De Guttenberg a la CNN

Un ministre britànic amb la cara plena d’un viscós líquid verd fuig de les càmeres. Confusió i flashos, i els primers teletips emprenen el seu singular viatge a través del món, els cinc minuts de glòria, versió ‘breaking news’. Un grup ecologista ‘ataca’ llençant un got ple de ‘crema anglesa’ a una de les cares destacades del govern de Gordon Brown, el ministre d’Empresa, Peter Mandelson. L’acció és ràpida i eficaç, i sorprenent! De fet, les imatges (aquí podeu veure el vídeo) mostren l”atacant’ mentre marxa tranquil·lament del lloc dels fets, tot obrint ben raonables dubtes sobre la seguretat del polític. L’acció vol denunciar la dèbil i contradictòria política del govern anglès respecte el canvi climàtic. Està signada per la gent de Plane Stupid. (.. continua..)

Però qui i què és Plane Stupid? Es tracta d’un grup d’activistes que fa temps que remou els camins del nou activisme del segle XXI i és observat per grups ecologistes arreu del món. El moviment Plane Stupid, nascut a Anglaterra fa uns pocs anys, prèn la fórmula de Greenpeace –l’acció com a eina de transformació- però l’actualitza dotant-la d’una suggerent urgència: la immediatesa de les xarxes socials, la realitat globalitzada, la cultura líquida… el cansament per les paraules buides. 
 
Plane Stupid és una plataforma sense líders visibles ni organització convencional, i que opera des de fa tres anys, extenent-se viralment, com una mena d’Al-Quaeda verda. Han actuat sobretot denunciant l’augment del trànsit aeri i l’ampliació i construcció de nous aeroports. El passat desembre, van fer una acció a l’aeroport d’Stansted que va provocar un gran debat al país perquè va paralitzar la instal·lació durant unes hores. La seva acció va ser defensada com a legítima per alguna de les veus més autoritzades de la premsa anglesa, tot un contrast amb el ‘linxament’ mediàtic que una acció com aquesta hagués provocat, amb tota seguretat, al nostre país. 
 
Rera Plane Stupid hi ha una nova manera d’actuar més dispersa, menys estructurada, però molt més radical, i segurament també molt més incòmoda. Molts dels activistes són gent de menys de 25 anys, molt vinculats  a col·lectius universitaris. Són la generació dels ‘vols low cost’, que ara ha decidit subratllar la cara fosca del model de negoci del qual tant va disfrutar. Podem defensar polítiques contra el canvi climàtic i no actuar contra l’expansió del trànsit aeri (amb els milers d’emissions de CO2 que se li poden vincular)? N’hi ha prou amb la tecnologia? N’hi ha prou amb el mercat d’emissions per gestionar aquest mercat a l’alça? Plane Stupid defensa que no… però porta l’argument més enllà de les paraules, visualitza l’oposició amb les estratègies d’ara. De Guttenberg a la CNN; del manifest al petit vídeo penjat a Youtube. 
 
Provoquem, impactem… a punt per al prime time. És la sintaxi de l’exclamació. El grup s’alimenta de la desconnexió entre la declaració d’intencions i la política concreta i hi actua, sense gaire pedagogia, sense gens de literatura, amb pressa, amb tota la pressa. I amb totes les exigències, també. Plane Stupid mostra el camí que seguirà, segurament, una part de l’activisme ambiental i/o social ben aviat. 

PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT 

Les paraules van començar a rimar…

La Fankie Addams és com una papallona capturada en una fina xarxa de paraules i lletres. És una criatura que cal mirar de molt a prop, i ni tan sols així hom aconsegueix distingir-ne més que els aletejos que desprenen indistintament desesperació i bellesa. És una nena tan enigmàtica com la dona que arribarà a ser, algun dia. La Frankie és, de fet, un ésser atrapat borrosament en el trànsit de la infància a l’adolescència, un moment molt seductor per a una escriptora tan prodigiosa com Carson McCullers. La nordamericana situa l”acció en un estiu calorós i opressiu, en un poble petit del sud dels Estats Units. ‘Les paraules van començar a rimar les unes amb les altres i a sonar estranyes’… I les paraules, finalment, esdevenen una onada màgica que ens mena cap a les ribes d’un territori que vam abandonar fa tant de temps. L’adolescència impacient i avorrida, càndida i rabiosa, amb els seus jocs, i els seus perills.  

 

  •  Per cert, que Jarvis Cocker va utilitzar la veu de la mateixa McCullers recitant les primeres paraules del llibre per obrir la cançó Big Julie en el seu disc de debut.

