Les trinxeres de la identitat

“Miro trente anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un asaig general del present”. En Jordi Puntí ha confegit una obra imprescindible a partir dels diferents articles que al llarg de 2007 va publicar a la revista l’Avenç. Amb el títol de ‘Els castellans’, l’escriptor ens convida a una mena de memòries d’infantesa i presadolescència, “aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció)”. Al Manlleu a cavall dels setanta i els vuitanta, Puntí ens presenta una colla de marrecs (auto)dividits identitàriament, els catalans, els castellans.

Un plantejament que a alguns els pot semblar que s’aproxima provocadorament a la (sempre discutible) línia del què és políticament incorrecte. En realitat, Puntí combina admirablement una gran intel·ligència narrativa amb una sòlida responsabilitat cívica. L’escriptor ens presenta la guerra infantil entre ‘catalans’ i ‘castellans’ com a punt de partida i no pas pas com a punt d’arribada. Aquí hi ha dialèctica, no fatalisme. El llibre tracta, sobretot, de com ens anem fent a partir de la diferència; de com el procés d’observar i contrastar acaba esdevenint una construcció que sempre es fa a moltes mans. L’estrany ens contamina, però en fer-ho ens enriqueix (fent-nos més complexes i valents), i també passa a l’inrevés, clar. Les ‘trinxeres’ de la identitat són dinàmiques per definició ahir, avui i demà. El creixement personal (i nacional!) es fa transitant per aquestes línies canviants que es dibuixen en una terra, la nostra, formada per inacabables capes d’història.

Engranatges en suspensió

 

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim.

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. El motor al descobert, engranatges en suspensió. Ajustar? Desmuntar? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tan expliquen què som, era una mica de les tres coses.

El blog del costat

 

Vet aquí una visita del blog del costat i que, amb certa raó, demana una mica d’atenció. A “Està passant”; que ja reclama un ajust en el nom, a totes totes massa ambiciós; aplego reflexions sobre temes d’actualitat i, en especial, de la meva ciutat, Badalona. Alguns de vosaltres aneu saltant de l’un a l’altre, segur, però potser d’altres no havíeu enllaçat els punts i desconeixieu el (bon) veïnatge d’un i altre quadern digital. A aquests darrers va dirigit aquest apunt en forma d’autobombo. Si cliqueu en els següents enllaços podreu accedir als apunts més llegits aquest mes de juny. Que vagi de gust!

1. Badalona, i ara què?
2. 5 preguntes per als pròxims 4 anys
3. Discussió sobre el futur alcalde de Badalona: 4 idees
4. És l’hora de fer endreça
5. Projecte, projecte, projecte (sobre Badalona i el PP)
6. En Joan Argenté no ha perdut la poesia
7. Després del 22M, una valoració (personal)
8. Accent, manual d’ús
9. D’això de la samarreta groga
10. Al final és només gent que s’apropa a l’àgora

Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

Qui és la indígena?

Rera aquesta pregunta gens innocent hi ha la proposta d’un exercici, més que no pas una provocació d’ofici. La imatge mostra una àvia que passa decidida davant de l’espectacular mural que hi ha a la finca situada a la confluència del carrer Sant Martí amb la Rambla del Raval, a Barcelona. Qui és la indígena, aquí?

Diríem que és la jove del graffitti, vestida amb l’uniforme d’una cultura llunyana. Tanmateix, avui representa un barri que palpita en mil colors nous. La senyora del vestit blau és, en canvi, una veïna de tota la vida (és una hipòtesi, s’entèn) que el fenomen immigratori recent ha convertit en quasi excepció. La normalitat ja no es mostra en un color de pell, o en una forma de vestir. El debat sobre la identitat i la pertinença s’emiralla amb tota la seva complexitat al barri del Raval de Barcelona, i a tants altres ravals d’arreu del país.

Les fronteres difuses d’avui han convertit la paraula indígena en un concepte gairebé líquid. Ens serveix per assenyalar el nouvingut, i també, finalment, el que ja hi era, convertit, aparentment, en raresa. Qui és la indígena, doncs? Jo diria que cap d’elles; i també diria que les dues. I rera aquesta aparent contradicció hi ha tot un tractat de sociologia per escriure.

