M’agrada que una entitat tan central com Òmnium Cultural celebri els cinquanta anys de vida presentant-se a si mateixa com una conversa, un diàleg en construcció capturat sense principi ni final, en un bar que podria ser a qualsevol ciutat o poble del país però que és a Gràcia, ves. Joel Joan ha mirat de retratar l’associació en tres vídeos (accessibles aquí), i que es presenten avui, a l’Auditori de Barcelona, en l’acte de celebració del mig segle de feina d’Òmnium.

Hi ha una tensió atropellada, en la discussió que mantenen aquest grup de joves en els tres filmets. Els arguments es construeixen i es deconstrueixen a partir de frases entretallades i explosions de rialles. Braços i mans s’expliquen, mentre els ulls brillen amb passió. Això és Òmnium, avui? Aquest guirigall? Gent jove anant de birres?

Hi ha qui critica que el missatge no és clar (més encara, que és contradictori) i que no és prou representatiu, que hi falta gent més gran i que tot plegat no és prou formal, que no fa per una entitat de seny com és Òmnium. I és veritat que no hi ha ordre, però sí el concert mínim sobre el que ha de ser (o hauria de ser) qualsevol procés de construcció nacional: un diàleg apassionat i, en el fons, alegre.

Els vídeos són alguna cosa més que una posada al dia del memorable fragment de l’Auberge Espagnol de Cédric Káplisch. No miren al passat (i és valent, això), miren al futur, però ho fan de forma molt interessant: centren el focus en el present, la cuina de tot projecte viu.

Òmnium viu avui el seu millor moment perquè és l’espai més útil i còmode per conjurar les preguntes necessàries per a, entre molts, i molt diferents, anar bastint el projecte de país.

I és veritat que avui no hem aconseguit la resposta a la majoria de preguntes (i en el vídeo es reconeix, honradament, que n’hi ha moltes d’obertes, de qüestions). El que sí que hem sabut trobar és una actitud. Una manera de fer que sap mostrar fermesa i que exhibeix compromís i rigor i que no oblida que una cultura que creix també ha de saber picar l’ullet.

Felicitats, Òmnium. 50 anys, i tan jove!

«Investigació i innovació, la recepta per tornar a generar riquesa». Manel Esteller és un dels investigadors més reconeguts en el camp de la lluita contra el càncer. És autor de més de 200 articles científics i editor de diverses publicacions de rellevància internacional. Reivindica que invertir en innovació «és clau en un país petit com és Catalunya». En aquest enllaç podeu accedir a l’entrevista publicada amb Esteller, dins la meva secció Tasques Connectades, a la revista d’Òmnium.

Principi actiu dels integrants

Il·lusió, frescor, experiència cívica, ganes de construir, compromís, formació, risc… optimisme.

Efectes sobre la ciutat (després d’un ús continuat del producte)

> Cohesió i Participació (a partir de la renovació del lligam entre la política dels partits i la política de les persones),

> Regeneració i Eficiència (a partir de l’aplicació d’una fórmula diferent més rigurosa, actual, oberta i crítica que permeti reinventar l’ajuntament),

> Ambició (a partir de la renovació d’un compromís de la ciutadania amb la ciutat i el seu futur).

Indicat per:

Pel que fa al discurs general:

> ajudar a enfortir l’espai de l’esquerra nacional a la política municipal, el qual no és representat únicament per ERC, però sí que té en ERC un element crucial,

> reivindicar la diversitat i la riquesa de la realitat (… continua)

metropolitana en el procés de construcció nacional,

> promoure a la ciutat tres pactes de ciutat per als pròxims 8 anys i que ajudin a abordar millor els reptes de la cohesió social, la competitivitat econòmica i el model de ciutat i la cultura i la participació,

> fer que el PP no tingui l’alcaldia del pròxim mandat,

> facilitar el diàleg i el consens amb altres forces polítiques i ciutadanes, tot aprofitant que ERC és una formació que té ‘frontera ideològica’ amb totes les forces de progrés de la ciutat,

