L’hivern fa una pausa per mostrar que cap cor és tan fred, i que la cançó canta en cada bri de cosa. Veritats que juguen amb nosaltres, tot fugint; avui com el primer dia, tants segles enrera.
A la foto, ja ho veieu: la millor cara de Cadaquès, un matí de dissabte del primer mes del 2011.
Foto: fundacioateneusantroc.org.
És un dels meus blogs de referència. L’escriu en Pere Meroño, a can Vilaweb, des de fa una pila de temps. En Pere és badaloní del barri del Congrés (bé que fa molt temps que no hi viu, a la ciutat). En Pere va jugar un paper important en la transició política a Badalona (va estar en el nucli fundador del primer PSC, a l’any 1976). Escriu amb una sensibilitat ben especial i que d’alguna manera m’acompanya en la meva ‘feina’ de blogaire. La seva és una mirada molt humana, ben atenta a les històries dels que menys tenen; un mirada necessària, oportuna i potser urgent… aquí i ara. Ho demostra (de nou), aquest breu apunt de fa uns dies sobre el mar de barracons de fusta que van omplir Sant Roc, després de les fatals inundacions del setembre de l’any 1962.
[Text escrit per a l’homenatge Benach 2.0, accessible aquí.]
Aquesta és la història de dues mirades que es van creuar una nit de Santa Llúcia de l’any 2004. És la història d’un moment efímer, d’un detall minúscul dins el moment majúscul que vivia una ciutat, la meva ciutat. Badalona.
Situem-nos al Palau Olímpic. S’hi celebrava la 54 edició de la Nit de les Lletres Catalanes. La ciutat vestida amb corbata i vestit llarg, els ulls de molts brillaven com joies. No passa sovint que Badalona surti als mitjans en positiu. Neguit i orgull. Ara ens toca ser el centre de les mirades. Ni que sigui per una nit.
Jo just acabava de dir quatre paraules com a president d’Òmnium Cultural a Badalona i baixava de la tribuna amb les cames una mica tremoloses. Mig m’asseia a la pesada cadira vestida de gala en la taula central. Les principals autoritats del país, al meu voltant. Uf.
I descobreixo al President del Parlament que em mirava amb ulls còmplices. A la taula la conversa seguia animada i indiferent al meu tràngol davant dels focus. Però l’Ernest em responia amb un gest breu: “molt bé”, mussitava amb els llavis i amb un lleu moviment de cap. Jo m’hi tornava amb un somriure més aviat sorprès.
Potser avui enlloc d’un gest d’ànims hagués estat un twit. Segur.
És només una història petita, de tan petita que quasi no és història. És el Benach 1.0 que vaig conèixer l’any 2004.
Tan temps després, a mi em diu molt d’una persona i d’una manera de ser, a la política. El seu pas a les xarxes –l’imprecís terreny que ell ha ajudat a convertir en un espai tranquil i generós– estava cantat.
Això no ho vaig veure aleshores. Ho veig ara.
En aquesta entrevista, la periodista Gina de Tera em pregunta sobre els tres conceptes que han articulat la feina d’Òmnium Cultural a la ciutat. Des de fa uns pocs dies, he deixat la presidència de la seu del Barcelonès Nord perquè crec que és bo diferenciar aquest càrrec de la feina que estic fent actualment dins la plataforma d’independents Accent. Vaja, aquesta és aquella típica entrevista de balanç. Us n’ofereixo un fragment.
La Gina em preguntava…
Si et dic llengua, què em dius?
“Et dic oportunitat, riquesa… conversa. Et dic que llengua és invitació, somriure, creativitat, troballa… plaça comuna. Per aconseguir-ho, però, calen moltes complicitats: l’acompanyament de la llei, el consens polític, el compromís ciutadà. Malauradament, ara és un moment molt complicat. Pel compromís ciutadà no pateixo… pels altres dos aspectes, sí.”
– I Cultura?
“La cultura és l’eina. És el fil que cus el país, que el fa més crític i exigent. I també que el fa més feliç. Cal augmentar els diners que es destinen a aquest àmbit. En clau nacional i en clau local.”
– I País?
“Catalunya viu avui una segona transició. Fa temps que ho dic. I cada vegada n’estic més convençut. Vivim un procés constituent: s’ha començat a sacsejar la societat civil. Ara ha d’arribar a la política. Òmnium té un espai important a jugar, aquí. Representa molt bé, crec, l’esperit del 10J: la necessitat de trobar els punts comuns, no només per defensar-nos millor, sinó per proposar i parlar de futur; no només volem ser un país normal, volem ser un país millor.”
“Vaig sentir una mandra infinita d’haver d’evitar de dir que ets inclassificable, genial, memoriós, talentós, inesgotable, veloç, optimista, generós… i encara em va fer més mandra evitar de dir que ets envejós, infidel, copiador, decorador, fumettista, marginal o «gilipolles»…” Aquesta tallant cita es pot llegir en el tram final de l’exposició Mariscal a la Pedrera i que es pot veure, amb entrada gratuïta, a l’espai d’exposicions de Catalunya Caixa fins (atenció!) el 30 de gener. El text és de Josep Bohigas, arquitecte. És un contrapunt necessari, més que no pas una estudiada sortida de to: Catalunya passa comptes amb un dels seus artistes més globals i ho fa amb una exposició oberta, singular i que, com sempre ha volgut fer el dissenyador valencià, cerca descol·locar-nos. Genial o copiador? Generós o infidel? Bohigas ens ajuda a situar l’artista damunt la taula de treball, una persona (i un equip) emplaçats en el terreny viu i contradictori del que crea en el present. A Mariscal encara no l’han pogut atrapar per col·locar-lo en la ‘vitrina’. I aquesta és la millor notícia. Rebla l’escriptor Sergi Pàmies en aquesta breu reflexió –també recollida en l’exposició: “Tot i que no es pot dir que estigui viu, el dictador Franco encara no és mort, però Mariscal i companyia actuen com si ja l’haguessin enterrat. Aquesta és la seva millor virtut: actuar com si fossin lliures en un món que no ho és”.
