El discurs de la proposta

Posted on May 4, 2010 by Oriol Lladó

Un any de feina discreta, però diligent; petita, potser, però perdurable, segur. Més de cent entitats i moltíssimes persones avalen el projecte de “Badalona som tots i totes”. Fa uns pocs dies, a Sant Roc, l’Ateneu, amb la Fira d’Artesania i Entitats, ajudava a fer aflorar una Badalona exigent, compromesa i realista, que aborda cada dia els reptes i les dificultats, que sap que això, com la vida mateixa, ‘no són flors i violes’, però també sap que això, i també com la vida mateixa, no s’arregla jugant a ‘polis i lladres’.

“Badalona som tots i totes” va aconseguir el seus 5 minuts de glòria aquesta setmana passada. La polèmica amb el fulletó racista del PP ha fet que molts mitjans aprofitessin per demanar l’opinió del centenar d’entitats que treballen enxarxades per la cohesió social. No ho va tenir fàcil, la Dolors Sabater, erigida en portaveu de Badalona som tots. Ella ho resumia bé: fa més soroll un arbre caient que un bosc quan creix. Però és molt més, que això. I aquest ‘molt més’ ja no té tants micròfons.

L’incident amb el fulletó racista del PP badaloní posa a prova una idea de ciutat, no és només una picabaralla (una picabaralla política més). Per què tota idea de ciutat està lligada amb un relat, que conforma la manera com ens expliquem i la manera com som. ¿Com informem d’una ciutat complexa com la nostra, on hi ha moltes coses que no funcionen però que té en marxa projectes i iniciatives que valen la pena, que transformen coses? Com combinem l’exigència per solucionar allò que grinyola amb l’audàcia i la intel·ligència per detectar els petits brots verds d’un futur millor?

El pitjor de la política frívola i irresponsable del PP és que ‘segresta’ el relat de què és Badalona i contamina per sorpresa moltes anàlisis, fins i tot algunes que són plenes de bona intenció. Que és massa fàcil criticar el PP, però sobretot per què, al cap del dia, serveix de ben poc.

No és això el que ens toca, avui. Cal, naturalment!, un treball més afinat i més ben dotat (tot i que en aquest mandat s’ha avançat, i molt). Ens calen més polítiques públiques, un compromís a llarg termini. Però no parlem només de polítiques.

La tasca que tenim davant és, potser, més complicada; perquè requereix moltes complicitats i ens interpel·la a tots i totes. Desafia la manera com mirem les coses. Som vulnerables als atacs del simplisme perquè hem bastit la nostra estratègia en la defensa, i no pas en la proposta. Això és el que Badalona som tots i totes està intentant reconduir. Adhereix-te al manifest! Encara hi ets a temps!

Bones tanques fan bons veïns?

Posted on April 27, 2010 by Oriol Lladó

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell hi té pins i jo un pomerar.
Els meus pomers no aniran mai
A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
Si li puc fer entendre això:
“Per què fan bons veïns? ¿No és només
Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans de construir un mur voldria saber
Què és el que encerclo o separo,
i a qui podria jo mai perjudicar.
Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
Que els vol a terra.”…

Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures fins aquest maig, i que avui fa un any. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.

* El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62. Aquest apunt el vaig publicar el juliol passat. Avui el recupero perquè les entitats i persones signants del manifest han demanat la paraula al ple municipal d’aquest 27 d’abril.

«No cal ser un bromista de sobretaula»

Posted on April 21, 2010 by Oriol Lladó

Jordi Ventura es pren l’humor seriosament, com fan els bons humoristes. És clar que… és un humorista? És difícil descriure la feina d’aquest professional que, avui, és coordinador de guions del programa setmanal de sàtira política de TV3 Polònia, que dirigeix Toni Soler. En Ventura, a qui molts han seguit també a la ràdio: de L’hora del pati a Minoria absoluta fins arribar a La segona hora, a RAC1, explica en aquesta entrevista que «l’humor implica distància i un punt d’escepticisme». [ Llegiu-la a la revista d’Òmnium ]

No hi ha concerts ‘petits’