> ampliar els lligams amb la societat civil de la ciutat,

> impulsar debats de fons sobre com fer de Badalona una ciutat model el 2020,

Pel que fa a la nostra col·laboració amb ERC:

> reforçar les polítiques d’ERC pel que fa a participació ciutadana, la cultura com a element transversal, la transparència i eficiència de l’acció municipal, les noves oportunitats de l’economia del coneixement i del turisme cultural i, molt especialment, per ajudar a enriquir les polítiques relacionades amb l’ensenyament i els serveis a les persones,

> animar a ERC a fer una precampanya i una campanya tranquil.la, informada i en positiu,

> fer d’àncora d’ERC per mantenir la proposta connectada amb la realitat ciutadana i contribuir d’aquesta manera a transformar la ‘política de partits’ actual.

Efectes secundaris (però pertinents)

> convidar els altres partits a establir acords similars amb grups d’independents,

> convertir les crítiques en una conversa que ens ajudi a servir millor al nostre compromís.

Ingesta combinada:

Aquesta fórmula concreta es recomana prendre-la amb ERC. Tanmateix, els seus efectes es reforcen en combinació amb altres partits, col·lectius i persones. Altres persones o col·lectius poden ‘copiar’ o adaptar la fórmula per aplicar-la a altres partits. El copyright és lliure!

Posologia i urna de vot:

Administrar puntualment o de forma continuada, en forma d’idea, consell, reflexió, crítica, proposta, twit, conversa a peu de carrer i, finalment, si tot evoluciona positivament, tot plegat pot decantar el vot a la formació política que et faci més el pes… ah! que sí, que si hem fet bé les coses, esperem que sigui la que nosaltres representem.

Continuem l’anàlisi del 28N (amb la vista posada al 29M). Després de la immigració, toca el debat identitari. En clau metropolitana. Som-hi?

Amb el debilitament galopant del PSC (autèntic partit frontissa, avui abocat a un ser o no ser dolorsíssim per cru i inesperat) la falla nacional es fa més abrupta, després del 28n. Guanyen pes dos partits (PP i C’s) que recullen amb naturalitat (però amb moltes trampes!) la incomoditat que sent una part de la població amb el reforç del procés de construcció nacional. A l’altra banda, veiem un bloc majoritari, difusament sobiranista i encara més difusament independentista que assegura, això sí, una centralitat forta (malgrat tot) d’un projecte inclusiu de país. En aquest espai domina CiU (avui) però s’hi inclou també ERC, SI i parcialment ICV. I el PSC? Hi era, hi ha estat. Però… –‘ser o no ser?, es debaten al carrer Nicaragua–; hi serà? Ai…

+ foto: extreta de la meva pàgina de flickr.

Encercleu a l’agenda aquesta data: 29 de maig de 2011. Badalona viurà aquell diumenge el seu singular dia D en les pròximes eleccions municipals. Les càmeres de tot el país il·luminaran els carrers de la tercera ciutat de Catalunya convertits en un gran plató. “El futur del meu país es juga als carrers de la meva ciutat”. Aquí van tres apunts urgents que superen, volgudament, la clau local. El primer és sobre la immigració.

1) Les eleccions al Parlament assenyalen amb cruesa que aquest és un tema que ‘toca’. Els comicis d’ahir mostren igualment que una part de la ciutadania ja ha convertit la queixa a peu de carrer en un vot amb molta capacitat d’influència, a l’alça. 

Però el debat sobre la immigració no només té a veure amb les polítiques concretes. En el fons, si ‘només’ es tractés d’això, aquest seria un fenomen abordable. El repte plantejat té a veure amb això que en diem relat, i també en podríem dir l’ànima: com expliquem avui el nostre nou país (sempre canviant, ara també)? Diguem, per tant, que la cosa va de paraules, (i no només de fets). I sé que plantejar això així, avui, no és fàcil d’entendre. Paraules? Més paraules?

