#llegits Les guerres d’avui… són com les d’ahir


c8064c45334c8b70cdee2c556aadebe40a7005b3Un día más con vida. Ryszard Kapuscinski. Traducció Agata Orzezek Crónicas Anagrama. Edició 2003, llibre publicat el 1976.

Cap guerra té sentit, tampoc les d’avui (o les d’ahir). Un text que apunta igualment a les ‘noves’ guerres del terror.

“En Europa me enseñaron, prosiguió, que el frente significa trincheras y alambradas que marcan una línea clara y nítida. A lo largo del río, de un camino o entre una aldea y otra. Frentes así se pueden dibujar con lápiz sobre un mapa, se pueden señalar con el dedo sobre el terreno. Aquí, sin embargo, el frente está en todas partes y en ninguna. Esta tierra es demasiado vasta y los hombres son demasiado pocos para que exista una línea de frente. Es un mundo salvaje y sin ordenar, (…). Así que nuestro frente no forma líneas sino puntos, que además son móviles. Hay cientos de frentes porque hay cientos de destacamentos. Cada uno de esos destacamentos puede convertirse en un frente, en un frente en potencia.(…) Es tan posible recorrer este país de punta a punta y salir indemne como lo es morir abatido por una bala al dar un paso. Esto no se rige por ningún principio, ningún método. Todo depende de la suerte y de la casualidad.” (Pàgines 96-97)

De la indiferència, de la construcció de la mentida i la manipulació (armes de guerra, també).

“La gente se despierta sin pensar que tal vez ése sea el último día de su vida. Una sensación maravillosa, pero que se ha vuelto tan ordinaria que nadie le presta atención. Segundo tras segundo, trabajan cientos, si no miles, de emisoras de radio, Continue reading →

#llegits Kruso, una mar on pots ofegar-te sense morir


9788473292122Kruso. Lutz Seiler – Traducció de Joan Ferrarons. Publicat a Club Editor. Primera edició, 2017, llibre publicat el 2014.

(Tots som nàufrags fugint d’una mort en vida… camí d’una illa)

“… per no parlar dels nàufrags i els sense sostre que aniran arribant durant qui sap quant de temps, llançats a aquestes costes per una mar plena de perills, una mar on pots ofegar-te sense morir.” Pàgina 346

(Els que no renuncien, malgrat tot: l’illa de les estranyeses mútues, guardades en un poema)

“Hi ha moltes menes de captiveri, Ed. La por, els malsons, el desfici, l’apatia. I a més l’escòria, la sempiterna escòria, que se’ns arrapa per tota la vida. Un precipitat d’ambició, poder, cobdícia, possessió, escòria rovellada, metzinosa, cendrosa. Segur que de vegades l’arrel ja està podrirda o resseca. Són gent perduda, criatures de l’obscuritat, persones que han renunciat. Però no és el seu cas, Ed. Si no, no haurien vingut a l’illa. Ells senten l’arrel.” Pàgina 259.

“Era més que familiaritat i més que confiança. En el fons, la seva amistat es basava en una estranyesa mútua. Que els resultés impossible parlar del que més els pesava a l’ànima semblava que els unís més que qualsevol confessió. I és que no hi havia paraules, i entendre volia dir no enganyar-s’hi. De tota manera, no es podia arreglar res. La seva tristor (i el que marcava la seva manera d’actuar) estava més ben guardada en un poema.” Pàgina 215.

(Els meus) discos del 2017

Screen Shot 2017-12-30 at 19.14.59No sé si són els millors discos de l’any; són, en tot cas, discos d’aquest 2017 que acaba que he escoltat entre molt i moltíssim…

