La convocatòria dels accents també va aplegar un número molt inferior respecte els adherits inicialment i, tanmateix, va aconseguir el seu objectiu. En els últims mesos, les dues últimes campanyes ciutadanes de Badalona han sortit a través de la xarxa, al marge dels actors habituals, i han aconseguit coses concretes (en el cas dels accents) o generar un necessari debat (en el cas del funeral). Però la nova participació virtual genera reticència: suposo que és normal en els moments de transició. En Jaume Oliveras, un dels badalonins que es considerava més ben informat, se’n va assabentar per casualitat, del funeral al cinema, i s’hi va apropar senzillament perquè passava per allà. Algú diria que això exemplifica que aquesta mena de protestes virtuals no arriben a qui toca, que són incompletes. Naturalment: quina protesta –virtual o no virtual– arriba a tothom? Jo diria que aquest oblit també significa, en el fons una altra cosa. Significa canvi: canvi d’actors, canvi d’estratègies, canvi de llenguatge… progressivament, també canvi de discurs. I aquests canvis diria que són més potents del que pot semblar. I van ràpid, molt ràpid. 

L’altre dia, i en la meva faceta de president
d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, vaig participar en un debat a Televisió sobre
Badalona sobre l’elecció de Badalona com a Capital de la Cultura
Catalana el 2010. Com passa en aquesta mena de cites, el temps es va
fer curt i em vaig quedar moltes coses al pap, moltes idees que
m’hagués agradat plantejar, a més d’altres que voldria haver dit de forma més
clara, més convincent. La televisió és un púlpit immillorable,
però també és un espai exigent i rígid. Els minuts són or, i està clar que per
parlar de la cultura a Badalona no hi ajuden gaire els cronòmetres. (continua)

En un moment determinat, la conductora del debat va preguntar als
convidats: quina carta als reis fan les entitats? Era una manera
simpàtica de demanar quins projectes tenen al cap les associacions. Sé
que no hi havia mala intenció. Però el llenguatge transporta el verí
més perillós quan hom baixa la guàrdia. Parlar de cartes als reis és com proposar una escena en la qual hi ha una figura magnànima que
aprova, que concedeix, que perdona (l’Ajuntament?)… i una altra que
suplica i espera delerosa que ‘els desitjos es compleixin’, com si
fossim vailets en pantalons curts (les entitats?). Revela, en el fons,
una visió de la cultura paternalista i subsidiària.

Res de
cartes als reis, vaig dir jo. Parlem de tu a tu, reconeixent la feina
de tots, cadascú segons les seves capacitats, però també segons les
seves potencialitats. Una política cultural s’aplica des d’àmbits
diversos, i hi tenen lloc actors diferents. No ens en podem oblicar
cap! Aquesta és una de les idees que l’entitat que presideixo va
intentar posar damunt la taula fa uns dies en un acte de debat, que va
comptar amb la participació del consultor cultural Antoni Laporte. El
títol de l’acte era prou ambiciós: De què serveixen les polítiques
culturals?

Vam trobar la resposta? No, naturalment. Però si que
vam sortir amb la prometedora certesa que, en tot cas, per definir una
política cultural cal tenir abans una visió estratègica i cal saber amb
qui i amb què comptem? La visió estratègica no la tenim, bé que vam
estar treballant dos anys en un document, que caldria revisar i que en
alguns punts és discutible, però que, inexplicablement!, guardem en un calaix! D’altra banda, sabem amb
qui comptem? Crec que no. En tot cas, deixeu-me dir que fent ‘cartes
als reis’ no anirem enlloc. La Capital de la Cultura Catalana no tindrà
una gran repercussió fora del terme de Badalona, però pot ser –ha de
ser!– una oportunitat per passar, finalment, a la transformació de les
coses, per aprendre a treballar de forma més eficient, més coordinada, per aprofitar millor el que tots tenim per oferir a la ciutat. Per fer-ho no ens faran falta cartes als reis. Fa temps
–anys!– que ens hem fet grans!

El nou centre comercial de Badalona va néixer amb un accent extraviat: els creatius que van idear-ne el nom van pensar que l’ambigüetat lingüística els afavoria, es pensaven ben moderns, ells. El Màgic Badalona naixia amb mal peu, convertit en Magic Badalona. Unes poques setmanes després de la inauguració ja hi ha damunt la taula el compromís d’esmenar el (voluntari) error. Una campanya telemàtica, a través de Facebook, i impulsada per Jaume Lleal, el qual ha donat tota una lliçó de ciberactivisme, ha aconseguit la mobilització de polítics locals i de les parts implicades. Lleal explica les claus de l’èxit d’aquesta campanya avui a Vilaweb Badalona. 

Dalt de la B25, camí de casa, són les nou tocades. Em fixo en el rètol del Bar Matews d’Artigas, i penso: quina agosarada estratègia de màrqueting s’amaga rera aquesta singular utilització de la lletra ‘w’? Potser se m’escapa alguna història interessant. La ciutat és sempre plena d’històries interessants, com la d’aquest altre home que apunta no sé que en una petita llibreta i que es mira alguna cosa que la marxa de l’autobús ja m’impedeix veure. Als que ens agrada el cine ens agrada viatjar en bús: el carrer prèn la forma d’un gran traveling. A continuació em fixo en una parella d’adolescents. Assagen maldestrement el ball de l’amor al portal de casa els pares i sembla com si pogués escoltar l’olor de la truita, senyal inequívoca que és hora de pujar a casa, a sopar. Els botiguers tardans, una mica més enllà, van abaixant les persianes amb muda estridència. Les cares cansades i un comentari amable per a la noia que s’ha esperat a l’última volta de clau. Va començar a fer unes hores a l’estiu i ara, si la crisi ho atorga, potser entrarà a mitja jornada.

Badalona, aquest vespre, entre Artigues i Can Claris semblaria una postal suspesa en el temps, sinó fos per aquestes dones amb un mocador al cap que passen mirant de reüll el barroquisme dels bolsos que penjen com ombres horribles en l’aparador del magatzem xinès, encara obert. Un grup de joves paquistanesos es passegen, com si el director del film, amagat en alguna banda, hagués fet un gest amb la mà tot cridant: acció! Nets i planxats, l’espatlla ben recta, parlen en veu baixa. Deuen pensar, els joves d’aquest grupet, en llicències i permisos municipals.

L’autobús arriba a l’Olímpic, finalment. El Palau de la Penya està més fosc de l’habitual, avui. La llum i un llunyà brogit roba totes les mirades entre els presents al llarg vehicle en el qual viatjo. Aquesta tarda s’ha inaugurat el Magic Badalona, el nou centre lúdico-comercial de Badalona, que és com, prudentment, li diuen els periodistes. Una dona asseguda al meu costat interromp la conversa amb la seva companya de viatge i li espeta: ‘això? això és un nou centre comercial’. La seva intervenció és com una veu en off fora de lloc. M’enfadaria, sinó fos perquè en la seva brutal sinceritat trobo finalment un bon final per la meva particular pel·lícula a 30 km/h, per cortesia de la companyia concessionària del transport públic de superfície, la mai prou glossada Tusgsal.