Un assaig-assaig que sorprèn per l’erudició, l’eclecticisme dels referents i la singularitat del plantejament. És possible escriure un llibre sobre la fi del món que no sigui el ‘campi qui pugui’ darwinista de l’extrema dreta actual i que, ben al contrari, sigui una reivindicació a reimaginar la societat fallida actual per transformar-la? L’Eudald Espluga aconsegueix aquesta quadratura del cercle en un llibre que es presta a una llarga conversa i que és molt interpel·lador (a estones cal administrar-lo una mica per no reescalfar-se massa les idees!, o per deixar descansar el subratllador abans no esgoti la tinta).
‘Kolkhoz’ d’Emmanuel Carrère és moltes coses alhora i totes interessants: és una memòria personal, i els miralls que proposa al voltant de la mare –una de les grans intel·lectuals franceses– i el pare –a partir de les notes del qual basteix el relat–. A la vegada és un viatge ‘en vertical i horitzontal’ per l’Europa del segle XX i XXI, pivotant al voltant de Rússia, però en la qual hi ha reflexions sobre les noves (i velles) tiranies, la immigració i els refugiats, els mitjans de comunicació, les grans institucions culturals… i també, en un pla més personal, a voltes fins i tot podríem dir més íntim, sobre l’envelliment, les ferides del passat, les relacions familiars. Està molt ben escrit, com tot el que escriu Carrère: no us espanteu en les primeres pàgines, on els noms et fan ballar una mica, el llibre es llegeix molt bé i obre moltes vies de reflexió. També per entendre el present.
Cinc temporades, 45 episodis, més de 350 cançons. Cançons per explicar el món va arrencar el 27 de setembre de 2021 a Badalona Matí (94.4 FM) amb el ritme inconfusible del Pedro Navaja de Rubén Blades, i tanca ara la seva cinquena temporada havent recorregut un territori que mareja una mica, primer amb Carles Tornero, i després de la primera temporada ja amb la Núria Rodríguez: la paternitat i la maternitat, la salut mental, el periodisme, la política internacional, l’amor, els veïns, Los Angeles, Trump i el nou autoritarisme que ve, la ràdio i el vinil. I sempre amb artistes que desborden el gènere i fan de la cançó un conte, a vegades fins i tot una petita novel·la.
Randy Newman s’ha confirmat com l’artista més present del programa, amb 18 cançons comentades. Kirsty MacColl, Serrat i la família Wainwright han tingut el privilegi dels monogràfics. Tinsel & Lights, de la Tracey Thorn, el disc amb més cançons ‘punxades’. I Graceland, una de les meves preferides!, de Paul Simon ha estat la cançó que millor resumeix, potser, el to de l’espai: estirar el fil d’una melodia per parlar del món de fora i del de dins.
‘Mil cosas’ de Juan Tallón (Anagrama, 2025). Té la lògica (i també el final, i quin final!) d’un conte curt. Es llegeix d’una revolada i és un autèntic plaer fer-ho amb la llengua afilada i afinada de l’autor jugant (però sense abusar) d’aquelles frases-epitafi que ve de gust subratllar. És la metàfora macabrament perfecta del nostre món d’avui, mirall d’allò que Momo de Michel Ende avançava fa dècades: el robatori del temps!
Relíquiade Pol Guasch (Anagrama, 2025). No és fàcil llegir una novel·la com aquesta, centrada en el suïcidi del pare de l’autor, i escrita a cor obert, a l’estil directe, poètic, quasi hipnòtic (adjectiu que robo a Colm Tóibín) d’un dels escriptors més singulars de les nostres lletres. És una crònica familiar escrita amb una delicadesa desarmadora i també, en part, una novel·la de creixement, a partir del suïcidi sense ‘carta de comiat’ d’un pare present i absent. D’alguna manera, i això m’ha agradat especialment, és també un aparador de ‘personatges’, en Pol Guasch aconsegueix equilibrar la novel·la aprofundint, administrant misteri, distància i intimitat, pare, mare, germans i altres parents, al capdavall molt més que mers comparses de la primera persona. Molt interessant, a més, l’exercici literari de recollir cartes de comiat d’altres escriptors i artistes que es van suïcidar.
