El compromís amb l’entorn és la inspiració

Il·lustració Riki Blanco.

Il·lustració Riki Blanco.

“En les dues darreres dècades, s’ha practicat una arquitectura cara, poc eficient i que sovint no generava confort en els que hi havien de viure. Eren temps en què els diners i els recursos semblaven no acabar-se i on l’aparença ho era tot. És possible mantenir aquesta actitud?” Són paraules de l’arquitecte Joan Sabaté en l’entrevista que li vaig fer fa unes setmanes per a ‘Tasques connectades’ la meva secció a la revista d’Òmnium Cultural. Podeu llegir l’entrevista completa aquí.

Els temps que corren

Ens mira i no ens veu; ens acompanya, però no es mou; la seva mirada és absent per naturalesa i, tanmateix, ens inquieta. És un maniquí que des de fa anys observa el tràfec de persones entre el carrer d’en Duran i Bas i el carrer de les Magdalenes, a tocar del Portal de l’Àngel. És la versió ‘low cost’ d’una estatua com cal. En Kavafis potser n’hagués fet un poema… però ara, ai!, més aviat ens venen ganes de trucar a l’Institut de Paisatge Urbà i denunciar la senyoreta en qüestió, incòmode ombra en la postal turística a l’ús.

Vegeu-la també al google street view, aquí

El cine és la finestra

6ce-rioheladocine-300aHi ha pel·lícules que són la part del viatge que no vas saber (o no vas poder) recórrer. És per això que la metàfora del cinema com a finestra indiscreta (però necessària) no perd vigència; que no es torna barata o previsible, vaja, que aquest és el cementiri de tota metàfora. Una finestra, deia; l’ull de Déu: el cinema ens mostra el que passa a l’altra banda del bosc, passada la frontera, les vides petites de les persones que passem d’una revolada en els nostres cotxes llogats camí de la següent parada, una altra capital turística, una entrevista de feina… Les pel·lícules són una segona oportunitat, l’oportunitat de parar el temps, reenfocar el paisatge. Aquest estiu vaig moure’m per alguns dels pobles del nord de l’estat de Nova York, venint de Pennsilvanya, anant cap a Massachussetts. Aquest territori va formar part de les sis nacions índies, al segle disset i divuit i és, avui un escenari fronterer que, com tots els escenaris fronterers, té aquella mena de vel invisible, el perill latent, l’aliment de les grans històries. El contraban és exercit pels indis mohawks, persones tristes de gestos lents i enigmàtics, fantasmes reals de la història mal païda.

Amb Frozen River, el modest film que es va ‘colar’ als Oscar de l’any passat i que s’ha estrenat fa uns dies, he tornat a aquells paisatges per saciar les preguntes que la meva pressa ‘viatgera’ no va donar-me l’oportunitat ni de fer-me. Potser si hagués sabut (o pogut) parar el cotxe en aquells pobles hauria vist les mateixes coses que van inspirar Courtney Hunt, la seva directora, a fer una de les millors pel·lícules de la temporada a Barcelona. Tan se val, hi ha pel·lícules que són part del viatge…

Xoc de pentagrames

Vet aquí un intencionat homenatge a tots els badocs, distrets caminadors en llargs carrers de finals –per sort!– incerts; homes i dones que amb les mans a la butxaca o, millor, creuades rera l’esquena, alenteixen la marxa per mirar enlaire, aventurar la vida en la llum d’una finestra, parar l’orella, cordar-se la sabata i dedicar un somriure als que fan via amb els ulls clucs. Un present per als que en un joc de cables veuen un pentagrama (com els de la foto); un regal per als que en aquell barret, descobreixen la boa i dins la boa, l’elefant.

La foto? El cel de l’Alt Empordà. Mirant amunt en un passeig de capvespre a Vilaür;, aquest mes d’agost.

Les estrelles de ‘Mecano’

Que el gintònic passa millor en vers, que una foto a vegades diu tant com mil paraules i que jo un dia també vaig veure les ‘estrellas fugaces con cielo de asfalto’, com cantaven els Mecano fa una colla d’anys en la seva cançó.

Si em voleu acompanyar en aquest viatge sense sortir de la ciutat… aquí em trobareu, a partir d’avui.

Podeu accedir als retalls publicats des del 2006 en les altres dues encarnacions d’aquest blog: a mesvilaweb (salut, amics!) i a blogger.

El silenci del mirador

En aquesta talaia privilegiada sobre el brogit del Raval, el silenci es fa estrany. El Barceló Raval ofereix en la seva terrassa mirador una vista 360 graus de la ciutat. L’estructura de l’edifici –dotat d’una segona pell en forma de malla– impedeix contemplar el carrer i la seva palpitant realitat però en canvi permet veure els edificis llunyans amb absent serenitat. Vet aquí aquest flamant nou edifici per a la nova Barcelona, metàlica torre d’ivori, desvergonyida excepció, en un Raval que sembla atrapat en una llarga ‘ressaca’.

