Un paper rebregat a la jaqueta

Captura de pantalla 2009-10-07 a las 18.47.38Hi ha pel·lícules disfressades d’altres pel·lícules. Amaguen la mirada, dissimulen la veu, s’aixequen el coll de la camisa, es canvien la clenxa de lloc. Però no hi ha res a fer. El ‘déja vu’ no deixa petja. El record d’aquestes pel·lícules acaba sent un paper rebregat trobat, setmanes després del seu visionat, en la butxaca interior d’una jaqueta. Un es mira la capçalera del full; on podem llegir Verdi, Renoir o Icaria (tan se val); i es veu confrontat al terror dels aficionats al cinema: la volatilitat de la memòria fílmica. Per això és tan important guardar aquests paperots que, per sorpresa, reivindicaran un temps després, –sigui una setmana, un parell de mesos, o la següent temporada–, els cinc minuts de fama dels films que es dilueixen en la nostra memòria. Això m’ha passat amb Public Enemies (Enemigos Públicos), l’avorrida i prescindible pel·lícula de Michael Mann, una pel·lícula que, en realitat, ja havia vist diverses vegades abans de veure-la per primera vegada. Dana Stevens, la periodista d’Slate, li dedica una frase demolidora: “It’s like spending an afternoon–a long one–at a beautifully lit wax-museum display inspired by earlier gangster movies” (és com passar una llarga tarda davant d’una recreació d’una pel·lícula de gàngsters feta per un museu de cera). Una figura de cera, el full oblidat en la jaqueta. Un mal final per una pel·lícula.

“Para siempre”

Estimar és acceptar la incertesa. És la lliçó més difícil, aquesta. Amb diferència. No hi són estranyes les reticències: aquesta imatge, per exemple, descriu rotundament la rebel·lió contra el destí perpretada amb orgull i desesperació pels joves amants de la ciutat. Primer de forma improvisada, després seguint un ritual ocult, una bona colla d’enamorats s’han anat apropant a la platja de la vila Olímpica per proclamar als quatre vents el que, en realitat, és impossible d’assegurar: que l’amor és per sempre. Un candau tancat en el cable metàlic de la valla del passeig i la clau llençada al mar. Per sempre. Per sempre? L’amor en forma de candau: malament.

Mirall imprevist, al Raval

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, obra de Richard Meier, és com un gran full en blanc en l’entorn abigarrat i imprevisible del Raval. Un gran refugi visual, ideal per quan la nostra mirada atabalada arriba a la plaça dels Àngels. La seva pell sempre impecable és la d’una cortesana que ens mira, absent, des d’una alta torre, que ben podria ser feta d’ivori. Tanmateix, en una ciutat convé passar moltes vegades pel mateix lloc (just per descobrir que ‘mai’ és el ‘mateix’ lloc).

Vet aquí, fa unes setmanes: la llum amable d’un vespre de juliol va regalar-me una nova perspectiva de l’edifici. El MACBA ja no era, aleshores, una fugida autista, sinó el mirall amplificat del caos del barri: allà on abans imposava l’ordre quadriculat, ara reflectia l’acumulació de volums. I vaig fer aquesta foto que és la meva manera de dir que vaig prendre nota d’aquell MACBA que, tal delicadament, emmirallava el Raval.

Els dibuixos de Sabater i Pi

Imagino les llargues hores d’observació de Sabater i Pi, amagat entre la vegetació, provant de diluir-se en el paisatge, assajant la invisibilitat. L’imagino prenent notes i dibuixant; dialogant en silenci amb els protagonistes d’un país: les persones, les flors i els arbres, els gorgs i els penya-segats, els seus estimats primats. Hi ho contraposo amb la disfressa de turista a l’ús, armat amb xancletes i ulleres de sol (…) [continueu llegint l’article a Sostenible.cat, aquí]

El joc de les caixetes

L’edifici d’habitatges de l’Illa de la Llum, a la confluència del Passeig Garcia Faria i el carrer Selva de Mar, dels arquitectes Clotet i Paricio (més info, aquí) és el meu preferit del nou front marítim de Barcelona. És una obra enigmàtica, aquesta, i canviant. M’agrada que aquest conjunt arquitectònic pugui inspirar-nos tan un gran esquelet com les formes esquives d’un ésser viu. La seva grisor devastada és enganyosa: en realitat, és com un joc, el joc de les caixetes. El ‘trilero’, en aquest cas, es guarda per si mateix uns habitacles plens de claror, suspesos davant d’un mar inacabable. I quan ens n’adonem, ja ni tan sols el podem veure en el retrovisor. Ja som a la Vila Olímpica o la Rambla Prim. I ja és massa tard.

La gran Casa de Barrets S.A.