L'opinió ja no espera a l'editorial de demà

El que em sobta és que encara hi ha polítics que no han entès com circula la informació avui, polítics que continuen pensant que les xarxes socials són una moda passatgera, un entreteniment adolescent. La rapidesa amb la qual ahir plataformes com Facebook i Twitter van convertir-se en altaveu, a temps real, de la brutal càrrega dels Mossos d’Esquadra contra els estudiants de la UB prova (de nou) que la impunitat és cada vegada més difícil. Tothom té, avui, una càmera digital o un mòbil que permet fer fotos. El que passa, passa al moment i és transmés arreu en plataformes que no són els mitjans, –que abans tenien el monopoli de la transmissió de la realitat–, sinó que són alguna altra cosa canviant i difícil d’analitzar, però molt poderosa. I aquest procés va molt ràpid, molt. L’opinió ja no espera a l’editorial de l’endemà, sinó que es comença a formar en la immediatesa d’un node híbrid i virtual: un espai que en el qual es mescla l’sms; un breu comentari a Facebook; el post publicat en un bloc; la notícia d’agència capturada d’internet; el seguiment d’un mitjà sempre amb les orelles ben parades, com Vilaweb; o el vídeo penjat a Youtube mostrant un periodista apallissat. I quan l’endemà arriba el recull de premsa en paper a la taula de comandament ja han passat tantes coses… que, sincerament, no m’estranya gens que els nostres polítics i responsables policials cada cop entenguin menys el món que els envolta…

Pensaments solts per a un dimecres de març

La facilitat amb la que un perd l’eloqüència, a vegades… i com, malgrat això, hom s’adona que no dient res gaire clar, un pot dir tantes coses! La satisfacció d’haver tastat per primera vegada la mermelada de taronja aquest matí… als meus 38 anys, un modest triomf tardà que m’ha fet pensar en totes les coses que intueixo que m’agradaran però que encara no he provat. I mentre elaboro una llarga llista mental amb títol de best seller de saldo (del tipus 1001 things to do before you die), m’adono que la faig en forma d’estatus de Facebook… la majoria dels quals no són ‘publicables’. I m’inquieto una mica en veure que m’haig de subratllar per a mi mateix: “¿Què importa si es poden publicar o no? Que l’important és poder-los viure!”. La música hawaiana és lleu i calmada, com la brisa d’estiu, una remor, una carícia que ens fa somriure, a mig camí de la sensualitat i les pessigolles. L’he escoltada endut per un desig capritxós aquesta tarda, cortesia del robust Spotify. A la xarxa, mentrestant un degoteig d’informació m’anava espatllant la tòrrida posta de sol. Es denunciava aquí i allà –tot i que no exactament als mitjans tradicionals… ja es veu, el signe dels temps!– la duresa de la policia amb els estudiants tancats a l’UB. I he trobat que el catedràtic Manuel Delgado l’encertava quan deia a Vilaweb TV: “i amb qui es negociarà ara, amb els mossos?”. Diria, per a que consti en acta, que no estic d’acord amb molts dels plantejaments del moviment que s’oposa al pla europeu perquè és excessivament simplista, i a voltes demagog; però una cosa és això i l’altra és no indignar-se en veure la policia ‘fotent canya’: nova evidència d’un diàleg trencat a la universitat, apunta el professor Marcel Mauri en un ràpid intercanvi de parers al meu Facebook amb la periodista Mireia Prats. I sé que demà seré un ‘pijoprogre’ més a les tertúlies de la ràdio, un nou ciutadà ingenu a qui cal explicar de nou ‘que les coses són així i prou’. Però jo, que ja he perdut l’eloqüència, em faré el suec. Al capdavall, ¿no és nord enllà que diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç? 

L'avançada de la primavera

 … es mostra de fa dies amb ganes, moltes ganes. I ja la tenim aquí bé que, tècnicament, falten tres dies per a la seva anual reinauguració a l’hemisferi nord. Per cert, antigament alguns calendaris determinaven l’inici de l’any precisament en el moment de màxima eclosió floral i lluminosa.