És d’aquells novel·les que acaben amb desenes de marques i subratllats. Ressona especialment avui la reivindicació que Lea Ypi fa de la persona per damunt de pàtries i els fanatismes que els fan de guardespatlles. Aquell món d’ahir, en plena mutació, a cavall de l’Imperi Otomà, les dues grans guerres del segle passat i l’arribada del comunisme als Balcans… pot recordar-nos l’espiral d’incertesa i violència que vivim ara. Vet aquí una història familiar que es va completant (i a la vegada deconstruint) a través de les visites que l’autora / protagonista fa a diferents arxius d’una Europa que ja no existeix i que en part també és una qüestió d’arxiu. La literatura (la paraula, al capdavall) connecten amb la memòria per il·luminar la dignitat de totes les persones, robada per la brutalitat del poderós. Hi ha moltes capes i diferents nivells de lectura, però s’agraeix l’agilitat de l’escriptura i la seva claredat. Hi ajuda, segur, la traducció de Míriam Cano.
A Cançons per explicar el món, a Badalona Matí (94.4 FM) us proposo, de nou, un viatge musical, però amb una petita particularitat: serà un trajecte sense allunyar-nos gaire de nosaltres mateixos. Ens endinsarem en una mena de meta-reflexió per parlar de composicions que parlen de la cançó en si mateixa, entesa com a objecte, com a ofici, com a sentiment o com a metàfora. De quan la música es mira al mirall. I la cançó… és sobre la cançó. (continua)
Una petita gran novel·la en què excel·leix la traducció de P.J. Hernàndez que té un encàrrec que sembla impossible: portar al català el basc de Miren Amuriza, un autèntic prodigi de llengua, ple de matisos i capes, ritme i imaginació, ple d”impureses’ (faig servir la mateixa expressió que en el pròleg). Pleibac és la història de lleialtats, dependències i amistat entre dues adolescents, la Polly i la Jone, en l’Euskadi rural (i poligoner) dels noranta, contaminat de violència i desesperança. La novel·la creix i esdevé un autèntic tour de força, des d’un racó de món cap al planeta sencer, amb un plantejament en crescendo, molt hàbil en la dosificació d’informació, enmig d’imatges d’una gran potència quasi poètica, a estones, també, mig onírica… Una ‘prosa parlada’ que t’atrapa i que et fa devorar les pàgines.
‘Gittersee’, de Charlotte Gneuss (Persicopi, 2025, amb traducció de Carlota Gurt): Principi i final (dues escenes que connecten de manera gens òbvia) es troben en un llibre molt bo. Reflexió íntima i punyent sobre un drama polític —la repressió i vigilància polític a l’Alemanya de l’Est— i també una novel·la de personatges, delicada i original en la barreja d’anades i vingudes en el temps, somnis i realitat. Exigeix una certa concentració, això sí.
Excel·lent traducció de Carlota Gurt; amb curiosa eliminació d’interrogants, potser metàfora d’un temps en què la pregunta era sospita, i una llengua que no es deixa encarcarar.
‘Els Testaments’ de Margaret Atwood (Quaderns Crema, 2019 | Traducció d’Ernest Riera). És el complement natural a El conte de la serventa (el llibre, i també una mica la sèrie), tot i que es queda lluny de la seva força i originalitat (la del llibre, i també una mica la de la sèrie). Amb tot i això, paga la pena perquè la Margaret Atwood és una magnífica escriptora i la distopia continua convidant reflexions i propiciant debats. M’ha interessat especialment la disjuntiva moral amb què topa la Tia Lydia, per què respon a una pregunta inquietant i difícil: és possible redimir-se quan hom ha triat el cantó dels dolents per salvar la pròpia vida?
“¿Quin sentit té llançar-te al davant d’una piconadora pels teus principis morals, i acabar esclafada i plana com un mitjó sense peu? Val més confondre’s en la gentada, en la untuosa gentada de devots aduladors, dels instigadors d’odi. Era millor llançar pedres que no pas que te les llancessin a tu. O si més no, era millor per a les teves possibilitats de continuar amb vida. Ho sabien perfectament, això, els arquitectes de Galaad. La seva mena sempre ho ha sabut.”
En definitiva, es nota una certa precipitació en el plantejament i en alguns moments es veuen massa els fils de l’artifici. Però no em penedeixo gens d’haver-lo llegit.
