Inventat en català, escrit per la periodista Maria Josep Picó, és el segon volum de la col·lecció ‘Els llibres de l’Òmnium’, que publica l’editorial Mina. És una aproximació clarament divulgativa, tot i que també molt incencionada -molt ben intencionada, s’entén- a les vides i a les consecucions d’alguns científics i científiques dels Països Catalans. Hi veiem present la gran història protagonitzada per aquestes figures, però també les seves vides concretes, allò que queda fora del cercle del focus: les petites i les grans renúncies, els riscos aventurats, els fracassos patits, les incomprensions escupides, les alegries viscudes… i algun secret. En el llibre hi ha una mirada molt interessant ja que l’autora se sent còmoda aproximant-se als personatges des de la complexitat que ofereixen totes les vides quotidianes. La Picó ha sabut traslladar al text la passió que acostuma a dipositar a la seva feina. Els científics del llibre, tan compromesos amb el país!, allarguen l’ombra en el present. Picó ens explica coses del passat que no sabíem i ens les presenta de forma amena i rigorosa; però també ens vol fer pensar, com qui no vol la cosa, tot divertint-nos: quin és el paper del científic en la societat? Ha d’estar compromès amb el moment? Com pot participar en els mitjans? El llibre no respon a aquestes preguntes, però d’alguna manera fa més ben informat el debat. El necessari debat. És per això que és un llibre (ben)intencionat. Benintencionat a fer-nos pensar.
Author Archives: oriolllado
No és el que sembla
El millor del film israelià “Los limoneros” (Etz Limon) és que no és el que sembla. El cartell mostra els dos primers plans de dues dones guapíssimes i hom espera trobar-hi l’habitual història de solidaritat i superació a la qual té tanta tirada una certa oferta de l’univers ‘Verdi-Renoir’. Però no. No és aquell tipus de pel·lícula. “Los limoneros” descriu la història d’una pagesa àrab, que veu com el seu modest camp de llimoners està amenaçat pel propi ministre de defensa israelià, que hi viu a tocar. La dona del ministre, una arquitecta israeliana vol i dol, veu i no veu, tot convertint-se, no sé si de forma buscada o no, en el reflex d’una part del públic europeu que es mira el conflicte des del sofà de casa… o des de la butaca del cine. El joc de mirades entre la pagesa i l’arquitecta és molt potent, però va més enllà del tòpic tou: revela cares noves, més ambivalents, més incòmodes. L’obra de d’Eran Riklis conté un discurs dur, profundament agredolç. És un film molt interessant per aproximar-se al conflicte àrab-israelià, amb una perspectiva molt equilibrada, que pot molestar per igual a propalestins que a proisraelians, la qual cosa és, clarament, una molt bona senyal.
Llunyà brogit, el Màgic Badalona
Dalt de la B25, camí de casa, són les nou tocades. Em fixo en el rètol del Bar Matews d’Artigas, i penso: quina agosarada estratègia de màrqueting s’amaga rera aquesta singular utilització de la lletra ‘w’? Potser se m’escapa alguna història interessant. La ciutat és sempre plena d’històries interessants, com la d’aquest altre home que apunta no sé que en una petita llibreta i que es mira alguna cosa que la marxa de l’autobús ja m’impedeix veure. Als que ens agrada el cine ens agrada viatjar en bús: el carrer prèn la forma d’un gran traveling. A continuació em fixo en una parella d’adolescents. Assagen maldestrement el ball de l’amor al portal de casa els pares i sembla com si pogués escoltar l’olor de la truita, senyal inequívoca que és hora de pujar a casa, a sopar. Els botiguers tardans, una mica més enllà, van abaixant les persianes amb muda estridència. Les cares cansades i un comentari amable per a la noia que s’ha esperat a l’última volta de clau. Va començar a fer unes hores a l’estiu i ara, si la crisi ho atorga, potser entrarà a mitja jornada.
Badalona, aquest vespre, entre Artigues i Can Claris semblaria una postal suspesa en el temps, sinó fos per aquestes dones amb un mocador al cap que passen mirant de reüll el barroquisme dels bolsos que penjen com ombres horribles en l’aparador del magatzem xinès, encara obert. Un grup de joves paquistanesos es passegen, com si el director del film, amagat en alguna banda, hagués fet un gest amb la mà tot cridant: acció! Nets i planxats, l’espatlla ben recta, parlen en veu baixa. Deuen pensar, els joves d’aquest grupet, en llicències i permisos municipals.
L’autobús arriba a l’Olímpic, finalment. El Palau de la Penya està més fosc de l’habitual, avui. La llum i un llunyà brogit roba totes les mirades entre els presents al llarg vehicle en el qual viatjo. Aquesta tarda s’ha inaugurat el Magic Badalona, el nou centre lúdico-comercial de Badalona, que és com, prudentment, li diuen els periodistes. Una dona asseguda al meu costat interromp la conversa amb la seva companya de viatge i li espeta: ‘això? això és un nou centre comercial’. La seva intervenció és com una veu en off fora de lloc. M’enfadaria, sinó fos perquè en la seva brutal sinceritat trobo finalment un bon final per la meva particular pel·lícula a 30 km/h, per cortesia de la companyia concessionària del transport públic de superfície, la mai prou glossada Tusgsal.