Posted on March 31, 2010 by Oriol Lladó

Jaume Pla, Mazoni, encén una de les seves cançons al local de Dalt de la Vila, a tres dies d’acabar el seu intensiu tour de març. Un plaer, disfrutar del millor rock del país amb els artistes a tocar! La Sargantana, a Badalona, afegeix la seva fórmula amb una dècada d’experiència en la combinació de cultura i gastronomia a l’auge del ‘directe’ lo-fi. Locals com l’Heliogàbal, a Gràcia, reivindiquen una aposta exigent en la tria i en la qual la proximitat amb l’intèrpret i el risc artístic sacrifiquen (i no passa res!) certs condicionants tècnics. El lo-fi és millor que l’hi-fi si ens regala l’autenticitat i l’ànsia de la descoberta (això és i ha estat sempre el rock’n’roll, no?). En aquests casos; cada vegada menys excepcionals, per sort; nom del bar o del restaurant –també podríem parlar d’alguns programes de ràdio, d’alguns blogs, discogràfiques…– acaba superant etiquetes per esdevenir un segell, una marca. L’Heliogàbal prescriu bon gust, subratllaven fa uns pocs dies David Carabén (Mishima) i Guillem Vidal (El Punt) en una xerrada a Òmnium. A l’oferta de l’Helio s’hi afegeix la de l’Elèctric, el Cara B, el Vinil, el Fantástico Club i el cicle A viva veu (tots a Gràcia, gens curiosament); o el club Old wave, new wave de Miqui Puig, el Mau Mau o els mateixos Genis (a Badalona)… etcètera. El bon moment de la música al país no és perquè sí. Neix del directe, del compromís entre artista i públic, d’una efervescent relació que ha superat amb els arguments de la cultura els rígids i en bona part caducs models econòmics de l’SGAE.

Les ganes de futur

Posted on March 20, 2010 by Oriol Lladó

Reunió de territorials: nous calçats.

Una grip dura una setmana o dura set dies. Et sembla que pots triar –vegem la disjuntiva: una setmana, o set dies– però al capdavall és el mateix. És exactament el mateix. Vivim emmirallats en la pressa, en el titular llampant, la roda de premsa abrasiva… hi ha gana de notícies i els nostres dits se les empesquen com poden amb els teclats dels nostres artilugis tecnològics cada vegada més petits i lleugers a la cerca de la darrera novetat. I en canvi, una grip dura una setmana o dura set dies.

Aquest dissabte, Jordi Porta deixa la presidència d’Òmnium Cultural. En vuit anys, l’entitat ha passat dels 14.500 als 21.000 socis, ha rejovenit la base social i s’ha diversificat i arrelat més al territori. Tot això, l’entitat ho ha fet sense ‘antigripals’ ni pastilles màgiques, ben conscient que la transformació es cuina a foc lent, que la grip ‘cal passar-la’, i que o bé dura una setmana, o bé set dies.

Jordi Porta ha estat molt hàbil en administrar la velocitat. No sé si aquesta ha estat la seva gran contribució a l’entitat. Perquè el pas pausat ha resultat guanyador. Contra tot pronòstic? En realitat, no podia ser d’una altra manera, com bé saben les persones que construeixen projectes, i no titulars de diari.

Òmnium és avui referent clar i té una agenda pròpia i possible que té en la reivindicació d’un dret fonamental, el de l’autodeterminació, un pilar important. Però Òmnium subratlla també altres aspectes crucials pel futur del país: la irrenunciable cohesió social, l’excel·lència cultural, la normalització lingüística com a oportunitat… En un dels moments més convulsos socialment i políticament al nostre país destaca una ‘agenda pròpia’, una fórmula d’èxit que aplega gent molt diferent i que ha sabut defugir partisites i aventurers. Jordi Porta deixa un capital enorme, que segur que Muriel Casals, la nova presidenta, sabrà tirar endavant.

És bonic, de fet, que el relleu es produeixi, precisament, el dia que comença la primavera.

La Muriel no estarà sola. De fet, Jordi Porta, tampoc ha estat sol. El seu ha estat un lideratge perdurable perquè s’ha basat en la feina en equip. I, de fet, a mi m’agrada veure Òmnium així: treball en xarxa, connexió entre generacions, compromís amb un país millor, amb més bon humor, un pas valent vers una societat ben vertebrada. Vertebrada en la justícia social, en les oportunitats, en les coses noves, en les coses d’abans, en les coses que ja hi eren, i les coses que vindran. Vertebrada en les ganes de futur.

