Flickr és la principal xarxa social per compartir fotografies a la xarxa. Milions d’usuaris la fan servir cada dia, molts d’ells hi publiquen fotos de la nostra ciutat. A més de Flickr, però, n’hi ha d’altres que també són molt actives. Quina és la imatge que hi surt de Badalona? Preparats per una cerca addictiva? Vilaweb Badalona publica avui un entretingut article, molt apropiat per aquest diumenge rúfol.
Llegeixo al diari que l’Ajuntament de Badalona vol anar més enllà de la faixa i l’espardenya en el programa de la Capital Cultural de Catalunya, a la qual opta. Està bé, això, però em pregunto a que es refereix exactament el regidor quan expressa aquestes paraules que ens remeten a una vestimenta extingida de fa temps en la quotidianitat del país, més pròpia de l’antropologia històrica que del treball de camp. Potser està dient que hi ha una cultura catalana que està en aquest nivell pintoresc i caduc? No crec que la cosa vagi per aquí, almenys conscientment. O potser si. Al capdavall, resulta que alguns s’han acabat creient que són la faixa i l’espardenya (per cert, què ha passat amb la barretina?) els elements que ens caracteritzen, tot oblidant que el nostre país, i per tant la nostra cultura, ha tingut -i té- un paper indiscutible en la innovació i la vanguarda de les lletres, la pintura, les arts escèniques. És com si ens tiréssim unes pedres a la teulada que ni tant sols ens tiren els nostres més reacis veïns. Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Carles Santos, Roger Mas, Quim Monzó, Enric Casasses, José Luis Guerín, Marc Recha, Àlex Rigola, Sol Picó… no són pas gent de la faixa i l’espardenya, no? I són reconeguts i admirats arreu. Buf… és evident que Badalona, si finalment obté la capitalitat el 2010, farà una programació que va més enllà de la faixa i l’espardenya! El que seria difícil, en realitat, és fer una programació de faixa i espardenya. Fa tant de temps que la nostra cultura ha superat aquest debat, que em sobta que el missatge sorgint de la roda de premsa sigui precisament aquest. Una altra cosa és si en els actes de la capitalitat de la cultura catalana s’ha d’incloure el flamenc, tan present i tan viu a Badalona. Jo crec que si, perquè és absurd ‘ignorar’ una expressió cultural que a Badalona és tan potent i que té tanta qualitat. Fa temps que Òmnium, l’entitat que presideixo a Badalona, en parla, d’això, i no ens hem acabat de posar d’acord, tot sigui dit. Aquest, però, és un tema que, si convé, ja serà desenvolupat en un apunt posterior.
Foto: Badalona en graffiti, al parc Serentill. Més informació, aquí.
Ha mort el bisbe Joan Carrera, nascut a Cornellà però badaloní d’adopció, ja que en aquesta ciutat va viure una part molt significativa de la seva vida. Amb ell perdem un referent importantíssim del compromís de molts religiosos del país per la democràcia i la justícia social. No sé si, estrictament, Carrera va ser un d’aquells ‘curas rojos’, tot i que s’hi va relacionar força i va compartir alguns dels seus objectius. Era home de poques paraules, i les que deia venien acompanyades d’una múrria ambigüetat que a voltes podia ser una mica frustrant a l’oient passavolant, però que, en canvi, revelaven una altíssima sensibilitat, més a prop de la glossa que del míting. Però la sensibilitat, en les persones compromeses amb la seva gent, pren sovint la forma de l’acció. I el bisbe Carrera en va fer molta, d’acció: acció pels nouvinguts de fa quaranta anys i pels de fa quatre dies. Recordo una taula rodona que vaig compartir amb ell l’any 1999. Parlàvem de nova immigració quan aquest fenòmen a mi em semblava més entretingut que urgent. Però per ell era una realitat ben propera. Sabia de què parlava. Les seves paraules van situar-me a lloc, amb aquella elegància distant que hom espera trobar en un religiós d’alt rang. Va refredar, plè de raó, les meves argumentacions que de tant políticament correctes havien perdut tot sentit: no serveix de res negar els problemes, –deia el bisbe–, hem de saber donar respostes a les persones que, avui, estan convisquent amb els nous veïns de les nostres ciutats, no hem de riure’ns de les seves preocupacions, ni menystenir-les. L’escapisme de l’esquerra, que d’alguna manera apuntava Carrera, va donar corda al PP i els seus vídeos-denúncia. Ara ens en lamentem. El nostre país ha fet molta sort de tenir persones com el bisbe Carrera, bé que ens hàgim permès el suïcida luxe de no escoltar-los prou. Bona feina, bisbe.