Doncs sí. Paraules plenes de contingut, paraules per anar junts, paraules que avancen idees, paraules que ajuden a ser eficients, paraules que ens fan valents… paraules que ens comprometen amb la quotidianitat de tota la gent de Badalona. Quin país som? Quin país volem ser? Cap partit pot respondre sol a una pregunta que serà crucial aquesta legislatura. El PP i Plataforma per Catalunya han han fet forat en les esquerdes d’un model de país que no hem sabut posar al dia i que cadascú ha defensat ‘a la seva’, un model amb molta lletra i poques paraules.

El treball fet a “Badalona som tots i totes” marca un camí interessant que cal que sigui assumit decididament per els nostres futurs representants: l’establiment d’un espai divers de trobada; el consens sobre els mínims comús denominadors; la suma i participació de partits, entitats, professionals, ciutadans; la detecció i explicació dels nous referents positius; l’esforç per crear un discurs realista, però ambiciós.

Perquè, doncs, no aprofitem aquest moment per començar a parlar d’un Pacte Local per a la Cohesió Social?

• … continuarà al llarg d’aquesta setmana.

“Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur.”

Les pròximes eleccions municipals seran les eleccions de Badalona. Veurem el futur del nostre país, jugat (decidit) des de la nostra ciutat, enmig dels flashos i les càmeres de molts periodistes. He recuperat aquest paràgraf d’un article publicat a la revista d’Òmnium ara farà dos anys. Continua sent oportú.

Continuem fent hemeroteca: fa unes poques setmanes, el periodista (… continua…)

… Estanis Alcover es preguntava a la Revista de Badalona “¿hi ha algun indici de millora, algú amb un cert pes intel·lectual, amb presigi constatat en un sector o un altre de la societat que hagi alçat el dit i digui ‘ep! que sóc aquí i vull dissenyar el nou joc de la playstation municipal, a color i amb 3D sense ulleres’?

En Miquel Estruch, cap de llista d’ERC, reprenia el fil, tot i que en realitat insistia en un plantejament ja conegut. Al seu blog, dilluns passat, s’hi podia llegir ‘sense el compromís generós de la societat civil no podrem retornar la política a la seva condició bàsica de noblesa popular.’ En Miquel reiterava una invitació: “‘des de la humilitat de les meves petiteses humanes i polítiues i del limitat marc que em correspon, goso demanar, des de dins i als de dins, voluntat sincera d’obrir-se. I des de fora i als de fora compromís polític. A tots demano generositat, rigor i voluntat de servei a les ‘res publicae’.“

Interessants aportacions, les dues. Seguint el fil, una reflexió.

Aquestes eleccions municipals seran diferents a les anteriors, les de 2007. I la diferència no la portarà només (per sort) el desvergonyit creixement del PP, tampoc un partit socialista que no sembla tenir millor carta que la de jugar al Pere i el llop. La diferència, sobre la qual es pregunta l’Estanis; la diferència sobre la qual es debat l’Estruch… encara no s’ha mostrat. Però hi serà. Avui és, principalment, una força emergent, una onada silenciosa. Arribarà, necessàriament… a bon port. N’estic convençut. “Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva.” Arribarà a les portes del 29 de maig (data de les eleccions municipals) alguna cosa d’allò que va passar un 10 de juliol a la ciutat de Barcelona. Les pròximes eleccions seran diferents. I Badalona estarà a l’altura.

“Ja ho sabem nosaltres que el «conflicte» no és cosa de l’immigrant; totes les societats han estat immigrants, totes en poden tornar a ser. I ja ho sabem, també, de qui és culpa aquest conflicte: és fruit d’un mal equilibri econòmic, de la injustícia i de la falta de competència i imaginació dels nostres i els seus governs. Tot això ja ho sabem, sí. Però, i ells, els potencials votants de la intolerància, què saben? Els convencerem parlant-los d’enriquiment mutu, d’amistats interculturals? La nostra candidesa és còmoda perquè ens estalvia plantejar-nos quines són les responsabilitats de cadascú, quins són els drets i els deures de cada col.lectiu i si cal posar un límit a la vinguda de nous immigrants…” [CONTINUAR LLEGINT]

