nick Cave, Kronos Quartet, Blind Boys of Alabama o Natalie Merchant, i és un resum preciós de la mirada meravellada i compromesa d’aquest rocker, savi joglar del folcklore nordamericà, artista majúscul. El tren de Zanes va fer parada dissabte a la tarda al teatre Zorrilla de Badalona, on aquest mes d’abril té lloc el Blues i Ritmes. Després de la fosca descàrrega de funk abstracte de Me’Shell Ndégeocello dijous passat, Zanes va portar la seva recepta infalible de gospel, soul, country, blues i el ‘Nueva York’ més ‘hispano’ i va convertir el teatre en una autèntica festa on grans i petits van embogir davant el ritme endimoniat de temes com ‘El Pescador’ o ‘Walking the dog’ (vegeu vídeo). L’intèrpret, que en uns pocs dies actua al prestigiós Royal Festival Hall de Londres, va oferir un gran concert de rock, disfrutable per nens de 6 anys i per senyors de 50 i no va caure en cap dels ‘clichés’ de l’animació infantil. Entre el públic hi havia molts periodistes musicals amb els seus fills. A la sortida, la cara d’uns i altres era tot un regal per a la gent que ajudem a organitzar el Blues i Ritmes i que aquest any ens havíem arriscat força en posar de cap de cartell una persona tan inclassificable com Dan Zanes. L’artista va reconèixer el paper que juguen els ‘amfitrions’ en el fet musical. D’acord, algú ha de tocar la guitarra, algú ha de cantar… però algú ha d’oferir la casa, el porxo, el pati, algú s’ha d’assegurar que les llums són càlides i boniques, i que hi ha cafè i xocolata acabada de fer. En el camí per arribar a aquesta visió del rock com a via de crexiement comunitari, –quina declaració d’intencions, senyor!–, Zanes va reconèixer la feina del Blues i Ritmes. Un tren que no pot parar en cap estació? Malament. El Blues i Ritmes va ser l’estació on Dan Zanes i els seus amics van fer parada dissabte. Era la nostra feina com a rockers de cor. ‘… pots agafar una onada, o el vent, fins i tot pots agafar un ritme; a mi també em pots atrapar, si pots; però quan estiguis preparat per alguna cosa més… pots agafar aquest tren!’. A Badalona, dissabte’ va passar ‘aquesta cosa més’. 

Dan Zanes amb Sonia de los Santos. Foto: O.L.

Millor que una biografia, millor que un assaig…

Coneixia la pel·lícula però no el llibre. Doncs Ragtime és una fantàstica novel·la coral, una collage molt reeixit de ficció i història, de lectura obligada per totes les persones interessades en aquests Estats Units, que són encara el nostre gran mirall. E.L. Doctorow, l’autor, teixeix una trama que es devora sola. Suma les descripcions de personatges històrics com J.P. Morgan, Emma Goldman o Houdini amb la trama de tres famílies en el convuls període del 1900 al 1917. Doctorow traça una esplèndida ficció històrica, una mena d’assaig en fals, servint-se de l’humor i una fina poesia, lliure dels encotillaments enciclopèdics, àgil i lleugera, com un bon ragtime. I és un plaer literari de primera, però també alguna cosa més. És millor que una biografia, és millor que un assaig, és… una novel·la! I una novel·la és un viatge. Un viatge al passat. I no sé si cal recordar-ho o no. Però segur que no és sobrer subratllar que la literatura és, potser, des de la seva evident i honrada subjectivitat, la millor aproximació que podem fer al passat. 

La feina de Maria Iniesta, traductora de l’edició en català d’Edicions 1984, s’ha de subratllar, crec, així com també l’encert d’Edicions 1984 i la seva col·lecció Miramanda, que es situen de nou, sortosament, fora de mercat.

Delfos i la publicitat percutiva

En els temps antics, els grecs anaven a Delfos i després d’una accidentada aventura, amb sirenes i minotaures pel mig, podien escoltar retronar l’oracle i, seguidament, sortien amb la cara de la futura estimada estampada en tot el pit. La cosa era força dolorosa, i tenia un dramatisme fals i exagerat, ben propi de l’èpica de manual. Sorties una mica adolorit, d’acord; però amb les coses clares. Arribat a casa, només calia trobar trobar la cara descrita en el prodigiós oracle entre les noies del poble. I així, voilà!, trobaves la mitja taronja. “Busca pareja? Más de 10 millones de usuarios en Friendscout: no perderás más tu tiempo”. L’eslògan és més percutiu que persuassiu, però és així com tendeix a ser la publicitat, avui. L’anunci en qüestió em cerca des del quadrant superior dret de la pantalla, a una cantonada del meu Facebook. El procés proposat és més net i còmode que en l’antiga Grècia. Els nous Delfos són un alegorítme informàtic i s’activen amb un cop de Visa. S’ha perdut vigor i muscle, però mira, a un sol clic de distància hom té a disposició un espectacular mercat de la carn virtualitzada. Tanmateix, els 10 milions de persones de l’anunci, són la mateixa mentida majúscula que aquest Delfos ple de sirenes i minotaures anotat unes línies més amunt. “No perderás más tu tiempo”, rebla la noia de l’anunci. I a mi em venen ganes de dir-li a aquesta dolça noia pixelada que no, que no, que el temps no es perd, que el temps es guanya.