La Cinta blanca conforma un d’aquells quadres enormes que es poden veure en els bons museus, dels que ocupen la paret sencera, dels que és possible, i convenient, mirar-los de lluny, reculant dos o tres passes fins al mig de l’estança. Però aquests mateixos quadres –uns pocs quadres, en realitat– també es poden disfrutar d’a prop, amb el nas a tocar de la tela (o dels rajos de l’alarma). En la grandesa del paisatge, hom troba el detall, la història petita continguda en un traç precís. Una grandiositat, que no és grandiloqüència. Michael Haenke aconsegueix això mateix a la seva última pel·lícula. Hi retrata la violència del segle XX, tot mostrant-nos l’enormitat d’un paisatge blanc fotografiat amb ull de pintor, però ens l’explica amb un angoixant detallisme. El seu és, de fet, un guió atent al que sembla insignificant: en el gest més petit, ens diu Haenke, hi allarga l’ombra l’horror. El joc de nens és també el joc d’adults. I un petit ocell torturat com a venjança infantil és, finalment, l’esglaiadora metàfora del segle de les guerres.

A l’Alemanya d’abans de la guerra hi havia aquell home, un botiguer. Era l’any 1934 a la ciutat de Dusseldorf. Cada nit, a una hora precisa, travessava el parc com una ombra, camí del Rin. Assegut a la riba mussitava per ell mateix: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar; davant dels meus ulls corre el Rin, si els tanco veig el mar”. I vet aquí que una noieta, cabell d’or, mirada grisa, perd el camí, tornant a casa. De sobte trobem el rostre opac del nostre home, reflectit en les ulleres de la petita. La mira i remira; cabell d’or, mirada grisa. Mussita de nou, el nostre home, el botiguer: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar”. I aquí estem, diu ell, la noieta del cabell d’or i jo. Ara resta al seu costat, ella. Immòbil. Immòbil del tot.

* He pensat en In Germany before the war, de la qual he fet una traducció raonablement lliure, després de veure La cinta blanca, de Michael Haneke. És una de les meves cançons preferides de Randy Newman. Està inspirada en Hans Beckert, un assassí de nens al qual Fritz Lang va dedicar la pel·lícula M, amb l’inquietant Peter Lorre de protagonista. Newman retrata la violència latent en l’Alemanya d’abans de la guerra en una de les seves millors cançons: la vulnerabilitat de la infància, la violència callada, a punt d’explotar. Un país que mira el riu, volent mirar el mar, amb ulls de venjança i conquesta. Un país que no es sabia reconèixer, a punt de devastar el món.

Pandora, el planeta utòpic imaginat per James Cameron a la seva Avatar, ja la van avançar els pintors del capdavall de la Rambla de Barcelona. Aquells que, a tocar de museu de cera exposen aquelles postes de sol fluorescents, amb unicorns que s’aixequen ingràvids sobre la bruma de l’alba. Abans que el ‘new age’, i el Blue Man Group… ja estaven allà, els pintors en qüestió. I allà deuen ser, encara, absents a la màquina de diners ben engruixida per Cameron i el seu espectacular però encara accessori 3D. El disseny visual de Pandora enllaça Avatar amb un kitsch desfermat que, ai las, i a diferència dels ‘olis’ perpretats pels flipats pintors de la Rambla, és massa seriós per divertir-nos. És el mal de l’últim Cameron: que es creu allò que fa. Avatar podria funcionar com a boig compendi –una empanada, vaja– de llocs comuns de serie B extrets del Disney més fluix (Pocahontas) o els westerns més autocomplanets (Bailando con Lobos). Però no. Cameron, ben farcit amb la megalomania del dòlar, es llança a una infantil i previsible moralina al voltant del mite del ‘bon salvatge’. Avatar no és cap metàfora de la invasió d’Irak, sinó una relectura ensucrada del mite fundacional dels Estats Units. A les antípodes de la lúcida contemplació que va fer Terence Malick amb New World, un dels millors films dels 00’s i que també tracta del xoc cultural entre el vell i el nou món. Potser l’últim film de Cameron no és la pel·lícula més dolenta de la història (el director demostra el seu ofici en les escenes d’acció, cal concedir-li). Però sí que és, en tot cas, la pel·lícula dolenta més comentada de la història.