PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT
Author Archives: oriolllado
Les paraules van començar a rimar…
- Per cert, que Jarvis Cocker va utilitzar la veu de la mateixa McCullers recitant les primeres paraules del llibre per obrir la cançó Big Julie en el seu disc de debut.
L'opinió ja no espera a l'editorial de demà
- Molt interessants, per cert, els apunts de Vicent Partal aquest matí a Vilaweb; i el de Saül Gordillo, ahir a la nit. La foto que acompanya aquest apunt és del flickr de David Datzira.
Pensaments solts per a un dimecres de març
La facilitat amb la que un perd l’eloqüència, a vegades… i com, malgrat això, hom s’adona que no dient res gaire clar, un pot dir tantes coses! La satisfacció d’haver tastat per primera vegada la mermelada de taronja aquest matí… als meus 38 anys, un modest triomf tardà que m’ha fet pensar en totes les coses que intueixo que m’agradaran però que encara no he provat. I mentre elaboro una llarga llista mental amb títol de best seller de saldo (del tipus 1001 things to do before you die), m’adono que la faig en forma d’estatus de Facebook… la majoria dels quals no són ‘publicables’. I m’inquieto una mica en veure que m’haig de subratllar per a mi mateix: “¿Què importa si es poden publicar o no? Que l’important és poder-los viure!”. La música hawaiana és lleu i calmada, com la brisa d’estiu, una remor, una carícia que ens fa somriure, a mig camí de la sensualitat i les pessigolles. L’he escoltada endut per un desig capritxós aquesta tarda, cortesia del robust Spotify. A la xarxa, mentrestant un degoteig d’informació m’anava espatllant la tòrrida posta de sol. Es denunciava aquí i allà –tot i que no exactament als mitjans tradicionals… ja es veu, el signe dels temps!– la duresa de la policia amb els estudiants tancats a l’UB. I he trobat que el catedràtic Manuel Delgado l’encertava quan deia a Vilaweb TV: “i amb qui es negociarà ara, amb els mossos?”. Diria, per a que consti en acta, que no estic d’acord amb molts dels plantejaments del moviment que s’oposa al pla europeu perquè és excessivament simplista, i a voltes demagog; però una cosa és això i l’altra és no indignar-se en veure la policia ‘fotent canya’: nova evidència d’un diàleg trencat a la universitat, apunta el professor Marcel Mauri en un ràpid intercanvi de parers al meu Facebook amb la periodista Mireia Prats. I sé que demà seré un ‘pijoprogre’ més a les tertúlies de la ràdio, un nou ciutadà ingenu a qui cal explicar de nou ‘que les coses són així i prou’. Però jo, que ja he perdut l’eloqüència, em faré el suec. Al capdavall, ¿no és nord enllà que diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
L'avançada de la primavera
Trobada de blocs, trobada de veus
Aquest passat dissabte va tenir lloc a Dalt de la Vila la segona trobada de blocaires de la ciutat. Una quinzena de persones van trobar-se a la seu d’Òmnium Cultural en aquest barri per compartir, tot veient-se les cares, algunes de les qüestions que els ocupen en els seus diaris personals a internet. Hi ha qui diu que sempre és una incògnita, una trobada de blocaires. Que una cosa és el món virtual, i l’altra el món ‘real’. Deixant de banda que la virtualitat és ben real –i que per tant no té gaire sentit distingir de forma absoluta entre un i altre món–, crec que en general aquesta mena de trobades van bé. I van bé, perquè al capdavall apleguen gent interessada en les coses, acostumada a conversar i a debatre, gent que practica la ‘curiositat’. La trobada va començar fent un cercle i va acabar al voltant d’una taula, al pis inferior, a la imprescindible Sargantana. La masia del carrer de la Costa, on també té la seu el Centre Excursionista de Badalona, oferia així una mostra del potencial present com a dinamitzador d’un barri massa temps oblidat. (.. continua..)
De la trobada en van sortir un parell de compromisos, un per la continuïtat (que ja és per celebrar) i l’altre per mirar de trobar eines per fer més estrets els vincles diaris entre les persones que segueixen l’actualitat del municipi a través de la xarxa. Cal dir que entre els presents, no tots dediquen la seva atenció a les coses de Badalona, i que hi havia absències importants, que no van poder ser a la trobada. Però en tot cas, reforçar les xarxes sempre és una feina positiva, encara que sigui entre punts aparentment dispersos o molt diferents, encara que aquest procés es faci sense un objectiu clar i delimitat.
El valor de la trobada de blocaires és un altre. Més enllà de l’interès particular dels participants –que van poder conèixer-se i passar una bona estona parlant i compartint bones menges– la ciutat surt reforçada cada vegada que un grup de persones compromeses amb el món que les envolta –això és, també, un blocaire– s’asseu a parlar una estona. D’aquesta manera, la xarxa es fa més forta i a la vegada més flexible, i aquesta combinació -fortalesa i flexibilitat- és imprescindible per encarar el futur arreu, també a Badalona. Les persones que desenvolupen part de la seva tasca associativa o ciutadana a la xarxa hi han de tenir un paper important. Internet ofereix avui moltíssimes possibilitats per millorar la capacitat crítica dels ciutadans, per assegurar majors i més eficients cotes de participació. És important que la gent que hi és més activa des d’un punt de vista ciutadà s’asseguin a parlar-ne. És un primer pas. I no és menor.
La confessió del vell Clint
Exposició a l'aire lliure
Quan només queda el Caprabo…
Però clar: a la xarcuteria del barri hi ha sempre tanta cua (i són tan lents!) i la verdulera continua entestada a donar-te records a la senyora (i un any després ja no saps com dir-li que ja no en tens, de ‘senyora’). I malgrat el temps que fa que em dic a mi mateix que m’organitzaré d’una altra manera, la veritat és que no aconsegueixo domesticar l’agenda i quan el senyor pot ‘la peixateria de la tia Neus està tancada’, o ‘can Colomer aquesta tarda no obre’.
Per tant, i per allò de socialitzar el coneixement, m’agradaria compartir amb vosaltres alguns productes força acceptables que no acostumen a fallar mai al meu rebost i que, malgrat tot, compro al Caprabo. La pasta fresca Rana (amb una menció especial als farcits de tomàquet i mozzarella), les galetes Cuétara de canyella, la xocolata Valor negra amb ametlles, la cervesa Franziskaner, els iougurts ‘enriquecidos con nata’, el pebrot vermell escalivat Carretilla, la salsa HP, les olives arbequines Blai, el gelat de xocolata de Ben&Jerry i un vi negre Castell de Peralada que per una mica més de cinc euros dóna molt més del que promet.
Vistes les circumstàncies, les concretes i les generals, hi ha molts dies que, amb això, un home com jo es pot donar per ben satisfet.

