Us presentem… la Foodtopia!

44424_423504297646_599332646_5024047_5098997_n

Enlloc com als EUA per polsar les coses que venen. No tant per què siguin els primers a inventar-se-les (malgrat que és així, sovint) sinó perquè són els millors explicant-les. En tot cas, es comença a estendre al país germà (no cal dir que és el gran, de germà) allò que ells defineixen seductorament com a foodtopia. Una manera d’entendre l’alimentació que arrela en els plantejaments ecologistes, però que els acaba sobrepassant. L’accent està en el que és petit i proper; el producte no és tant l’objecte com l’agent, l’economia es vincula no tant amb el consum, sinó amb la transformació. Salut, paisatge, bon ambient de treball, recuperació de la història, innovació, compromís amb la comunitat de persones… i amb l’entorn, està clar. La proximitat d’allò que mengem permet estar al cas de les històries que val la pena escoltar i permet una gestió més responsable i eficient de la trama econòmica, formada per les nostres accions, tan interdependents, tan imprevisibles. Asheville, a Carolina del Nord, encapçala aquest moviment a la costa est. A casa nostra, per sort, podem reprendre el fil de la foodtopia amb més facilitat que als EUA. Conservem en el record proper dels avis alguns bons hàbits i, de fa anys, són molts els catalans que impulsen projectes diversos de consum responsable. Un dels quals, molt proper, és el de Cal Fideuer, dins la iniciativa cooperativa de la Sargantana, a Badalona. En continuarem parlant. La revolució dels petits gestos, fa temps que ha deixat de ser un eslògan.

El manifest de Jennifer Aniston

The SwitchJennifer Aniston, soltera i sense fills, s’explica a través del seu últim film The Switch (Un pequeño cambio). Vet aquí una altra història en la qual l’amor arriba passada la trentena i la maternitat s’exerceix fora del marc definit per la família convencional. Hollywood sempre ha disposat d’un bon termòmetre i ara està aprenent a explicar les relacions sentimentals d’una altra manera (això sí –que Hollywood és molt Hollywood–, sense retocar massa la sintaxi). M’ha estat impossible veure aquesta desigual comèdia sense entreveure la mirada un pèl desorientada de la Rachel –de fet, la productora d’Aniston ha invertit en el film. Abans les històries d’amor al cine apel·laven al somni del príncep blau, avui aposten per l’empatia del ‘essay and error’. La generació que s’havia de menjar el món sense sortir del Central Perk es mira al mirall i presenta com a targeta un gran interrogant, sofisticat i exigent. Joves a la quarantena; en Peter Pan intentant entendre perquè és més difícil tocar de peus a terra que volar rera la pols de la campaneta. Un amor més analític, una mica més poruc. No és estrany: ha de competir en una balança personal més complexa: amistat, feina, desenvolupament personal… a les antípodes de l’amour fou i el hago chas y aparezco a tu lado. Potser The Switch no és més que una pel·lícula simpàtica (malgrat Alan Bateman se surt i hi ha un parell d’escenes ben reeixides)… però en tot cas aconsegueix el que –diria– volia l’Aniston per a ella mateixa escoltar, mitjançant uns quants fotogrames, unes paraules que podrien ser aquestes: “tranquil·la, hi ha temps, tot sortirà bé.”

Mística manufacturada

Days Inn, a Chapel Hill, NC.

