‘És la més europea de les ciutats americanes’

Up in the Air + Americano

Georges Clooney és l’amic americà. Els europeus, en la seva cara hi veiem reflectida una elegància tranquil·la i homologable. El gust per la història que es projecta en el laberint de llambordes que són algunes de les nostres ciutats, plaer condensat en un petit espresso (nespresso, volia dir)… vaja, aquella idea més fàcil de sublimar que de realitzar: ser, senzillament; i deixar passar el riu de la gent, assegut en un racó discret de la plaça. L’actor, productor i director té de fa uns anys una magnífica mansió al nord d’Itàlia. I així és com ens agrada imaginar-lo, l’americà més europeu, caminant pels carrers que s’assemblen als nostres carrers. ‘És la més europea de les ciutats americanes’, diem nosaltres quan volem elogiar Nova York, o San Francisco.

Clooney, com a productor, torna a les cartelleres amb El Americano, un thriller existencialista (ejem) i que, és clar, promet més del que dóna. És una pel·lícula interessant, aquesta. En el ritme; en la manera com el director, Anton Corbijn, juga amb uns paisatges notables, que empetiteixen els personatges; i en la qual el nostre actor excel·leix –i això no era fàcil, perquè és la seva marca de fàbrica– sense regalar ni un sol dels seus somriures. Però el film s’encarcara un pèl per culpa d’una pomposa voluntat de trascendència.

Curiosament (o no), el retrat d’aquest assassí a sou en un cul-de-sac de la seva carrera té força a veure amb la darrera pel·lícula de Clooney com a actor, Up in the air, de Jason Reitman. Allà Clooney també interpretava un assassí a sou, en aquest cas un executiu especialitzat a ‘liquidar’ empreses i empleats per compte d’altri. També aquell personatge mirava de salvar-se en les corbes d’una dona, sense gaire èxit. Up in the air, més natural, més sincera, avança alguns dels temes que es recuperen després a El Americano: la duresa de les relacions laborals, la crueltat d’un sistema que ens converteix en peces, i de la nostra dificultat per a sortir-ne sense excessives rascades… Up in the air, amb la seva sintaxi made in Hollywood però sense renunciar a una fina intel·ligència, és més reeixida, potser perquè no li cal disfressar-se d’una cosa que no és… Los Angeles és una ciutat interessant i recomanable, i no s’assembla a cap de les nostres ciutats.

Us presentem… la Foodtopia!

44424_423504297646_599332646_5024047_5098997_n

Enlloc com als EUA per polsar les coses que venen. No tant per què siguin els primers a inventar-se-les (malgrat que és així, sovint) sinó perquè són els millors explicant-les. En tot cas, es comença a estendre al país germà (no cal dir que és el gran, de germà) allò que ells defineixen seductorament com a foodtopia. Una manera d’entendre l’alimentació que arrela en els plantejaments ecologistes, però que els acaba sobrepassant. L’accent està en el que és petit i proper; el producte no és tant l’objecte com l’agent, l’economia es vincula no tant amb el consum, sinó amb la transformació. Salut, paisatge, bon ambient de treball, recuperació de la història, innovació, compromís amb la comunitat de persones… i amb l’entorn, està clar. La proximitat d’allò que mengem permet estar al cas de les històries que val la pena escoltar i permet una gestió més responsable i eficient de la trama econòmica, formada per les nostres accions, tan interdependents, tan imprevisibles. Asheville, a Carolina del Nord, encapçala aquest moviment a la costa est. A casa nostra, per sort, podem reprendre el fil de la foodtopia amb més facilitat que als EUA. Conservem en el record proper dels avis alguns bons hàbits i, de fa anys, són molts els catalans que impulsen projectes diversos de consum responsable. Un dels quals, molt proper, és el de Cal Fideuer, dins la iniciativa cooperativa de la Sargantana, a Badalona. En continuarem parlant. La revolució dels petits gestos, fa temps que ha deixat de ser un eslògan.

Mística manufacturada

Days Inn, a Chapel Hill, NC.

