Moltes coses es conjuren en aquesta fotografia: una càmera atenta, el sol baix d’un diumenge indolent a la ciutat, l’emocionada elegància d’una tipografia ben escollida. Hi ha una delicadesa que fuig com la llum i que es mostra, només uns instants, en l’ombra presumida d’aquesta ‘S’. Als Banys Sant Sebastià, a la Barceloneta.
Tag Archives: Barcelona
‘Armas de mujer’
Els bons caminadors del Raval hauran observat la presència silenciosa d’aquest exèrcit de dones guerreres: sempre amb l’espasa a punt, elles; tot sensualitat, desafiant els distrets espectadors humans des del paper. Delicades i temibles, no et desarmen amb l’espasa sinó amb aquests ullets mig clucs i la promesa corba de la seva feminitat. Aquelles ‘armas de mujer’ dels boleros del segle passat han perdut l’olor de naftalina i s’han posat al dia en una lectura irònica i suggerent. Per cert, són obra del graffiter i cantant de rap anglès Kid Acne, que les descriu com a ‘perras de la calle’.
La fàbrica de les petites ampolletes

Hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc. De petits, tots hem patit aquesta lògica; imperativa, i gens seductora. La veu dels pares, exposada com una cantarella cansada, escoltada amb les orelles dretes i un pèl temeroses. Miràvem l’autoritat aixecant el cap amunt, mig fent puntetes per semblar més grans. Ens l’empassavem goluts: tenia premi! La promesa d’una vida ordenada en la forma d’una biografia narrada amb bona prosa i violins vigorosos, a la manera del compositors seriosos, de Maurice Jarre a Alex North. La ‘a’ precedeix la b, l’u és l’avantsala del dos. Si et rentes bé les mans seràs un home de profit! Respatlla’t bé les dents, i ja veuràs com tindràs una casa bonica i espaiosa. L’èxit futur vinculat als hàbits més senzills del present: renta’t les mans, respatlla’t l’habitació, ordena l’habitació. Els anys fan créixer els descreguts: ¿hi ha un lloc per cada cosa, i una cosa per cada lloc? Les metàfores, amb el temps, costen d’empassar i les promeses, si no acaben a la paperera, acaben convertides en sortilegis. Com els que conjuro davant de l’aparador que l’empresa masnovina de fabricació de vidre de perfumeria Ramón Clemente, té al Passeig de Sant Joan 73. Totes aquelles ampolletes delicades reivindiquen el seu lloc al món; precís, no intercanviable: a can Clemente et fabriquen una petita joia de vidre per a cada necessitat. Davant d’aquell aparador talismà retrobo la promesa en el sortilegi: hi ha un lloc per cada cosa i una cosa per cada lloc.
Ball sense música a l’església de Santa Anna

