FarmaCIA!

No et fiïs gaire d’aquestes senyals equívoques, els rètols de les botigues. El sistema de retroil·luminació treu de context aquesta elegant tipografia que es desajusta en una exclamació impossible. FarmaCIA! Amb quin dramatisme es clou la paraula, despullada del seu entorn més immediat: on som? Podria ser qualsevol lloc. I, tanmateix, som en un lloc que no és cap altre. A la part alta del carrer de Muntaner, baixant del Passeig de la Bonanova. M’enamoren els capricis de la ciutat: en apuntar l’objectiu de la meva càmera, el cartell d’aquesta farmàcia es transforma en l’ingredient sorprenent de la gran sopa de lletres. Una senyal equívoca. Una més. D’aquí néixen sempre els millors versos. A vegades… també les millors fotografies.

S’ho juga tot a un sol color

Aquesta flor s’ho juga tot a un sol color. Verd intens en un impressionant –per singular i minimalista– ram de crisantems, adquirit a www.herbs.es, una floristeria a descobrir i també un bon representant d’un nou estil d’establiment que selecciona amb rigor les pròpies cartes. Aquest és el comerç que s’acabarà imposant als millors carrers de les nostres ciutats. Vet aquí: una curosa selecció de plantes, flors i altres delicadeses ens subratlla amb elegància que… no, aquí no hi ha de tot. Els comerciants –els floristes, en aquest cas– reivindiquen el seu paper prescriptor… perquè només algú que domina i estima el producte que ven pot triar amb encert d’entre tanta oferta. I aquesta qualitat -l’habilitat de satisfer tot seleccionant- ja no és intercanviable: que aquí només triomfaran els millors i no els que venen més barat o tenen més recursos per a dedicar a estratègies de màrqueting.

El western i la faula

imagen_petit_indi_1Tota bona pel·lícula té alguna cosa d’un western en el seu interior. Al capdavall, el western representa la quintaessència del cinema identitari, i la reflexió sobre qui som és, de sempre, un material artístic superlatiu: a les pel·lícules de l’oest (del oeste) hi trobem la narració d’un país en construcció, que es fa caminant vers la pròxima frontera; la confrontació amb l’enemic interior, dugui la destral de la guerra o un winchester fumejant; hi trobem també la bellesa universal en la nit estrellada; l’udol de la por que hi plana com l’àngel de la mort, en espectacular cinesmascope. Són interessants els westerns, perquè fan néixer les seves històries en les paraules majors. I no els fa vergonya. I és fantàstic, perquè fan que la ingenuïtat i la lucidesa facin bona parella. Hi ha westerns més enllà de Monument Valley. És ben sabut. Fins i tot hi ha westerns al Besòs. Marc Recha ens regala això, en el seu últim film. Petit Indi és un western d’aquí, avui.

Hi respon una pregunta gran: com som? Però la resposta prové d’un personatge petit. Assaja una resposta a la frontera, ingredient principal del gènere: la Barcelona desdibuixada en un urbanisme oblidat entre Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet. Una perifèria ignota, aquesta, suspesa entre la runa, la natura i un finançament europeu que no acaba d’arribar. L’Arnau, el nostre petit Indi, transita aquest terreny difús entre l’urbanisme oficial i el barraquisme, posant en evidència una Catalunya que ha volgut anar massa ràpid, que ha deixat gent a la reserva. A la reserva trobem ciutadans que ens semblen estranys, per no dir exòtics. Viuen en la natura que creix potent i tossuda entre l’asfalt, i n’escolten els senyals. És un país dins el país. Cap país que vulgui ser amb normalitat pot oblidar-se dels països oblidats. Una revindicació latent en aquest imprescindible pel·lícula poètica. L’Arnau, el protagonista, emiralla la cerca en el riu, el Besòs, que és un riu fosc, ple de misteri. És com si el riu pogués escoltar els dubtes del jove, com el riu que escoltava els personatges de James Stewart i Richard Widmark a Dos cabalgan juntos, de John Ford. En tot cas, és també el riu que cal atravessar per anar a la ciutat i a la seva llei incomprensible. Allà es troba amb la mirada trista de la mare, que hi és empresonada. En els seus ulls troba la resignada perplexitat dels que han estat deixats enrera. L’Arnau es consola en els ulls inquiets i buits dels ocells que peixa. Però finalment troba la resposta en la mirada perillosa de la guineu, rescatada a la riba del riu. El western acaba com una faula, en aquesta petita gran pel·lícula. Imprescindible.