POSTALS DELS EUA 2010 (4) Hi ha motels que semblen un port: els cotxes embarquen davant de l’habitació, que és, en realitat, una prolongació convenient del cotxe, la concessió que obligadament ha de fer el conductor si vol descansar unes hores. En una nit inquieta, l’hoste només cal que aparti una mica la cortineta (a voltes ni això) i veure que el cotxe és allà; barqueta quieta, cavall immòbil. A prop, el brogit d’una ‘interstate’ pròxima i un cel que el neó que a aquestes hores encara indica ‘vacancy’ ha deixat sense estrelles. Podria ser Georgia, Tennessee, Dakota o Oregon. Només cal saltar del llit, agafar la bossa d’una revolada i girar les claus. El motel representa l’essència del viatge en la mística dels EUA de Keruak, però avui és el paisatge produït en cadena (també una forma de paisatge); un decorat segur i confiadament avorrit. Més que un ‘no-lloc’, una ‘comodity’ més en la línia inacabable del gran supermercat nacional. No és la persona que va als llocs (la descoberta és, per definició, imprevisible), sinó que aquí és el lloc que va a les persones amb la promesa d’una experiència manufacturada, sense sorpreses.

De la condició de ciutat

POSTALS DELS EUA 2010 (3) Els mall són els centres comercials que els americans tan bé han exportat (malauradament) en les nostres ciutats, desafiant amb lletres de neó les nostres places, mercats i medinas. Als EUA te’ls trobes invariablement a l’entrada de totes les ciutats mitjanes, fent-les inquietantment intercanviables. Són, aquests centres, el reflex del que nosaltres definiríem com una ciutat de veritat: peatonal, segura, reconeixible. Però en són el simulacre. Els mall representen un assaig del control impossible, la fracassada substitució de l’espai cívic –la ciutat– per l’espai de consum –la botiga–. Expliquen bé els EUA que viatgen sobre quatre rodes exigint sempre –sigui a New Mexico, a Oregon o a Nova Anglaterra– el mateix paisatge conegut.

I nosaltres… que ens entestem a recórrer el ‘centre’ desert d’aquestes poblacions i que és amb prou feines un ‘main street’ amb quatre botigues d’antiquari, un xino, una bugaderia i un dinner polsós. Els ciutadans –ara seran conductors, consumidors, propietaris– han renunciat a la seva condició, convertint la ciutat en mer decorat.

Això no obstant, a Asheville (principalment) i Chapel Hill, a North Carolina; i també en menor mesura a Charlottesville (Virginia); –tres belles excepcions en els southern states–; vam descobrir un significatiu batec per reinventar els ‘downtown’. Hi vam trobar tot un refrescant pols per promoure el comerç local, practicar l’slow food (quin repte, això, en un país que el cafè es pren a la marxa), intercanviar productes, recuperar el patrimoni … Un moviment incipient o anecdòtic? En tot cas, un plaer passejar per ciutats genuines i que ja no són la imitació de res.

La bústia de les pregàries

Prayer box

POSTALS DELS EUA 2010 (2) Una bústia oberta Charlottesville (Virginia) ens convida a suggerir pregàries per al sermó de diumenge. “Prayer box: gather here for weekly prayer, or place prayer requests in the box.” Un missatge dinàmic i enfocat als resultats… ben propi d’aquesta gran nació de crèduls, que és els Estats Units d’Amèrica. Recorrem els estats d’un sud noble, agrari i elegantment despoblat, –la Virginia que va donar tants presidents i North Carolina, la més coqueta de les Carolines–, i ens descomptem al quilòmetre 1 amb tantes esglésies com veiem. S’anuncien a peu de carretera i mostren els horaris d’atenció, els seus serveis i, en alguns casos, conjuren promeses i amenaces en el mateix tipus de cartell que uns quilòmetres enllà serveixen per anunciar ‘burritos’ i ‘chicken wings’. L’eslògan és prova de fe, aquí. Edificis de fusta, acabats de pintar, entre flors i gespa vellutada: l’església guarda l’ordre a cop d’oració. Somriem amb una condescendència ja gastada (i previsible). “Quina innocència, aquests yankees.” Som els perfectes embaixadors del del continent més cínic, la vella Europa. Tanmateix, en la credulitat dels nordamericans rau una força sorprenent, que continua desconcertant-nos… mai tanta ‘bona fe’ havia fet tant de mal. Que aquí els esperits s’eleven amb la mateixa facilitat amb que s’arrasen països sencers.