  1. Waiting on a song –  Dan Auerbach (de quan els discos es pensaven en 45rpm)
  2. Beast Epic – Iron & Wine (folk per a postes de sol)
  3. Colors – Beck (en Beck viatja als seus primers discos)
  4. Damn. – Kendrick Lamar (crònica d’actualitat a ritme de hip hop)
  5. New Lore – Sean Rowe (música per buscar tresors)
  6. Sleep Well Beast – The National (rock en blanc i negre)
  7. The Nashville Sound – Jason Isbell (country panoràmic)
  8. Escuela de Capataces – Miqui Puig (pop per saber fer-se gran)
  9. Dark matter – Randy Newman (crònica d’actualitat)
  10. Tribute to to – Jim James (música per escoltar amb el volum baixet)
  11. Transilvania – Josele Santiago (música d’hivern)
  12. Thrum – Joe Henry (música en vers)
  13. Painted Ruins – Grizzly Bear (música en paisatges)
  14. Heartworms – The Shins (pop lisèrgic)
  15. 50 song memoir – The magnetic field (diari personal)
  16. The order of time – Valerie June (soul d’avui)
  17. Freedom highway – Rhiannon Giddens (soul d’avui)
  18. Bobby Fuller Died For your Sins – Chuck Prophet (rock com hauria de sonar el rock)
  19. London Southern – Jim Lauderdale (música per portar trajo i camperes)
  20. The Lonely, the Lonsome & The Gone –  Lee Ann Womack (country de femme fatale)
  21. Crooked Calypso – Dan Heaton & Jaqui Abbot (pop cínic)
  22. Lindsey Buckingham & Christine McVie – Lindsey Buckingham & Christine McVie (Fleetwood Mac)
  23. Roll with the punches – Van Morrison (sons sense edat)
  24. A kind revolution – Paul Weller (disc amb un gran títol)
  25. Automatic for the people (reedició 25 aniversari ) – R.E.M (música clàssica)

Altres discos:
Prisioner – Ryan Adams | Leadbelly, baby – Dan Zanes | Not dark yet – Allison Moorer i Shelby Lynne | Dragonfly – Kasey Chambers | Americana – Ray Davies | Life is fine – Paul Kelly | Poor David’s Almanack – David Rawlings | Country Hustle – Jeb Loy Nichols | So you wanna be an outlaw – Steve Earle | Together at last – Jeff Tweedy

Accediu aquí a una relació amb altres seleccions del millor del 2017 segons diferents mitjans d’aquí i d’arreu.

Altres anys:

(Els meus) discos del 2016

North Lexington Avenue, Asheville, NC.Aquests són els 32 discos que més he escoltat aquests darrers mesos, d’entre els que s’han publicat aquest 2016. No els he relacionat en forma de llista, sinó a partir d’un possible diàleg entre ells a partir del que m’han inspirat o suggerit. És una manera diferent de recomanar o compartir la música que m’ha ajudat i interessat aquest any.

Viatge
Dos viatges en forma de disc, el que conformen “Shine a light: field recordings from the great american railroad” de Billy Bragg i Joe Henry i “The ghost of Highway 20” de Lucinda Williams. El primer enregistrat dalt del tren i en estacions entre Chicago i L.A, singular reivindicació del cançoner nordamericà amb el ferrocarril com a fil conductor. El segon, un nou disc majúscul de la Williams, un road trip emocional resseguint Continue reading →

Els meus discos del 2015

bestof2015

Discos de 2015 que he disfrutat molt, llista amb un cert ordre de preferència (variable i canviant, això sí).

  • Nashville Obsolete, The Dave Rawlings Machine
  • Irredempt, Roger Mas
  • To Pimp a Butterfly, Kendrick Lamar
  • Carrie & Lowell, Sufjan Stevens
  • Tomorrow is my turn, Rhiannon Giddens
  • Heartbreak Pass, Giant Sand
  • Something more than free, Jason Isbell
  • Natalie Prass, Natalie Prass
  • Still, Richard Thompson
  • Sing into my mouth, Iron & Wine + Ben Bridwell
  • HWY62, Peter Case
  • Songs to play, Robert Forster
  • Fresh Blood, Matthew E. White
  • Wisdom, Laughter and Lines, Paul Heaton
  • Solo: songs and collaborations, Tracey Thorn
  • Carnival, Natalie Merchant
  • I can’t imagine, Shelby Lynne
  • La clau de girar el taller, Adrià Puntí
  • Duets, Van Morrison
  • Pageant Material, Kacey Musgraves
  • Live at the Rock Room, Greg Trooper
  • Saturn Patterns, Paul Weller
  • Gates of Gold, Los Lobos
  • The Bad Plus Joshua Redman, The Bad Plus and Joshua Redman
  • Terraplane, Steve Earle
  • Sermon on the rocks, Josh Ritter
  • Shadows in the night, Bob Dylan

Pendents d’escolta (detallada) els nous de: Richard Hawley, The Waterboys, Patty Griffin, Shawn Colvin, Calexico, The Bottle Rockets, The New Raemon, Low, Soleá Morente, Ryan Adams, Adele, My Morning Jacquet, Jasmine Sullivan, Tachenko, Bikimel…

+ Recull personal de ‘best of’ diversos repescats d’altres mitjans.