I tan pobres com som!
Demà posats a taula oblidarem els pobres, -i tan pobres com som!-, Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora dels postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar. Joan Salvat-Papasseit va fer en el seu poema una precisa definició de la pobresa. La pobresa és una realitat, i a la vegada un mirall. La nostra alegria és fugaç i inconsistent si l’endemà no es converteix en decisions concretes. El poeta va ser lúcid, en el seu poema: sempre hi ha un ‘demà’ en el qual tendim a aprimar tots els abrandats compromisos. Segurament també els que corresponen a aquest Blog Action Day 2008 dedicat a denunciar la pobresa al món.
Homenatge a la Braun Citromatic Deluxe
Em fixo en una espremidora, un portamines i una petita tasseta per prendre el cafè, ben curt, de mitja tarda. Tinc les tres coses a la vista, ara que escric aquest apunt, en la mitjanit serena, que m’ofereix aquest dilluns, a casa, sol. M’agraden les tasses Illy i les tassetes Bodum -amb especial predilecció per les de doble càmera-, i m’agraden els llapissos japonesos de plàstic, amb les petites gomes d’esborrar, tan pràctiques. M’agraden, els portamines… i m’agraden també els staedler grocs i negres, amb el breu capell vermell. M’agraden uns i altres, equànim i contradictori com dec ser, perquè resulta que servo amb diligència un llapis Faber Castell –el tercer en discòrdia en el meu escriptori–. Vet aquí un portamines aristocràtic, d’un valent blau elèctric, ben compensat per uns elegants acabats de plata. Sempre he pensat que podria servir per signar alguna cosa important, si no fos perquè les coses importants no es signen amb llapis! Bé, arribats a aquest punt haurà quedat clar que m’agraden les coses ben fetes, i que hi ha moltes coses ben fetes. I que me n’agraden moltes, de coses ben fetes: Illy, Bodum, Muji, Pilot o Faber Castell. El que potser no ha quedat clar és perquè començava l’article parlant d’una esprimidora. Tot va començar (o recomençar) dissabte passat a la tarda. Vaig entrar en una botiga d’electrodomèstics del Masnou: “m’interessa una esprimidora Braun Citromatic, si li plau”. “No m’estranya que no n’hagi volgut veure cap altra… és la millor del mercat, sens dubte” –em va respondre una greu dependenta, amb l’aplom de dues dècades de servei al maresmenc de baix i al petit electrodomèstic. Tinc tasses de tota mena, a casa. I llapissos, com ve s’ha vist. Però només podria tenir una espremedora. La Braun Citromatic, model ‘deluxe’.
Orquestra de veus: Sergi López al TNC
El públic aplaudeix amb força, s’escolten un parell de bravos, i una cop d’ull ràpid em permet mig descobrir una mirada agraïda, goludament satisfeta, en les cares dels meus acompanyants de filera. Una mirada que només vol dir una cosa: ens ho hem passat bé, gràcies! La sala Tallers encara resta mig a les fosques mentre l’actor, en Sergi López, saluda somrient i tranquil. Despres de quasi dues hores d’espectacle s’endevina la seva camisa suada, tot regalant una metàfora innecessària per si qui calgués prendre-la. No cal. Tot plegat és d’una literalitat honradíssima. Jo aplaudeixo amb ganes, també. Però em pregunto: on són la resta? ¿On són tots els actors que han acompanyat el de Vilanova en l’espectacle Non Solum, dirigit per Jorge Picó, que es pot veure durant uns pocs dies al Teatre Nacional? Resulta que, en obrir-se, les llums de la sala han esborrat el misteri en l’escenari. Aquí hi havia una multitud, ara només queda l’actor. Inici i final. I em sembla tan remarcable! Naturalment: la tècnica i la passió que regala Sergi López en l’escenari són inoblidables. Però a mi m’admira principalment l’audaç narrativa que hi ha rera totes aquelles veus multiplicades, totes les cares d’un mateix. Aquesta multitud conforma un fals orgue de gats i, finalment, una elocuent declaració de principis, exemplar comèdia existencial. Un de sol, ell, i a la vegada, tots nosaltres. Non solum.
Quina és la cara d'una ciutat a la xarxa?
Flickr és la principal xarxa social per compartir fotografies a la xarxa. Milions d’usuaris la fan servir cada dia, molts d’ells hi publiquen fotos de la nostra ciutat. A més de Flickr, però, n’hi ha d’altres que també són molt actives. Quina és la imatge que hi surt de Badalona? Preparats per una cerca addictiva? Vilaweb Badalona publica avui un entretingut article, molt apropiat per aquest diumenge rúfol.
