Sobre tot ‘això’ d’Arenys… “Home. Una cosa és que el papa et prohibeixi anar al cine sol, i l’altra és que el papa et prohibeixi dir que t’agradaria anar al cine sol.” Ho deia l’Empar Moliner fa uns dies en el seu article de l’Avui. 

Dilluns, en algun despatx de Madrid, algú obrirà el diari i somriurà satisfet davant dels crits capturats en una foto, a Arenys de Munt. El ‘problema’ català reduït a un enfrontament d’irreductibles extrems; de ‘radicales’, per prendre l’exprsessió gens innocent dels mitjans espanyols. Perquè això de la independència fa soroll, i crispa, i porta a empentes, o sinó a coses pitjors, que fins i tot ha tret les àguiles al carrer. Les persones que no coneguin la realitat del nostre país, pensaran que dos no es barallen si un no vol mentre es pregunten ¿on és el que ha de separar els dos nanos enganxats en la baralla al pati de l’escola? Dilluns, de cara a bona part d’Espanya i potser també per a alguns dels nostres conciutadans, l’independentisme haurà estat immortalitzat jugant al joc de contraris amb el falangisme. I això no és així. Perquè la consulta d’Arenys no és per la independència, és per la democràcia; perquè per cada ‘feixista’, hi ha milers de demòcrates i perquè, principalment, aquesta no és una discussió d’extrems. Vegem: un partit –ejem!– que no representa ni un 0,01% d’Arenys, coartarà la llibertat dels vilatans a dir el que pensen (no a fer el que pensen, que la diferència no és menor). La Falange no és més que una caterva de llunàtics però ha guanyat un protagonisme sobredimensionat, i més quan el que ha impulsat els promotors de la consulta respon a l’anhel de moltíssimes persones i té una traducció polític rotunda. Però la foto, ai las, mostrarà només dos que es barallen. I aquest és un missatge gens innocent, el dels extrems irreconciliables, en un moment en el que l’independentisme es normalitza com a opció política plausible i cívica. La Falange és, per tant, un instrument al servei del gran fotògraf, el que fixa la normalitat. Queixem-nos, enfadem-nos… clar. Però no oblidem que la realitat es fa així, fixant imatges en la retina. Apuntem-nos a un curs de fotografia. Però ràpid, eh?

33 apunts en 48 hores. És el resultat del seguiment que el periodista Saül Gordillo ha fet al seu blog referencial d’un cap de setmana clau en el futur del nostre país. Del finançament, en Saül ha donat informació interessant, de forma concisa, amb un esforç d’enllaços destacable i amb un clar valor afegit atès el seu perfil d’analista de l’actualitat. Ho ha fet, a més, a temps real, amb rigor i parlant de mitjans, de mitjans diferents (cosa molt valuosa, tenint en compte que ell és director de l’ACN). El seu blog m’ha estalviat el soroll d’articles sense gaire suc i m’ha donat eines per ampliar la notícia (per si jo volia utilitzar-les). I no sé, de cop he pensat que jo hagués pagat per un seguiment així (ràpid, sintètic, enllaçat)… i no tant pel diari de l’endemà que he rebut puntualment, un dia tard, a la bústia de casa. El diari d’avui semblava, de fet, el diari d’ahir.
ANNEX:

Un parell de recomanacions: Al Twitter, aquest cap de setmana, també he anat seguint el diàleg creuat entre Carles Puigdemont (CiU) i Juan Antonio Donaire (PSC). Aquest darrer, per cert, s’ha fet un ‘fart’ de conversar amb internautes sobre la bondat del pacte de finançament; de fet, ha posat en marxa ‘consultori sobre finançament’ al seu blog. 