+ El meu 2015 a Spotify.

Bateries que no ens deixin a mitges

Captura de pantalla 2015-04-14 a les 16.56.41Consells i recomanacions per a optimitzar les bateries dels nostres smartphones i, quan no tenim més remei, indicacions bàsiques per a comprar bateries externes. 
Hi ha qui diu que el pitjor dels telèfons d’avui són les bateries. Però no és cert, perquè allò que encara alguns en diuen telèfons no són telèfons, o almenys no ho són de la manera com ho eren fa 5 o 10 anys. ¿Com comparar aquells aparells que tot just servien per fer trucades, enviar missatges de text i en algun cas fer alguna fotografia amb els dispositius actuals,  més complets i potents que els ordinadors de l’època?
No és cert que les bateries dels telèfons no hagin evolucionat gens. De fet, han millorat molt (en pes, volum, seguretat, prestacions), però no prou per seguir el ritme del maquinari, i, en especial, del seu ús intensiu a les nostres mans.
Avui els usuaris d’smartphone hem assumit que cal carregar l’aparell diàriament i que en dies de molt d’ús, cal preveure, a més, portar al damunt un carregador o una

Periodisme de palanca

cropped-cartel-ciutat-morta-pequec3b1o

5 reflexions col·laterals al voltant de Ciutat Morta:

  1. Aquests dies, ha semblat que amb Ciutat Morta algun tertulià descobria una illa enmig de l’oceà. Però en realitat, no era tant la descoberta d’una illa, sinó més aviat la d’un arxipèlag. Ciutat Morta fa forat també perquè la premsa (dita) alternativa fa temps que ha sortit del marge i exhibeix múscul amb una capacitat d’incidència cada vegada més gran, fruit d’un treball més rigorós, regular i amb ganes d’eixamplar públic i sense por d’assumir algunes contradiccions. El nostre ecosistema comunicatiu es mou en un escenari ambivalent, entre la precarietat (de tants i de tantes coses) i l’emergència de nous models que vehiculen mirades diferents, massa sovint obviades. Els realitzadors de Ciutat Morta són. Però especialment són entre molts d’altres. La malla cada vegada més tupida i central d’un nou relat de les coses. El reportatge, malgrat la seva merescuda i necessària repercussió, no és una illa solitària, sinó que forma part d’un arxipèlag.
  2. El periodisme és connexió i compromís, no una commodity més. El reportatge Ciutat Morta n’és un nou recordatori. De fet, la producció aconsegueix allò que cerca qualsevol reportatge periodístic i que esdevé tan poques vegades: que passin coses i que (bé que en aquest cas caldrà veure fins on arriben) es precipitin els canvis. I ho aconsegueix amb bon ofici, però diria que especialment els seus promotors entenen que el quart poder esdevé ‘poder’ quan connecta amb la ciutadania… empoderada. El reportatge té valor en sí mateix (naturalment), però també la manera com ha estat possible (crowdfunding) i la forma com s’ha difòs (passis socials, boca orella, activitats paral·leles). Ciutat Morta és periodisme entès com a palanca, com a eina; i no pas com a objecte de consum sense més. Una combinació particular, i no fàcilment replicable, d’agit-prop i mètode periodístic.
  3. Les xarxes han estat unes aliades i han demostrat aquí una eficiència brutal, que hagués estat molt difícil d’aconseguir a través d’una empresa de comunicació o una oficina de relacions públiques. Les xarxes funcionen perquè se sustenten en una comunitat prèvia molt ben articulada que prepara l’exhibició del reportatge amb bona tècnica, ajudada finalment per la censura de 5 minuts de la producció, convertits hàbilment en àncora per arrossegar l’audiència (efecte Streissand).
  4. Més enllà de l’objecte mateix del reportatge (i en el qual no entraré) hi ha una reflexió interessant i que té a veure amb els estigmes (citats per una de les veus recollides, la de Gregorio Morán) sobre els col·lectius fora del corrent principal. Està per veure la influència del reportatge en les percepcions de la ciutadania, segurament limitada. Potser no ho serà tant, de limitada, la influència en termes qualitatius: caldrà estar al cas de l’efecte durador de Ciutat Morta en la gent de serveis socials, en l’àmbit judicial, periodístic… No voldria ser frívol, però hi ha molta gent que a través de Ciutat Morta potser haurà començat a mirar més enllà de la ‘rasta’ o el cabell rapat a quadres. Veurem.
  5. I finalment, el reportatge com a mirall de la professió. La seva emissió, i en especial el seu impacte, és una invitació que hem d’aprofitar per a fer autocrítica col·lectiva de submissions, omissions i delegacions imperdonables. El cas contribueix a esquerdar (encara més i potser fins i tot doblega finalment) el relat fins ara quasi hegemònic de la font policial assumida sense contrast. Al voltant del reportatge veiem finalment una certa justícia poètica, la d’una generació de periodistes que fins ara treballaven al ‘marge’ del sistema (ben sovint menystinguts o ridiculitzats) i que finalment donen una lliçó als col·legues més ben situats, exercint la seva feina sense sortir dels passadissos del palau de justícia.

