“- Després del que vam dir ahir al matí, estic convençut que tens raó, C. La història veritable no es pot publicar. Hi ha massa secrets, massa negocis tèrbols per exposar, massa morts per explicar. Els francesos em detindrien si intentés parlar-ne.
– ¿Vols dir que vols abandonar el projecte?
– No, i ara. Però per explicar la veritat, haurem de dur-la a la ficció. (…)
– Una novel·la, doncs.
– Sí, una novel·la. I ara que penso que serà una novel·la, m’adono de les infinites possibilitats que se’ns han obert de sobte.”
Aquest fragment de la novel·la ‘Invisible’ descriu en unes poques línies Paul Auster i el seu univers. La reflexió sobre la realitat i la seva fabulació inspira la major part dels arguments de l’escriptor nordamericà: l’escriptura és l’entrada al laberint de l’existència, en l’entendre d’Auster, tan si és per perdre-s’hi com per trobar. I com bé saben els lectors del novaiorquès, en les seves novel·les, els personatges s’han de perdre per trobar. La seva cerca té escenaris que es poden ‘tocar’ i d’altres que cal llegir. Però és una mica el mateix, bé a dir el novaiorquès, que ens desorienta com un nen entremaliat amb sofisticadíssims jocs de miralls. La literatura és molt més que la ficció, i a la vegada, no és res més que allò que som i creiem en un moment donat, en la més crua realitat.
M’agrada trobar les restes del llapis dubitatiu sota el traç decidit de la tinta, contemplar d’a prop els originals del dibuixant de còmic. Hi descobreixes el relleu d’un pedaç del paper, la pasta blanca que maquilla l’error; l’ombra de les primeres versions desestimades per sempre. És com un joc de pistes, un making off suggerent del procés de creació del dibuixant. Un privilegi. La 
És bonica, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu. La petitesa majúscula; oxímoron inevitable, suposo. Els caràcters deslligats, la vacil·lant forma de ballar de les lletres damunt del full, desordenades amb esvelta subtilitat. Com les A, les B i les C de sèmola caigudes de la sopa al full en blanc; ben disposades amb la la màgia seriosa del nostre prestigitador del vestit fosc, un dia que passava per la cuina freda del seu pis, amb vistes als jardinets de Gràcia. “Allunyat amic meu, si podies venir…” 
“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre 
Ian McEwan, un dels pocs escriptors que combina un solvent prestigi global, amb saludables vendes, 
A 
Hi ha dues menes de persones a qui no agradarà