Aquests dies he llegit ‘Castellio contra Calví’ (La Segona Perifèria, amb traducció de Marc Jiménez Buzzi), l’assaig que Stefan Zweig va escriure en una Europa a les portes del nazisme. No hi menciona Hitler, ni Goebbels, ni Auschwitz (ni Trump, ni Abascal, ni Gaza), però cada paraula sembla escrita amb la voluntat de resistir-los. Una denúncia de com la religió —com qualsevol ideologia, avui també la política o la tecnocràcia— pot derivar en dictadura quan deixa de tolerar la dissidència. Una lliçó atemporal sobre la llibertat de consciència i la necessitat de resistència moral, que no pot ser més vigent (i urgent!). He seleccionat i transcrit alguns fragments del llibre, a veure si us animo a comprar-lo i digerir-lo amb calma.
El taller integrat del Grau en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, curs 2024-2025, ha estat un espai especialment enriquidor, tot i que era un repte perquè estrenàvem un projecte docent sensiblement diferent del que s’havia desenvolupat fins aleshores i hem hagut d’anar construint l’assignatura classe a classe. Ara, amb el curs acabat i mentre escolto i segueixo alguns dels estudiants en les seves pràctiques d’estiu o en els primers passos professionals, és el moment de fer repàs.
Una peça fonamental d’aquest curs han estat les aportacions d’experts referents del sector audiovisual, que he pogut portar a les classes en forma de seminari, gràcies al programa de convidats de la Pompeu. La idea ha estat connectar els estudiants amb el present i el futur de la professió a través d’unes sessions de contrast amb profesisonals en actiu i que treballen en el marc dels nous formats audiovisuals.
“I’ve come a long way / And never even left L.A.” Michelle Shocked sintetitza a “Come a Long Way” publicada el 2001, com d’inacabable i diversa és Los Angeles, ciutat de llum encegadora i ombres que confonen, d’il·lusions cinematogràfiques i desigualtats que cremen; una ciutat sempre (penso) malentesa i que ara torna a ser protagonista, des d’una faceta potser menys coneguda, la de la resistència i la mobilització política i social.
A Cançons per explicar el món, l’espai que mensualment faig al magazine Badalona Matí de Ràdio Ciutat, conduït per la Núria Rodríguez, aquest juliol ens porta als carrers de L.A., avui escenari d’aldarulls, protesta i una repressió que ens pot semblar inèdita, però que en realitat no ho és tant.
Comencem amb “I love L.A.” de Randy Newman, una declaració d’amor irònica i lluminosa a la ciutat, inclosa a Trouble from Paradise (1983). Aquesta cançó amaga una crítica a la superficialitat i al somriure forçat d’una L.A. que sempre sembla a punt per a una postal… però que amaga la memòria de molts conflictes. Els disturbis recents, encapçalats per la brutalitat de la Guàrdia Nacional, han posat la ciutat altra vegada al centre del debat sobre drets civils i llibertats.
Aquí hi entra amb força “Onda Callejera”, del disc Chavez Ravine (2005) de Ry Cooder. Un homenatge als barris enderrocats per construir l’estadi dels Dodgers, una peça composta per David Hidalgo (Los Lobos) i Little Willie G., del llegendari grup Thee Midniters. La lletra recrea els Zoot Suit Riots de 1943, quan marines armats van baixar a Downtown L.A. a apallissar joves pachucos. És una lletra que sembla escrita per avui. (continua)
Sant Roc és un dels barris de Badalona més coneguts fora del terme municipal. Amb la Mina, Sant Cosme o Can Anglada forma part del club de l’estigma urbà a Catalunya. Són, certament, barris d’altíssima complexitat, que és la freda manera de dir que la gent que hi viu ho passa malament per arribar a final de mes; llocs on s’arrosseguen problemes de salut, atur o fracàs escolar, arrelats de fa anys.
Però en els seus carrers i places trobem també exemples de resistència (i resiliència) comunitària, i casos d’èxit, malgrat tot. La història d’aquest article és una història d’èxit, o més ben expressat. Una història d’èxit… a mig fer.
Construït a correcuita entre els seixanta i els setanta per reallotjar veïns del barraquisme metropolità i de la construcció de la C31, que el parteix en dos, (continua)
En aquests temps en què les prestatgeries es van buidant per fer lloc a terabytes al núvol, i en què passem pàgines fent scroll en comptes de passar-les amb els dits, la música també ha canviat de suport, d’espai i, potser, també de ritme. Les llistes de reproducció automàtiques —calculades per algoritmes que coneixen els nostres gustos (diu la propaganda tech) millor que nosaltres mateixos— han guanyat terreny al ritual, gairebé litúrgic, de fer lliscar una agulla damunt del vinil.
