Bicicleta, cullera, poma és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.

El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.

Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes. [ continuar llegint l’article, aquí ]

“Independència no és separatisme”, diu Àlex Salmond, primer ministre d’Escòcia i líder del SNP. La cita la recull en Quim Aranda en un article a l’Avui d’aquest diumenge. Independència no significa separatisme? “La paraula independència potser espanta molts sectors de la població escocesa.” (…) Independència no significa trencament dels vincles històris o culturals” amb la resta de pobles de la Gran Bretanya, rebla el polític. “N’hi ha prou amb aquesta giragonsa verbal –independència no suposa separatisme– per fer viable el projecte de l’SNP?”, es pregunta el periodista. I tanmateix… és realment una giragonsa verbal? Perquè a mi em sembla, més aviat, el lúcid diagnòstic d’una realitat massa rica com per respondre a la clàssica (per antiga) descripció de frontera, sobre la qual s’articula el nacionalisme del segle passat. 

(continua…)

Sense voler entrar en els aspectes més conjunturals de la notícia –que desconec–; la cita de Salmond em sembla oportuna també per al nostre procés de construcció nacional. És un bon recordatori que les nostres societats es mouen a partir d’identificacions diverses i creuades i que per tant la reflexió sobre la identitat és necessàriament calidoscòpica. Avui som a molts llocs a l’hora, també som de molts llocs a l’hora.

Les paraules de Salmond, murri gat vell, ens conviden a afinar estratègies, més que no pas a navegar els impulsos. Refreden emocions, sí… però em sembla que avui toca això, precisament. Es tracta d’elaborar un bon argumentari per a la independència, és clar; però també d’acceptar que a Catalunya hi haurà molts graus de separació i que això, més que un debat pendent, és una realitat absurdament ignorada. Perquè al capdavall, l’endemà de la independència molts dels catalans que l’hauran votada es continuaran sentint ‘units’ a Espanya per vincles diversos. La distinció de l’escocés –independència no suposa separatisme– ens convida a una conversa molt pertinent, especialment en clau metropolitana; una conversa tranquil·la, amable i gens precipitada. La necessitem si el que volem és construir (i no només “separar”).

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 30 de setembre de 2010] 

Faré vaga a mitges, perquè treballo pel meu compte i perquè tinc un lliurament el dijous. Per tant, m’autoaplicaré uns ‘serveis’ que espero que seran mínims, obligat per una dinàmica de treball en la qual responc directament per la meva feina, que sóc autònom, jo. Així doncs: a mitges, però faré vaga.

La vaga és la meva modesta contribució –una de moltes, atenció– a aquesta dialèctica i més quan, avui, hi ha temes fonamentals que no estan prou ben enfocats, al meu entendre: la sostenibiltat de l’economia, l’equitat social, el compromís amb el territori… No és perquè res canviï, que faré vaga; sinó precisament pel contrari. Perquè vull que canviïn més i, sobretot, millor. Podríem dir que la vaga és un assaig, de molts altres que caldran… en la línia del que <a href=”http://www.elpais.com/articulo/opinion/crisis/dentro/crisis/elpepiopi/20100926elpepiopi_13/Tes”>deia el sociòleg Alain Tourain</a> al País d’ahir: “Si no encontramos palabras que rompan el silencio y acciones que nos saquen de la parálisis, la crisis será el destino de Occidente. La pasividad y la resignación no son solo consecuencias, sino causas profundas”.

 * Per cert, <a href=”http://www.media.cat”>Media.cat</A> ha presentat un informe interessant sobre la manera com els mitjans estan tractant les reformes econòmiques. Hi podeu accedir, <a href=”http://www.media.cat/2010/09/27/a-les-tertulies-catalanes-els-manca-pluralitat-i-reflecteixen-els-interessos-dels-sectors-mes-benestants/”>aquí</a>. D’altra banda, diferents veus alternatives han posat en marxa <a href=”http://29-s.net/”>29-s.net</a> un espai web on compartir informació sobre el seguiment de l’aturada. Un complement necessari en un menú informatiu poc centrat.

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 10 de setembre de 2010] 

Tot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d’un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d’un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d’abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d’una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d’aquell encontre esportiu totes les oportunitats d’un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica…

En Roger Palà explica molt bé en aquest apunt del seu ‘Darrera la nevera’, dedicat a Mandela (precisament), el llarg camí dels col·lectius per aconseguir transformar les coses… tota una lliçó en aquest temps d’arengues apressades i fórmules màgiques per aconseguir la independència… Taxan! Ai… diu en Roger aixecant la cella.