Trobada de blocs, trobada de veus

Aquest passat dissabte va tenir lloc a Dalt de la Vila la segona trobada de blocaires de la ciutat. Una quinzena de persones van trobar-se a la seu d’Òmnium Cultural en aquest barri per compartir, tot veient-se les cares, algunes de les qüestions que els ocupen en els seus diaris personals a internet. Hi ha qui diu que sempre és una incògnita, una trobada de blocaires. Que una cosa és el món virtual, i l’altra el món ‘real’. Deixant de banda que la virtualitat és ben real –i que per tant no té gaire sentit distingir de forma absoluta entre un i altre món–, crec que en general aquesta mena de trobades van bé. I van bé, perquè al capdavall apleguen gent interessada en les coses, acostumada a conversar i a debatre, gent que practica la ‘curiositat’. La trobada va començar fent un cercle i va acabar al voltant d’una taula, al pis inferior, a la imprescindible Sargantana. La masia del carrer de la Costa, on també té la seu el Centre Excursionista de Badalona, oferia així una mostra del potencial present com a dinamitzador d’un barri massa temps oblidat. (.. continua..) 

De la trobada en van sortir un parell de compromisos, un per la continuïtat (que ja és per celebrar) i l’altre per mirar de trobar eines per fer més estrets els vincles diaris entre les persones que segueixen l’actualitat del municipi a través de la xarxa. Cal dir que entre els presents, no tots dediquen la seva atenció a les coses de Badalona, i que hi havia absències importants, que no van poder ser a la trobada. Però en tot cas, reforçar les xarxes sempre és una feina positiva, encara que sigui entre punts aparentment dispersos o molt diferents, encara que aquest procés es faci sense un objectiu clar i delimitat.

El valor de la trobada de blocaires és un altre. Més enllà de l’interès particular dels participants –que van poder conèixer-se i passar una bona estona parlant i compartint bones menges– la ciutat surt reforçada cada vegada que un grup de persones compromeses amb el món que les envolta –això és, també, un blocaire– s’asseu a parlar una estona. D’aquesta manera, la xarxa es fa més forta i a la vegada més flexible, i aquesta combinació -fortalesa i flexibilitat- és imprescindible per encarar el futur arreu, també a Badalona. Les persones que desenvolupen part de la seva tasca associativa o ciutadana a la xarxa hi han de tenir un paper important. Internet ofereix avui moltíssimes possibilitats per millorar la capacitat crítica dels ciutadans, per assegurar majors i més eficients cotes de participació. És important que la gent que hi és més activa des d’un punt de vista ciutadà s’asseguin a parlar-ne. És un primer pas. I no és menor.

La confessió del vell Clint

Ostres, el vell Clint. Ha convertit la seva última pel·lícula, Gran Torino, en una extraordinària confessió, un testament vital (més que no pas fílmic) indiscutible. No és l’elegància i l’ofici (que ja es donen per descomptats!) amb la qual Clint Eastwood s’ha enfrontat a la història de Walt Kowalski, el seu maldissimulat alterego en el film; sinó l’honradesa i la sinceritat amb la qual s’ha aproximat a aquest personatge, compendi de bona part dels seus papers a la gran pantalla. Kowalski és un veterà de Corea, un treballador de coll blau jubilat, d’estricta moral i puntuals hàbits. És l’últim ‘blanc’ en un barri amb arribada creixent de població oriental, trencat per la droga i les gang bands. És com el general George Armstrong Custer, disparant sense solta ni volta ple d’un odi desesperat (també disciplinat) en la famosa batalla de Little Bighorn. Aquí també veiem els últims moments del vell soldat abans de caure en combat. En aquest cas, Kowalski es mostra disposat a morir en vida mentre xarrupa una llauna de cervesa rera l’altra en un barri que en realitat ja no és el seu, voltat d’una família de desconeguts, amb la qual ha trencat tots els ponts de diàleg. Però Kowalski no és abatut pels indis. És salvat per ells! Hi ha qui ha volgut veure en aquesta pel·lícula una nova versió del paternalista Pigmalió, però… ai, crec que no… D’acord, Walt Kowalski salva els dos joves xinesos d’un present amenaçant, però ho fa després d’un procés de descoberta emocionant i preciós en el qual ell aprèn a estimar de nou en veure la tendresa i la valentia dels dos germans Lor, els seus veïns orientals. Amb Kowalski, Eastwood reescriu un dels seus personatges més famosos, el de Harry el sucio. Gran Torino ens explica, així, com el consol de la venjança és un pacte amb el diable i que la sang porta més sang. Sempre. Per això aquest film, que no és un dels millors del seu director (cal dir-ho), és, en canvi, tan significatiu. Tan important. Clint Eastwood es confessa i demana perdó. I ens diu (ens torna a dir) que la violència no serveix i que el futur és dels joves. I que cal ajudar-los, ni que sigui morint. I aquesta pel·lícula, que podria ser negra i desesperançada, esdevé un cant irresistible a la vida, una aposta generosa cap a un futur millor.  