És en aquest context que prenc partit —i poso en marxa el tocadiscos— per reivindicar la dimensió física de la música. Des del meu espai Cançons per explicar el món, conduït per Núria Rodríguez a Badalona Matí (94.4 FM) proposo un recorregut musical que vol ser més que una mirada nostàlgica: una defensa del disc com a objecte, com a artefacte cultural, com a memòria tangible. Un viatge sonor que vol fer valdre l’art des de la forma en què se’ns presenta, un art que exigeix atenció i complicitat. (continua)
Em fa la sensació que la “Magna Celebratio”, que diu tantes coses bones de Badalona, ens l’hauríem de creure més i això vol dir… més pressupost. En parlo en aquest article al Línia:
Fa dos mil anys, Badalona era Baetulo, i des d’en fa vint, la Magna Celebratio recrea amb gust, rigor i ambició aquella ciutat romana. Aquest festival compleix dues dècades reivindicant la història romana en una ciutat metropolitana que encara arrossega, per a alguns —cada vegada menys nombrosos—, l’estigma de ciutat dormitori.
Aquest esdeveniment de recreació històrica, organitzat pel Museu de Badalona i conegut popularment com “la Magna”, ha sabut trobar el seu espai en el calendari cultural del país gràcies a una fórmula reeixida que combina divulgació històrica rigorosa amb un format proper i participatiu. Enguany, la temàtica centrada en les celebracions romanes ha permès redescobrir rituals religiosos i civils, commemoracions militars o actes honorífics als governants que, d’una manera o altra, continuen tenint reflex avui dia en les nostres pròpies formes d’organització social i política. (continua)
Ja es troba a les llibreries ‘Uno de los nuestros’ el llibre sobre la darrera gira de Bruce Springsteen (Silex), editat per Toni Castarnado, amb pròleg de Neo Sala i en el qual col·laboro conjuntament amb els periodistes Guillem Vidal, Fernando Navarro, Miguel Martínez, Jordi Pujol i Nadal, Hector Garcia Barnés, Santi Comelles, Joan Barnils i els fotògrafs Jordi Vidal i Sergi Fornols.
En parla en Xavi Cervantes a l’ARA i aquí podeu veure on signarem exemplars el dia de Sant Jordi.
“Encara que no hem parlat de Trump directament, hem vist un retrat de la societat nord-americana que l’ha fet possible a través de la veu i la mirada de Randy Newman”
En la darrera entrega de la secció Cançons per explicar el món al programa Badalona Matí, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Núria Rodríguez sobre Randy Newman, un compositor que va saber llegir, com pocs, l’Amèrica que acabaria triant Donald Trump. El músic californià, amb una trajectòria impressionant (i reconeguda com pocs) tant en el món del rock com en el del cinema, ha estat capaç de construir una obra que fa de la ironia, la crítica social i el punt de vista desacomplexadament personal, eines per explicar la complexitat contemporània.
En aquest espai radiofònic, ens vam centrar especialment en el disc Dark Matter (2017), publicat just després de l’arribada de Trump a la Casa Blanca. Un àlbum que és molt més que una resposta política: és una crònica social amb profunditat, on hi trobem temes com Putin o The Great Debate, que anticipen els debats sobre ciència, autoritarisme i polarització que dominen l’escena global. També vam recuperar peces com Political Science (1972), una sàtira demolidora sobre el paper dels EUA al món, o Mr. President (have pity on the working man) (1974), una pregària que des del seu ‘innocent’ cinisme ressona encara avui.
Una caminada popular en defensa dels camins públics, el proper 6 d’abril a Canyet, posa de nou al centre del debat ciutadà la necessitat de protegir i ordenar la Serralada de Marina. Aquesta acció simbòlica evidencia alguns dels grans pendents que afecta l’espai natural més emblemàtic de Badalona.Article publicat a Línia.
El focus de la reivindicació torna a la Serralada de Marina, el gran pulmó verd del nord de l’àrea metropolitana. I és una bona notícia. Ho fa gràcies a la convocatòria ciutadana del pròxim 6 d’abril, quan, coincidint amb el Dia Internacional dels Camins Públics i dels Camins Ramaders, es farà una caminada popular i la lectura d’un manifest davant de l’associació de veïns de Canyet, convocada per diferents entitats del municipi entre les quals la FAVB i les principals entitats excursionistes de la comarca. L’acte vol posar en valor el paper dels camins com a connectors ecològics, com a peces essencials del patrimoni cultural i denunciar l’estat d’abandonament i la falta de polítiques per atenuar la pressió constant i desordenada que pateixen aquests espais. Recentment, l’inventari aprovat recentment per l’Ajuntament de Badalona ha exclòs vies d’ús històric consolidat, “fet que podria facilitar la seva privatització i degradació”. I això que els camins —com recull el manifest— “són essencials per garantir una mobilitat sostenible, facilitar l’accés al medi natural i preservar el patrimoni històric i cultural”. (continua…)
No és fàcil de veure, ni en la realitat urbana ni, malauradament, en l’agenda política a #Badalona. I tanmateix, la realitat d’un determinat model d’infrahabitatge persisteix indiferent a la pobladíssima Serra d’en Mena. D’això en parla aquest article meu al Línia, que comença amb aquesta cita de Julià de Jòdar, extreta de l’Atzar i les ombres (Comanegra, 2023): “… Sobre el tortuós i delirant infernacle del soterrani, un seguit de racons foscos i humits concebut per un usurer i traçat per un embriac…”