The informantÉs més fàcil robar un milió que no pas cent dòlars. Aquesta és la premisa inicial de ‘The informant’ (traduïda aquí com El soplón), la nova joguina de Steven Soderbergh. El film es pot veure aquests dies de comptabilitats escandaloses als cinemes de la ciutat, ben oportunament. El director nordamericà disfressa un film de ‘tesi’ amb el seu virtuós embolcall habitual. L’exquisit i acolorit cartell, la vellutada banda sonora perpetrada per Marvin Hamlisch i, en general, la ironia que traspua tot el disseny de producció proven el bon gust, marca de la casa. Però aquesta és una pel·lícula seriosa, d’urgent actualitat, més a prop del Soderbergh del Che que de la triologia d’Ocean’s. The informant és una comèdia freda i trista (ep, i no sempre reeixida) que aborda les trampes financeres de les grans companyies servint-se del cas real d’un alt executiu d’una empresa agroalimentària (suggerent la recreació de l’Amèrica de principis dels noranta en la qual té lloc l’acció). Aquest emprenedor, brillant interpretació de Matt Damon, combina malaltissament el frau sistemàtic amb la seva col·laboració amb l’FBI delatant les irregularitats de la seva pròpia empresa. La trama es desplega amb tota la intenció, sabent que l’espectador lligarà la història amb els titulars del diari del dia, de Bernard Madoff a Fèlix Millet. The informant no es conforma a explicar-nos la picaresca rera un delicte de guant blanc, sinó que intenta aproximar-se als mecanismes psicològics que operen a la rerabotiga del capitalisme. La pel·lícula obvia l’anàlisi econòmica complexa (res de lluita de classes) i opta per extreure tot el simbolisme d’un personatge concret, que, clar, en són molts a la vegada. L’originalitat d’aquesta pel·lícula, basada en un llibre de Kurt Eichenwald, és que fa un retrat crític d’un sistema que fa aigües… a partir de la candidesa i la ingenuïtat dels seus gestors. Demolidora fotografia de la gran “Casa de barrets S.A”.

Arquitectura high-tech o crispetes?

Un no sap si esgarrifar-se o entendrir-se davant d’aquesta imatge, eloquent resum de la ciutat que supera el catàleg d’excel·lències en paper couché de la publicitat institucional. L’elegant (i provocador?) elitisme dels arquitectes Herzog i De Meuron, autors de l’edifici Fòrum, suspèn el test del ‘xurrero’. El fum dels olis espessos, l’olor penetrant del fregit, la cridòria de menuts i grans a poques hores d’acabar la festa major troben el seu lloc sota la panxa de titani d’aquest espectacular edifici. La foto que en resulta és d’una ironia de brotxa gruixuda, que incomoda de tan òbvia. La torre d’ivori de l’arquitectura high-tech revela les seves debilitats defensives. A la rerabotiga de la ciutat, la joia del fòrum és conquerida pel quotidià desordre: més real, i potser també més sincer.

El bar de l’hotel, immunitat diplomàtica

Els bars dels hotels tenen immunitat diplomàtica. Rera les seves pesades portes i grans finestrals, sempre protegits per vels de discreció i misteri, trobem el purgatori de la gent que hom no sap si va o vé. I està bé, això, perquè aquesta incertesa, ni que sigui en el temps que ens reservem per a prendre-hi un cafè, ens exculpa l’ànsia de l’interrogant. Que a vegades necessitem observar amb ulls de visitant, parlar en llengües estranyes i escoltar de lluny el brogit de la ciutat.

Les vistes de la foto són les de l’Hotel Miramar. Són notables (ja es veu), bé que no espectaculars (caldrà que ho comproveu vosaltres mateixos).

Una estació de metro dedicada a Fabra

Mjg4OTU2OV82ODk1LTI=_101674_5593_2

pompeufabrabadalona.cat

“Com que Pompeu Fabra vivia a Badalona, molts el creien badaloní. Però no era aquest el motiu que ell tenia per a viure en un lloc tan apartat de la metròpolis, on havia d’anar gairebé cada dia. Durant els anys de la seva actuació com a professor, a l’Escola d’enginyers de Bilbao, havia tingut el domicili a Begoña, poble pintoresc de muntanya, on les seves filles podien esbargir-se. En tornar a Barcelona no li semblà bé d’encabir-les en un pis i, cercant un lloc adequat, amb aire i llum, li va plaure Badalona, on a més de llum i d’aire hi havia mar, i va instal·lar-s’hi. El mar ja li agradava abans de residir a Badalona, baldament fos un nedador mediocre. És a Badalona on començaà a agafar el gust a la natació. Romania hores i hores a l’aigua com en el propi element. Les seves filles compartien el gust per aquest esport i, de vegades, l’esglaiaven de tan temeràries.” Aquest fragment està extret d’un llibret que corria per casa els pares. És el volum 14 de la col·lecció de biografies populars editada als anys seixanta per l’editorial Alcides i, en aquest cas, està escrit per Domènec Guansé.

M’ha semblat oportú recuperar-lo aquesta setmana, que l’ajuntament de Badalona ha demanat formalment que l’última estació de la línia lila (L2) del metro dugui el nom del mestre Fabra i el de la ciutat que el va acollir durant prop de 30 anys i on hagués mort, molt probablement, si no hagués hagut d’enfilar l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes.

Sempre hi ha una història rera qualsevol nom. M’agrada pensar en aquesta, la de Fabra surant entre lletres, llegint en l’aigua del mediterrani, veí d’una ciutat amb tot l’aire i la llum. Badalona és avui una ciutat ben diferent: hi ha el mar, clar; però l’aire i la llum són avui un pèl menys llaminers. Això sí, encara recorda el seu ciutadà més important.

Espero que l’Autoritat del Transport Metropolità en prengui bona nota.