I sí. En la carrera per demostrar quin és el patriota més ràpid, ens mostrem obsessionats en números i percentatges, greuges comparatius i improbables casuístiques. Però per ser independents no cal només canviar el nostre estatus administratiu (això, en realitat, ve després) sinó que, abans, cal aprendre a mirar-nos al mirall (per descobrir que som més dels que ens pensem, per descobrir que som una cosa diferent del que crèiem). Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades.

Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.

PS. Ah, per cert, crec que el nou diari ‘Ara’ va una mica d’això mateix.

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 12 de juliol de 2010] 

Dissabte, a Barcelona, una gran multitud cívica va col·lapsar els carrers de l’Eixample. “Som una Nació: Nosaltres Decidim”: un lema que enllaça certesa i conversa; la constatació del que som i la potència –el desafiament– de la pregunta. Som i per tant decidim. Com volem ser? La realitat no imutable, el país en construcció; quin concepte més refrescant i modern; davant de l’immobilisme del país veí, entestat en el ‘tst, això no es toca’. Pocs crits en contra el PP o a favor de l’estatut (jo, en la zona on em vaig moure no en vaig escoltar ni un, per cert) i, en canvi, ganes, pressa, per traçar camins, aventurar solucions. Estem davant d’una agenda desbordada i, suposo, finalment superada.

Els partits polítics hauran de fer alguna cosa més que ‘reajustos’, aquí. És possible, això no obstant, que no hi hagi canvis molt significatius d’ara fins les eleccions de la tardor. Aquesta corrent és més profunda; és, en realitat, un procés constituent.

La manifestació de dissabte era impressionant pel nombre de persones que va congregar (que també), però també pel tipus de manifestant que hi va participar. Gent molt motivada, amb bon humor (sorprenent, no?): poques consignes consorciades, poques banderes manufacturades industrialment, amb persones de plantejaments i visions barrejades en la multitud. Molta gent de cultura associativa: activistes de pelatge divers provinents de grups de teatre, d’associacions d’acollida, de colles tradicionals, d’agrupacions professionals… Bon senyal, aquest. Són persones que es mouen cada dia, compromeses amb el país i no pas amb els cicles electorals, o amb la flama volàtil d’un triomf esportiu. És gent que vota, també. Puntualment. Amb exigència.

Vet aquí aquesta gran minoria creativa implicada en el futur del país. Un riu de pensament que desborda sigles i etiquetes. Els partits polítics que ho vulguin (o puguin) faran bé d’escoltar aquest col·lectiu tan divers, compromès amb un país diferent.

El clam de futur necessita concretar-se en una opció política… sí, és clar. I, de forma imprescindible, també ha d’articular-se a la societat civil amb valentia, amb claredat, amb ganes d’escoltar i compartir les solucions sobre els diferents reptes que un país ha d’abordar al segle XXI: com és la identitat amb molts i nous referents?; com podem ser competititius i responsalbes en un món globalitzat?; com ha de ser l’educació en l’època d’internet?; i les infraestructures?, etc. Dissabte vam fer un primer pas important. Òmnium és un espai tranquil i divers on articular moltes d’aquestes visions. Crec que és el que toca fer ara.

Una ciutadania enfadada? Una ciutadania enfeinada!

[Publicat al blog a Retalls d’Asfalt a Time Out el 09 de juliol de 2010] 

“Que fem? On anem?
D’on venim?

Però aquí hi ha una caixa de llapis
de colors”

Vet aquí el poema ‘El sol detingut’, de Joan Brossa, inclòs en El Saltamartí. Sempre m’han agradat, aquests versos. Avui són especialment oportuns, a unes poques hores de la manifestació “Som una nació: Nosaltres decidim”.

El poeta ens remou amb el seu bon humor, tot convertint, com un houdini patriota, l’esgotador debat sobre les identitats d’ahir en l’engrescadora conversa sobre les identitats d’avui.

* El nano de la foto que acompanya aquest apunt sóc jo mateix. No sé ni els anys que fa que defenso l’estatut… potser és el moment de fer un pas més, no? Va, ens posem d’acord?