Però en el fons, no plantejar-se aquestes preguntes és donar un vot per a Le Pen i la gent com ell. L’únic que ens ajudarà per afrontar el repte que ens genera aquesta nova immigració en les nostres ciutats és la valentia per dir les coses pel seu nom. (…) El problema no és el color de la pell, però, no és temptador pensar que sí, oi? Hem de parlar, doncs, de ciutats més equilibrades, de sistemes educatius més flexibles i amb més recursos, d’urbanismes més humans, de polítiques econò miques menys hipòcrites, de lleis més justes i menys cíniques. Però cal fer aquest discurs a peu pla, sense negar els conflictes que existeixen, sense passar de puntetes damunt de les faltes dels uns i els altres. El bisbe Carrera i Alain Tourain, també demanaven un discurs social menys grandiloqüent i més concret, més constructiu.”

Escrivia això en un article publicat al meu apartat La crònica urbana a El Punt. Era el maig de 2002. Fa més de vuit anys, per tant! Bona part dels plantejaments de l’article continuen sent vigents. Amb dos agreujants: que el repte plantejat per la nova immigració és avui, en context de crisi, molt més complex i que aquells ‘potencials’ votants de la intolerància ja han sortit de l’armari. Respecte el 2002, l’Ajuntament ha fet molta feina (ben encarrilada, avui; per bé que començada massa tard) i hi ha una societat civil que ha entès que el de la cohesió social és avui, inexcusablement, un tema central en el futur de la ciutat.

Només em grinyola una mica, per ingenua, la meva crítica a determinats valors de construcció identitària, que a mi aleshores em semblaven càndids. Avui ja no ho escriuria així.

Calen millors polítiques (articulades a partir d’una fórmula que ha de contenir forçosament criteris tècnics, consens polític i finançament econòmic), però de poc serviran sense un projecte de què som i què volem ser. I aquí és on cal reivindicar el nostre projecte suma, i no resta.

[PUBLICAT A LÍNIA BADALONA, 18/11/2010]

[Resposta convertida en post a un comentari de Joan Carles Isal, que criticava el fet que moltes persones hagin destacat el fet que a més dels castells i el cant de la Sibil·la, la UNESCO hagi reconegut també al flamenc com a patrimoni cultural immaterial del món.]

Sóc dels que ha afegit ‘flamenc’ a la llista, gens apressadament i amb cap ganes d’exercitar cap “cosmopolitisme mal entès”. En fer-ho, no he volgut menystenir el reconeixement als castellers. Aquesta era la notícia principal, ahir: important, merescuda i necessària.

He afegit el flamenc al meu llistat d’alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d’artistes catalans (per no parlar de milers d’aficionats).

I em sembla del tot coherent (lluny d’aquesta “típica manifestació d’un subconscient acrític” en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d’una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns dels (…)

(…) nostres artistes amb més projecció estan situats en les coordenades (sempre àmplies) d’aquest gènere. Un gènere ben viu a la ciutat (artistes, Tertúlia, la gent vinculada amb les ‘hermandades’). Però hi ha més, és clar.

A Catalunya, s’ha reinventat una part del flamenc. Ja va passar amb la rumba (que n’agafava algunes coses) i està passant ara amb una part del flamenc-fusió (o com n’hàgim de dir): Poveda, Migas, la feina del Taller de Músics… Hi ha un flamenc que neix aquí, que parla d’aquí. Després hi ha, és clar, els interessos comercials, i els intents de relacionar aquest estil amb un determinada identitat (“la raza i olé” vs. “això no és nostre”). Tu apuntes alguns d’aquests temes. I la cosa, sí, donaria per molt més. En tot cas, tinc la sensació que, com sempre, la realitat s’entesta a espatllar-nos bons titulars (i també les grans anàlisi polítiques).

Però en tot cas, estic d’acord en una cosa, Joan Carles… aquests interrogants que poses en el ‘nostres’ en el teu breu escrit. En efecte, les cultures vives es pregunten moltes coses, fins i tot quin és el seu subjecte, fins i tot quin és el seu objecte. En vols dir ‘retro-postmodern’. No ens barallarem per una (una més!) etiqueta! Al final, a mi el que m’engresca és allò que em costa classificar i entendre.