Ajust de comptes amb Stalin
L’última novel·la de Martin Amis, Casa de Trobades, sembla un ajust de comptes. L’àcid escriptor britànic retrata el gulag amb una prosa brutal, que ben sovint posa el lector en un compromís. El novel·lista ens recorda que Stalin va ser un dels grans criminals del segle passat i ho fa amb una contundència que admet pocs matisos. Amis és un gran escriptor i sap convertir el que d’altra manera podria ser un relat morbós, quasi pornogràfic i fins i tot potser pamfletari, en una narració que troba el seu lloc, bé que de forma dolorosa i incòmoda, en el cor del lector. La història d’aquests dos germans empresonats per Stalin va més enllà d’un retrat dels horrors del comunisme –tot i que també és això, amb tota justícia–. Què és aquest ‘més enllà’? Tractant-se d’un escriptor tan notable com Martin Amis és un més enllà que enllaça la gran història –l’èpica d’aquesta tortura d’estat que retrata la novel·la– amb la petita història dels seus protagonistes. Els personatges estan tan ben dibuixats com és habitual i com també és habitual surten d’entre les pàgines els obscurs temes de la narrativa de l’anglès: l’amor, la vellesa, la violència, les dones.
Història nova, sintaxi vella
La Batalla de Seattle explica el naixement del moviment antiglobalització tal i com el coneixem avui. S’aproxima a la impressionant mobilització que l’any 1999 va paralitzar la ciutat del nordoest dels Estats Units, on s’havia de celebrar una trobada de l’Organització Mundial del Comerç i ho fa servint-se de dues tècniques habituals en el cinema americà. Per començar, tenim un punt de vista coral, mitjançant el qual ens aproximem als fets des de diferents punts de vista. Hi surt l’impotent alcalde, els abnegats activistes, un polícia antidisturbis amb problemes, un representant bosni de Metges sense Fronteres, una noia embarassada… Finalment, tenim una història de superació, d’heroïcitat, d’entossudit compromís davant la dificultat. Són els ingredients perfectes per una d’aquelles pel·lícules gremials sobre bombers, policies, metges o pilots d’avió en les quals el país més seductor del món –ai, volia dir poderós– ens explica la història de sempre, que és una història que té noms i cognoms. Una història que, al capdavall no és gens gremial, sinó que té una evident clau nacional, de construcció de país. Bé, en aquest cas cal substituir el bomber o el policia per un pelut ecologista que s’encadena davant la policia i que llança proclames contra l’abolició del deute extern. La Batalla de Seattle explica una història nova amb sintaxi vella, i això la fa tan xocant com interessant. Llàstima que el director té poca traça: Stuart Townsend ha estat valent en l’elecció del tema i deu haver hagut de ‘sortejar’ moltes dificultats. Però el film se li desinfla en un muntatge sense nervi i el seu benintencionat argumentari perd grapa en un final massa grandiloqüent.
La faixa i l'espardenya
Llegeixo al diari que l’Ajuntament de Badalona vol anar més enllà de la faixa i l’espardenya en el programa de la Capital Cultural de Catalunya, a la qual opta. Està bé, això, però em pregunto a que es refereix exactament el regidor quan expressa aquestes paraules que ens remeten a una vestimenta extingida de fa temps en la quotidianitat del país, més pròpia de l’antropologia històrica que del treball de camp. Potser està dient que hi ha una cultura catalana que està en aquest nivell pintoresc i caduc? No crec que la cosa vagi per aquí, almenys conscientment. O potser si. Al capdavall, resulta que alguns s’han acabat creient que són la faixa i l’espardenya (per cert, què ha passat amb la barretina?) els elements que ens caracteritzen, tot oblidant que el nostre país, i per tant la nostra cultura, ha tingut -i té- un paper indiscutible en la innovació i la vanguarda de les lletres, la pintura, les arts escèniques. És com si ens tiréssim unes pedres a la teulada que ni tant sols ens tiren els nostres més reacis veïns. Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Carles Santos, Roger Mas, Quim Monzó, Enric Casasses, José Luis Guerín, Marc Recha, Àlex Rigola, Sol Picó… no són pas gent de la faixa i l’espardenya, no? I són reconeguts i admirats arreu. Buf… és evident que Badalona, si finalment obté la capitalitat el 2010, farà una programació que va més enllà de la faixa i l’espardenya! El que seria difícil, en realitat, és fer una programació de faixa i espardenya. Fa tant de temps que la nostra cultura ha superat aquest debat, que em sobta que el missatge sorgint de la roda de premsa sigui precisament aquest. Una altra cosa és si en els actes de la capitalitat de la cultura catalana s’ha d’incloure el flamenc, tan present i tan viu a Badalona. Jo crec que si, perquè és absurd ‘ignorar’ una expressió cultural que a Badalona és tan potent i que té tanta qualitat. Fa temps que Òmnium, l’entitat que presideixo a Badalona, en parla, d’això, i no ens hem acabat de posar d’acord, tot sigui dit. Aquest, però, és un tema que, si convé, ja serà desenvolupat en un apunt posterior.
Foto: Badalona en graffiti, al parc Serentill. Més informació, aquí.
