‘Els Testaments’ de Margaret Atwood (Quaderns Crema, 2019 | Traducció d’Ernest Riera). És el complement natural a El conte de la serventa (el llibre, i també una mica la sèrie), tot i que es queda lluny de la seva força i originalitat (la del llibre, i també una mica la de la sèrie). Amb tot i això, paga la pena perquè la Margaret Atwood és una magnífica escriptora i la distopia continua convidant reflexions i propiciant debats. M’ha interessat especialment la disjuntiva moral amb què topa la Tia Lydia, per què respon a una pregunta inquietant i difícil: és possible redimir-se quan hom ha triat el cantó dels dolents per salvar la pròpia vida?
“¿Quin sentit té llançar-te al davant d’una piconadora pels teus principis morals, i acabar esclafada i plana com un mitjó sense peu? Val més confondre’s en la gentada, en la untuosa gentada de devots aduladors, dels instigadors d’odi. Era millor llançar pedres que no pas que te les llancessin a tu. O si més no, era millor per a les teves possibilitats de continuar amb vida. Ho sabien perfectament, això, els arquitectes de Galaad. La seva mena sempre ho ha sabut.”
En definitiva, es nota una certa precipitació en el plantejament i en alguns moments es veuen massa els fils de l’artifici. Però no em penedeixo gens d’haver-lo llegit.
Continue reading