Rebel·lem-nos contra el temps

M’agrada, aquesta foto. Diferents graffits han convertit aquesta paret en un collage incomprensible. És difícil resseguir la petja del que és nou, o del que és vell. És com un assaig. Vegem un possible títol: "L’Oblit, a la ciutat". Així, en majúscules. Què representaven aquelles pintades? quins missatges contenien? Aquestes mostres d’art urbà de fa uns anys se sumen a l’art de l’ofici que s’aventura en aquesta argolla, més antiga encara, més oblidada. La ciutat aplica la seva llei implacable. L’asfalt i les petges perdudes. M’agrada, aquesta foto, deia. Es rebel·la contra el temps. Com totes les fotografies.

Eines de treball: sobre un robatori

Aquestes eren dues de les meves eines de treball, almenys fins la setmana passada. Dijous passat, un robatori fortuït, absurd i imprevist (com molts robatoris) em va deixar orfe de portàtil, de càmera i d’ipod. He perdut una inversió econòmica significativa, però res més. Els arxius, els contactes, les fotos o les cançons que contenien aquests aparells estan ben protegits en un disc dur. És més: amb la pertinent conrassenya, tinc bona part de la meva informació penjada a la xarxa. L’endemà del robatori vaig poder reprendre la feina seguint el fil de d’una última frase, en un google docs. És curiós: entre els objectes robats hi havia la meva agenda de paper. Sense ‘backups’ o cloud computing… la informació que contenia crec que està perduda per sempre. No crec que els delinqüents reclamin la ‘recompensa’ de 30 euros que jo, seguint la tradició Moleskine, havia posat a l’agenda. Tot plegat m’ha fet pensar en el valor de les coses… i en el fet que el que més val (les fotos, les cançons, els textos) és, de fet, el que no podem tocar. Per sort, és el més ‘difícil’ de robar.

El barber de Velázquez

“Peluqueria de caballeros” al carrer d’Amargós amb el quadre de Velázquez (‘Las lanzas’ o ‘La rendición de Breda’) al fons de la sala. “Ambrosio Spínola, general genovés al mando de los tercios de Flandes, recibe del gobernador holandés, Justino de Nassau, las llaves de la ciudad de Breda, rendida tras un largo asedio.” És curiosa l’elecció d’aquest quadre com a decoració principal d’una barberia. Que va empényer al barber en la tria? Es sentia més a prop dels assetjadors? O, vista la transformació del seu barri, d’alguna manera segurament inconscient simpatitza, cada cop més, amb la dels assetjats? Això no es veu a la fotografia, però l’home passava les hores del dissabte al matí, assegut a la butaca de tallar, tot llegint ‘La Razón’. La barberia, ben buida.

Taula parada

M’agraden els restaurants en aquella estona del vespre, entre les set i les vuit: les taules parades, la sala en la penombra, les copes prometen somriures i un silenci lleuger recórre la sala. És com com caminar per un escenari uns minuts abans d’aixecar-se el teló. Els teves passes ressonen exagerades omplint un espai orfe de persones. Al Bestiari del carrer Comerç.

És un bar? És una església?

Potser la provocació i l’excentricitat són l’únic que ens fa aixecar la mirada atabalada en el nostre trànsit apressat per la ciutat. Al convent de Sant Agustí, al cor de la Ribera, a Barcelona, hi ha un d’aquests llocs que, quan els descobrim, ens atrapen per sorpresa. I com es fa mirar, aquesta simbiosi potentíssima entre passat i futur: un llarg túnel embolcallat de blau connecta el carrer Comerç amb el gran claustre de l’exconvent, avui centre cívic. Una teatralització desafiadora i que provoca preguntes interessants: és una església? un bar musical? una sala d’exposicions? Interessants i pertinents: potser avui les ‘esglésies’ les hem de buscar en els centres culturals. Abans acudíem al temple a cercar respostes, avui ens hi arribem per aprendre a formular preguntes. El disseny d’aquesta entrada conforma la primera pregunta: i això, què és? La curiositat, sempre el nostre aliat.

“El savi no és qui proporciona les respostes adequades sinó qui formula les preguntes rellevants” Claude Lévi-Strauss (1908-2009), citat per Francesc Balagué.