“És hora de fer endreça”

 

“És hora de fer endreça, de fer autocrítica si hi ha voluntat d’aprendre. De seguir posant en valor la xarxa cívica que resisteix a prova de populismes i demagògies electorals. De repetir-nos, fins que ens ho tornem a creure, que l’origen de cadascú no és mai el problema. De recordar-nos que tant li fa si som de dalt o de baix però aquesta ciutat l’hem de seguir imaginant entre totes i tots.” Eren les paraules del president d’Òmnium Badalona en Marcel Mauri, ahir a la festa del Quedem?, que va tenir lloc a Can Solei. Ara més que mai, i ara més que mai, aquí, en aquesta ciutat, és necessària la mirada tranquil·la i compromesa de la gent d’Òmnium. La fotografia que il·lustra aquest apunt ho diu tot, crec. Diu que això ho resoldrem junts, amb paciència, tenacitat i molta intel·ligència. I també amb un somriure. Perquè és així, com una invitació, que ampliarem la base de persones compromeses amb una ciutat (i per tant amb un país) més just i millor.

+ Per cert, que d’això també en parla la Dolors Sabater al seu blog.

Del gra de la mostassa, l’arbre

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.

El mètode Barnils

Hi ha periodistes que fan escola. No n’hi ha molts, però n’hi ha, i diria que en termes comparatius encara n’hi ha prous. En Huertas Claveria, en Montalban, la Terribas, en Puyal, en Partal, la Conesa, en Gaziel, … I després hi ha en Ramon Barnils. És un cas ben particular, el seu. No perquè fos millor, o més popular, o més influent. És clar que recordem els seus articles i programes de ràdio; però no és això, amb tot, el que va empènyer a un grup de periodistes del país a formar un grup amb el seu nom. Va ser la seva mirada descreguda i exigent, el compromís amb un projecte col·lectiu, l’incòmode discurs del que sap buscar (i trobar) tres peus al gat. Encara avui, 10 anys després, molts encara ens preguntem: què en diria d’això, en Barnils? El mètode Barnils afegeix a les cinc preguntes habituals en el periodisme (qui, on, quan, com i perquè) la pregunta incòmoda. Una pedra a la sabata per a fer millor periodisme.

* Apunt realitzat dins la proposta del Grup de Periodistes Ramon Barnils, Recordem Barnils a la xarxa.

Accent o “Àccent”?

“La història que hi ha rera les lletres, ho vulguin o no les lletres mateixes.”

Aquesta imatge presa a Vilaür, Alt Empordà, el 21 de març de 2008 i el text que l’acompanya són una premonició? Suposo que sí, d’alguna manera. Tres anys després, aquí estic, encara, mirant de descobrir les històries rera les lletres. Ho vulguin o no les lletres, ho vulgui o no jo mateix.

De com fem les coses…

Compartir dóna gustetCompartir dóna gustet és un col·lectiu a qui no cal gaire cosa més que el seu propi nom per a presentar-se. Podíen haver tirat d’anglicismes o del típic argot geek a l’ús, i no. No. Han apostat per una fórmula que de tan senzilla, de tan ‘tal com raja’, és fins i tot provocadora. Compartir dóna gustet presenta aquests dies el I Festival de Crowdfunding (aquí sí que hi ha l’anglicisme… però bé, ningú és perfecte!). Per crowdfunding entenem el microfinançament de projectes culturals per part de la gent… vaja, per part dels espectadors, lectors, oients… que un ja no es limita a anar a veure una pel·lícula (posem pel cas l’Arròs movie) sinó que en participa amb una petita quantitat econòmica (a través de Verkami) o mitjançant l’aportació d’idees i solucions, en la fase prèvia. La pel·lícula no és un producte acabat, sinó un procés de construcció. Interessant, oi?

La frontera entre consumidor i promotor es difumina, aquí; d’una manera similar a la manera com estem començant a superar aquell rígid esquema unidireccional ’emisor-receptor’ en els mitjans de comunicació. Perquè avui formen part del nostre menú informatiu desenes de blogs, fotos fetes en el moment oportú a través del mòbil i tota una constel·lació de petits articles d’opinió que no superen els 140 caràcters… Com ho fas és tan important com què fas. El nou mecenatge creatiu pel qual aposta el festival de Crowdfunding ens ajuda a veure les coses d’una altra manera.

Compartir dóna gustet és més que el crowdfunding, però. “Existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies”. Compartir dóna gustet es presenta com a procés… però també es podria presentar com a exercici. L’exercici de no donar mai per descomptat la forma com fem les coses.