Quan només queda el Caprabo…

El Caprabo (o el Mercadona, o el Condis, o l’Eroski… que pel cas és el mateix) és una mala opció per a quasi totes les compres. La verdura es fa malbé en quatre dies, el pollastre fa aquella aigueta; els ous estan apilats d’una forma que sempre em fa pensar en totes les bones raons que devien tenir els animals de la Granja de l’Orwell; i sempre hi ha el terra enganxós al passadís dels sucs perquè a algú li ha caigut una ampolla de Granini fent un estrèpit trist i desastrós. Això per no parlar de l’invariable (per dolent) humor de les dependentes, que els que em coneixen saben que és un tema que m’ofusca particularment.

Però clar: a la xarcuteria del barri hi ha sempre tanta cua (i són tan lents!) i la verdulera continua entestada a donar-te records a la senyora (i un any després ja no saps com dir-li que ja no en tens, de ‘senyora’). I malgrat el temps que fa que em dic a mi mateix que m’organitzaré d’una altra manera, la veritat és que no aconsegueixo domesticar l’agenda i quan el senyor pot ‘la peixateria de la tia Neus està tancada’, o ‘can Colomer aquesta tarda no obre’.

Per tant, i per allò de socialitzar el coneixement, m’agradaria compartir amb vosaltres alguns productes força acceptables que no acostumen a fallar mai al meu rebost i que, malgrat tot, compro al Caprabo. La pasta fresca Rana (amb una menció especial als farcits de tomàquet i mozzarella), les galetes Cuétara de canyella, la xocolata Valor negra amb ametlles, la cervesa Franziskaner, els iougurts ‘enriquecidos con nata’, el pebrot vermell escalivat Carretilla, la salsa HP, les olives arbequines Blai, el gelat de xocolata de Ben&Jerry i un vi negre Castell de Peralada que per una mica més de cinc euros dóna molt més del que promet.

Vistes les circumstàncies, les concretes i les generals, hi ha molts dies que, amb això, un home com jo es pot donar per ben satisfet.

La nova espiritualitat i les 'esquerdes'

Era una mica com una reunió d’alcohòlics anònims. “Hola, em dic tal i he de dir, abans que res, que sóc bàsicament escèptic respecte les teràpies alternatives”. Justificacions gens casuals, clar; i molt subratllades, també: una, dues i fins i tot tres vegades. El dimarts al vespre vaig participar en un dels sopars literaris que la Sargantana, amb la col·laboració de la Sílvia Soler i la Laura Garcia, organitza regularment al seu necessari espai de Dalt de la Vila, a Badalona. El convidat era en Gaspar Hernàndez, autor d’El Silenci, últim premi Josep Pla. Va ser interessant. Molt. Hernàndez i el seu ‘Ofici de viure’ representa una de les poques veus en català que porten al públic general els arguments -i els pensaments- del moviment de la nova espiritualitat: autèntica onada silenciosa, aquesta; ben amagada, això si, per l’opinió publicada exercida en les tertúlies de 9 a 10h, per tots aquests homes entre els cinquanta i els seixanta anys, convençuts “perquè si” del seu món donat per descomptat, sempre tan àcids amb totes les ‘alternatives’. El llibre, –que no he llegit, encara–, incideix en les possibilitats curadores de l’espiritualitat. Glups. Arribats a aquest punt, alguna cosa m’empeny a dir que “jo també sóc bàsicament escèptic respecte les teràpies alternatives”. Tanmateix, voldria consignar que darrerament he observat algunes esquerdes al buc insígnia de la meva mirada confiada, ni que sigui perquè m’han vingut a trobar aquells versos de l’Auden –“l’aigua tranquil·la va fonda, mai no hi ha fum sense foc”–; ni que sigui perquè, a mesura que vaig deixant enrera el 3 per apropar-me al 4, estic aprenent a escoltar d’una altra manera el vell/bell himne de Neil Young, “hey, hey, my, my, Rock and roll can never die, there’s more to the picture, than meets the eye.” Que hi ha més coses a la fotografia, de les que podem veure… mirant. I per això no vaig dir gaire res, durant el sopar; i per això mateix, suposo, tampoc he anat gaire més enllà d’una vaga redacció temptativa sobre el tema en aquest post que, ara mateix, teniu l’amabilitat de llegir.