5 reflexions col·laterals al voltant de Ciutat Morta:

1. Aquests dies, ha semblat que amb Ciutat Morta algun tertulià descobria una illa enmig de l’oceà. Però en realitat, no era tant la descoberta d’una illa, sinó més aviat la d’un arxipèlag. Ciutat Morta fa forat també perquè la premsa (dita) alternativa fa temps que ha sortit del marge i exhibeix múscul amb una capacitat d’incidència cada vegada més gran, fruit d’un treball més rigorós, regular i amb ganes d’eixamplar públic i sense por d’assumir algunes contradiccions. El nostre ecosistema comunicatiu es mou en un escenari ambivalent, entre la precarietat (de tants i de tantes coses) i l’emergència de nous models que vehiculen mirades diferents, massa sovint obviades. Els realitzadors de Ciutat Morta són. Però especialment són entre molts d’altres. La malla cada vegada més tupida i central d’un nou relat de les coses. El reportatge, malgrat la seva merescuda i necessària repercussió, no és una illa solitària, sinó que forma part d’un arxipèlag.
2. El periodisme és connexió i compromís, no una commodity més. El reportatge Ciutat Morta n’és un nou recordatori. De fet, la producció aconsegueix allò que cerca qualsevol reportatge periodístic i que esdevé tan poques vegades: que passin coses i que (bé que en aquest cas caldrà veure fins on arriben) es precipitin els canvis. I ho aconsegueix amb bon ofici, però diria que especialment els seus promotors entenen que el quart poder esdevé ‘poder’ quan connecta amb la ciutadania… empoderada. El reportatge té valor en sí mateix (naturalment), però també la manera com ha estat possible (crowdfunding) i la forma com s’ha difòs (passis socials, boca orella, activitats paral·leles). Ciutat Morta és periodisme entès com a palanca, com a eina; i no pas com a objecte de consum sense més. Una combinació particular, i no fàcilment replicable, d’agit-prop i mètode periodístic.
3. Les xarxes han estat unes aliades i han demostrat aquí una eficiència brutal, que hagués estat molt difícil d’aconseguir a través d’una empresa de comunicació o una oficina de relacions públiques. Les xarxes funcionen perquè se sustenten en una comunitat prèvia molt ben articulada que prepara l’exhibició del reportatge amb bona tècnica, ajudada finalment per la censura de 5 minuts de la producció, convertits hàbilment en àncora per arrossegar l’audiència (efecte Streissand).
4. Més enllà de l’objecte mateix del reportatge (i en el qual no entraré) hi ha una reflexió interessant i que té a veure amb els estigmes (citats per una de les veus recollides, la de Gregorio Morán) sobre els col·lectius fora del corrent principal. Està per veure la influència del reportatge en les percepcions de la ciutadania, segurament limitada. Potser no ho serà tant, de limitada, la influència en termes qualitatius: caldrà estar al cas de l’efecte durador de Ciutat Morta en la gent de serveis socials, en l’àmbit judicial, periodístic… No voldria ser frívol, però hi ha molta gent que a través de Ciutat Morta potser haurà començat a mirar més enllà de la ‘rasta’ o el cabell rapat a quadres. Veurem.
5. I finalment, el reportatge com a mirall de la professió. La seva emissió, i en especial el seu impacte, és una invitació que hem d’aprofitar per a fer autocrítica col·lectiva de submissions, omissions i delegacions imperdonables. El cas contribueix a esquerdar (encara més i potser fins i tot doblega finalment) el relat fins ara quasi hegemònic de la font policial assumida sense contrast. Al voltant del reportatge veiem finalment una certa justícia poètica, la d’una generació de periodistes que fins ara treballaven al ‘marge’ del sistema (ben sovint menystinguts o ridiculitzats) i que finalment donen una lliçó als col·legues més ben situats, exercint la seva feina sense sortir dels passadissos del palau de justícia.

Article publicat a Media.cat.