La informació és com l’alcohol

Et mires el teu ‘inbox’ amb terror, com si fos una selva fosca i xisclaire, mentre et preguntes quant de temps fa que no apagues l’ordinador. El cap de setmana fa temps que ha deixat de ser aquella habitació amable en la que hom esperava poder fumar en pipa i col·leccionar segells per ser un volàtil estat mental conjugat en condicional. Al metro, quan tanques els ulls, és com si fessis zàpping entre les coses que no faràs. No és que no sàpigues què fer, és que no temps temps per fer-ho tot. Et pots morir de gana. Et pots morir d’un empatx. Que la informació és com una beguda alcohòlica, que sempre en vols més, i a vegades ja no saps ni perquè. En el fons la feina del periodista, com la del barman, sempre ha estat la d’administrar-nos amb subtil ofici –un gota gota i un bon esmòquing– la nostra ànsia de saber més. La premsa anglosaxona es devia inventar el format de ‘llista’ (a les quals és tan aficionada!) per ajudar en aquest procés de selecció. Els 10 homes més rics, les 10 ciutats més boniques, els 10 millors directors de cinema, les 10 capçaleres més influents, els 10 llocs que has de conèixer… o els cinquanta millors plats i els llocs on menjar-los. Precisament: “The 50 best things to eat in the world, and where to eat them” és l’article publicat per Killian Fox a l’Observer britànic aquesta setmana. L’article és prou curiós (i molt discutible). Els estressats, però, han de saber que hi ha tres plats que es poden menjar a prop de casa; dos a Barcelona –patates fregides a la Cova Fumada, de la Barceloneta, i tapes, a Cal Pep, a la plaça de les Olles– i un altre a les Illes –porc, a Estellencs, Mallorca–. Tic-tac… el temps corre! Encara te’n queden 47!

El cel de les sabates

Enigmes d’asfalt (vegeu més informació aquí), a les bateries del Carmel. En aquest indret mig abandonat i de difícil accés –no està específicament senyalitzat– hi ha una de les millors vistes de la ciutat. O de les ciutats… perquè en un dia clar aquest mirador privilegiat permet veure fins a cinc comarques: Barcelonès, Maresme, els dos Vallesos i el Baix Llobregat (a on mira aquesta imatge).

“Ho veig tot”, i sort!

cmVzYWNvbl9lbl9sYXNfdmVnYXM=_144407_5593_1Hi ha dos tipus d’afeccionat al cinema. El que s’espanta davant d’un cartell i un títol com ‘Resacón en las Vegas’ i el que no. Jo sóc dels que no s’espanten, bé que això m’ha fet perdre una quantitat gens menor d’euros i hores. Entre els meus amics corre la fundada però incompresa fama de que ‘ho veig tot’, com si això fos un problema! Bé, doncs resulta que ‘Resacón en las Vegas’, ‘The hangover’, en el seu títol original, és un intent estimable, i en part reeixit, de comèdia, de bona comèdia. Vegeu els tres ingredients: actors (espectacular Zach Galifianakis), ritme (propiciat per una intel·ligent estructura en forma de feedback) i incomoditat (aquí es discuteix, amb acidesa i humor, el sentit del matrimoni). Llàstima que la bona tensió que el director Todd Phillips imprimeix a la pel·lícula flaquegi en els minuts finals, que és, al capdavall, allà on es balanceja l’èxit d’una pel·lícula. El que no espatlla Mike Tyson en el seu patètic cameo, ho arruïna un desenllaç esllanguit i tou, d’un moralisme insultant. 10 minuts abans del final, The Hangover era una de les millors comèdies de l’any.

Les històries petites

Les persones que ens movem en el món de la comunicació ambiental almenys un cop al mes ens trobem una persona que ens ve amb la idea de fer un programa de ‘consells’, allò que els anglosaxons en diuen, molt més econòmicament, ‘tips’. “És que la gent està molt confosa, és que hi ha molta desorientació… ens cal alguna cosa que, de forma breu i concisa, resolgui dubtes i malentesos”. “Què es recicla i què no, -continuen dient-, com es fa el compost?, hem de desendollar els aparells elèctrics?, és possible fer vacances sostenibles?, quina nevera em compro?” La llista és enorme i ostensiblement aclaparadora. No sé si el remei és pitjor que la malaltia, en aquest cas. Volíem ajudar i acabem amb un important dessossec. Hi ha tantes coses a fer, i en tants àmbits! Els petits gestos són importants, clar; però n’hi ha molts, de petits gestos, la nostra quotidianitat n’és plena, de petits gestos. Aquesta mena de llistats fan por, i la por és poc pedagògica. “Això sí” / “això no”… tot plegat ens recorda massa una versió moderna dels llibres d’urbanitat d’abans. [continueu llegint l’article a Sostenible.cat]