Algunes reaccions:
Pocs temps després de la formació de l’equip de govern de la meva ciutat, Badalona, el regidor de Ciutadania i Convivència, en Josep Pera, va sol·licitar una reunió amb la junta d’Òmnium, entitat que presideixo al municipi. Era un dia entre setmana, sobre les vuit del vespre. El regidor va venir al nostre fosc i inòspit local amb un bloc de notes i un bolígraf per demanar-nos la nostra opinió sobre un seguit de qüestions, principalment sobre la nova immigració i els reptes que suposa. Ens va escoltar amb atenció i després nosaltres vam seguir, prudentment interessats, les seves línies de treball, que tot just tenia dibuixades. El regidor havia vingut a escoltar, no a exposar res. Però, malgrat tot, ens va agradar el que va dir-nos. També la forma i el moment en què ens ho va dir: a l’inici de mandat, just al moment en que es decideix la feina a fer, just quan és més interessant incorporar idees i pensades dels altres. Algunes de les coses que li vam suggerir, les ha incorporades després en la seva agenda. Les paraules de Pera denotaven una ambició realista, ancorada en el coneixement de la ciutat i les seves necessitats, amparada en la certesa que per fer avançar les coses cal la participació d’administradors i d’administrats, cadascú segons les seves possibilitats, cadascú segons les seves habilitats. Des d’aquella trobada, ens hem vist en moltes més ocasions i hem parlat al voltant de taules diverses, acompanyats de gent també diversa. Dijous es va presentar el programa de les sessions d’acollida per a nouvinguts, en les quals ha treballat una bona colla de gent. És un primer pas. En vindran d’altres.
A Badalona, aquesta tarda, i en ple rovell de l’ou, la companyia concessionària del transport de superfície, la nostra estimada ‘Tusgsal’, oferia als ciutadans una mena de ‘happening’ poètic, potser com a aperitiu de la festa major d’agost. Un dels panells informatius, que des de fa dos anys hi ha inútilment palplantats al costat d’algunes parades, estava en ‘probes’. Notícia! El panell funciona… amb falta d’ortografia, però funciona. Tota una novetat, ja que els panells en qüestió, que han de mostrar el temps d’arribada dels busos, no han funcionat mai fins: molts no han arribat a encendre’s mai, d’altres donaven, i encara, informació errònia. Les ‘probes’ consistien a fer passar per la pantalla un hilarant ‘Bon any nou’. Un cop i un altre, en plena canícula. Fa dies que no veig en Pep Mita. Ves que no s’hagi mudat en la pell d’un hacker poeta amb ganes de fer-nos riure una mica. Com a mínim que serveixin per això, els malaguanyats panells informatius!
… decidíssim posar-nos d’acord? M’ho diu en Josep Maria Massot, amb un posat que, si no sabés qui és, potser podria confondre amb superficial murrieria. En Massot, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Badalona, parla de la proverbial incapaciat de la ciutat on visc per abordar, de forma consensuada i il·lusionada projectes de pes, projectes de veritable empenta ciutadana. I no hi ha superficial murrieria, en les seves paraules, sinó un cansament quasi còsmic, ben salvat, això si, per una ironia escapista. Jo li dic: ni que fos posar-nos d’acord a canviar de temes per un any, jo potser ja firmaria! Però en Massot fa que no amb el cap, tot rient. ¿Saps amb quants temes podriem barallar-nos encara?, m’espeta. Potser si. Parlàvem de la presentació d’El més vell dels desitjos: el port de Badalona (Nautilus), el llibre escrit per Andreu Mas i que a mi em va tocar presentar, fa uns pocs dies, a l’Espai Betúlia, enmig d’una inèdita expectació política a la ciutat. El llibre és interessant i conté molta informació nova. L’Andreu escriu molt bé i sap moltes coses. És una bona combinació, aquesta. Però resulta que les tres persones que erem a la taula cadascuna tenia una idea de com havia de ser el port de Badalona. Potser en aquella sala plena de gom a gom haguéssin sortit fins a setanta o vuitanta ports diferents… però cap dels presents era capaç de mostrar-se entusiasmat amb el port present, plausible, real. I si durant un any decidíssim posar-nos d’acord?
Pompeu Fabra és el badaloní més important del segle XX i no té cap espai públic rellevant a la nostra ciutat, ni tant sols un monument o escultura, més enllà d’un modest monòlit impulsat per, entre d’altres, l’entitat que presideixo de fa un temps a Badalona. El ‘mestre’ va viure a la ciuatat trenta anys de la seva vida, els més fructífers, els de la seva maduresa, els que van regalar al nostre país el Diccionari que va donar ales a la nostra llengua. Si en va marxar, Fabra, va ser forçat per l’exili . Potser encara algú dubta de designar Fabra com a badaloní. Jo no. Jo ho tinc claríssim. És per això que la nova plaça central de Badalona -que està cridada a ser el nou centre neuràlgic de la ciutat- hauria de dur el seu nom. I també la nova estació de metro que hi haurà al subsòl. Em sembla que és una bona forma de passar comptes amb la nostra memòria recent. Hi ha alguna ciutat a Catalunya que pugui fer això amb més justificació que la nostra? Des d’aquesta setmana, una iniciativa ciutadana, amb la qual col·laboro, mira d’aplegar suports per aquesta idea. Al web pompeufabrabadalona.cat s’hi pot trobar el llistat d’adhesions. Impressiona, la veritat. De moment hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Catalana d’Estiu… o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. I persones (de Badalona i d’arreu) tan reconegudes com l’exalcalde Màrius Diaz; els actors Jordi Dauder i Oriol Genís; els cantants Raimon i Teresa Rebull; els periodistes Toni Soler, Sílvia Soler, Iu Forn i Oriol Soler; els poetes Joan Argenté, Màrius Sampere, Carles Duarte, Coloma Lleal, Odile Arqué, Paco Fanés i Valentí Soler; els crítics Joaquim Molas i Albert Manent; els historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte i Jordi Monés i Pujol-Busquets; el meteoroleg Tomàs Molina; els escriptors Julià de Jòdar, Pep Coll i Joan Soler i Amigó; l’exregidor Marcel Riera; els llibreters Gerard Remendo i Isidre Sala.