POSTALS DELS EUA 2010 (4) Hi ha motels que semblen un port: els cotxes embarquen davant de l’habitació, que és, en realitat, una prolongació convenient del cotxe, la concessió que obligadament ha de fer el conductor si vol descansar unes hores. En una nit inquieta, l’hoste només cal que aparti una mica la cortineta (a voltes ni això) i veure que el cotxe és allà; barqueta quieta, cavall immòbil. A prop, el brogit d’una ‘interstate’ pròxima i un cel que el neó que a aquestes hores encara indica ‘vacancy’ ha deixat sense estrelles. Podria ser Georgia, Tennessee, Dakota o Oregon. Només cal saltar del llit, agafar la bossa d’una revolada i girar les claus. El motel representa l’essència del viatge en la mística dels EUA de Keruak, però avui és el paisatge produït en cadena (també una forma de paisatge); un decorat segur i confiadament avorrit. Més que un ‘no-lloc’, una ‘comodity’ més en la línia inacabable del gran supermercat nacional. No és la persona que va als llocs (la descoberta és, per definició, imprevisible), sinó que aquí és el lloc que va a les persones amb la promesa d’una experiència manufacturada, sense sorpreses.

Imperfecte, màgic… el Retaule

El Retaule

“Durante el proceso de grabación, hay un campo de energía presente en el estudio, una presencia a la que manipular y optimizar. Enfocar la peculiar ‘armonía del momento’ es el trabajo del productor. La música posee un espíritu más allá de las notas y el ritmo. Adoptar ese espíritu y precipitar el florecimiento de ese espíritu, capturarlo en su punto álgido, es la tarea del productor.” Són les paraules de Jim Dickinson, session man, productor, enginyer, musicòleg, intèrpret i institució del rock ‘surenyo’, recopil·lades amb encert per Jaime Gonzalo en el número 236 de març de 2007 de la revista Ruta 66. El dissabte passat, el festival Altaveu i la discogràfica Bankrobber estrenaven “El Retaule”, a Cal Ninyo, a Sant Boi. Un ‘who is who’ excitant i sorprenent del rock d’aquí, avui. Damunt l’escenari, Jaume Pla (Mazoni), Joan Pons (El Petit de Ca L’Eril), Le Petit Ramon, Isaac Ulam, José Domingo, Ferran Palau (Anímic), Maria Coma, Joan Colomo, Pere Agramunt (la Brigada), Carles Sanjosé (Sanjosex), Maria Rodés, Bikimel i Josep Pedrals van reivindicar un viatge a la impredectibilitat de la música, una mena d’homenatge nostrat a les basement tapes del Dylan i The Band. Vet aquí, dalt l’escenari, dissabte, l’espai on tot semblava possible i on brillava la bellesa més cara… la bellesa de l’error, que a vegades les notes més boniques són les equivocades, perquè són notes sense trampa. Finalment, el Retaule, l’espectacle, imperfecte i màgic, va caminar sense productor (perquè Pedrals era un ‘músic’ més, dalt de l’escenari). En Dickinson, i tots els bons afeccionats al rock, sabem que això a vegades passa. Però que no és gaire habitual.

Ah, per cert, en Xavi Mercadé es preguntava amb encert: “qui sap si aquest Retaule pot acabar sent la pedra de Rosetta d’un moviment fundacional.”

Imaginem un país… i el farem realitat

invictus-clint-eastwoodTot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d’un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d’un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d’abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d’una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d’aquell encontre esportiu totes les oportunitats d’un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica…

En Roger Palà explica molt bé en aquest apunt del seu ‘Darrera la nevera’, dedicat a Mandela (precisament), el llarg camí dels col·lectius per aconseguir transformar les coses… tota una lliçó en aquest temps d’arengues apressades i fórmules màgiques per aconseguir la independència… Taxan! Ai… diu en Roger aixecant la cella.

I sí. En la carrera per demostrar quin és el patriota més ràpid, ens mostrem obsessionats en números i percentatges, greuges comparatius i improbables casuístiques. Però per ser independents no cal només canviar el nostre estatus administratiu (això, en realitat, ve després) sinó que, abans, cal aprendre a mirar-nos al mirall (per descobrir que som més dels que ens pensem, per descobrir que som una cosa diferent del que crèiem). Busquem només la manera de fugir d’Espanya? O busquem la nostra manera de ser, avui, al món? Mandela va trobar la resposta en aquella pilota de rugbi, però en realitat assajava preguntes des de feia dècades.