1. Que no cal un bitllet d’avió per viatjar lluny de casa.
2. Que la virtualitat és una forma de ser i d’estar, una manera de ser present.
3. Que amb 140 caràcters n’hi ha prou, si vols.
4. Que un ha de dur sempre una càmera a la butxaca perquè està comprovat que a tots ens sorprèn almenys un cop al dia la conspiració de les coses boniques.
5. Que la política és tot allò que aconsegueixi enllaçar amb un somriure un “Jo”, un “tu”, un “nosaltres” i un “ells”; i que un optimista és en realitat un pessimista sense por.
6. Que la manera com fem les coses explica les coses que volem (vaja que els ‘mitjans’ són la ‘fi’, i no a l’inrevés).
7. Que quan em miro els meus discos i els meus llibres em sento patriota de mil-i-una terres.
8. Que el meu país decidirà per si mateix què vol ser (i que jo ho veuré).
9. Que per començar bé una cosa, cal acabar-ne bé una altra.
10. Que Martorelles està només a 15 quilòmetres de Badalona (i que això és fantàstic!).
* Foto capturada amb l’Iphone i tractada amb el program instagram d’un graffitti a la Piazza Maggiore de Bolonya.
“Fa un parell d’anys vaig descobrir la ‘fotografia amb mòbil’. Crec que és una manera de fixar en imatges allò que està passant al teu entorn, de vegades esdeveniments importants, i a voltes elements fugissers, i també detalls que passarien desapercebuts sense l’ull de la càmera.” Ho diu Pasqual Maragall en el pròleg que fa a MIra, el llibre que l’editorial Blume ha editat aquest Nadal, a partir del projecte de Caro Garcia. Llegim a la contraportada del petit i allargat volum: “En què es fixa Pasqual Maragall i Mira? Què recull la càmera del seu mòbil? Quins comentaris en fa? Com combina les fotos a cada pàgina? El punt de vista d’en Pasqual Maragall, el seu dia a dia durant tot un any presentat amb humor, poesia, tendresa i sentit crític. Un retrat-autoretrat sorprenent.”
La fotografia no captura allò que veu l’ull humà, la fotografia ens convida a preguntar-nos una altra cosa: què és el que se’ns escapa? Tornem a les fotos, un cop i un altre, perquè és un mirall més interessant i útil. Capturar? Descobrir! Pasqual Maragall, gràcies per ‘mirar-te’, gràcies per mirar-nos.
Vet aquí un moment de la ‘nit electoral’ d’ahir al vespre, a la Sargantana. Una cinquantena de persones van passar per algun moment del vespre pel local de Dalt de la Vila, on s’acostumen a fer aquesta mena de seguiments (2006, 2007). A l’Oleguer Serra li agrada puntualitzar que la desafecció no és amb la ‘política’ sinó amb una determinada manera de fer política. I crec que té raó.
Però tornem a la Sargantana. Al local regentat per l’Anna, l’Ignasi i en Jordi hi havia una pantalla gegant amb connexió a tv3 i una altra de (presumptament) complementària, en la qual s’anaven llistant les actualitzacions oficials de governació i els titulars que anaven enfilant els diferents mitjans. Aquesta segona pantalla també capturava el pols a Twitter d’un hashtag propi: #sargui28n.
En la imatge, poques persones estan mirant la televisió. La majoria té els ulls fits en la pantalla del seu smartphone o del seu ordinador portàtil… o a la pantalla connectada a internet (que és des d’on s’ha pres la foto).
La informació s’hi mostrava amb més rapidesa (comprovat!), però no només això: a la pantalla de l’ordinador o del telèfon hom podia enriquir el fil de la informació sumant-li les aportacions i mirades d’altres mitjans, d’altres lectors. Aquesta teranyina d’informació i interpretació acaba conformant una realitat més complexa i interessant, i que al capdavall és més útil. Ahir la televisió ens va semblar més ‘tonta’ que mai.
Passejant pels volts de Can Puig, a Vilaür (Alt Empordà), fa uns mesos. El sol converteix una sola branca d’un arbre petit en una cosa molt especial, un tresor proper. Una eloqüent metàfora es presentava per sorpresa en fer ‘click’ amb la càmera. Avui un nou diari arriba a la pantalla (ah, i també al quiosc…). Només cal que cliqueu en aquest enllaç per il·luminar la vostra branqueta. Funciona, ja veureu.
“Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur.”
Les pròximes eleccions municipals seran les eleccions de Badalona. Veurem el futur del nostre país, jugat (decidit) des de la nostra ciutat, enmig dels flashos i les càmeres de molts periodistes. He recuperat aquest paràgraf d’un article publicat a la revista d’Òmnium ara farà dos anys. Continua sent oportú.
Continuem fent hemeroteca: fa unes poques setmanes, el periodista (… continua llegint al blog de mesvilaweb.cat…)