El paradís… a construir

Posted on January 19, 2010 by Oriol Lladó

Manituana és una novel·la imprescindible. Està escrita a diverses mans pel col·lectiu de misteriosos creadors italians que treballen sota el nom de Wu Ming. És, de nou, i després de Q i 54, una aproximació ‘alternativa’ (alterglobalitzadora?) a la formació del capitalisme. En aquesta ocasió, els escriptors es centren en el naixement dels Estats Units d’Amèrica. A les portes del 1775, el llibre explica les dramàtiques vicissituds del poble iroquès; –les 6 nacions índies que poblaven el nord-est del territori, entre Nova York, Massachussetts i Pennsylvania–; un poble desencaixat en l’enfrontament entre els nous americans i els ‘vells’ anglesos. El llibre és ambiciós i complex; es llegeix amb avidesa, com un best-seller… només que Manituana defuig els llocs comuns i la filosofia barata que campen en les lleixes de les llibreries d’aeroport. És un llibre excepcional, aquest. És més que una previsible història dels EUA amb ulls d’indi, és més que una ingènua aproximació als natius com ‘bons salvatges’ rousseauians. En efecte, Manituana subratlla la mirada indis, però també la de les dones, la dels pobres de la metròpoli, els mestissos. Manituana és una reflexió lúcida sobre la forma com es contrueixen els països; una reivindicació dels oblidats en qualsevol procés de construcció nacional. Manituana, com les bones novel·les històriques, és en realitat una novel·la sobre el present. Amb un emocionat gust pel detall, amb versos ben calçats, i un estil narratiu fresc i àgil, els Wu Ming teixeixen una obra trista i torbadora en el seu desenllaç. La presumpta noblesa èpica de tota guerra acaba en un confús i gens catàrtic bany de sang. Les primeres pàgines de Manituana tenen una enlluernadora violència, les darreres mostren un món indesxifrable, impresvisible, estèril. Els mohawks que emprenen l’exili a l’acabar l’enfrontament cerquen Manituana… el seu paradís perdut? No. Més aviat el paradís que, tan de temps després, encara està per construir.

Del políticament correcte

Posted on January 13, 2010 by Oriol Lladó

Ahir em vaig referir a l’article Empadronament i immigració de Ferran Falcó. El primer tinent d’alcalde de Badalona dedica un article en el seu blog a la polèmica de l’empadronament de Vic. Vaig compartir-lo al meu mur de FB i al meu Twitter, tot subratllant que “hi matisaria coses”. Em semblava –em sembla encara– un article aclaridor, valent i raonable. Què hi matisaria?

Que passa per alt que la immigració és un fenòmen molt complex, no només un problema policial o administratiu. Que la immigració ens ha fet com som, als catalans d’avui; i que la immigració ja ens està fent, avui, d’alguna manera diferent als catalans de demà. En Ferran n’és ben conscient, però en l’article hi passa una mica de puntetes i crec que això és un error estratègic.

Parlar del paper positiu de la immigració no és ‘ingenu’ és de justícia, i cal reivindicar-ho. Això ho trobo a faltar en el debat d’aquests dies… em dóna la sensació que els del PP i la PxC estan aconseguint imposar el seu ‘marc’: que la immigració és, bàsicament, un problema. I hi ha problemes, naturalment: molts i molt importants, com els que l’Ajuntament de Vic ha posat damunt la taula i als quals es refereix en Ferran Falcó i als quals, sí, cal aproximar-nos sense demagògies. Però la immigració no és un problema en sí mateixa. Hi hem d’insistir com ‘ells’ insisteixen en el contrari.

