L’acció té lloc al voltant d’unes vacances de Nadal: interessant aposta. Desplechin, de fet, ha explicat que ‘les pel·lícules de vacances nadalenques són un gènere en sí mateix, especialment als Estats Units: una família disfuncional es reuneix, sorgeix el conflicte i al final intenta solucionar-lo”. M’agrada el respecte que el director mostra per aquest gènere tan estimat… però la seva és una altra mirada que va molt més enllà del gènere, malgrat els sempre espavilats distribuidors cinematogràfics hagin decidit presentar-la en els cartells com una lleugera comèdia estacional. Se’n surt gràcies a un guió brillant, unes interpretacions excel·lents (Catherine Deneuve, Mathieu Amalric, Chiara Mastroianni…) i un bon pols cinematogràfic.
Proclamar que “el dolor no té res a ensenyar-me” és sublimar la negació? O és articular el més valent dels vitalismes? Crec que el film no dóna una resposta clara a la pregunta. Per tant, diria que el citat crític del Guardian continuarà mantenint força interrogants si decideix veure la pel·lícula una tercera vegada. Clar que, us imagineu que dues hores de pel·lícula poguéssin donar una resposta satisfactòria al plantejament d’Emerson?