“Balla’m i, pessigant amb delicadesa les cordes d’un violí ardent, fes-me arribar d’un salt a la teva bellesa; balla’m i fes aparèixer un pont, passem de puntetes damunt del pànic, trobem-nos al final, dins teu, dins meu. Balla’m, alçant-me com alçaries la branca d’una olivera, sigues el colom que em mena a casa. Balla’m. Balla’m fins al final de l’amor.” Versió lliure de les primeres línies de ‘Dance me to the end of love’, de Leonard Cohen. Fa unes setmanes, a les portes de l’església de Santa Anna, a Barcelona, una parella ‘ballava’, sense música, buscant l’amor que no s’acaba. Cohen no hi era, però somreia des d’una cantonada de la placeta. Jo hi era, però ningú hi parava esment. Tan se val. Per sort duia la càmera a sobre.
“Para siempre”
Estimar és acceptar la incertesa. És la lliçó més difícil, aquesta. Amb diferència. No hi són estranyes les reticències: aquesta imatge, per exemple, descriu rotundament la rebel·lió contra el destí perpretada amb orgull i desesperació pels joves amants de la ciutat. Primer de forma improvisada, després seguint un ritual ocult, una bona colla d’enamorats s’han anat apropant a la platja de la vila Olímpica per proclamar als quatre vents el que, en realitat, és impossible d’assegurar: que l’amor és per sempre. Un candau tancat en el cable metàlic de la valla del passeig i la clau llençada al mar. Per sempre. Per sempre? L’amor en forma de candau: malament.
Mirall imprevist, al Raval
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, obra de Richard Meier, és com un gran full en blanc en l’entorn abigarrat i imprevisible del Raval. Un gran refugi visual, ideal per quan la nostra mirada atabalada arriba a la plaça dels Àngels. La seva pell sempre impecable és la d’una cortesana que ens mira, absent, des d’una alta torre, que ben podria ser feta d’ivori. Tanmateix, en una ciutat convé passar moltes vegades pel mateix lloc (just per descobrir que ‘mai’ és el ‘mateix’ lloc).
Vet aquí, fa unes setmanes: la llum amable d’un vespre de juliol va regalar-me una nova perspectiva de l’edifici. El MACBA ja no era, aleshores, una fugida autista, sinó el mirall amplificat del caos del barri: allà on abans imposava l’ordre quadriculat, ara reflectia l’acumulació de volums. I vaig fer aquesta foto que és la meva manera de dir que vaig prendre nota d’aquell MACBA que, tal delicadament, emmirallava el Raval.
El joc de les caixetes
L’edifici d’habitatges de l’Illa de la Llum, a la confluència del Passeig Garcia Faria i el carrer Selva de Mar, dels arquitectes Clotet i Paricio (més info, aquí) és el meu preferit del nou front marítim de Barcelona. És una obra enigmàtica, aquesta, i canviant. M’agrada que aquest conjunt arquitectònic pugui inspirar-nos tan un gran esquelet com les formes esquives d’un ésser viu. La seva grisor devastada és enganyosa: en realitat, és com un joc, el joc de les caixetes. El ‘trilero’, en aquest cas, es guarda per si mateix uns habitacles plens de claror, suspesos davant d’un mar inacabable. I quan ens n’adonem, ja ni tan sols el podem veure en el retrovisor. Ja som a la Vila Olímpica o la Rambla Prim. I ja és massa tard.
El bar de l’hotel, immunitat diplomàtica
Els bars dels hotels tenen immunitat diplomàtica. Rera les seves pesades portes i grans finestrals, sempre protegits per vels de discreció i misteri, trobem el purgatori de la gent que hom no sap si va o vé. I està bé, això, perquè aquesta incertesa, ni que sigui en el temps que ens reservem per a prendre-hi un cafè, ens exculpa l’ànsia de l’interrogant. Que a vegades necessitem observar amb ulls de visitant, parlar en llengües estranyes i escoltar de lluny el brogit de la ciutat.
Les vistes de la foto són les de l’Hotel Miramar. Són notables (ja es veu), bé que no espectaculars (caldrà que ho comproveu vosaltres mateixos).
El compromís amb l’entorn és la inspiració

Il·lustració Riki Blanco.
“En les dues darreres dècades, s’ha practicat una arquitectura cara, poc eficient i que sovint no generava confort en els que hi havien de viure. Eren temps en què els diners i els recursos semblaven no acabar-se i on l’aparença ho era tot. És possible mantenir aquesta actitud?” Són paraules de l’arquitecte Joan Sabaté en l’entrevista que li vaig fer fa unes setmanes per a ‘Tasques connectades’ la meva secció a la revista d’Òmnium Cultural. Podeu llegir l’entrevista completa aquí.
El cel de les sabates
Enigmes d’asfalt (vegeu més informació aquí), a les bateries del Carmel. En aquest indret mig abandonat i de difícil accés –no està específicament senyalitzat– hi ha una de les millors vistes de la ciutat. O de les ciutats… perquè en un dia clar aquest mirador privilegiat permet veure fins a cinc comarques: Barcelonès, Maresme, els dos Vallesos i el Baix Llobregat (a on mira aquesta imatge).