En un dels últims paràgrafs diu: “Vull una societat on no hi hagi immigrants il•legals perquè, d’una banda, no tinguin la necessitat de venir a terres més riques a causa de la situació de misèria als seus països, i de l’altra, perquè tinguin molt més difícil l’entrada. ”

Difícil? Com si fos una invasió incòmoda? Un mal que hem de suportar estoïcament? En aquest punt m’agués agradat més llegir… “i de l’altra, perquè es trobin amb una llei justa que reguli i atengui adequadament l’arribada de nous ciutadans”. Perquè aquests nous ciutadans són actors protagonistes (que fan rutllar l’economia, que enriqueixen la nostra cultura, la nostra mirada) i no convidats a qui ‘concedim’ el permís d’estar entre nosaltres. En Ferran ho sap i crec que ho comparteix, això. M’hagués agradat que hi dediqués unes línies, en l’article.

Algú pot pensar que la meva argumentació pateix del ‘mal’ del ‘políticament correcte’… crec que no. El llenguatge és important. Als EUA ho tenen claríssim (Lakof). I nosaltres?

La política com a vodevil

Posted on January 8, 2010 by Oriol Lladó

Yes, minister + The West Wing + Teléfono rojo, volamos hacia Moscú? + The Queen (*)= In the loop. Imprescindible comèdia política, aquesta, en la forma d’un infecciós ‘vodevil’. ¿Com es va ‘cuinar’ la invasió d’Irak? ¿Quines reunions van precedir la decisió final? ¿Mitjançant quines gestions els governs anglesos i estatudinenc van recopil·lar les proves necessàries per iniciar la ‘captura de les armes de destrucció massiva’? Les preguntes són ben pertinents, però no tenen una resposta clara, en aquesta delirant pel·lícula que té més de libel, que no pas de documental. Accelerada i magistralment interpretada per Peter Capaldi –no oblidarem mai la seva odiosa recreació del cap de comunicació del govern Blair (?), Malcom Tucker– In the loop fotografia la cara més grotesca i caòtica de l’exercici del poder. La guerra d’Irak ajuda a situar l’espectador amb un referent proper, però és una mera excusa, aquí. In the loop és interessant perquè retrata bé una realitat calidoscòpica, que va més enllà de la crisi a l’Orient mitjà i que també, fins i tot, va més enllà del sector professional amb el qual es centra el film: el que gira al voltant dels passadissos de la política. In the loop fotografia bé la pressa desenfocadora amb la qual avui, siguem advocats, periodistes, metges o polítics, hem de prendre les decisions. Per això les rialles dels espectadors, a la sala de projecció, són tan entranyablement solidàries.

* L’Àlex Gutiérrez afegeix a l’eqüació, amb bon criteri, la versió anglesa de The Office.

Lectors o usuaris?

Posted on December 28, 2009 by Oriol Lladó

Hi ha aquella imatge idealitzada de la ‘Cultura’ (noteu les majúscules) com una gran butaca orellera. La làmpada ens suspèn màgicament dins d’una bombolla de llum mentre, a tocar, fumeja una tassa de porcellana. Podríem fer ploure a l’exterior (per anar bé, caldria un gran finestral): la foto seria perfecta, així. Perfecta i falsa, també. Perquè avui llegim al metro, escoltem música a l’autobús, mirem pel·lícules al nostre portàtil esperant la sortida d’un vol, fem fotos amb un mòbil. La realitat és sempre més accidentada. I per això mateix més engrescadora. El llibre electrònic, diuen les previsions, serà el regal d’aquest Nadal. Està bé, això: la cultura és (també) un bé de consum. Benvinguda sigui tota eina que ens permeti aproximar-nos-hi amb comoditat i eficiència.

La Breu: la complicitat es guanya cada dia

Posted on December 27, 2009 by Oriol Lladó

«LaBreu Edicions s’autogestiona, distribueix i estampa tot allò que estima». Així es presenta aquesta editorial petita de grans ambicions. Té cinc anys de vida i ja no és un secret, sinó una realitat. Han recuperat autors pendents al nostre país (Dovlàtov, Herbert, Larkin) i tenen un catàleg de poesia madur i seriós. Són reconeguts per la crítica, els llibreters i els lectors. Aprofiten l’espai que deixa lliure el concentrat mercat editorial en català per publicar el que, per mandra, temor o càlculs, les grans no fan. [Continueu llegint aquí l’article a la meva secció ‘Tasques connectades’ de la Revista d’Òmnium]

oriolllado.cat

Tag Archives: país