Però i nosaltres? Referèndums… ja vindran. Ara ens calen fòrums. I històries. Imaginem un país… i el farem realitat.

PS. Ah, per cert, crec que el nou diari ‘Ara’ va una mica d’això mateix.

De la condició de ciutat

POSTALS DELS EUA 2010 (3) Els mall són els centres comercials que els americans tan bé han exportat (malauradament) en les nostres ciutats, desafiant amb lletres de neó les nostres places, mercats i medinas. Als EUA te’ls trobes invariablement a l’entrada de totes les ciutats mitjanes, fent-les inquietantment intercanviables. Són, aquests centres, el reflex del que nosaltres definiríem com una ciutat de veritat: peatonal, segura, reconeixible. Però en són el simulacre. Els mall representen un assaig del control impossible, la fracassada substitució de l’espai cívic –la ciutat– per l’espai de consum –la botiga–. Expliquen bé els EUA que viatgen sobre quatre rodes exigint sempre –sigui a New Mexico, a Oregon o a Nova Anglaterra– el mateix paisatge conegut.

I nosaltres… que ens entestem a recórrer el ‘centre’ desert d’aquestes poblacions i que és amb prou feines un ‘main street’ amb quatre botigues d’antiquari, un xino, una bugaderia i un dinner polsós. Els ciutadans –ara seran conductors, consumidors, propietaris– han renunciat a la seva condició, convertint la ciutat en mer decorat.

Això no obstant, a Asheville (principalment) i Chapel Hill, a North Carolina; i també en menor mesura a Charlottesville (Virginia); –tres belles excepcions en els southern states–; vam descobrir un significatiu batec per reinventar els ‘downtown’. Hi vam trobar tot un refrescant pols per promoure el comerç local, practicar l’slow food (quin repte, això, en un país que el cafè es pren a la marxa), intercanviar productes, recuperar el patrimoni … Un moviment incipient o anecdòtic? En tot cas, un plaer passejar per ciutats genuines i que ja no són la imitació de res.

La bústia de les pregàries

Prayer box

POSTALS DELS EUA 2010 (2) Una bústia oberta Charlottesville (Virginia) ens convida a suggerir pregàries per al sermó de diumenge. “Prayer box: gather here for weekly prayer, or place prayer requests in the box.” Un missatge dinàmic i enfocat als resultats… ben propi d’aquesta gran nació de crèduls, que és els Estats Units d’Amèrica. Recorrem els estats d’un sud noble, agrari i elegantment despoblat, –la Virginia que va donar tants presidents i North Carolina, la més coqueta de les Carolines–, i ens descomptem al quilòmetre 1 amb tantes esglésies com veiem. S’anuncien a peu de carretera i mostren els horaris d’atenció, els seus serveis i, en alguns casos, conjuren promeses i amenaces en el mateix tipus de cartell que uns quilòmetres enllà serveixen per anunciar ‘burritos’ i ‘chicken wings’. L’eslògan és prova de fe, aquí. Edificis de fusta, acabats de pintar, entre flors i gespa vellutada: l’església guarda l’ordre a cop d’oració. Somriem amb una condescendència ja gastada (i previsible). “Quina innocència, aquests yankees.” Som els perfectes embaixadors del del continent més cínic, la vella Europa. Tanmateix, en la credulitat dels nordamericans rau una força sorprenent, que continua desconcertant-nos… mai tanta ‘bona fe’ havia fet tant de mal. Que aquí els esperits s’eleven amb la mateixa facilitat amb que s’arrasen països sencers.