I va decidir fer-se escriptora

Olive_K_G“Per a la meva mare, que sap fer màgica la vida i explica històries més bé que ningú”. Aquesta és la dedicatòria que obre el llibre Olive Kitteridge, de l’escriptora nordamericana Elizabeth Strout, premi Pulitzer 2009. Aquestes paraules d’agraïment ens donen una pista del que és, en realitat, aquest llibre, crisol de petites històries quotidianes. Per què jo ja m’imagino la senyora Strout, la mare, com explicava a la filla que el germà d’en tal ha marxat a estudiar a fora; que la dependenta de la carnisseria ha adoptat un nen xinès i que du un jersei a ratlles, que li ve massa gros; que el metge del poble –diu que diuen…– té un amant o que el vell professor de mates l’institut ha tingut un atac de feridura i que ha oblidat les taules de multiplicar (i el nom de la seva esposa). És com si la senyora Strout, la filla, hagués recuperat el fil d’aquelles històries esbossades al voltant de la taula de la cuina i hagués decidit regalar-los l’eternitat en les lletres d’un llibre. La xafarderia com a llavor de la bona literatura, la bona literatura com a assaig de resposta. Tantes preguntes devien quedar en els ulls àvids d’històries de la petita Elizabeth… que va decidir ser escriptora.

La sang de la terra

i-m-not-there-poster-0Hi ha una frase molt bonica en una de les cançons de l’últim disc de Bob Dylan. “I’ve got the blood of the land in my voice”, tinc la sang de la terra en la meva veu. Correspon a ‘I feel a change coming on’ i es pot trobar a Together Through Life. És una frase bonica perquè evoca la idea del cantant que és en la mesura que és d’un lloc; el compromís invisible amb l’arrel, la terra i la sang. Però aquesta frase també explica bé qui és, o qui vol ser, Dylan, el rei dels trobadors.

En l’enrogallada veu de l’artista trobem les ombres de tants i tants personatges: res més, insisteix ell sense que ningú l’escolti gaire, però també res menys. Per entendre Dylan cal descobrir els seus personatges; és per això que per conèixer Dylan cal fer desaparèixer Dylan. És el que fa Todd Haynes en el seu últim film i que dedica al rei del folk i que es titula, encertadament, I’m not there, jo no hi sóc.

Amèrica en miniatura



Les fotografies de la maqueta d’un poble inexistent han captivat milers d’internautes. El New York Times dedica un article a Michael Paul Smith i el seu paradís immòbil, Elgin Town, una ciutat que no existeix enlloc més que en la memòria de la memòria (permeteu-me el joc) i que el seu creador ha aturat a l’any 1964. Més de 20 milions de visites a la pàgina de flickr d’aquest eclèctic resident a Winchester, Massachussetts. Ni una sola figureta humana, en cap de les fotografies. Una omissió deliberada, està clar. Brillen el cotxes, i les finestres de les ‘stores’, ‘dinners’ i ‘theatres’ projecten l’escalfor a través de la llum incandescent. Amèrica sense els americans, Amèrica a través de les seves coses, el país reflectit en les llantes natíssimes d’aquests cotxes enormes. M’agrada la mirada d’aquest fotògraf. M’hi reconec. Al capdavall, jo també he ‘recorregut’ aquests carrers sense trepitjar-los: a través de novel·les i cançons.

Lliçons d’un obrer milionari

Nick's pizza

Es pot traslladar la cultura de la xarxa i intercanvi d’internet a un model de negoci –diguem-ne– convencional? Nick Sarillo, propietari de Nick’s Pizza & Pub s’ha entestat a demostrar que sí, que és possible. La cultura empresarial del seu negoci es basa en la corresponsabilització dels treballadors en tasques que, tradicionalment, havien estat pròpies dels caps. L’invent funciona, perquè arrela en la cultura de l’essay and error, en la formació rigurosa i flexible dels treballadors, en una aproximació sorprenent de la comunicació interna i en un respecte escrupulós per la meritocràcia. Hi deuen haver ombres, naturalment. Però paga la pena prendre nota de com les empreses estan canviant per dins, sense fer gaire soroll. I de com la innovació té a veure també amb les coses més quotidianes. Les que donem per descomptat amb més facilitat.

+ informació en aquest llarg, però sucós, article de Bo Burlingham per a Inc. El títol, Lliçons d’un milionari de coll blau, fa referència al ‘blue collar’, que es com es coneixen els ‘obrers’ als EUA.