M’explica una amiga que Madrid són les carreteres que hi arriben i en marxen. La de València, la de Barcelona, la de Burgos, la de la Coruña… Veure una ciutat d’aquesta manera pressuposa una mirada, la mirada radial. Ella, que és de Madrid, ho troba ben normal, i em sembla bé, que consti. Perquè Madrid, en el fons, exerceix la centralitat amb indiferència, ben convençuda que aquest és el seu paper innat: els camins comencen i acaben a la Puerta del Sol. La ciutat no és el lloc, és el mitjà: Madrid és un gran paisatge imprecís (per canviant), la suma de les moltes i diverses mirades de la gent que hi és de pas, l’ambició afilada, l’encaixada segura, el somriure que desafia. És per això que ‘per entendre Madrid cal saber de les carreteres’, insisteix ella. Però amb la meva amiga parlem de tot això, i de moltes altres coses: del terme que ens acull els dos; Barcelona, la ciutat dels prodigis. Ho fem a la plaça del Raspall. És diumenge a la tarda, falten pocs dies per l’estiu. Els gitanos de Gràcia estan contents amb el seu català acolorit i bulliciós. En aquesta plaça, el Gato Pérez, l’argentí que va decidir fer-se català, devia pensar la seva Rumba de Barcelona. Una cançó, aquesta, que també pressuposa una mirada. Una mirada amb un “ritme inquiet”, un punt nostàlgica, que és plena d’excepcions, que “viu gronxadeta entre mariners” i en la qual, per bé o per mal, per be i per mal, o ni per bé i ni per mal, no hi ha carreteres, sinó ports, carrers i places.

Set de juny, dia de les eleccions al Parlament Europeu 2009. Fa unes poques hores, a Badalona, al barri de la Morera. He agafat una butlleta i just quan anava a posar-la dins del sobre he parat compte que el llistat de candidats que contenia era incomplet. No hi havia el cap de llista. M’he enfadat: ja sabia que el partit en qüestió –que participava d’una coalició en l’àmbit estatal– havia fet campanya al meu país amb el segon candidat (oblidant-se del número 1)… Però arribat el dia de les eleccions, i tenint en compte que les eleccions europees es convoquen a una sola circumscripció electoral per estat, esperava tenir a les mans el llistat complet abans de posar el paper al sobre. ¿Esperaven que votés sense saber a qui votava? Sembla que sí, tot i que s’han quedat amb les ganes. I em sap greu, perquè el candidat “R” representava una bona opció i jo havia havia entrat al col·legi amb el vot decidit. Decidit, sí, però després de molts dies de donar-hi voltes; jo, tot un votant volàtil; perquè tant el candidat “T” com el candidat “J” em temptaven amb molt bones raons. Però tornem al lloc dels fets. No hi ha bona participació sense informació. I l”oblit’ en la butlleta, no era gens innocent. Hi ha hagut altres formacions que també l’han perpretat, però en aquest cas m’ha semblat especialment greu si tenim en compte que el partit que anava a votar fa gala ben sovint de l’impuls de flamants processos participatius aquí i allà. És per això que ha acabat estripada, la butlleta. L’abstenció té moltes causes, d’acord. Però jo avui he estat a punt d’entornar-me’n a casa sense ni apropar-me a l’urna… i res, que m’ha semblat que valia la pena consignar aquest ‘votus interruptus‘ en el meu bloc. Amb modèstia, però amb sincera decepció. Per si algú en vol prendre nota.

“A totes/tots els que sou capaços d’emocionar-se -i patir- amb el futbol, de sentir aquella eufòria sense límit, sense fisures reservada a la infantesa… Enhorabona! Hui vos tinc enveja.” Res, només això, que no cal dir res més. Una frase ‘prestada’ del Facebook de la periodista Lídia Hervàs i que comparteixo del tot, aquest dijous estrany, d’eufòria afònica i mirades vidrioses.

“Avui dia, uns dels principals reptes de l’educació són els nous hàbits d’aprenentatge. Per sortir-nos en cal situar l’ensenyament en el centre del debat i augmentar la dotació econòmica que hi destinem.” Conversa amb Trina Milán, antropòloga i responsable d’Innovació i Recerca Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat. Surt al número 11 de la revista d’Òmnium, corresponent a la primavera de 2009. Llegiu l’article aquí.

Sempre hi ha un equip darrera, i molta feina. Sí, d’acord. Però avui he llegit que l‘informatiu 14/15, de RAC1, és líder absolut als migdies –passa de 39 a 64.000!– i no he pogut (volgut) evitar pensar en el seu editor, l’Isaac Salvatierra. Tossut, rigorós i apassionat. Un senyor periodista.