Extravagàncies i precaucions

POSTALS DELS EUA 2010 (1) “El inglés va, lo mismo por pequeñas aldeas suizas o italianas que por montañas agrestes o islas remotas, pidiendo té en todas partes sin pensar que se comporta igual que un chino que entrara en todas las tabernas de camino a Kent o Sussex pidiendo opio. Pero la cuestión no es sólo que pida aquello que no puede esperar que le ofrezcan, sino que ignora incluso aquello que le ofrecen. (…) Estos son los casos más simples y evidentes, pero hay otros muchos ejemplos más sutiles de esa tendencia a ver que la nación llena su hueco con su propio sustituto o corrige su extravangancia con su propia precaución.” “Lo que vi en América”, el número 8 de la col·lecció Los Viajeros de l’editorial sevillana Renacimiento, aplega diferents textos que Gilbert Keith Chesterton (1874- 1936) va confegir l’any 1922 durant un viatge als EUA. Com a bon llibre de viatges ens parla, principalment, del viatge interior, i de les seves dificultats. Viatjar no és només fer quilòmetres, és aprendre a mirar… més difícil encara, aprendre a mirar-se. Chesterton ens demana que oblidem d’on venim per, seguidament, retreure’ns que això és impossible, i que si la nostra mirada és contaminada… cal saber com i perquè. El turista disfruta els nous paisatges amb desordenada avidesa; en fer-ho compara amb el que coneix, inevitablement. És així com conèixer coses noves és també una forma de conèixer les velles, les que, ho volguem o no, traginem sempre amb nosaltres. Chesterton advoca per un humanisme ben agombolat per un humor només moderadament àcid. Riure de l’estranger, això ho pot fer tothom. Riure d’un mateix, això només està a l’abast de les bones persones (i els bons viatgers).

Frivolitat i trascendència en l’últim Woody Allen

novawoody

Torna en la seva nova producció, You’ll met a tall dark stranger, el ‘whatever works’, el si a tu et funciona que inspirava l’anterior pel·lícula de Woody Allen. De nou trobem personatges en l’última etapa de la seva vida que assagen fórmules inversemblants de felicitat i… contra tot pronòstic, se’n surten desafiant la intel·ligència emocional, la religió i el rigor de la ciència. Allen, en les seves dues darreres produccions, sembla voler perfilar una fórmula vital que juga amb l’oxímoron, tot combinant frivolitat i trascendència. Amb Larry David –protagonista de Whatever Works–, Allen trobava una contrapart eficient i servia una obra força sòlida. En el plantejament més coral, i segurament també més ambiciós, del seu tercer film londinenc director novaiorquès es queda amb una pel·lícula massa dispersa i irregular. Però no passa res. A vegades sembla que Allen –més Rohmer que Bergman, aquí– estigui més preocupat de la moral de les seves històries, més que no pas de la lògica narrativa de les pel·lícules. És un film fluixet, aquest; però a aquestes altures diria que això importa poc. Allen té la pressa de la gent gran per explicar-nos quin és el sentit (el no-sentit) de les coses. Es prèn seriosament el cinema –que és sempre una forma d’explicar el món–, un fet que l’honora, malgrat els resultats variables de la seva darrera filmografia.

Un any de Retalls d’asfalt

Retalls d’asfalt, l’evolució (no sé si lògica, no sé si natural…) de l’Àlbum de Retalls, ha fet un any. Aquí van dotze apunts (un per mes) que no demostren gaire més que l’eclecticisme continua sent la marca de casa d’aquest blogger i les seves diferents transfiguracions a la xarxa.

1. Xoc de pentagrames (setembre 09)
2. “Somedays the song writes you” (octubre 09)
3. En Ken du ulleres de pasta (novembre 09)
4. El complot 2.0 (desembre 09)
5. Els 15 millors discos (gener 10)
6. La revolució en una mirada (febrer 10)
7. Les ganes de futur (març 10)
8. Multisenyalètica (abril 10)
9. De la bústia a la lupa (maig 10)
10. La manifestació del mínim comú (juny 10)
11. La conspiració de les begudes vermelles (juliol 10)
12. “Quiero vivir en la ciudad” (agost 10)