Article publicat a Media.cat.

El 2014 al meu Twitter

Els més de 5.000 tuits aquest any han generat, segons el servei d’analítiques de Twitter, 260.545 reaccions d’engagement (RT, FAV, reply, click, compartir via mail, follow) i junts han sumat 6.773.511 impressions (visualitzacions potencials). Les piulades han propiciat 64.838 links als articles o continguts enllaçats. Aquí podeu veure el full de càlcul amb les piulades. Segons el servei d’analítiques de Hootsuite, aquest 2014, he sumat 1.653 follows, a un ritme de 5 diaris.

El procés ho peta, gens sorprenentment, i també la inclusió de fotos en la piulada.

A continuació podeu veure les 10 piulades amb més impacte. Continue reading →

Discos de l’any, selecció provisional (#bestof2014)

bestof2014

  1. Black Messiah – D’Angelo (soul majúscul)
  2. If roses don’t kill us – Christopher Denny (gospel fora borda)
  3. Morning Phase – Beck (pop perfeccionista)
  4. Everyday Robots – Damon Albarn (pop de càmara amb màquines)
  5. Comet, come to me – Meshell Ndegéocello (soul majúscul)
  6. Strong Feelings – Doug Paisley (pop perfeccionista)
  7. Terms of my surrender – John Hiatt (blues d’autor)
  8. Lazaretto – Jack White (rock mainstream benentès)
  9. Down where the spirit meets the bone – Lucinda  Williams (blues d’autor)
  10. The Voyager – Jenny Lewis (rock mainstream benentès)
  11. Festival – Sanjosex (rock feliç)
  12. The Man upstairs – Robyn Hitchcock (folk lletraferit)
  13. Brothers and sisters of the eternal son – Damien Jurado (pop elèctric)
  14. Moustique – Geraint Waitkins (pop de cabells blancs)
  15. Storytone – Neil Young (pop de càmera amb molts violins)
  16. Popular Demons – Leonard Cohen (pop de cabells blancs)
  17. Night Surfer – Chuck Prophet (rock feliç)
  18. Brill Bruisers – The New Pornographers (pop de tota la vida)
  19. Benji – Sun kill moon (pop perfeccionista)
  20. Shattered – Reigning Sound (rock a l’americana)
  21. The River and the Threat – Rosanne Cash (folk lletraferit)
  22. World peace is not of our busniess – Morrissey (rock en singular)
  23. Natalie Merchant – Natalie Merchant (folk lletraferit)
  24. The invisible Hour – Joe Henry (pop de càmara)
  25. My favorite faded fantasy – Damien Rice (pop perfeccionista)
  26. Somewhere under wonderland – Countring Crows (rock a l’americana)
  27. St. Vincent – St. Vincent (pop perfeccionista)
  28. Blank Project – Neneh Cherry (pop de càmara amb màquines)
  29. What have we become – Paul Heaton i Jacqui Abbott (country a l’anglesa)
  30. MENCIÓ ESPECIAL, al disc més escoltat a casa aquest any: Tauró a la Vista, d’Oriol Canals, editat també aquest any i que hem ballat i cantat infinitament, com infinita és la pena per la mort recent de l’insustituïble artista.